Mad Max: Fúria en la carretera (2015) - George Miller

1 comentari
Ni un segon de descans, ni un plànol de repòs, ni un moment de solaç. La nova aventura de Mad Max, un quart de segle més tard, retruny amb més força del que mai va poder somiar el George Miller. Dotada d'un ADN fonamentalment analògic, amb uns efectes visuals molt més recolzats en la realitat que en la recreació digital, Mad Max no deixa un instant de fuga d'un món post-apocalíptic recreat amb detall, cura i realisme. El muntatge hiper-accelerat, la banda sonora boombàstica, i una inventiva planificació de les seqüències forja un pel·lícula d'acció absolutament col·losal que torna a col·locar el gènere en el calaix del cinema respectable, lloc que havia perdut des que la llei del retoc digital s'imposà a la força en un Hollywood esgotat i esmunyit fins l'extenuació.

Ha calgut que tornés el George Miller des dels 90 per imaginar una pel·lícula d'acció decent que no es dirigeix únicament als consumidors irreductibles de les franquícies del gènere. I Mad Max és respectable perquè s'esforça en plantejar una fugida endavant farcida d'escenes sempre al límit, un límit que mai -MAI, absolutament MAI- traspassa. Miller es disfressa de malabarista per mantenir a l'aire diverses micro-escenes d'acció en paral·lel, realimentant el cicle cada cop que una d'elles s'acaba. Mad Max és una metralladora incansable de la que el Miller mai no deixa anar el gallet. I vinga, i tornem-hi, i una, i una altra, i encara una més. Incansable, incessant, inclement amb un espectador aclaparat, cobert de sorra, suor i sang.

No val a posar-la en un pedestal per la seva suposada actitud feminista (si aquest és tot el feminisme que li podem demanar al cinema, malament anem), ni per la seva superficial distòpia descafeïnada. Mad Max mereix reconeixement per la seva puresa i per la seva habilitat narrativa, per condensar més testosterona en combustió de la que sembla cabre-hi en un parell d'hores de cinema. I també val a reconèixer-li l'habilitat per dibuixar un món, un escenari, creïble i icònic. Perquè Mad Max, anem-ho posant sobre el paper, és una pel·lícula de la qual l'imaginari col·lectiu en recordarà moltes imatges icòniques.

Visualment aclaparadora, sonorament atronadora, aquesta nova Mad Max és tot allò que qualsevol pel·lícula d'acció hauria de ser i, donat que és de les poques que ho aconsegueixen, està destinada a convertir-se en un referent aspiracional, allò que totes les pel·lícules del gènere veritablement ambicioses, somiaran amb ser: un espectacle cinematogràfic d'alt octanatge.


Temple Grandin (2010) - Mick Jackson

Cap comentari
Un telefilm sobre una noia autista que intenta trobar el seu lloc al món? Passo. No m'interessa.

Bé, espera, espera... no te'n vagis... I si et dic que és una producció de la HBO del 2010? I que hi surt la Claire Danes, la Julia Ormond i el David Strathairn? I que va guanyar 7 Emmys (entre ells millor direcció i tres premis pels tres actors i actrius principals) així com un Globus d'Or?

És veritat que 'Temple Grandin' compleix amb tots els tòpics d'aquestes pel·lícules televisives sobre discapacitat: l'esforç en fer-te estimar les rareses del protagonista, les injustícies del voltant, la família patidora, l'encasellament freak o, fins i tot, la superació mitjançant la pròpia condició autista. Però les diferències entre aquesta pel·lícula i les altres són dues, i ben clares:
1- Els actors estan absolutament sublims.
2- La pel·lícula funciona dramàticament com un rellotge.

Anem a pams. Personalment detesto a la Claire Danes fent de psicòtica o amb trastorns mentals. Me'n vaig afartar veient les dues primeres temporades de Homeland. i em vaig saturar de mirades de peix bullit, de crits i escarafalls. Però aquí -ah, amics-, aquí la Danes està absolutament deliciosa. El seu paper, evidentment, dóna per escarafalls i mirades perdudes, però de manera estranya i intangible, la Danes connecta amb l'espectador amb un repertori d'humanitat excel·lent. L'acompanya una altra actriu habitualment justeta com la Julia Ormond. La seva habitual fredor i contenció es converteixen aquí en la seva arma més potent, com a mare patidora que ha lluitat tot el que ha pogut per incloure a la seva filla autista en la societat. Algunes de les escenes més emocionants de la pel·lícula són en les seves mans. I, per descomptat, res a dir que pugui sorprendre del David Strathairn, sempre sobri quan no excel·lent.

 Però és que, a més, la pel·lícula, com dèiem, funciona com un rellotge. No deixa de ser curiós que estigués en mans d'un director que podria fer fugir a més d'un: Mick Jackson. En Jackson va començar la seva carrera als 90 amb una estimulant dramèdia, "LA Story", però va anar apagant-se, molt en particular després de dirigir un dels fiascos de la dècada: 'The bodyguard'. Aquí, sigui com sigui, agafa les regnes i sotmet al guió ple de trampes i efectes a un tamisat que si bé no amaga els paranys, si és capaç d'entregar-los de manera que no siguin insultants.

