Què tenen en comú Roadhouse: de profesión duro, Las tortugas ninja o Cry Baby? Doncs que potser hom no les consideraria grans pel·lícules. Però també tenen una altra cosa en comú: són els guilty pleasures, els plaers inconfessables d'alguns dels nostres amics i lectors.
Avui tenim la sort de poder obtenir una fantàstica confessió, la del Jordi de Dios : Cocktail! Imperdible, absolutament imperdible (gràcies, Jordi!).


Abans de tot, cal veure l´entorn per entendre aquest pecat cinèfil. Jo devia tenir setze o disset anys i, en aquells moments, pesava molt la companyia femenina que podies tenir. Vam anar varis a unes multi-sales i les noies amb qui anàvem insistien en veure ‘Cocktail’. Òbviament, jo em vaig resistir en un primer moment donat el meu esperit cinéfil que no volia trair. Però la meva resistència va ser mínima per no guanyar-me l´enemistat de les senyoretes. La meva cinefilia va ser traïda, sí, però l´adolescencia és molt dura, companys.

Suposo que també les meves hormones parlaven per mi en veure que sortia l´Elisabeth Shue, molt bufona ella. Això li donava a la peli un punt al seu favor.

Comença la projecció... He de dir que, amb els anys, penso que el Tom Cruise és un actor molt bó malgrat algunes de les seves pel.licules. Ens trobem el bon rotllo del Tom amb el seu mentor i comença l´avanç del Cirque Du Soleil versió bar. Comencem a veure ampolles pels aires, a sentir els sospirs de les amigues en veure les habilitats manuals del Tom. Jo esperava més una instrucció més militar o veure com el ‘Obi Wan Kenobi de la nit etílica’ agafès una espasa laser, com Déu Lucas mana, o fes servir el poder Jedi per moure les ampolletes dels nassos... Però no, continuem amb el mateix. Això no millora.

Si no recordo malament, comencen a aparèixer dones per tot arreu. Bones i dolentes. Totes disposades a guanyar-se el somriure del Cruise i del seu ‘pare de bar’ que també està de bon veure. És el moment de l´aparició de la ‘femme fatale’. Cruise és un borinot i cau en la seva xarxa i acaba barallant amb el seu mestre i el nostre estimat ‘padawan’ marxa al Carib. El Costat Fosc de la Força sempre guanya. I les dones dolentes...

Sort que apareix la Shue que tot ho ilumina. Bufona, de bona família. Però el Cruise continua fent la seva sense veure que té davant a la seva ànima bessona. Cal ser ruc..

Jo porto una hora resoplant i esperant que alguna acompanyant vegi en mi quelcom semblant al Cruise i que en quedin sospirs per mi. En aquells moments, m´estava plantejant deixar els estudis i començar a llançar ampolles a l´aire però no ho acabava de veure. No pintava bé.

Però arriba la tragèdia. El mentor ha perdut tots els calers al envoltar-se de tant llop de Wall Street i en no saber com sortir, agafa una de les ampolles voladores i la fa servir per tallar-se i abandonar aquest món cruel de licors, dones i diners perduts. La nit és fosca i conté horrors.

El 'Skywalker de l´ampolla voladora’ se n´adona que la bufona Shue és la seva vida. Ja era hora, gamarús..!!. Òbviament, son pare no vol saber rés d'aquest drapaire que sols sap llançar ampolles pels aires. El Cruise no accepta els bruts diners del pare perque oblidi a la petitona. L´amor és molt més gran que els dolars de Park Avenue i l´integre Tom no accepta i l´amor sempre guanya. No cal dir que el nostre heroi aconseguirà el seu bar propi, té al seu costat a la noia maca i els ampolles continuen volant en homenatge a la felicitat..

El pitjor… El Cruise s´ho va endur tot i jo, rés de rés aquell dia… No ho recordo però segurament en arribar a casa, vaig buscar consol veient alguna clàssica… En aquells moments, John Ford era la meva obsessió. Potser sempre ho serà.

Un consell per desintoxicar-se d´això: ’The quiet man’…. Homéric...


Jordi de Dios

Ja feia temps que volíem reactivar aquesta secció, una de les nostres favorites, al voltant d'aquelles pel·lícules que ens agraden tot i que sabem que mai podran ser considerades obres mestres ni res semblant. De fet, segons com, fins i tot ens fa una mia de pudor que ens agradin i, per descomptat encara més, explicar-ho en públic.
Doncs justament per això és aquesta secció de Guilty Pleasures, per confessar els nostres plaers culpables. Molts ja ho han fet. Si tu també tens un plaer inconfessable, fes-nos-ho saber i t'ajudarem a expiar el pecat ;-)

Avui li toca el torn a la bona amiga Berta Novella, que té un guilty pleasure ben particular, un punt friki, un punt diferent: Cry Baby del John Waters!


