Cementerio de animales (Pet Sematary, 2019) - Dennis Widmyer, Kevin Kolsch

Cap comentari

De vegades sembla com si el cinema no hagués evolucionat. La versió de 1989 d'aquesta adaptació de l'Stephen King va venir a reblar el clau de la fal·lera pel cinema de terror de la dècada que s'acabava i que havia torturat personatges i espectadors a parts iguals. Aquella primera adaptació era un refregit dels tòpics, clichés i trops habituals d'un gènere orientat a un segment demogràfic adolescent àvid d'emocions fortes però en l'entorn controlat d'una sala de cinema. Era senzillota, vulgar, rutinària i innecessària.

I aquesta nova adaptació? Doncs també. I això que intenta plantejar algun tipus de dilema al voltant de la lluita entre la ciència i la fe, on la ciència està personificada en el pare de família, metge de professió, racionalista al 100%, valedor de la veritat empírica, de les proves irrefutables i de tot allò que els llibres li han explicat, i on la fe és, com sempre passa en les pel·lícules nordamericanes, el creure en esperits, en la vida més enllà de la mort i, sobretot, en la mala bava dels avantpassats indígenes que la seva cultura va arrasar per erigir-s'hi al damunt i que ara insisteixen en tornar (perquè mira que també és mala sort que sempre vagis a construir cases al damunt de cementiris indis...), i que aquí està personalitzada en la mare de família, encara traumatitzada per la mort de la seva germana, ara ja fa molts anys.


Per descomptat, el pare de família/metge veurà trasbalsades les seves creences científico-tècniques. I la mare invertirà el seu paper i, inicialment, voldrà negar-se a l'evidència del poder de ressuscitació del Pet Sematary que tenen darrera la seva casa rural. I llavors gats emprenyats i esquerps, infants que retornen amb un avançament exagerat de l'estupidesa de la pubertat, i crits, i ensurts, i trucs de guió i de so per fer-te saltar de la cadira...


En la novel·la de King hi ha un subtext interessantíssim, aquell que gira, justament, al voltant de la pèrdua i del record de la pèrdua. Però això no importa. Això no es veu. No va d'això, aquesta pel·lícula. Va del mateix que anava la primera adaptació, ara fa 30 anys: de fer-te passar una mala estona controlada, de gaudir amb l'alliberament de petites dosis d'adrenalina. Això només en el cas en que, passats els primers 20 minuts de pel·lícula no has desconnectat completament i ja t'és tot absolutament igual.

El cinema, definitivament, no ha evolucionat. Però nosaltres sí.

Cap comentari :