Magnífic documental musical, molt superior a la mitjana del gènere, gràcies a una gran habilitat visual per suplir la manca de material gràfic i a ser capaç d'explicar la història d'un geni creador (el trompetista Lee Morgan) posant en valor la figura de la dona que el va salvar de l'oblit i de les drogues (Helen Moore).

Perquè, per una banda, allà on la majoria de documentals musicals busquen imatges d'arxiu i, en cas de no trobar-les, omplen les seqüències amb els testimonis davant la càmera, en Kasper Collin aprofita per donar context emocional a la història que aquests expliquen amb plans recurs de carreteres, veïnats, boires i turmentes de neu. El resultat és un documental que té textura, que no és només verbal.

I, d'altra banda, perquè quasi mai podem gaudir de la narració d'un ascens meteòric en alguna art recolzant-se en la figura de la dona que, sovint, és relegada a un paper secundari. Aquí no. Aquí la Helen Moore és contextualitzada, explicada des dels seus orígens, se li dóna veu, se li permet que expliqui com ho va viure. El seu és el testimoni capital. No sentim al Lee Morgan parlar més que en dues ocasions. A ella la sentim contínuament.

I amb aquests dos elements, però, és clar, també amb testimonis de les seves bandes, dels seus amics, i de la seva sublim música (quin fraseig, quines melodies!), Collin basteix un documental magnífic, una joia d'aquelles que els amants de la música gaudeixen tant si coneixen al músic com si no. Perquè aquí, del que es parla, no és del Lee Morgan. I això és el millor que li pot passar a un documental musical.

No deixa de ser un fet sorprenent que una sèrie documental d'esports centrada en un equip i un jugador pretèrits sigui la gran revelació serièfila de la temporada. (Hores d'ara, The last dance supera a Ciudadano Kane en les valoracions de Filmaffinity). I el cert és que els deu capítols de que es composa (i que Netflix, a diferència del que és habitual, ha anat alliberant setmanalment, dos capítols per setmana) són capaços, de manera molt visual, de narrar una trajectòria esportiva impecable i, probablement, inigualable: la dels Bulls de Chicago i el Michael Jordan.

Ho fa molt hàbilment, creuant dues línies temporals (la de la darrera temporada de l'equip, enfrontant-se al repte d'aconseguir el seu sisè campionat davant d'un inevitable canvi de cicle, del cansament i de la saturació acumulada, i la dels inicis de l'espectacular i triomfant progressió), i així bascula entre un present difícil i un passat que ens ha d'ajudar a entendre com han arribat i, sobretot, qui són, aquesta gent. Hàbil, força hàbil.


The last dance, a més, compta amb l'avantatge de retratar un moment de la història on la televisió era omnipresent (a la pista, és clar, però també als vestuaris, als autobusos, als hotels de concentració), i en un sector, l'esportiu, on la passió també facilita la gravació i conservació d'imatges. Per dir-ho d'una altra manera, a The last dance no li fa falta en cap moment recórrer a les habituals "reconstruccions dels fets", a gràfiques més o menys enginyoses o a animacions llampants. Tot està gravat.

I, és clar, aquest tros de la història del triomf d'un equip irrepetible ha induït als fans (i a alguns no tan fans) a voler recuperar, amb la nostàlgia com a benzina, un moment mític. L'auge (sense caiguda) d'uns guanyadors.

Hehir, el director (ja molt avesat no només en documentals, sinó en documentals esportius), juga totes les cartes de que disposa i fins i tot en llença alguna més per atiar el foc. La mateixa història es podria haver explicat amb la meitat d'episodis de no ser per les constants trampes narratives que s'empesca (personatges aparentment malvats, situacions crítiques, lesions d'última hora, etc.) i que generen mini-trames intermèdies que ajuden a tirar avall hores de metratge de jugades magnífiques, esmaixades, celebracions, etc.

El documental funciona, i tant que sí.


