Dance of the dead (2008) - Gregg Bishop

1 comentari
El millor pels que fem l'Última Projecció d'haver dedicat una setmana al cinema de zombies ha estat el comptar amb les vostres opinions i suggerències de pel·lícules del gènere de les que mai havíem sentit a parlar. De fet, la setmana d'homenatge als morts vivents s'acabarà oficialment demà i a nosaltres encara ens quedarà una llarga llista de pelis per revisar, de les moltes que ens heu anat recomanant aquests dies. Vagi per endavant un agraïment molt sincer per a tots vosaltres: hem après molt.

Una de les primeres recomanacions que vam rebre va ser aquesta Dance of the dead que ens va fer el bon amic cinèfil Sergi Calle. Ens ho hem passat molt bé veient-la, què voleu que us diguem (ja sabíem del bon ull del Sergi per aquestes coses).
Es tracta d'una peli de zombies que busca convertir en herois als nerds d'un institut americà, just en la nit en la que menys populars solen ser: la nit del ball de graduació. Aprofitant l'avinentesa, la peli carrega contra la celebració en sí, contra els estereotips absurds i passats de rosca -reines del ball més preocupades pel seu cabell que per cap altra cosa, reis del ball obsessionats en ficar mà a alguna noia, etc- i s'acaba convertint en una mena de My sweet sixteen, el programa de televisió que mostra com filles de papà munten la seva pròpia i sobredimensionada festa d'aniversari. Hi ha cheerleaders curtes de gambals, professors de gimnàs de tall castrense, odiosos professors de ciències, pinxos i matons diversos i, per descomptat, els nerds, els nostres herois de la nit.

El problema, però, és que la direcció és tan tova, tan deixada, que un plantejament així es desaprofita bastant, diluint-ne els efectes i obligant a l'espectador a fer l'esforç de voler divertir-se, de voler quedar-se fins al proper gag. Un parell de recursos enginyosos -la sortida dels morts de les tombes, impressionant, i algunes baralles cos a cos fetes amb el mal gust del Peter Jackson de Braindead- passen mig desapercebuts davant d'un director poc exigent i que deixa que la seva peli caigui més a prop de The revenge of the nerds que no pas de 28 days later.
Ens ha recordat força a una peli molt divertida de zombies dels 80, Night of the creeps, aquí estrenada amb el títol de El terror llama a tu puerta, que explicava una història molt semblant amb una mica més de nervis. Reviseu-la que us agradarà. Però tampoc deixeu de donar-li una oportunitat a aquesta Dance of the dead si teniu una estona de riure fàcil i una bona colla d'amics ben predisposats.

Per motius de copyright internacional no podem incrustar el tràiler aquí, però el podeu visualitzar directament a YouTube si cliqueu aquí.

Alternatives al Top 10 de pelis de zombies

Cap comentari
En això dels Top 10, probablement, és més divertit veure les que es queden fora que no pas les que guanyen. És per això que, després de sentir les vostres recomanacions de pelis que s'han quedat fora de la llista (i aprofitant per colar-hi algunes de les nostres favorites que s'havien quedat fora també), hem volgut recopil·lar-les.

Dawn of the dead (2004) Ens encanta aquest remake lliure de la tercera part de la nissaga zombie del Romero. La va dirigir el llavors debutant Zack Snyder (que després dirigiria 300 o Watchmen) i ho va fer amb un nervi i un ritme frnètic que t'enduen des del primer minut de la peli. Junt amb 28 days later, va ser l'encarregada de confirmar que els zombies moderns corrien que se les pelaven, així que la peli ja no amagava els personatges en un espai tancat sinó que -i aquesta és una de les seves grans bases- podien estar a cel obert i que de sobte una colla de running zombies apareguessin d'una cantonada fent-te suar la cansalada. Implacable, irreverent, dura en moltes ocasions, traient suc d'una protagonista com la Sarah Polley, la pel·lícula és un festí zombie de primera línia, una de les millors de la historia, indubtablement.

The revenant (2009) Un lloable intent fallit de fer una peli de zombies des d'una perspectiva diferent. Aquí no hi ha mil·lions de zombies... només n'hi ha un de protagonista. És una pena que la direcció del Kerry Prior sigui tan deficient i descuidada, amb un pols tan feble, perquè el plantejament promet i molt. Un soldat perd la vida a Irak i torna de la tomba... però de bon rotllo. Els seus amics l'acullen amb sorpresa però amb comprensió, entenent que ha canviat i que té unes altres "necessitats". La primera part de la peli té un to de comèdia força impresentable, sobretot degut a uns actors molt rudimentaris i una direcció gens exigent. Cap a la meitat de la pel·lícula, però, un gir inesperat en l'encontre amb un atracador fa que la peli agafi un rumb ben diferent, ja més en la línia habitual. Si es té paciència, la peli pot ser un petit bombó a degustar.

