El nou Freddy Krueger

2 comentaris
Fa uns dies us comentava sobre el reboot que Hollywood planeja de la nissaga de Conan, i me'n fotia una mica de l'elecció de l'actor que havia de substituir a l'Arnold Schwarzenegger. Doncs aquí en ve un altre, ara amb el reinici de les aventures de l'assassí dels somnis, en Freddy Krueger. Com podeu comprovar, l'actor escollit per encarnar al malvat del guant rovellat sembla que quadra més bé que el de Conan. És en Jackie Earle Haley, un actor en alça que ha intervingut recentment en, per exemple, l'adaptació dels Watchmen de l'Alan Moore.

Es podria dir que el Freddy Krueger es va convertir veritablement en l'assassí d'aquells que s'adormien quan la seva nissaga va començar a descarrilar (algun cop va estar encarrilada?) i les seves víctimes començaren a ser els espectadors que, literalment, s'adormien a les sales. La nissaga de'n Krueger, iniciada pel sempre sobrevalorat Wes Craven (un dels pitjors directors de cinema dels darrers 30 anys, a la seva filmografia em remeto), començà amb una primera part sorprenent, però a partir d'aquí tot va anar a pitjor, amb molt pocs repunts, arribant fins i tot a entregar una de les sequel·les en 3D (Cameron revolucionari?, ja!).
Ara, en plena moda dels reboots (des de Batman Begins, fins a l'esmentada Conan) ara ens arriben els orígens del personatge. Ja us puc avançar però, que la part de metratge que li dedicaran a explicar el perquè serà més aviat curta i tiraran ràpidament cap a la part emblemàtica de la franquícia, és a dir, al Freddy donant pel sac quan t'adorms.

Val a dir, a més, que en una de les múltiples parts de la franquícia -ara sóc incapaç de recordar en quina- ja s'explicava succintament els seus orígens, la qual cosa encara fa més innecessari aquest reboot, però a Hollywood, ja ho sabem, això no és exactament el que li preocupa.

En definitiva, que Hollywood insisteix en fer revivals per enganxar a les noves generacions (i de pas als nostàlgics irreductibles) tornant a començar nissagues que, en molts casos, o estaven prou bé com per no tocar-les, o estaven ja prou malament com per ressucitar-les.
Aquí us en deixo però el seu tràiler, convençut de que els que vam ser fans en la nostra joventut del mite de'n Krueger no podrem evitar una certa curiositat i, qui sap, potser començarem a pensar-nos seriosament el desembutxacar uns quants euros per anar-la a veure i demostrar-nos, un cop més, que els vells temps eren millors.

2 comentaris :

Revolutionary Road (2008) - Sam Mendes

Cap comentari
Una parella lluita contra l'aburgesament marcat per una societat que sembla empènyer a tothom a seguir el mateix camí: casar-se, tenir fills, comprar-se una caseta i un cotxe i, a partir d'aquí, lluitar per mantenir-ho com si fos el més gran tresor, renunciant als somnis de joventut i a una vida lliure i sense obligacions. Aquesta parella són la Kate Winslet i el Leonardo DiCaprio, comandats aquí per Sam Mendes, director d'American Beauty o Camino a la Perdición. L'espectador assisteix, astorat, a l'intent de frustrar l'adotzenament col·lectiu d'aquesta parella.
Seriosa, perfectament clàssica en la seva filmació, el film destil·la cinema pels quatre costats, recolzant-se molt particularment en un guió molt per damunt de la mitjana i una parella de bons actors, aquí amb molta llibertat per mostrar matisos i habilitats actorals.
Molt s'ha parlat, precisament, de les interpretacions de la Winslet i del DiCaprio. No seré pas jo el que digui que no ho fan bé, ans al contrari, es llueixen abastament. La Winslet està esplèndida en el seu paper d'esposa que lluita per no sentir-se atrapada i el DiCaprio representa a la perfecció el prototip d'home ínfim, mínim, petit per dins però que es fa el gran per fora. Però tinc la sensació de que en Sam Mendes els ha deixat creure's excessivament que tenien uns personatges amb molta força, doncs sovint sembla com si volguessin pronunciar cada una de les seves frases com si fos la última, la més important, carregant-la d'un excés de dramatisme que potser acaba notant-se i fent-se lleugerament feixuc.
El film però, s'enriqueix també amb la presència d'un personatge clàssic com és el (suposat) babau (aquí un home en tractament psiquiàtric), que acaba sent molt més llest que els protagonistes i que serveix a Mendes com a veu de la consciència, llençant en cara als protagonistes el que veritablement senten, ficant, com es diu vulgarment, el dit a la llaga.