Ara bé, altra cosa és el producte que aquí se'ns ofereix, que no passa de ser una barreja de nostàlgia esportiva amb una lloa quasi immaculada a l'heroi que sembla l'únic responsable de tot. Ell va estirar de l'equip, ell va desobeir l'entrenador quan calia, ell va fer bullying als seus companys de manera grollera i excessiva, ell va assumir tota la responsabilitat... i ell, és clar —pobret— porta la càrrega d'haver-ho hagut de fer, de veure-s'hi forçat perquè la seva condició de guanyador l'impel·lia. Un altre cop ens l'estan colant: l'heroi nord-americà és un one-man-band (que no una one-woman-band), no és col·lectiu, és individual. És lloat per saltar-se les normes, contradir l'autoritat, abusar dels seus companys amb l'excusa de traure el millor d'ells, fer-se el fatxenda davant les victòries i culpar als demés en les derrotes. És, per dir-ho així, el pitjor dels herois possible.

Queda la incògnita, doncs, de si és possible un altre tipus de lideratge quan es lluita per ser l'elit, per ser l'absolut millor de tots els temps. Potser no. Però les crítiques a aquest model, que n'hi ha en el documental, no són suficients i totes, absolutament totes, acaben en el mateix lloc: era necessari. Era un bully, però era el nostre bully, era el preu a pagar per la glòria, per guanyar (però per guanyar campionats, que tampoc no van guanyar un Nobel, no sé si m'explico), per triomfar, per ser lloats, recordats, per ser mítics i formar part de la història.

Així de febles som, alguns/els humans, éssers fàustics sempre disposats a vendre's al diable per aconseguir allò que creiem que és més important.

Marker és, per a qui no el conegui, un dels més grans i influents documentalistes de la història. Gran perquè la seva producció és magnífica, tota ella, però també per quan prolífica fou. I influent perquè a ell se li atribueix la invenció de la subjectivitat en el documental, aquella manera d'enfrontar-se a la documentació de fets sense amagar la seva pròpia mirada i la seva pròpia interpretació, fent que aquestes siguin el documental.

Sovint, els seus films giren al voltant de la memòria, del record. I sovint també, es serveix de la fotografia per explicar-ho tot (fins i tot quan volia ficcionar, com a la mítica La jetée). No li calen imatges en moviment; deixa més aviat que les imatges prenguin vida en les mirades dels altres.


I en aquesta Recuerdos del porvenir, justament, Marker es fixa en el treball fotogràfic de la Denise Bellon per explicar el període d'entreguerres a una França desestabilitzada i perduda en la Història. No només posa en valor el treball minuciós de la Bellon, sinó que aprofita per radiografiar els canvis d'aquells anys intensos i estranys, on tot ha canviat però està a punt de canviar de nou, a pitjor.


Amb la seva veu com a únic vehicle narratiu, portant el pensament d'una banda a l'altra però sempre trobant-hi lligams poderosos, Marker teixeix un panòptic des del qual observar les misèries que estan a punt de venir. Perquè d'això tracta aquest bell migmetratge: de quan els records no són més que senyals d'alarma enterbolits per la nostàlgia.


Podeu veure el migmetratge sencer en VOSE aquí:

Fa un lustre, el mateix Wiseman ens va permetre veure com funcionava un museu de renom a National Gallery. Era un documental enorme, directe, gens ampul·lós, molt generós de metratge i d'idees. I ara ens arriba Ex Libris, un plantejament idèntic que, en aquest cas, ens obre les portes d'una biblioteca fascinant com és la New York Public Library.

Wiseman s'escola silenciosament (mai més apropiat comportament) en l'interior d'un mastodont de la cultura, buscant explicar no només com funciona una institució així sinó quina funció té, en realitat, en els nostres temps. Estan caduques, les biblioteques? Com s'adapten al segle XXI, a les noves tecnologies, a l'abundància d'alternatives per accedir a contingut divers? Wiseman ens dóna respostes deixant-nos assistir a conferències, reunions, visites d'escoles, històries personals (però també universals), deixant allà la càmera, com aquell qui no vol la cosa, deixant que capturi una llenca de la vida bibliotecària, dels seus racons, de les seves seus, dels seus treballadors i usuaris.