The return of the living dead (1985) Aquí a Espanya algú va tenir la feliç idea d'estrenar-la inicialment amb el fantàstic títol "La divertida noche de los muertos vivientes" que, per si hi havia algun dubte, va espantar a tothom de les taquilles. És veritat que la peli té un punt de comèdia, però ni de bon tros es mereixia un títol així. En qualsevol cas, la peli és realment fantàstica. A l'Última Projecció en som molt fans. Un guió molt ben treballat que va ser el primer en donar veu als zombies i, ja de pas, fer mítica la frase "braaaains" dita així, amb veu gutural i desangelada (que en el doblatge va passar a ser "cerebros vivoooos"). El director és el Dan O'Bannon, guionista de pelis tan fantàstiques com Alien, Lifeforce o Total Recall, al que li va caure el projecte a les mans en desertar el Tobe Hooper que era la opció inicial. I el resultat, tot i ser la seva primera peli, no pot ser millor. Per als més fans, val a dir que aquesta peli parteix d'una història curiosa. El George Romero va escriure el guió de la seva seminal Night of the living dead en col·laboració amb el escriptor John A. Russo. Van acabar barallats pels drets i el judici va dictaminar que era el Russo el que es podia quedar amb els drets del concepte "living dead" mentre que el Romero havia de conformar-se amb el concepte "zombi" (que no s'esmentava en la peli original). Així, el Russo va engegar aquest projecte per poder-ne treure suc, posant ben clarament al títol que es tractava dels "living dead" original, sense veure's a venir que la gent acabaria per fer-se seu més el concepte zombie que no pas el de mort vivent.
En definitiva, una fantàstica peli de zombies, amb un punt de conyeta però amb uns efectes visuals realment impressionants i un guió molt més ferm del que és habitual.

La horde (2009) Interessant, salvatge i hiperviolenta metàfora força explícita dels conflictes i revoltes de la perifèria de Paris. Tal com després passaria amb Attack the block als suburbis de Londres, el tàndem Yannick Dahan i Benjamin Rocher utilitzen un bloc d'un barri degradat com a escenari per una batalla campal plena de ràbia i descontent. Els zombies aquí no deixen de ser les capes baixes d'una societat en la que les diferències entre els rics i els pobres s'accentua de manera perillosa. Per algun lloc ha de sortir la ràbia. I ho fa en forma de transformació zombie, amb una fam inusitada. Molta acció, molta mala llet, i uns personatges amb moltes qüestions psicològiques no resoltes. Un festí per als més morbosos.



Fido (2006) És una comèdia, que quedi clar. Aquí no hi passareu por ni massa fàstic. La idea és una altra. Dibuixa un escenari futur on una empresa anomenada ZomCom ha inventat un collar que, si li poses als zombies que campen per la ciutat, pots domesticar-los. La Carrie-Ann Moss fa de mestressa de casa americana i l'humorista Billy Connoly fa del zombie domesticat per la seva família. Una mirada diferent al món dels zombies.






Re-animator (1985) Amb l'excusa d'adaptar a Lovecraft, l'Stuart Gordon es va treure de la màniga una peli de zombies atípica, molt gore i que, en el seu moment, va sorprendre per la seva explicitat. La història d'un jove científic, brillant però amb idees una mica extremes, barreja el mite zombie amb el del Frankenstein i entrega una cinta molt divertida, canalla, gamberra i entretinguda fins l'extenuació. Un clàssic modern que va venir a segellar l'auge zombie en posar tots els ingredients possibles en la mateixa coctelera. Era tan completa que, per dir-ho així, va esgotar els camins a explorar.



Dead Snow (2010) Zombies nazis congelats en la neu dels fiords noruecs i amb sed de venjança, quina premissa, no? Doncs d'aquí parteix Dead snow, també coneguda com Zombis nazis. La idea, indubtablement, és original. L'escenari (uns fiords blanquíssims al damunt dels quals la sang destaca especialment) preciós. Però ni els personatges enganxen massa ni el guió aguanta el metratge. Si la veus en companyia, amb crispetes i ganes de riure, segur que t'ho passaràs bé. Vam fer-ne un post més llarg aquí.





Pontypool (2008) Probablement la proposta més original de totes. Una peli de zombies... sense zombies! No us volem explicar res d'aquesta peli (si voleu llegir més, aquí en teniu un post sencer amb diferents nivells d'spoiler) doncs la gràcia que té, justament, és la originalitat de tota la seva proposta, plena de sorpreses quasi bé increïbles de formar part d'una peli de zombies. Funciona raonablement bé i és un autèntic must per a qualsevol fan del cinema de zombies que vulgui veure tot el ventall temàtic possible.







I ens han recomanat també -tot i que aquestes no les hem vist- Los infectados, Zombi 2 (la seqüela "il·legal" que el Lucio Fulci es va treure de la màniga per aprofitar l'èxit de Night of the living dead del Romero), No profanar el sueño de los muertos (del Jorge Grau), Dance of the dead (una comèdia estudiantil en clau zombie) Night of the creeps o Doghouse. Però també ens demanen que no oblidem alguns capítols de la sèrie Historias para no dormir del Narciso Ibáñez Serrador (ens recomana el Joan de la botiga The Cine).