És doncs aquesta una bona peli, molt més crítica i punyent que la sovint sobrevalorada American Beauty, potser perquè aquí la subtilesa mana i el guió està perfectament acotat i limitat, sense derivar mai en els extrems que arribava aquella, convertint-la així en una cinta elegantíssima, representant d'un cinema no massa habitual avui en dia, basat en la contenció i un guió sòlid que suporta el seu pes dramàtic.

Segurament Mendes té el gran valor de fer pel·lícules crítiques que et semblen més bones com més blanc de les seves crítiques ets. I això, indubtablement, és un mèrit.

Cap comentari :

Un nou Conan!

Cap comentari
Recentment, als de Hollywood se'ls ha acudit una idea fantàstica (per a ells és clar, no pel públic ni els/les amants del cinema). El concepte es diu "reboot" i es tracta d'agafar una nissaga de pelis que hagi funcionat més o menys bé fa uns anys i reiniciar-la des del principi amb nous actors i colors més modernets. Ja ho van fer amb el Hulk de l'Ang Lee al que van "rebotar" amb la lamentable The Incredible Hulk dirigida pel Louis Leterrier i interpretada ara per l'Edward Norton. Ja és de domiini públic que, després de donar la llauna amb com seria el guió de la quarta part de la nissaga Spiderman del Sam Raimi, es "rebotarà" la nissaga sencera i es començarà a explicar la història un altre cop des dels origens...

Doncs en aquesta voràgine de "reboots" ara, segons m'arriba a través de Blog de Cine li toca el torn a la nissaga de Conan de la que molts guardem grans records i apreciem moltíssim, sobretot la seva impecable primera entrega, dirigida per un inspirat John Milius i recolzat en un guió fantàstic de l'Oliver Stone.
El pitjor del cas és que llegint el nou plantell que escometrà aquest "reboot" la cosa fa posar els pels de punta. El primer de tot, el careto del protagonista que ha de substituir a Arnold Schwarzenegger. És aquest que segueix:

Ja veieu que la cosa pinta malament. Molta feina hauran de fer a maquillatge per convertir aquest paio que sembla que se l'han trobat al carrer en el gran Conan. Però és que en la direcció el pecat encara pot ser més gran. Primer havien enrolat a en Brett Ratner, director de les "mítiques" Hora punta 1 i 2 del Jackie Chan i de la tercera part de la nissaga d'X-Men, aquella en la que molts fans creuen que es va trair la filosofia i la història dels mutants. Però no patiu, que l'han substituit...per un de molt pitjor. Pel Marcus Nispel. Que no us sona? Sí, home, sí...és el que va dirigir obres mestres del cinema recent com els remakes de Pathfinder, La Matanza de Texas i Viernes 13! Una joia, "vamos"!

Bé doncs, ja ho sabeu, fugiu dels cinemes en els que s'estreni aquest desgavell de "reboot" o un dels mites de la nostra infantesa es desfarà en mil trossos.

Cap comentari :

Beyond The Sea (2004) - Kevin Spacey

Cap comentari
Bobby Darin fou tot un personatge als Estats Units. La seva popularitat fou enorme en la dècada dels seixanta i fins i tot dels setanta, fonamentalment gràcies a la seva música i al seu magnetisme com a artista damunt dels escenaris. Tot i que començà com a ídol pop amb el seu primer disc, immediatament girà la seva carrera musical cap als standards de jazz, convertint-se en un reputadíssim crooner que deixà versions tan immortals com el Mack The Knife de l'òpera de dels tres penics i carretades de temes que formen part de la memòria musical col·lectiva del seu país.
Però el que li interessa a Hollywood d'un personatge com en Bobby Darin no és, precisament, la seva carrera artística (com ell n'hi ha a centenars en la història recent dels EE.UU.). El que va permetre a aquest biopic de'n Darin de veure la llum va ser l'esplèndida metàfora que la seva vida representa del somni americà.
El petit Bobby patia una malaltia terminal relacionada amb un cor prou dèbil per deixar-li tirat quan menys s'ho esperés. "No arribarà als 15 anys" li diagnosticaren. I en Bobby Darin visqué a partir d'aquell moment com si cada instant fos el darrer de la seva vida, lluitant per anar sempre un pas més enllà, per tastar-ho tot, per ser el millor i més gran en tot. Gràcies a aquesta actitud davant de la vida en Bobby Darin aconseguí una magnífica carrera musical a l'alçada dels més grans, feu cinema (rebent fins i tot una nominació a l'Oscar), i fou tractat com una autèntica estrella durant molts i molts anys.
Aquesta lluita, aquesta valentia per encarar-se amb el destí i doblegar-lo, superar-lo, és el que converteix la vida d'un músic en un film hollywoodienc.