I és en aquesta no-intervenció de Wiseman que es situa a les antípodes de documentalistes com Jarecki o Herzog. De fet s'allunya, fins i tot, de sí mateix i dels seus inicis (veieu sinó l'estil raicalment diferent de la seva primera obra, l'esgarrifosa Titicut follies). No sabem quina cara té, el Wiseman. No cal. Ell no és el documental. Ell només mira i comparteix la seva mirada amb nosaltres.

És cert, en tot cas, que altres cops li ha funcionat millor, aquest mètode. Sense anar més lluny, allò que va capturar a National Gallery era molt més revelador i fascinant, potser perquè l'aura de l'art és més llampant que la de les lleixes d'una biblioteca, qui sap. Però el cert és que el metratge extens d'Ex Libris sembla contenir escenes sovint massa llargues i menys reveladores del que l'esforç i la paciència semblen merèixer. Wiseman sembla no haver estat de sort i la caça de moments notables en les tres hores del documental és lleugerament escadussera.


Potser el problema rau en que el mateix Wiseman confessa no haver posat un peu en una biblioteca en 45 anys. "Pensava que hi anaves a demanar llibres en préstec —diu en aquesta entrevista. No tenia ni idea de l'enorme varietat d'activitats que s'hi duen a terme." I qualsevol que hi hagi posat els peus en els darrers 45 anys sap que les biblioteques han canviat enormement i que el préstec de llibres és tan sols una de les seves moltes activitats i funcions.

Queda, en tot cas, una visita esplèndida i fascinant per una institució magnífica, una pedagogia de la seva labor i dels esforços d'adaptació a un nou món que sembla voler menystenir el valor de les biblioteques o de qualsevol institució que no hagi nascut amb el nou segle. I tot això de la mà d'un dels més grans documentalistes de la història que als seus 90 anys segueix volent descobrir el món i compartir-ho amb nosaltres.

"No, no! Això no va de mi, sinó del Bruce Chatwin!", li diu el Herzog a un dels testimonis als quals entrevista per parlar del seu amic viatger i escriptor. Però sí, sí que va del Herzog, aquest documental. Perquè el Herzog va trobar una ànima bessona, un d'aquells miralls que la vida ens posa al davant alguns cops a la vida, en la figura del Chatwin. I mentre intenta explicar la seva essència exploradora, aventurera i nòmada, Herzog, és clar, s'explica a sí mateix.

El resultat és quasi una pedra Rosetta de la filmografia de l'alemany, on parla obertament d'allò que sempre ha estat present en les seves pel·lícules: l'obsessió per l'ignot, per l'estrany, per allò ancestral, per les veus que s'apaguen, pels pioners, pels bojos i pel paisatge.


Al Bruce Chatwin se l'acusava d'embellir, completar i posar-hi de més en les seves descripcions suposadament verídiques. I Herzog s'hi veu reconegut. Ell també ha estat acusat, en els seus documentals, d'interferir, d'esbiaixar intencionadament. Però el biògraf de Chatwin li dóna l'argument definitiu per a la seva defensa: "El Bruce no explicava mitges veritats, sinó que explicava veritat i mitja." I Herzog somriu cofoi.

Perquè Herzog sempre ha estat a l'extrem oposat de documentalistes enormes i de gran prestigi com Frederick Wiseman, sempre obsessionat en desaparèixer, en fer veure que la càmera ha captat una llenca de vida (veieu, si no, National Gallery o Ex-Libris) mentre que l'alemany sempre hi ha volgut estar present, sortir-hi, narrar-los, posar-los als testimonis paraules a la boca. I és que, si ens hi fixem, les pel·lícules de ficció de Herzog tenen molt de documental, alhora que els seus documentals tenen molt de ficció.