En definitiva, que si voleu alternatives, les teniu. Tot tipus d'enfocament de la temàtica zombie, tots els graus de "gorisme" i tota la sang i el fetge que us vingui de gust digerir. Apa, que vagi de gust!

Cap comentari :

Død snø (Dead Snow) (2010) - Tommy Wirkola

1 comentari
Zombies nazis congelats en la neu dels fiords noruecs i amb sed de venjança, quina premissa, no? Aquesta és una de les pelis que, inicialment va tenir més vots en l'enquesta que estem realitzant aquests dies per trobar quina és la vostra peli de zombies favorita.
Si més no, les regles del joc estan clares i no haurien de decebre a ningú. Dead snow és una broma i, si te la mires com a tal, no deixa de tenir la seva gràcia.
Tot comença com si fos Evil Dead: uns joves s'atansen a una cabana al bell mig d'un gelat no res per passar-hi les vacances de pasqua. Però el que no saben és que per la zona deambulen des del final de la segona guerra mundial uns soldats nazis amb molta mala bava que els faran passar unes vacances força agitades.
A l'igual que els clàssics moderns del gènere, Dead Snow comença poc a poc, introduint els personatges, les seves filies, les parelletes del grup, els graciosos i les noies sexualment alliberades. Però la irrupció dels zombies nazis els trastoca els plans.
Més que decent en plantejar la peli, però no tan eficient en rematar-la, el Tommy Wirkola juga a l'exageració i a l'humor histriònic però sense jugar-s'hi el coll, quedant al final tot una mica dil·luït.
Amb tot, una peli de zombies ben entretinguda per veure sense pretensions i buscant un gir curiós a una temàtica en la que, francament, és difícil innovar.

Top 5 de les millors sèries de zombies

Cap comentari
Afortunadament, en els darrers temps les sèries de televisió han acostat els seus criteris tan de qualitat com de producció als del cinema. De la mateixa manera, la temàtica també s'ha ampliat i gèneres com el dels zombies que abans arribaven de forma molt escadussera a les graelles televisives (es veu que era massa "fort" per passar-ho per la TV) ara ja comencen a donar signes de vida (o de mort?).

Aquí us deixem cinc sèries que, si sou fans dels infectats i dels zombies de ben segur que us encantaran. Us les mostrem seguint l'ordre de les votacions dels usuaris de Filmaffinity.

1
The walking dead (2010). El Frank Darabont (director de The Shawshank redemption/Cadena perpetua) adapta uns còmics i ho peta, literalment. Va generar una gran expectació que, probablement, es va anar dil·luint a mesura que la serie NO avançava. La intenció era fer una sèrie menys gore i més dramàtica, però els guions del Darabont no van acabar de quallar. De totes maneres, molts espectadors han continuat fidels i ja esperen l'estrena de la tercera temporada. Cal, si més no, donar-li crèdit per atrevir-se a fer una sèrie íntegrament de zombies, sense contemplacions, conservant molts dels tics habituals del gènere i amb una enorme profusió d'efectes visuals.
2
Ugly Americans (2010). Sense ser temàtica zombie pura, aquesta reconstrucció d'un Nova York futur en el que conviuen més o menys pacíficament monstres de tot tipus, mutants, vampirs, dimonis i, sí, també zombies, és una excusa fantàstica per veure una sèrie molt divertida i enginyosa, plena de gags visuals i amb uns personatges realment entranyables. La història del Mark Lilly, treballador dels serveis socials que lluita per la integració de tots els monstres en la societat és tan original com addictiva. A l'Última Projecció en som molt fans i ja li vam dedicar un post sencer.
3
Dead set (2008). Per a nosaltres, de llarg, la millor sèrie de zombies mai rodada. El punt de partida és extremadament original: Anglaterra pateix una epidèmia zombie. Els únics supervivents? Els concursants del reality Big Brother que estan tancats a la casa del concurs. Amb aquesta premisa, el Charlie Brooker (que l'any passat ens va deixar bocabadats amb el seu tríptic Black Mirror) engega una crítica implacable conta la televisió i contra els espectadors adotzenats, sense escatimar sang i fetge ni mala llet. Absolutament imprescindible, ja li vam dedicar un post, de tant com ens va agradar.
4
High school of the dead (2010). Al Japó va arrasar amb les audiències aquesta història de survival horror que viuen uns joves d'institut japonès amb les hormones agitades. Barreja explosiva d'anime d'acció, gore visceral i erotisme de calcetes i pits que reboten, és un còctel força irresistible si un és capaç -i costa molt- d'oblidar-se del masclisme descarat que la sèrie destil·la. La història està, això sí, molt ben portada i tot i que personalment ens hagués agradat més que deixessin de banda les falques costumbristes i haguessin anat més de cara a la lluita per la supervivència, és innegable que Highschool of the dead té molta força i no deixa de ser una manera ben diferent de veure zombies, ara en format anime.
5
Death Valley (2011). Producció de la MTV, aquesta simpàtica comèdia de zombies explica la història d'un barri de Los Angeles en el que, d'una nit a l'altra, els zombies, els vampirs i els homes-llop han baixat de les muntanyes per quedar-s'hi. La divisió especial de la policia destinada a contenir-ne els atacs i assegurar una vida més o menys pacífica són una colla de pirats amb moltes mancances tant personals com professionals. La sèrie, sense ser gran cosa ni transcendir aconsegueix divertir amb la seva barreja de comèdia i acció mata-zombies, amb escenes força aconseguides i enginyoses històries paral·leles. Ja us la vam recomanar aquí fa un temps.