El sempre magnífic Kevin Spacey, atret per l'aura del seu ídol d'infantesa, escriu el guió, caracteritza al cantant i fins i tot s'atreveix a dirigir el film. Els resultats són francament satisfactoris. Història ben narrada, amb moments dramàtics força aconseguits, escenes musicals filmades amb cura i una certa elegància i, en general, un to agradable i complaent amb la figura del Bobby Darin. Cal destacar, per damunt de tot, les interpretacions del ventall d'actors i actrius que hi aparèixen, des del propi -i sempre convincent- Spacey fins al Bo Hoskins o la mateixa Brenda Blethyn. És una pena però que el conjunt no passi d'aquí i ens deixi una certa sensació de iniquitat.

És indubtable que els amants de la música swing i més concretament els fans del Bobby Darin gaudiran enormement amb la pel·lícula, farcida de temes memorables (molt ben cantats, per cert, pel propi Spacey). Aquells/es que tot això els agafa una mica més de resquitllo probablement no hi vegin més que una altra pel·lícula biogràfica sobre l'ascensió, el posterior declivi i la redempció final d'un artista nordamericà.

Cap comentari :

500 Días Juntos (2009) - Marc Webb

Cap comentari
Aquí hi ha més "pasta" de la que es pot comptar, però tot i així, aquesta no deixa de ser una peli "independent". I ho és, evidentment, no pel seu pressupost, però sí pels ingredients que barreja: una parella, una ciutat, amics, converses més o menys "particulars" i una banda sonora repleta de temes enganxosos.

Tot i no ser exactament el film que canviarà les nostres vides, cal reconèixer-li a la peli del Marc Webb una serietat i una gran habilitat per fer encantadors uns personatges que en altres mans serien completament insuportables.
La història de l'enamorament dels dos protagonistes, molt ben emmarcada en un espai laboral curiós (ambdós treballen en una empresa que fabrica targes de felicitació) i el seu posterior desenamorament (no hi ha cap spoiler aquí, és així com comença el film), contat a salts de vegades una mica erràtics, funciona molt bé durant la major part del metratge, esperonat per alguns diàlegs encertats i un to de comèdia prudent que diverteix sense embafar, que fa somriure sense arribar a veure's obligada a encadenar gags.

Desgraciadament, els diàlegs, el pil·lar sobre el que es fonamenta el gènere, funcionen a mitges. No són pas fluixos, però en poques ocasions prenen volada ni deixen petjada. Així, el film flirteja perillosament amb el gènere de les "comèdies romàntiques" (i ho seria si la protagonista fos la Jennifer Aniston) en no saber fer quallar amb més contundència aquests personatges.

En qualsevol cas, molt recomanable per passar una bona estona sense sentir-se ni estafat, mentre s'escolta una banda sonora farcida de bona música rock.


Cap comentari :

Dark Water (2002) - Hideo Nakata

Cap comentari
Habitualment, un dels trets característics de les cintes de terror sobre fantasmes, esperits i aparicions, és el del passat turbulent en el que l'esmentada aparició es va veure involucrada, digues-li maltractaments dels seus pares, un assassinat a sang freda (sovint a la banyera :-) o vés a saber què. No és aquesta Dark Water una excepció, però el que la fa completament diferent a les demés és que, en un curiós gir de guió, el turment passat per l'esperit -ser abandonada, de petita, a la guarderia- és el mateix que va passar la protagonista, ara mare d'una filla a la que també oblida anar a recollir. Així, Nakata filma, en realitat, no una història de fantasmes a l'ús, sinó un drama maternal de tall psicològic.
Fugint de bona part de la càrrega terrorífica dels espants sobtats i persistents, Nakata busca un to opressió, d'amenaça constant, però que no explota a cada canvi d'escena sinó que el manté, a foc lent, per sostenir la història d'una mare i de com se li va desintegrant la seva salut mental, sense poder-hi fer res.