I així, aquesta Nomad: In the footsteps of Bruce Chatwin és un homenatge al seu amic, però també a ell mateix, un intent d'explicar-se parlant d'un altre. Amb aquell estil dislocat, com de picaflors, deixant que la seva dispersió mental interconnecti històries i records variats, Herzog composa un bell documental sobre la necessitat de seguir descobrint un món que se'ns escola entre els dits de les mans, de tan inaprehensible com és, i de tan sedentaris com ens hem tornat.

Hi ha moltes coses que fan memorable un documental (sigui fílmic o seriat): pot ser la seva estructura narrativa, captivadora en sí mateixa, o la seva factura cinematogràfica; o pot ser el descobriment d'algun aspecte important, ja sigui històric o social, que ha passat desapercebut; o pot ser la posada en valor d'alguna qüestió remarcable o insòlita que mereix atenció pública. De fet, poden ser molts els factors que facin que un documental esdevingui, això, memorable.

Però un dels factors, de vegades pot ser, simplement, el descobriment d'una colla de personatges que, per estranys i aliens com ens puguin semblar, són un mirall prou nítid d'una societat que veiem cada dia per la finestra. Tal és el cas de McMillions, documental produït per HBO.


Perquè el frau que una colla d'espavilats va engiponar-se a costa d'una promoció de McDonalds per quedar-se amb els premis milionaris és, en realitat, intranscendent, innòcua, no canviarà res les nostres vides, un cop descobrim que va succeir. Tampoc la factura del documental —exagerada, sobre-produïda, de muntatge enganyós— li aporta res de memorable.

Però el que sí ho fa és la plèiade de personatges fascinants, extrems i rars a més no poder que desfilen per davant les càmeres dels directors explicant les seves visions del crim o la seva participació en ells. Des de membres de la màfia italiana i les seves dones que semblen calcs dels clichés que retratava The Sopranos fins a agents de l'FBI amb una personalitat desbordant (autoestima al 200%, grillat com una tartana i amb algun cargol una mica solt), passant per germans amb ànsies de protagonisme, amants interessades, mormons temptats pel pecat de l'avarícia, fiscals del districte implacables o mestresses de casa que veuen en el frau l'ocasió de sortir de les penúries que pateixen.


Perquè tal com el mestre Frederick Wiseman ens va demostrar ja fa temps, a un nord-americà (i potser no només a un nord-americà) li tira més una càmera que un milió de dòlars, i quan la llumeta vermella s'encén, els bocamolls que porten dins afloren i les veritats i les mentides s'amunteguen generant històries aparentment més complexes del que potser són en realitat.

El que sobta, però, d'escoltar-los és que, en realitat, les seves pulsions són, sovint, les nostres. I Hernandez i Lazarte juguen amb habilitat la basa de fer que l'espectador es pregunti què faria en cas que algú li oferís, sense haver fet res per guanyar-se'l, un bitllet premiat amb un milió de dòlars. La resposta pot empatitzar amb els protagonistes o no, però en ambdós casos el regust que deixa la pregunta és suficient com per voler saber més dels motius però, sobretot, de les conseqüències d'acceptar entrar en el joc, en la trampa, en l'estafa.


És, per tant, amb aquest rest de caricatures humanes que els directors naveguen per una trama menys enrevessada del que ells pretenen: els sis capítols estan plens de pistes que no duen enlloc seguides com si els hi anés la vida, carrerons sense sortida utilitzats com a cliffhanger d'episodis i diverses sub-trames innòcues que no pretenen altra cosa que desplegar un entramat més complex per fer veure que la història és tan gran com els personatges. Però no.