Cap comentari :

Les 10 millors pelis de Zombies

6 comentaris
Aquest proper divendres s'estrena Rec3, dirigida pel Paco Plaza. A l'Última Projecció, ja ho deveu saber, dediquem la setmana a la temàtica zombie.
Així que, qui sap si per complaure als fans o per sadollar les vostres ànsies de sang, fetge, vísceres i cervells vius, aquí us deixem una llista de les 10 millors pelis de zombies de la història, basada en les votacions dels usuaris de Filmaffinity.



1
I walked with a zombie (Yo anduve con un zombie) (1943). Ens fa molta il·lusió que aquest clàssic del cinema, dirigit pel gran Jacques Tourneur, estigui al capdamunt de la llista. Més que res perquè és un exemple de com tractar una temàtica sense fer-ne un gènere, parlar del mite zombie, de la vida després de la mort i de tot el que això suposa, però sense mostrar passió per les vísceres i el gore. Fans del Romero o de la nissaga Rec, no espereu un festival de sang i fetge, sinó una demostració de cinema de sèrie B amb criteri, pel creador d'alguns dels mites del terror més importants del cinema, com Cat people (La mujer pantera) o Night of the demon (La noche del demonio)
2
Night of the living dead (La noche de los muertos vivientes) (1968). La nit dels morts vivens que el George A. Romero es va treure de la màniga va inaugurar el gènere tal com el coneixem avui en dia. En una pel·lícula que més de sèrie B és de sèrie C, D o E, Romero aconseguí, amb molt pocs elements, trasbalsar la societat. La pel·lícula, en realitat, és una castanya pilonga de primera magnitud, avorrida com una mala cosa -molt pitjor que qualsevol de les altres que ell mateix va rodar sobre la temàtica zombie-, però conserva el gran mèrit d'haver tingut una visió zombie moderna abans que ningú i assentar així les bases del gènere. La truculència de les imatges encara provoca malsons a molts dels que la van veure de joves i les crítiques que va rebre van ser descomunals, ajudant així a cimentar el mite.
3
Dawn of the dead (Zombie, el amanecer de los muertos vivientes) (1978). Repeteix el Romero en aquesta tercera posició i diríem que per mèrits propis, ara ja sense el valor afegit de ser pioner. A més, Romero se'n va adonar que les pel·lícules de zombies podien portar missatge. De fet, molt probablement es va inspirar en els comentaris que havia suscitat The invasion of the body snatchers del Don Siegel (que molts van veure com una crítica del comunisme, tot i que el Siegel ho va negar) o fins i tot les dobles lectures que de la seva pròpia Night of the living dead molts havien volgut fer. Així, el Romero va fer que aquesta primera seqüela dels seus zombies passés en un centre comercial, mostrant una societat que està al borde de l'abisme, més enllà de si hi ha una epidèmia zombie o no. Apostà fort pels efectes visuals, depositant la seva confiança en un debutant en els efectes de maquillatge com era el Tom Savini, que hauria de convertir-se en un dels referents de la seva professió. Zombie, títol espanyol de la pel·lícula, va ser un pas endavant en el gènere i un puntal bàsic per tot el cinema de terror de finals dels 70 i principis dels 80.