Indubtablement, Nakata no es volgué desfer dels tics que convertiren la seva anterior Ringu en un punt d'inflexió (i d'inspiració) del nou cinema de terror a escala mundial. Hi han edificis atrotinats, il·luminació verdosa, nenes amb la cara tapada pels cabells foscos i aparicions constants. Però tots aquests elements -que identifiquen el film i que han provocat el desencís entre molts fans que esperaven un altre allau d'espants i esglais- deixen que respiri la trama, els personatges i el significat de tot plegat, permetent que el film es degusti sense tanta ansietat i amb més credulitat.

El problema però, rau en que aquesta trama que respira entre els tics del nou terror asiàtic, no pren volada en massa ocasions i la idea general sempre apareix més interessant que el seu desenvolupament, deixant així el film en una extranya barreja entre l'esmentada Ringu, El Resplandor de Kubrick y un drama maternal com No Sin Mi Hija.

Més seriosa del que es podia esperar, menys agoserada del que el seu plantejament promet, no deixa de ser una peli més que decent per descobrir el cinema de terror asiàtic sense que el cor se't surti per la gola.

Cap comentari :

Up (2009) - Pete Docter

Cap comentari
Divertidíssima i a estones molt emotiva cinta d'animació de la Pixar, acostumada ja a entregar grans obres cinematogràfiques que fan oblidar les cada cop més difoses fronteres entre el cinema digital i el de carn i ossos.
Els ingredients, si més no, hi són tots. Un avi protagonista, per donar-li emotivitat, un nen per atorgar-li el punt innocent (i les excuses adequades per esbojarrar la història sense haver de donar-hi moltes voltes), i uns animalons per aportar la vessant més divertida i disparar gags a cada escena en la que apareixen.

En saben un munt els de Pixar d'explicar històries inversemblants, i aquesta no n'és una excepció. Un vidu no vol renunciar a fer efectiu el somni d'infantesa de la seva dona que mai no va poder dur a terme: viure al capdamunt d'unes muntanyes de Sudamèrica per sentir la "veritable aventura". Per fer-ho lliga una colla de globus a la seva casa i l'enlaira per anar-hi volant. Sí, l'argument és així d'inversemblant, ja us ho havia avisat.
Però el que de debò dominen els de Pixar és el que passa al mig. El guió està completament farcit d'escenes divertides, entranyables, emocionants, en un poti-poti espectacular que pitja totes les tecles hagudes i per haver (només hi falta un número musical i ja tindríem la peli total).

El millor d'Up però, és que aquesta barreja imparable d'emocions de tota mena, ve embolcallat per una història que, tot i inversemblant, s'aboca a uns temes veritablement seriosos com l'amor i la mort, com els somnis trencats i l'esperit de llibertat. Difícil, molt difícil resistir-se a un còctel com aquest.
És veritat però, que, a l'igual que li passava a Wall-e, l'empenta de la primera meitat del film es dil·lueix lleugerament en la segona, deixant la sensació de desaprofitament i de no haver pogut arribar a filmar una pel·lícula totalment rodona.
Això no és, en cap cas, impediment per poder gaudir d'una de les més divertides pel·lícules de l'any que tot just hem tancat, repleta de passió, d'humor i de tendresa. Pot no ser perfecta, però hi ha poques pel·lícules en les nostres cartelleres tan degustables com aquesta.

Cap comentari :

Deer Hunter (1978) - Michael Cimino

Cap comentari
Quan un servidor era ben petit, ma mare va anar al cinema a veure El Cazador, empesa pels Oscars d'aquell any. I quan va tornar recordo només que em va dir: "Buff, una peli molt dura".
Han passat trenta anys i mai m'he atansat a veure aquesta peli del Cimino, qui sap si influenciat per les paraules "preventives" de la meva mare. Però la única cosa que puc dir hores d'ara és que tenia tota la raó. Buff, una peli molt dura.