[Spoiler a partir d'aquí]
El final, sobtadament, sembla absoldre bona part dels que han acabat participant en l'estafa, deixant-los com a bones persones que van cometre un error fatal en un mal moment de les seves vides, però que conserven l'essència cristiana del perdó i de la bondat en el seu sí. L'obsessió del documental per tancar en positiu aquesta història de personatges arriba a contrapeu, com en falç, però sembla just no esmolar massa les eines contra aquells que van voler-se aprofitar d'una oportunitat llaminera sense pretendre mal a ningú, sense mala intenció. 

La promesa d'un festival de luxe en una illa paradisíaca de les Bahames farcit de iots, top models, músics de primera fila i influencers variats va acabar sent un engany. Ni hi va haver festival, ni illa paradisíaca, ni res de res; només fum.

I aquest documental mostra, precisament, com és de fàcil vendre molt de fum (però molt, que estem parlant d'un festival de música, no d'una festeta privada en un apartament) quan tens un xarlatà de primera com el Billy McFarland entabanant a tort i a dret a tothom que se li posa al davant.


Però, compte! Igual que cal un venedor de fum també calen compradors, de fum. Compradors interessats que creuen veure en el Billy una oportunitat de negoci, de quedar com el descobridor d'un talent emprenedor o, simplement, de fer-se amb models i influencers diversos, quedar com a cool i formar part d'una onada implacable trendingtòpica. Agències de publicitat i de logística d'esdeveniments, inversors, per no parlar dels amics i entourage del Billy, o els mateixos assistents a l'esdeveniment.

Perquè aquests, sense ser (ni molt menys) culpables de res, sí que esdevenen un magnífic exemple del que (part de) la nostra societat ha esdevingut: una màquina perfectament engreixada de mecanismes de vanitat per la que tothom es deixa triturar a l'espera d'un somni irreal de construcció personal. Quan l'onada s'aixeca i promet elevar-se per damunt de tot no hi ha qui es resisteixi a deixar-s'hi gronxar, contribuint, alhora, a fer-la més gran. Però també més buida.


Perquè el Fyre Festival ha estat una de les campanyes de publicitat més buides de la història, venent un producte que no existia abans ni tan sols que algú es dignés a pensar en com es feia un festival. I el Chris Smith, un documentalista que, poc a poc i sense escarafalls sembla estar guanyant-se un lloc a l'Olimp dels documentalistes moderns, retrata aquesta perversió comercial i aquest embadaliment per ja sigui un xarlatà o per la seva visió donant veu als afectats.

És sospitós, però, que el documental estigui produït per l'empresa de comunicació que va col·laborar en l'estratègia de màrqueting del festival. Ells, és clar, en van ser perjudicats, tant a nivell econòmic (no van pas cobrar un cèntim) com a nivell d'imatge. I aquí les teories poden ser dues: o bé han engiponat aquest documental per almenys traure'n una mica de rendiment econòmic, o bé ho han fet per rentar-se la cara (o ambdues coses, és clar).


No hi veuria, personalment, cap problema amb el primer; però s'ensuma que caldria un documental alternatiu en què les pulles no anessin, com és el cas del present Fyre del Chris Smith, només dirigides a l'infame Billy McFarland sinó als que hi van col·laborar.

Fascinant pel·lícula documental plena d'arestes i facetes al voltant d'un japonès, l'Akio Sakurai, que després de veure un DVD d'un mític concert dels Led Zeppelin quan era un adolescent, queda absolutament fascinat amb la figura del Jimmy Page i decideix dedicar tota la seva vida a emular-lo, a imitar-lo, a convertir-se en ell.

L'Akio, però, abraçant la passió nipona pel detall i per la recreació mil·limètrica (pensem en els bonsais, en la papiroflèxia, en la porcellana o, simplement, en la seva cuina) —hi ha una paraula japonesa que en fa referència: shokunin, el mestre obsessionat amb la perfecció— no pretén imitar-lo superficialment; vol convertir-s'hi, ser-ne indistingible.