4
Evil Dead II (Terroríficamente muertos) (1987). En el moment de la seva estrena alguns crítics la van titllar d'obra mestra total i absoluta del gènere. Sam Raimi tira de gamberrisme i auto-paròdia (perquè se n'està fotent del gènere, oi?) per portar les desventures de l'Ash en la cabana que amaga el Necronomicon i totes les seves forces malignes al terreny de la comèdia nefasta i exagerada i sorprèn tothom, fins i tot als fans més puristes que troben una manera de donar sortida a les seves ànsies de gore des d'un punt de vista molt més salvatge i sense límits. El naixement de l'heroi, amb una mà amputada i substituïda per una serra mecànica arrencà aplaudiments de satisfacció en les platees d'arreu del món. De rebot, Raimi converteix al protagonista, l'Ash, i al seu actor, Bruce Campbell, en icones del gènere.
5
Shaun of the dead (Zombies party) (2004). Esplèndida barreja de comèdia i zombies a càrrec del tàndem Simon Pegg / Nick Frost, capaços d'agafar el gènere i fer-li un homenatge modern en clau de comèdia. L'odissea d'un petit grup de supervivents que creu que la seva salvació passa per refugiar-se, com no, en el Winchester, el seu pub habitual, conté impagables acudits que desmunten icones clàssiques, moments surrealistes i un crescendo final a l'alçada dels clàssics, tot explicant la història de superació d'un petit home que veu com té l'ocasió de fer-se adult i recuperar l'autoestima (i la núvia) perduda.
6
Evil Dead (Posesión infernal) (1981). Aprofitant l'auge del gènere de terror i gore dels 80, Sam Raimi, amb quatre duros, se'n va a una cabana perduda al mig del bosc i li dona una empenta espectacular a la temàtica zombie fent servir molt pocs elements però amb molt d'enginy. La trapa del soterrani, el necronomicón (escrit amb pell i sang humana), l'ens malvat que viu al bosc, són només alguns dels elements inoblidables d'una cinta imprescindible i que, tot i el pas del temps, segueix repartint calfreds a tort i a dret.
7
Brainded (Tu madre se ha comido a mi perro) (1992). Bany de sang gore a la enèsima potència ideada per un jove Peter Jackson abans d'adaptar a Tolkien. Impossible descriure la gran quantitat de sang i fetge que la peli conté amb l'excusa d'una infecció a causa d'una maleïda rata de Sumatra. Festival del mal gust farcit d'efectes de maquillatge impossibles, amb un guió que planifica l'èxit de les seqüències per l'impacte i sorpresa que el gore genera en l'espectador. Els 15 minuts finals són de traca, un ús/abús del gore que, o bé et porta al riure o bé a l'arcada.
8
28 days later (28 días después) (2002).Pel·lícula clau dins del gènere al aportar diversos aspectes novedosos. Primer de tot, no se'ls anomena zombies, sinó infectats, en un clar intent de desmarcar-se dels tòpics. I en segon lloc, els zombies corren, i molt. No va ser pas la primera (hi ha zombies que corren a pelis molt més antigues) però va portar-ho al públic de masses que va adoptar aquesta nova raça de zombies corredors com a estendards de la nova fornada de pelis de zombies, que Dawn of the dead del Zack Snyder portaria a la seva cúspide dos anys més tard. Però també va innovar en l'estil, doncs el Danny Boyle decidí rodar-la en format digital, amb un nervi inusitat desencadenant un nou llenguatge que passà a establir un trencament definitiu.
9
Day of the dead (El día de los muertos) (1985). Tercer episodi de la nissaga del George A. Romero, aquí la gran aportació del fundador del gènere fou les ganes de dotar-la d'una serietat, d'una transcendència major, aprofitant per fer una crítica als comportaments humans més egoistes. Va decebre a molts fans donada la lentitud d'algunes escenes i la gran quantitat de diàlegs que conté, tot i que Romero va intentar equilibrar-ho amb dosis encara més massives de gore extrem. El desmembrament en dues parts d'un dels protagonistes va apujar un graó més el nivell de salvatgisme del gènere.
10
Zombieland (Bienvenidos a Zombieland) (2009). Els primers 15 minuts passaran a formar part dels moments més mítics de la història del gènere, amb el degoteig de normes bàsiques de subsistència que el protagonista, el Jesse Eisenberg de The social network, ens va desgranant. Després se li van afegint element ben dispars, a mig camí entre la road movie, la comèdia gamberra, el Woody Harrelson, acudits sobats, i un cameo que va encantar a molts. És un simple entreteniment amb moments molt divertits i amb una modernor lluent i molt llaminera.

I ara, un cop vista la llista... toca discutir. De bones a primeres, pots votar aquí quina és la teva favorita. I, ja de pas, preguntem: En trobes a faltar alguna?
 

6 comentaris :

Trivial: Zombies!

12 comentaris
Comencem la setmana Zombie amb força!  Un trivial amb escenes d'alguns dels zombies més impactants del gènere. Vigileu per que no és tan fàcil com sembla... o potser sí.
Preparats... llestos... a còrrer!


1: _________________________________________________________________________________________



2: _______________________________________________________________________________________


3: _________________________________________________________________________________________


4: ________________________________________________________________________________________



5: _________________________________________________________________________________________



6: _________________________________________________________________________________________  



7:__________________________________________________________________________________________



8:________________________________________________________________________________________ 






9: ______________________________________________________________________________________





10: ______________________________________________________________________________________

12 comentaris :

Amenacen amb denunciar un Pub que es diu The Hobbit per vulnerar drets d'autor. Sort d'en Gandalf, que si no...

2 comentaris
A Southampton hi ha un pub que es diu The Hobbit. Està decorat amb grafitis inspirats en la novel•la i els plats i menús tenen tots noms relacionats amb els personatges de Tolkien.
El pub funciona tranquil•lament des de fa més de 20 anys, però fa poc ha rebut una denuncia de l’empresa americana que gestiona els drets de la pel•lícula en la que demana al pub que canviï els nom i totes les referències a la novel·la o bé que assumeixi una demanda i un judici amb totes les conseqüències.