Siempre me he considerado una persona bastante crítica y un poco criticona (para que negarlo). Pero siempre le quito peso, ya que yo soy siempre mi primera víctima. Qué hay mejor que poder reírse de uno mismo? Lo cierto es que dudé si lanzarme a escribir estas lineas por que el nivel (no sé si por alto o por bajo) me asustaba un poco. Menudos peliculones! XD

Después de pensarlo un poco, creo que uno de mis 'guilty pleasures' favoritos es 'Cry Baby'.
La habré visto unas 15 veces. ¡Mira que es mala! Pero me encanta. Ahora los fans de John Waters me estarán abucheando.

Por supuesto, todo empezó en plena revolución hormonal y Johnny Depp.
Las lecciones de Beso con lengua de los protagonistas hacían subir la temperatura de la sala.


Algunas de las canciones… con lagrimas en tarro de vidrio (selección extra) incluida.




O 'Please Mr Jailer' los bailes sexys en la sala de visitas... consiguen hacer volar hasta los cristales.



Este film lo tiene todo: Musical + bandas rivales (mojigatos vs rockabilly) + chica atrevida + chico rebelde + amor + final feliz.
Todo aderezado con: canciones mediocres + coreografias penosillas + personajes peculiares (no se libra ni uno, pero ¡Picadillo se lleva la palma!) + participaciones de 'lujo' (desde Iggy Pop hasta Traci Lords).

Si aún no la habéis visto, no os la perdáis!

Berta Novella

Fa uns dies vam inaugurar una nova secció a l'Última Projecció: els guilty pleasures. La vaig encetar jo mateix amb Roadhouse, però com tota secció en aquest blog, també aquesta està oberta a la col·laboració dels lectores i lectores. Avui, per exemple, descobrirem el plaer més culpable del Sergi Calle.

Més que un Guilty Pleasure, la meva passió per les tortugues ninja es pot considerar un trauma d’infància. Hi ha qui no supera la fase oral i jo no he superat la fase TMNT. Vaig veure Las tortugas ninja (Steve Barron, 1990) quan la moda per aquests personatges es trobava en el seu moment àlgid. Per acabar-ho d'adobar, només tenia 9 anys i era la primera vegada que anava sol al cinema. Evidentment, la cosa em va afectar.

La pel·lícula pren elements de la sèrie d'animació prèvia però sobretot es basa en el còmic original de Kevin Eastman i Peter Laird. Per això la història recupera el to més fosc, violent i maleducat i deixa de banda la fantasia infantil i colorista dels dibuixos animats. Una de les coses que més em va sorprendre durant el primer visionat va ser el realisme de la pel·lícula. Parlar de realisme és complicat quan barregem els conceptes tortugues + ninja + mutants però hi havia la voluntat de fer-ho com a mínim... veraç.

La trama bàsica del còmic, la pel·lícula i la sèrie és la mateixa: quatre tortugues i una rata queden contaminades per un producte tòxic. El resultat és que muten i prenen forma (i mida) humana. La rata, a més de ser rata, sap arts marcials i entrena les tortugues per a ser ninjes i els posa noms d'artistes del renaixement. Tela, no? Doncs això va suposar un dels fenòmens comercials més forts des de finals dels 90 fins a l'actualitat i constantment es creen noves sèries, pel·lícules, videojocs i tones de ninots.

Bé, tornem a la pel·lícula. Com deia, tot té un to... creïble. Les clavegueres on viuen els protagonistes són brutes, els dolents (el clan del peu) no són una mena d'homínids estranys sinó delinqüents vestits de negre. Hi ha un intent de subtrama dramàtica i social sobre joves sense futur que són arrossegats al cantó fosc. La ciutat de Nova York, sempre rodada de nit, té un aspecte fosc i decadent. Els personatges tenen dilemes morals (sobretot un d'ells, Raphael), i discuteixen, es barallen, es reconcilien...

Estic intentant justificar-me? Segurament. Podria argumentar que hi ha un gran treball de maquillatge de Jim Henson, que és una pel·lícula independent que va tenir un èxit aclaparador i mil excuses més. Però Las tortugas ninja és dolenta. No en tinc cap dubte. Però m'agrada. En conservo un gran record i encara avui sóc incapaç de mirar-la sense passar per alt molts dels seus errors. És el meu Guilty Pleasure i defensaré escenes mítiques com els dibuixos que es barregen amb els personatges reals, les paraulotes, el repartiment de pizza, la lluita dins d'un pis, les carreres en skate per les clavegueres, Elias Koteas fent de Casey Jones, una tortuga de 2 metres recuperant-se de les seves ferides dins d'una banyera, la reconciliació entre Leonardo i Raphael i la veu gutural de Schredder.

Després han vingut altres versions i seqüeles. Algunes bones, altres dolentes. Però el pòster de Les tortugues ninja (1990) que tenia a la meva paret representa la meva infància i l'inici de la meva relació amb el cinema. I m'adono d'això cada cop que la torno a veure.

Cowabunga!

Espera, comencem pel principi: Que què és un guilty pleasure? Doncs si no ho saps és que no llegeixes el blog del bon amic Carles Roca Font.