Per fer-ho, no només aprèn a tocar la guitarra i s'estudia al mil·límètricament els complicats solos d'en Page (en totes les seves versions: la d'estudi que va quedar gravada al disc, la del concert que van fer a Londres, la de la segona nit de concerts a Nova York, etc.) sinó que també li copia els vestits (contractant a una experta sastressa), les guitarres (contractant a diversos especialistes, entre ells un fabricant de pastilles de guitarra) i els amplificadors (contractant, també, a un expert que li crea els amplis idonis per emular cada tema, cada concert). La seva obsessió és absoluta. No li val amb una mera aproximació. Tot ha de ser igual. I ho ha de ser, perquè l'Akio veu en la reverenciada figura del guitarrista britànic quelcom que cal honorar. I això no es pot fer de qualsevol manera.

Per descomptat, l'Akio també necessita una banda. I trobar-ne una els membres de la qual estiguin disposats al compromís absolut amb la mímesi de cada detall que pretén l'Akio no és cosa fàcil. L'Akio demana que on el cantant ha de fer un "yeah" faci un "yeah", i no un "ah", que on el baixista ha de posar-hi 10 notes n'hi en posi 10 i no una de més o de menys, que el so del teclat sigui clavat, idèntic, i no una succedània imitació.


El periple de l'Akio fascina a cada pas perquè descobrim, primer de tot, que el món està ple de bojos, que tots ho som, però que estem sols en la nostra bogeria, que ningú la comparteix del tot. Ens fascina perquè la seva devoció és absoluta i sense esquerdes, perquè tot és secundari en la vida de l'Akio. Però també perquè no defalleix ni deixa de perfeccionar el seu art imitador: "Cada cop tinc la sensació que m'allunyo més de l'autèntic Jimmy Page".

Tot i que amb alguns alts i baixos en la seva narració, el documental encerta a enfocar aquest home singular des de moltes perspectives diferents, tant la de l'obsessió com la de l'aspecte antropològic, passant per la visió dels qui no comparteixen la seva fal·lera. Encerta, igualment, a trobar un magnífic i difícil equilibri entre la reverència per l'Akio i la distància que ens permet, en alguns casos, riure obertament de les seves pulsions més extremes, del seu candor i de la seva innocència en un món que es regeix per altres codis molt diferents als seus.

Fugint completament de l'estructura habitual dels documentals musicals, Mr. Jimmy explora terrenys poc transitats al voltant d'un personatge tan mític com aquell a qui intenta imitar.

La figura del Leonard Cohen és poderosa, magnètica, irresistible. Tant que fins i tot en un documental en el que, en teoria, ha de compartir metratge amb algú altre, el director és incapaç de refrenar aquesta atracció imparable i hi centra la major part de l'atenció.

Ella és la Marianne Ihlen, parella d'un jove Cohen quan encara era només escriptor i ni es plantejava cantar i pujar a escenaris. A la fascinant illa grega d'Hydra, es van conèixer i es van enamorar. Ella fou musa de molts dels seus texts i, fins i tot, de la després popular 'So long, Marianne' que el Cohen li escrigué en trencar la relació. La Marianne apareix com una dona absolutament devota de l'artista a qui fa de musa, entregada i absorta, quasi segrestada per la figura del canadenc. Però també quan la relació s'acaba la Marianne segueix adorant el seu antic amant.

Escrivia la poetessa Safo:

Escolliré per sempre més la teva
absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l'empremta que has deixat
sobre l'arena.

I la Marianne segueix estimant, si més no, la petjada de l'artista creador, aquell que la va utilitzar maldestrament, però que la va fer sentir-se única i especial. Ell l'abandonà gradualment, la bescanvià —ja en el seu trànsit a l'estrellat— per centenars d'altres dones sense nom. Ell, diu, també la va seguir estimant per sempre; però la seva sinceritat sembla menys intensa que la d'ella.


I el documental del Broomfield, lamentablement, prefereix ser la fan desbocada que segueix el Cohen quan abandona la Marianne per comptes de quedar-se amb la musa i esbrinar què li passa a un ésser com ella quan aquell per a qui es desvivia desapareix. I nosaltres, com a espectadors, també ens deixem portar, inconscientment; però un racó del nostre cervell/cor roman amb ella, volem saber-ne més.