Des de l’amenaça, el pub i la clientela han muntat una campanya al Facebook que ja té 59.000 adeptes a la seva causa i han fet prou soroll per arribar a l’altra banda del planeta: Nova Zelanda, on Stephen Fry i Sir Ian Mckellen estan rodant encara el Hobbit.
Gràcies a la pressió d’aquests dos actors, que s’han queixat públicament, l’empresa gestora dels drets (Middle Earth Enterprises) els ha ofert una llicència que poden pagar per seguir tenint certs drets, però encara no se sap res més concret.

Sir Ian Mckellen i Stephen Fry s’han ofert públicament a pagar la licència (£63) perquè el Pub segueixi en peu amb el mateix nom que fa 20 anys.
A la pàgina web del pub diuen que encara no hi ha res clar, hi ha altres pubs en la mateixa situació i no saben com acabarà el tema. Textualment han comentat:
"la batalla per l’abisme de Helm ha acabat; la batalla per la Terra Mitja està apunt de començar…” 

Queda clar i demostrat que són autèntics fans :-)  Esperem que els interessos comercials dels que han comprat els drets, no prevalguin sobre els admiradors de veritat de l'obra de Tolkien.

2 comentaris :

The Asylum, especialitzats en cinema "cutre"

6 comentaris
Hi ha tota una legió de fans del cinema "cutre", de sèrie Z, de la famosa Troma o, en definitiva, del cinema on el més important és, justament, quan limitat està el pressupost i, sovint, el talent dels que hi participen. Hi ha studios que, fins i tot, hi aposten decididament com a target del seu negoci cinematogràfic. Aquests, aprofiten els grans èxits del moment per treure'n versions de segona (o tercera) fila, amb molt menys pressupost i que apunten directament al mercat del vídeo domèstic. És el que molts anomenen, els mockbusters (joc de paraules entre blockbuster -superèxit de vendes- i mock -mofa, conya-). Aquest és el seu negoci, què hi vols fer.

Tal és el cas dels estudis The Asylum, que ens descobrí el bon amic Javi Igea ara fa uns dies i ens obrí les portes a un món ple de caspa, d'actors lamentables, de direcció inexistent, d'efectes visuals d'aquells que fan mal a la vista. I ens va agradar.

The Asylum es va crear l'any 1997, amb ganes de convertir-se en un estudi especialitzat en pelis de terror amb intenció d'estrenar-les a les sales d'arreu del món. Però va ser el 2005 l'any que va marcar la companyia. Van rodar aquell any una versió low cost de La guerra dels móns de l'H.G. Wells, just el mateix any que l'Steven Spielberg rodava la seva ampulosa adaptació. La cadena de vídeoclubs Blockbuster li va encarregar a The Asylum un total de 100.000 còpies de la seva versió, sabent que en les seves botigues hi hauria un públic disposat a veure altres versions del gran hit que va ser la de l'Spielberg. Els amos de The Asylum van quedar molt sorpresos, doncs aquesta xifra era la més alta que fins ara havien assolit, així que van decidir canviar de rumb i de target, convertint-se en una gran fàbrica de mockbusters amb noms tan suggerents com Transmorphers, The day the earth stopped (per la que van rebre una denúncia de plagi per part dels estudis de la 20th Century Fox, que acabava de llençar The day the earth stood still amb el Keanu Reeves), Sunday School Musical, Megapiranha, Snakes on a train (fantàstic títol barreja dels Strangers on a train del Hitchcock i Snakes on a plane) o Titanic II (sí, sí, una seqüela de la cinta del James Cameron... estic intrigat per saber com es pot continuar una peli amb un final com el de Titanic, no?). Fins i tot, aquest mateix any, han tret una versió de la Blancaneus que s'ajunta a les dues grans produccions de les majors que s'estrenaran d'aquí a ben poc, una amb la Julia Roberts fent de madrastra malvada i l'altra amb la Charlize Theron. Com veieu, no se'n perden una, aquests de The Asylum.

Però el que més ens ha interessat de tota la seva filmografia és una mena de nissaga que la companyia alimenta periòdicament amb nous títols. Es tracta de la temàtica de... monstres enormes! Mira, jo, més explicar-vos-ho, prefereixo que ho veieu vosaltres mateixos en el tràiler d'una de les seves més mítiques cintes. Megashark versus Giant Octupus, amb un estel·lar Lorenzo Lamas encapçalant el repartiment. Compte!, que aquí venen!



Què? Fa ganes de veure-la envoltat d'amics i cerveses a dojo o no? Doncs que sabeu que té una seqüela! Megashark versus Crocosaurus! Però tampoc no us hauríeu de perdre, en la mateixa línia, MegaPython versus Gatoroid.




Bé, ja veieu que aquests estudis caldrà tenir-los molt en compte de cara al futur... o no. Però no em negareu que la perspectiva de passar una estona absurda veient pel·lícules infames no deixa de tenir el seu encant. Això sí, no les veieu mai sol. No ho dic per la por que podeu passar, sinó per l'avorriment.

6 comentaris :

Fans de Kubrick fent anuncis

2 comentaris
L'any 2008 es va fer un cicle a la televisió anglesa totalment dedicat a Kubrick. Com que l'ocasió era especial van rodar una promoció com cal: Un increïble anunci d'un minut i escaig que recrea amb molt d'encant l'univers Kubrick a la peli El Resplandor (The Shinning, 1980).