Així, 'Temple Grandin' t'endú en el seu viatge cap a la integració de la protagonista en un món que no entén i que no l'entén a ella. I si bé hom pot pensar que el plantejament és arquetípic -que ho és-, una comparació pot ser suficient per posar-la en valor: és molt més interessant i emocionant que 'The imitation game', per posar un exemple recent de pel·lícula sobre un personatge protagonista autista que busca el seu encaix en el món.

I, per si algú té certa recança en veure pel·lícules sobre aquesta temàtica pensant que potser són un insult a la intel·ligència o a aquells que pateixen el trastorn autístic, deixeu-me dir que 'Temple Grandin' em va venir recomanada per la Mònica Olasz, professional de l'ensenyament per a discapacitats psíquics. Saber que venia de les seves mans em va tranquil·litzar, sabent que la pel·lícula -basada en dos llibres autobiogràfics de la pròpia Temple Grandin- seria fidel a la realitat i no forçaria massa la balança cap a la compassió o la condescendència.

Cap comentari :

I el poble d'"Único Testigo" es diu... Intercourse!

1 comentari
De pedra ens hem quedat quan la nostra amiga María Sánchez ens ha descobert que el poble on es va rodar Único Testigo (sí, home! La del Harrison Ford i els Amish!) en un veritable poble Amish, molt famós pels turistes. I, és clar, quan hem vist el nom del poble... no hem pogut resistir-nos de posar-lo a la nostra llista de destins de viatges futurs.
Intercourse. En català: coit. No em diràs tu que no mola mil viure en un poble així.

- D'on ets, tu, fill?
- De Coit, Pennsylvania, senyor!!!
- A Coit només hi han... eeeer.... Amish i turistes! I a tu no et veig la barba i els tirants. Que ets turista?!?!

Aix, ara ens hem confós de pel·lícula. Tornem al tema.

Doncs es veu que a Intercourse, Pennsylvania es va rodar la famosa escena de la pel·lícula del Peter Weir en la que uns turistes maleducats es fiquen amb els Amish. La recordeu?



La resta de la pel·lícula, inclosa l'escena de la construcció del graner, ja es va rodar en altres indrets, però l'afluència de turistes a Intercourse ha augmentat exponencialment des que el Harrison Ford li cantés el Wonderful World del Sam Cooke a la Kelly McGillis (que no està inclosa, però, en la excepcional banda sonora del Maurice Jarre).

Aneu preparant els passaports, que ens esperen a Intercourse!

Man seeking woman (2014) - Simon Rich (creador)

1 comentari
Que la comèdia televisiva està evolucionant és una evidència que ja fa anys que es nota. De les sitcom gravades amb vàries càmeres que van arribar al seu zenit a final dels 90 amb la trinitat Friends, Frasier i Seinfeld (aquesta última ja mostrava un cert distanciament de les sitcom) hem passat a una clara diversitat de formats (The office, tant UK com USA, amb el seu fals documental; la brillant Arrested development, en el seu continu joc autorreferencial; Girls i Louie com a paradigmes de la comèdia alternativa amarga; i un llarg etcètera).
Sembla un moment dolç per als amants de les comèdies, donada la gran varietat i l'experimentació en la graella televisiva contemporània. Justament, una de les sèries que més ens ha sorprès darrerament és la magnífica Man seeking woman.

La història (per)segueix al Josh, un jove introspectiu que és abandonat per la seva núvia, i que s'ha d'enfrontar a la nova situació amb l'ajut del seu amic Mike. I on està la gràcia? La gràcia està en el trencament de la rigorositat narrativa per endinsar-se de ple en l'absurd i el surrealisme. Només un exemple: Què és el pitjor que li pot passar a un paio que encara segueix creient que té opcions amb la seva ex que l'acaba de deixar? Que descobreixi que ja està sortint amb un altre paio? No! Que descobreixi que està sortint amb en Hitler! Sí, sí, amb el Hitler de l'alemanya nazi; que no està mort, que només ha estat amagat tot aquest temps. I ara surt amb la seva ex. "Sóc millor que el Hitler!", exclama el Josh.
Aquest és el to. Fent-se servir de situacions surrealistes, Man seeking woman encerta a portar les dificultats del single a la pantalla com mai s'havia fet abans. Cites a cegues amb trolls (autèntics), una mare que el tortura literalment per aconseguir informació sobre la seva relació amb una "nuvieta", una núvia massa atractiva i les dificultats de gestionar-ho que té algú insegur, etc.

Les situacions d'aquest tipus són la matèria prima d'aquesta original sèrie que, si bé s'entrampa en acudits sovint grollers, troba la manera de ser original i de fer riure amb aquesta originalitat. És d'aquelles comèdies que no només rius quan la veus, sinó també quan l'expliques. Una petita joia de la ficció televisiva contemporània.