El film, en tot cas, ens encisa prou com per no poder exigir-ho en excés, i quan al final l'acció torna dramàticament sobre la Marianne, a tocar de la mort, escoltant un missatge del Leonard recordant-li que no l'ha oblidada, ni a ella ni a la seva bellesa, l'espectador sent com si es fes justícia, una mena de "ja tocava", una sort de tancament d'un cercle que mai no s'hauria d'haver allunyat tant del seu veritable centre gravitacional: la Marianne. La platea de l'In-Edit 2019, eixugant-se les llàgrimes sobre els títols de crèdit, en deixen constància.

Una mirada superficial a la producció documental del Werner Herzog potser creuria veure un atlas mundial, una mena de cosmovisió naturista del planeta terra, en un viatge fílmic que aniria —literalment— de pol a pol i que travessaria totes les latituds i longituds cartografiades. Però segona mirada —ara més reposada i, per tant, profunda— revelarà que allò que Herzog sempre ha volgut filmar no ha estat el territori sinó l'encaix de l'ésser humà en ell. O, millor dit, el seu desencaix.

I així, de la mateixa manera que en altres ocasions s'ha endinsat en la jungla peruana, submergit en les profunditats de l'Antàrtida, o escolat entre els flamejants pous de petroli que la guerra d'Irak deixava enrere, quan en realitat mirava d'entendre l'encaix en aquestes topografies d'una supervivent d'un accident aeri, d'uns científics polars o d'uns bombers encarregats de segellar els pous, a Dentro del volcán la qüestió no és la lava, l'abisme roent, el poder del subsòl, sinó com els humans que viuen al seu damunt, a la seva vora, aquells que s'hi aboquen, encaixen en aquest univers de foc terrible i voraç.


I, per bé que aquest no sigui el treball de Herzog amb millors i més espectaculars imatges (que ho són, en tot cas) ni amb les millors històries ni personatges (que ho són, també, d'interessants), l'alemany s'hi aboca amb la mateixa certitud de sempre: aquell que, com ell, mira intensament acaba sempre trobant alguna cosa. Herzog ens porta d'Indonèsia fins a Islàndia, de Corea del Nord fins a Etiòpia per descobrir que tots els volcans, tant se val on es trobin assentats, acaben sent lligats pels humans amb algun sistema de creences. Pot ser l'esperit d'un soldat nord-americà que va prometre tornar amb queviures i productes de consum, o pot ser un altre esperit, el de la revolució comunista de la Corea del Nord, on el volcà primigeni del qual va "sorgir" el gran líder Kim Jong-Il es venerat com a indret mític de fundació de la nació.

L'humà, gran com es creu, petit com és, no pot més que inventar relats mítics davant d'estructures de la naturalesa tan impressionants com els volcans. O com la filmografia documental de Herzog.

Està sent una de les sèries de l'any i ha rebut enormes i nombroses lloances per part de molts. Però, tal com es pregunta l'Áurea Ortiz, "si El caso Alcàsser no fuera de la moderna y tan cool Netflix y lo hubiera ofrecido, por ejemplo, Telecinco ¿hubiera tenido tan buen recibimiento?"

Probablement no, perquè la pàtina legitimadora de Netflix ja ho empastifa tot i a tots els seus fidels devots (que no teleespectadors). I aquest cop ho fa desenterrant (i el verb no és gratuït, paraula que no) el crim d'Alcàsser i tot l'espectacle mediàtic que al seu voltant es va muntar. El seu primer capítol és esperançador i un, en visionar-lo, albergava l'esperança que aquest documental no només tornés a posar sobre la taula el cas (en una espècie de reivindicació per fer justícia o per descobrir "la veritat") sinó que s'atrevís a denunciar amb contundència el circ de tres carpes que s'hi instal·là i les cues que tota la societat va fer per comprar-ne les entrades a primera fila.