L'anunci és impecable, rodat en una sol pla, mostra més de 50 actors, decorats i elements que recreen el rodatge original.
Els fans de la peli trobareu un munt de detalls i elements de la peli que segons aquest article de The Guardian són els originals (molts d'ells, almenys).

Jo no em canso de mirar-lo :-)

2 comentaris :

Pippi Calcesllargues per Hayao Miyazaki?

Cap comentari
Ens n'assabentem a través del Facebook de Blackie Books de que el Hayao Miyazaki, gran creador de les més destacables joies de l'anime del darrer quart de segle i fundador dels estudis Ghibli, tingué entre les seves mans els plans per dibuixar una sèrie d'animació basada en les trapelleries de la famosa Pippi Langstrum.
Fou vora l'any 1971 i el projecte estava molt clar en la seva ment, però l'autora de la novel·la, Astrid Lindgren, no hi donà permís, així que es va quedar en això, en un projecte.

De totes maneres, al Miyazaki li va donar temps de fer algunes provatures i dibuixar-ne algunes aquarel·les per anar provant amb el personatge principal.


Com es pot comprovar, són, fonamentalment, proves per definir el personatge principal i el seu entorn més proper, proves de colors, etc, que ens mostren a una Pippi fent tasques comuns en el que haurien de ser els tests per desenvolupar l'animació.


Entre la documentació gràfica que ha perdurat, també algunes aquarel·les dels personatges secundaris, de la casa de la Pippi i, fins i tot, el que sembla que seria un intent d'intuir el que podria ser la careta de la sèrie, amb una Pippi en un balancí sobre el poble, molt en l'estil de la intro de Heidi.



El projecte no es dugué -lamentablement,- a terme. Però l'espineta que se li va quedar clavada al Miyazaki se la va poder treure en desenvolupar Panda Kopanda (Panda, Go panda!), un migmetratge de 30 minuts que va dirigir un any després el seu col·lega i cofundador dels estudis Ghibli, Isao Takahata (director de les grans Pom Poko i La tomba de les lluernes). En aquest migmetratge, la Mimiko, el personatge principal s'assembla molt sospitosament als dibuixos de prova de la sèrie de la Pippi. Aquí teniu el migmetratge per si ho voleu comprovar.



Però encara aprofitaria Miyazaki una mica més aquests esbossos quan l'any 1988 dirigí El meu veí Totoro, on el personatge de la Mei, també ens hi recorda poderosament.


Bé, no va poder ser. Un mite de la infància de molts no va prendre cos animat en les mans del mestre Miyazaki, però no crec que ningú tingui cap dubte de que hagués estat digne de veure.

Cap comentari :

Tràiler de la propera peli del Tim Burton,

Cap comentari

No us volem pas enganyar, a l'Última Projecció no som uns grans fans del Tim Burton. No, al menys, fins al punt de perdonar-li segons quines nefastes pel·lícules. Però tampoc us negarem que no deixem d'albergar una certa esperança de que ens torni a seduir amb alguna cosa més que imaginaria visual.
Potser és per això que, no esperant gran cosa de les seves pelis, no tenint grans expectatives, aquest tràiler de Dark Shadows, la que serà la seva propera estrena, que ens ha fet arribar la Sandra Prat ens ha agradat força. Una comèdia vampírica amb el Johnny Depp anclada en l'humor però, per descomptat, amb l'embolcall Burton.



Burton no sembla renunciar a rodar, un cop més, la història d'un personatge diferent, al·liè, rebutjat per la seva diferència i encadenat a les seves pròpies pors. Però aquest cop, servidor de vostès està molt agraït a en Burton, encara que sigui per fer tornar a la gran Michelle Pfeiffer a un cartell poderós en el que també hi destaquen l'Helena Bonham-Carter, la Chloe Moretz, l'Eva Green, el Jackie Earle Haley, el Johnny Lee Miller, el Christopher Lee i, fins i tot, l'aparició estel·lar de l'Alice Cooper, rocker en desús, sempre tocat amb els seus maquillatges i disfresses tenebroses que, de ben segur, sempre ha fascinat al Burton.

Així doncs, fans del Tim Burton, pronuncieu-vos! Què us sembla el tràiler?

 

Cap comentari :

Buried (2010) - Rodrigo Cortés

Cap comentari
No m'hagués imaginat mai de la vida que aquesta peli pogués agradar-me tant com ho ha fet. Vaig deixar-la passar en la seva estrena -el cinema espanyol més bé em tira enrere- i no l'he vista fins que he anat a veure la tercera peli del Rodrigo Cortés -Luces Rojas-. La veritat, pensava: "Buf, quina mandra, una peli que ja sé de que va, un paio enterrat viu, que intenta sortir-se'n... ja he vist aquell capítol de CSI dirigit pel Tarantino que anava del mateix... no veig la manera de que em pugui sorprendre."
Doncs sí que m'ha sorprès, i molt. Buried és una peli que únicament utilitza el seu punt de partida com a això, com a punt de partida, per desenvolupar tota una trama amb uns elements mínims, però molt ben conjugats.