El film està dividit en tres actes ben marcats. El primer de tots, el meu favorit, presenta als personatges en el seu poble natal, amb l'excusa del casament d'un d'ells. Les imatges del poble (Clayrton, Pennsylvania, un reducte d'emigrants russos al voltant d'una foneria), gris, d'atmosfera feixuga, amb xemeneies que semblen espines que li surten de les entranyes, son desoladores. Els protagonistes, una colla d'amics molt avesats a la beguda i a anar de cacera afronten un cap de setmana crucial en les seves vides. Tres d'ells, els personatges del Christopher Walken, el Robert DeNiro i el John Savage, s'han allistat per combatre al Vietnam, i aquest últim, abans de partir, es casa amb la seva promesa. Durant una primera hora, el film només busca entre els racons d'aquest cap de setmana cabdal, els detalls, les pistes que arrelen els personatges a la seva realitat, concloent amb una cacera de cérvols -amb premi final- que acaba a la taverna d'un d'ells, rumiant pensativament al voltant d'una melodia tocada al piano per un d'ells. I és aquí on arrenca l'apoteosi fílmica. En una el·lipsi contundent i implacable (com la resta del film), Cimino passa dels sis amics pensatius i cap cots a l'infern de la jungla del Vietnam, amb bombardejos, assassinats i violència sagnant. L'impacte emocional és tan violent que un no es pot treure el mal cos de sobre ja fins al final.

Entre mig, les famoses escenes de la ruleta russa, la bogeria col·lectiva i individual, la demència humana a 24 fotogrames per segon. I en el darrer terç, la tornada a casa, amb algunes de les metàfores antibel·licistes més punyents de la història del cinema, no centrades en la violència sobre el camp de batalla sinó sobre la terra que ha vist créixer a uns homes que ja mai més tornaran a ser el mateix.

Esfereïdora, tensa i dura a parts iguales, Deer Hunter passa per ser un dels puntals del cinema americà i aquest cop, sense que serveixi de precedent, probablement sigui cert. Molt abans que Platoon o Born On The 4th Of July, moltíssim abans que les cartes des d'Iwo Jima, Cimino colpejà les consciències americanes en un moment molt delicat, en un dels exemples clars de cinema que transforma la societat.

Cap comentari :

Aruitemo, aruitemo (2009) - Hirokazu Kore-eda

Cap comentari
Sembla mentida, veient aquesta peli de'n Kore-eda, que la major part de la producció cinematogràfica d'avui en dia es compliqui tant la vida per omplir un parell d'horetes de cel·luloide. I dic això perquè aquest film del japonès és la (aparent) senzillesa materialitzada en cinema.

Des del primer fotograma (i no és una llicència literària, des del veritable primeríssim fotograma), la sensació de proximitat que transmet aquesta cinta és tan absoluta, que fa que tot el film, que tots els personatges, diàlegs i situacions, semblin total i absolutament creïbles. Dues dones, una mare i sa filla, preparen el dinar anual de retrobament familiar. I de què parlen en aquesta primera escena? De foteses gastronòmiques: que si el raba va millor per aquest plat, que si jo prefereixo les pastanagues.
Per descomptat, els diàlegs, més endavant, introdueixen altres línies argumentals més sucoses, però ja des d'un bon principi, Kore-eda obliga als seus personatges a ser reals, a parlar d'allò que totes les famílies parlen en retrobar-se.
Els diàlegs, un dels grans encerts d'aquesta peli, inclouen records d'infantesa, d'esdeveniments dramàtics, petites baralles insubstancials, altres de més dures, retrets, enveges, gelosies, etc. En definitiva, l'arquetípic quadre familiar que tothom coneix/pateix.
El millor que es pot dir d'aquest film de Kore-eda -sense desvetllar-ne cap detall innecessari- és que durant el seu metratge no hi ha qui se'n pugui estar d'escoltar cada paraula, cada entonació, d'observar cada gest per no perdre's cap dels minuciosos detalls que el guió i la direcció col·loquen en pantalla, doncs la subtilesa és la qualitat predominant aquí, en l'extrem oposat, posem per cas, de la també magnífica Secrets And Lies del Mike Leigh. Res no és el que sembla en les relacions humanes, i Kore-eda ho transmet amb calma i precisió.

És aquesta doncs, una meravellosa pel·lícula per reconciliar-se amb el cinema més veritable, més proper, el que no sembla requerir més esforç que el d'explicar una bona història amb la delicadesa i la cura necessària. Artesania fílmica pura és el que ens trobem a Aruitemo, aruitemo.

Cap comentari :

Una nova botiga de cinema a Barcelona!

3 comentaris
Sempre és una gran notícia que aparegui una botiga dedicada als amants del cinema a la nostra ciutat, encara que sigui per omplir el terrible buit existent en el sector. El seu nom: The Cine.