Però no. Perquè el què acaba fent El caso Alcàsser en els següents episodis és el mateix que es va fer en el seu moment. Sembrar morbo, construir un relat d'intriga forçat, erigir bons i dolents en una historificació maniquea i intencionada. I això no seria un problema (TOTS els documentals tenen una ideologia i una intenció) si no fos perquè, en el camí, oblida, un cop més, a la Miriam, la Toñi i la Desiré. Un cop més, les víctimes femenines són oblidades o, en el "millor" dels casos, utilitzades de nou per tornar a vendre la mateixa història sense cap intenció d'esmolar les eines i fer una crítica ideològica social convincent.


No hi ha visió de gènere, tal com explica molt bé la Nerea Barjola (autora del llibre Microfísica sexista del poder i que em va descobrir la Margot Mur), no hi ha equidistància ni la més mínima intenció de jugar net, tal com exposen molt bé tant l'Áurea Ortiz com l'Álex Mendíbil. No hi ha ganes de furgar en els errors sinó de recrear-se en el circ, com mirant-lo des de fora, com pretenent que no hi som dins, que no en formem part, que som mers voyeurs innocents.

Doncs no, no es pot mirar una cosa i no formar-ne part.

"La bellesa és a l'ull de qui mira", diu una frase feta molt popular a algunes contrades. Expressa que allò que ens sembla bell és, només, perquè ho mirem bellament. Les implicacions d'una frase així s'escampen fins als darrers racons de les teories estètiques de l'art i ens aboquen a una pregunta definitiva: llavors, no existeix allò intrínsecament bell?

Les cares i els pobles que la Varda i el JR miren (i ens fan mirar) són els que són: sovint oblidats, improbables exemples de bellesa canònica. Però ambdós, cadascú des de la seva perspectiva, els mira bellament, amb curiositat, amb interès, cercant connexions amb els propis records i vivències (doncs al cap i a la fi cada cop que mirem alguna cosa estem veient, en realitat, tot allò que hem vist i sentit abans: intertextualitat visual, en diríem). Acostar-se a la gent és l'única manera de veure'ls. I, en conseqüència, l'única manera de veure'ls bells. Els fotògrafs ho saben bé, això (i tant Varda com JR ho són, de fotògrafs).


I, per tant, de la mateixa manera que cal un objectiu macro per poder fotografiar en distàncies curtes i així apreciar els detalls, Caras y lugares és una pel·lícula macro. S'acosta tot el que pot a persones i a indrets corrents per desvetllar i posar en valor la seva bellesa. Varda i JR s'hi atansen en una mena de road movie artística, en un viatge de descoberta compartit que es debat constantment entre el tram de vida/carretera que hem deixat enrere (sobretot vardià, amb els seus mil records, el seu centenar de films, els seus amics rata) i el que se'ns acosta a marxes forçades a l'altra banda del parabrises.

La mirada és dolça, blanca, nítida, gens pretensiosa (algunes de les frases més xocants i aparentment més profundes sobre l'art són dites ja no pels directors de la pel·lícula sinó per simples transeünts, gent que passava per allà i que, en descobrir l'art no poden impedir reaccionar-hi). I aquesta mirada exempta de presumptuositat s'encomana i embarca l'espectador en la camioneta fotogràfica de JR i Varda, llençats a mirar el món.


En última instància, l'èxit de Varda i Jr és que troben la manera de traslladar la seva mirada bella als nostres ulls per tal d'habilitar-nos per veure "bellament", una oportunitat que el nostre mode de vida contemporani sembla haver desterrat en ares de mirades utilitàries, orientades a produir o a consumir.

Introducció

El context

El documental

Reaccions i contra-reaccions

Els nous poders

La justícia poètica i l’aixeta que es tanca

Conclusions: sobre escletxes i lluites

Notes

Bibliografia