Inaugurem una nova secció a l'Última projecció, els guilty pleasures. Perquè sí, perquè sovint a un li surt la vena pedant i cita els clàssics, suposades joies desconegudes del setè art, menciona plànols-seqüència mítics i fa servir paraules com fellinià, pols narratiu o flashback, quan en realitat vol dir "estrany", "que no avorreix" o "record".
Però, tot i aquestes pixades fora de test pedants, en realitat, hi ha molt de què avergonyir-se. Hi ha massa pelis que, tot i que un és perfectament capaç d'admetre que són pura gasòfia fílmica (ai, que m'ha tornat a sortir la pedanteria!), les ha gaudit enormement en veure-les i desitjava que no s'acabessin mai, que el cartell de The End no aparegués mai.

Un dels primers i més clars guilty pleasures fílmics que em venen al cap és Roadhouse. Deixeu-me que deixi molt clara, primer de tot, la meva absoluta veneració del tio o tia que es va inventar el títol en castellà: De profesión, duro. Ah, fantàstic. Resulta que el paio és un tipus dur i en treu calers...

He vist aquesta peli diverses vegades -com tot bon guilty pleasure, les revisitacions mai deceben, segurament perquè no esperes res especial, res nou- i puc assegurar que m'encanta. El primer cop que la vaig veure, l'any 90, jo tenia 19 anyets, i les meves hormones saltaven alegra i esbojarradament dins meu, desplaçant a cops de garrot les meves neurones, en una batalla absolutament desigual i violenta a més no poder. Així que la història que explica Roadhouse no només em va agradar, sinó que vaig ser absolutament incapaç de veure que era per fer enrojolar fins i tot a la Heidi. No us ho perdeu, el Dalton (Patrick Swayze) és un llicenciat en filosofia (sí, sí, esteu llegint la trama de Roadhouse, seguiu llegint) que sembla no haver trobat feina en el seu sector. Així que s'ha especialitzat en fer de "segurata" de discoteca. A més, resulta que el Dalton no treballa en llocs distingits tipus Sutton o Imperator, sinó que és contractat per garitos perillosos de carretera plens de pinxos busca-raons i provocatives femelles en zel constant i indiscriminat.
Un dels bars que el contracta (el Double Deuce) està en una petita població (Jasper, Missouri) regentada per un mafiós amb males puces (gran Ben Gazzara) que la té completament atemorida, fent ús constant del soborn, la violència i l'extorsió.
Ja us podeu imaginar la resta. Un dels pinxos del mafiós entra en el bar i es troba amb que el Patrick Swayze li fum una bona pallissa (merescuda, per descomptat) i la batalla campal està servida.


El millor de la peli, però, no és la trama (no, de debò, ja sé que costa de creure però no ho és). El millor de tot són els petits detalls que intenten redimir el personatge del Dalton. Com us deia, per començar, és llicenciat en filosofia (ni rastre de Nietzsche, Lacan o Freud en el seu personatge) i aplica els seus coneixements a tenir una moral més ferma de la que solen tenir els pinxos cinematogràfics com ell. Ell, per exemple, gràcies a la seva ferma moral, sap que no està bé trencar-li les cames a algú si no és perquè s'ho ha guanyat. I s'ho pot guanyar de moltes maneres, us ho ben asseguro. En definitiva, que ell fum mastegots, però estan perfectament justificats i ningú s'ha de posar les mans al cap per això.

Per acabar-ho d'adobar, al davant del Dalton se li planta una rossa del quinze (Kelly Lynch i les seves cames eternes) que el sedueix. Ah, no!, espera, que és ell el que la sedueix a ella. Veureu, jo us ho explico: resulta que en una de les baralles, el pobre Dalton queda ferit (res greu, no patiu, només una rascadeta en un braç) i se'n va al C.A.P. del poble on l'atén una d'aquelles infermeres de somni (la Kelly Lynch, justament), rossa, amb bata molt ajustadeta i entallada i més curta que llarga. Llavors, quan l'està curant és quan el Dalton treu tot el seu arsenal seductor. Quan ella li pregunta si li fa mal, ell li deixa anar frases com "El dolor no fa mal". I, és clar, a la Lynch se li cauen les calces (amb perdó, però és que passa literalment així)


Total, que el tio és "lo más". Fum mastegots, s'emporta a la rossa (que també té títol universitari, no ho oblidem) i s'enfronta al mafiós més exempt d'escrúpols de l'Amèrica interior.
Si encara necessites més motius per veure (o revisar) la peli, et diré que hi apareix el Jeff Healey, un guitarrista canadenc absolutament espectacular que, per descomptat, regala uns quants temes a la banda sonora en la que, és clar, el Patrick Swayze canta. Perquè, què voleu que us digui, aquest home ho fa tot: canta, balla, actua, munta a cavall, fa castells de cartes, cuina i enamora a temps parcial.

Així que si no teníeu clar el que és un guilty pleasure, espero haver-vos-ho deixat clar. Deia fa unes ratlles que tenim moltes pelis de les que penedir-nos. Potser de la única cosa que ens podríem penedir és de no explicar-ho.