La oferta de botiges de cinema a Barcelona no és massa rellevant. La presència de grans superfícies que ofereixen llibres, dvds i bandes sonores com La Central, La Casa del Llibre, el Corte Inglés o l'FNAC (que recentment també ha incorporat una línia de memorabilia i marxandatge) ha limitat molt l'empenta emprenedora que cal per llençar un negocia d'aquest tipus. A les poques excepcions (el triangle de les bermudes al Passeig de Sant Joan amb cantonada Ali Bei, amb Norma Còmics -que també té secció de dvds i marxandatge- i les dues botigues Freaks), se li suma un momentum econòmica depressiu que no esperona en absolut l'aparició de botigues de característiques similars.
En qualsevol cas, la Carme i en Joan han decidit buscar-se un forat en el mercat, intentant, sobretot, acostar-s'hi des de l'humilitat i la proximitat, dues qualitats que, definitivament, les grans superfícies no poden oferir.


La primera cosa que es nota en entrar a The Cine és que la seva oferta és concreta. No busquen ser uns grans proveïdors de llibres sobre teoria de cinema (que també en tenen), no cerquen el perfil de cinèfil erudit, sinó el més lúdic, el més proper al fanatisme que a l'art. Dit d'una altra manera, no volen ser "més papistes que el papa" (hauria de dir "més Bergmanians que el Bergman"?) sinó que ofereixen una bona colla de productes molt enginyosos que satisfaran a tothom que senti passió pel cinema.

La secció que més em va cridar inicialment l'atenció va ser la de les samarretes. Hàbilment exposades per tal de no perdre's ni un sol dels dissenys disponibles, l'expositor ens mostra quasi una vintena de models diferents, a quin més enginyós. A qualsevol fan de Star Wars, se li en van ràpidament els ulls cap a la que mostra un bust d'un stormtrooper imperial tocat amb un tricorni, però als amants de la vessant més casposa del cinema no se'ls hi escaparan les diverses samarretes amb motius com la Gracita Morales, el Paco Martínez Soria o el José Luís López Vázquez. Els germans Marx, Kubrick, Kill Bill (en una versió ben original basada en els ninotets de Playmobil), els Coen i molts d'altres mites del cinema de tots els temps es troben estampats en aquestes fantàstiques i originals samarretes. Jo ja en tinc tres per casa! A veure si endevineu de quins models :-)

Per descomptat, a la botiga hi conviuen, a més de les samarretes, tasses serigrafiades, pòsters, llibres de tota mena, però també una bona pila de curiositats que s'amunteguen a les prestatgeries.


Però hi ha també, per exemple, espai pels inicis del cinema amb una bona col·lecció de zoòtrops a la venda.


Fins i tot altaveus i claquetes personalitzables!


Una de les coses que més criden l'atenció d'aquesta botiga és la dedicació i el detallisme dedicat a dissenyar-la i a omplirla de màgia cinèfila. Detalls com les etiquetes dels preus -personalitzades, sempre amb un punt d'humor-, l'apartat dedicat a la "freakada del mes" (aquest més pots comprar-te, tal com sempre has desitjat, el banyador verd del Borat!) o les joguines relacionades amb l'univers Star Wars són tan sols alguns dels exemples, però el caliu i l'apreci pel cinema es percep en cada espai.

Clauers de tota mena (Austin Powers, James Bond, etc), estels del Buzz Lightyear, mobles amb motius cinèfils, colorides capsetes, cartes d'actors i actrius famosos, una motxil·la en forma de Yoda o, fins i tot, un barnús com el del Rocky, tot això, en molts casos de manera exclusiva en aquesta botiga, es pot trobar a The Cine.

I, per si fos poc, per si l'oferiment als fans del cinema no fos suficient, l'espai de la botiga es remata amb una sala pensada per projectar-hi pel·lícules en la que s'hi duran a terme diferents activitats, la primera d'elles, un curs d'iniciació al cinema per infants, sens dubte una iniciativa que ja deixa ben clara la passió pel cinema que els seus impulsors tenen i les ganes de perpetuar-la amb les noves generacions.


Una gran noticia doncs per a tots els amants del cinema, particularment en unes dates en les que fer regals originals cada cop és més difícil. Els desitgem tota la sort del món en aquesta aventura i prometem passar-nos-hi sovint, molt sovint, massa i tot ;-) Ens veiem allà!


La botiga està (molt ben) situada entre dos cinemes, l'Urgell i el Florida, concretament al carrer Floridablanca 126, quasi fent cantonada amb el carrer Urgell.

3 comentaris :