No val a explicar res d'aquesta peli, més enllà de suggerir que no sigueu tan babaus com jo he estat pensant que Buried no em podria sorprendre. Dirigida amb pols ferm, la trama no para d'evolucionar, la qual cosa, per ser una peli que només passa en un taüt de fusta, ja és un mèrit.
Impressionant el Ryan Reynolds, perfectament mesurat en un paper que està al límit durant els 90 minuts de metratge.
Guió molt enginyós, d'altra banda, que fins i tot li permet al Cortés llençar alguns dards verinosos contra els interessos polítics i comercials d'alguns.

Molta tela, en definitiva, per a una pel·lícula que aposta per una fórmula però que té la decència de no voler quedar-se en la premissa sinó que intenta per tots els (pocs) mitjans desenvolupar-la i enriquir-la.

No deixa de ser curiós comparar aquesta segona peli del Cortés amb la seva ópera prima, Concursante, on l'estil visual i narratiu ho era tot. Sembla com si aquí, el Cortés hagués fet vot de pobresa i s'hagués volgut forçar a tornar a repetir una notable pel·lícula però sense tants artificis, sense quasi bé eines, sense asos a la màniga.

Molt recomanable peli, doncs, per aquells que encara creuen que el cinema espanyol no ens pot sorprendre. Li costa, però encara hi ha esperança.


Cap comentari :

Concursante (2007) - Rodrigo Cortés

Cap comentari
Apassionant òpera prima la del Rodrigo Cortés, director de Buried i Luces Rojas. La història del Martín Circo, guanyador del major premi de la història dels concursos de la televisió, li serveix per muntar un efectiu pamflet anticapitalista que dispara contra els bancs i contra l'stablishment.
Si bé de vegades sembla una mica simplista i reduccionista, Cortés dispara amb armes sofisticades: guió precís i amb uns diàlegs amb molt de ganxo, un muntatge epilèptic, uns plànols visualment impecables, recursos estilístics de tota mena barrejats uns sobre els altres i un pols narratiu ferm i decidit durant tot el metratge.

Menció a banda per les excel·lents interpretacions del Leonardo Sbaraglia, el Chete Lera, la Myiriam Gallego i, sobretot, el Luis Zahera (impressionant, extrem, molt divertit).

La trama porta al Martín Circo, professor d'història econòmica a l universitat, a descobrir que tot el que explica té un doble fons sota el qual s'amaga una realitat molt dura que està a punt de patir en pròpies carns. El Martín descobreix que ser ric potser no és el millor que et pot passar, que el sistema financer compta amb un arsenal d'argúcies i d'arestes punxants que el colpeixen just quan es pensava que la seva vida estava solucionada. Explicada en un fantàstic multi-flashback que regala una narrativa enginyosa i potent, Concursante és una de les pel·lícules espanyoles més fresques vistes darrerament. Una d'aquelles pel·lícules que es desfan de tots els llasts que habitualment acumula l'adotzenat i autocomplaent cinema espanyol per demostrar -i no seria l'últim cop que ho ho faria el Rodrigo Cortés- que quan hi ha talent i autoexigència, el resultat d'una producció espanyola pot ser absolutament gratificant.


Cap comentari :

Cinema clàssic online gratis

Cap comentari
Ens n'assabentem a través de la Karma Tàpia de que hi ha un projecte online sense afany de lucre iniciat per uns amants del cinema que pretén oferir pel·lícules clàssiques gratuïtament a la xarxa, respectant sempre els drets d'autor, copyrights i demés drets restrictius.

El projecte en qüestió es diu Big Five Glories, en homenatge a les cinc majors de la època daurada de Hollywood i conté un catàleg francament interessant hores d'ara, abraçant un ample rang de gèneres i de grans clàssics. Sense anar més lluny, un pot veure online His girl Friday del Howard Hawks, Secret Agent del Hitchcock, The man with the golden arm del Premminger, A star is born del William Wellman o Mr Smith goes to Washington del Capra, tan sols per citar-ne algunes de populars.
Ens permet navegar per dècada, per director, per gènere i, per descomtpat, emprar el seu buscador, així que el catàleg es torna francament accessible i, és clar, un va quedant aclaparat per la gran quantitat de grans pel·lícules disponibles.


De moment, les dues úniques pegues que nosaltres li trobem són que:
a) no tenen subtítols en cap idioma, versió original pelada
b) la qualitat és fixa, depenent sempre de la font i mai ofereix la possibilitat de canviar-la.

Precisament, aquest segon punt és un dels que els seus creadors volen canviar més aviat, intentant aconseguir còpies digitals de més qualitat per poder oferir l'opció d'escollir en funció del nostre ample de banda.

En qualsevol cas, però, una gran iniciativa que ofereix al cinèfil l'oportunitat de trobar pel·lícules francament amagades, de segona fila, o completar filmografies de directors importants que, de vegades, són difícils de trobar pels canals convencionals.

 

Cap comentari :