Annette (2021) - Leos Carax

2 comentaris
Que estrany se'm fa que el director (Leos Carax) d'una de les meves pel·lícules favorites ('Mauvais sang') m'hagi torturat durant dues hores amb la seva darrera obra ('Annette'). Quin horror. Quin autèntic horror de pel·lícula.
 
I se li ha de reconèixer a en Carax —com sempre— l'atreviment. (No anem sobrats de cinema atrevit. Benvingut sia, ens agradi o no). Atreviment formal, narratiu, fins i tot musical. Però el conjunt grinyola. I ho fa durant massa estona, en una pel·lícula que necessita tisores.
 
'Annette' és un "anti-musical" o, més aviat, una "anti-òpera-rock", que vol acabar amb tot, però el primer amb què acaba és amb la paciència de l'espectador (d'aquest que us parla, si més no; que hi ha molts espectadors que l'han gaudit plenament).


I no li traurem tampoc a Carax l'enginy de la proposta, desmitificadora i personal. Però els 140 minuts de l'experiment acaben sent insofribles, més que res perquè el conjunt no lliga i perquè al cap d'una estona se te'n refot el que els hi passi a cap d'aquest personatges.
 

El desequilibri general, l'obsessió per provocar i ser rupturista allunya a 'Annette' de l'emoció i acaba sent un acudit massa llarg i sense gràcia. I ara us deixo, que vaig a revisar la meva seqüència favorita de la meva pel·lícula favorita del Carax.

Bo Burnham: Inside (2021) - Bo Burnham

Cap comentari
Sabeu què no esteu veient a Netflix que hauríeu d'estar veient? L'especial que va perdre —molt injustament, AMG— l'Emmy davant de la gravació de 'Hamilton'. Es diu 'Inside', i és un treball fet per l'humorista i ara cantant Bo Burnham. Que no el coneixeu? És igual, jo tampoc. 

 I què és? Doncs un "special" d'aquells que solen fer-se per a actuacions de monologuistes. La diferència, aquí, és que: a) No hi ha públic, el Bo ho va gravar a casa seva durant la pandèmia. b) El Bo ja no fa monòlegs, fa cançons humorístiques. 

 I el veritablement fascinant d'aquest 'Inside' és que és un one man show (ell solet s'ho ha muntat tot, el guió, la música, la posada en escena, el so, les llums...) en què el Bo és capaç de condensar l'ansietat i angoixa dels nostres temps de reclusió pandèmica en 87 minuts. El Bo es pregunta per la utilitat de la comèdia, es flagel·la denunciant el seu egocentrisme, critica el postureig a Instagram, li dedica temes al Jeff Bezos, a la nostra obsessió per Internet, als becaris, als zooms amb ta mare, al sexting... 


 El Bo acaba creant un musical de comèdia fet entre quatre parets i molta, MOLTA creativitat i enginy, confeccionant una mena de catàleg dels temes contemporanis que ens han acompanyat en aquesta reclusió pandèmica, i ens regala un dels continguts més fascinants de la TV moderna.



Dune (2021) - Denis Villeneuve

Cap comentari
El millor que puc dir del Dune del Villeneuve és que ja era hora que tornés a la gran pantalla una èpica que es recolzés en el to més que en l'acció, en la reflexió més que en les explosions i bufetades, en la càrrega mística més que en l'heroïcitat. 

És tan fidel al llibre com ho era la versió de què el Lynch va renegar. Algunes petites llibertats creatives (moltes per donar més protagonisme a les dones), i l'elisió d'alguns trets narratius (com les narracions inicials de la princesa Irulan) no la desvien de la trama. 

 L'avantatge que té Villeneuve sobre Lynch és que parteix de l'opció de fer-ne dues pel·lícules (la segona encara no està aprovada) i té temps per bastir l'epicitat però sobretot per explicar bé tot allò que la del Lynch explicava matusserament (o no explicava).

I called him Morgan (2016) - Kasper Collin

Cap comentari

Magnífic documental musical, molt superior a la mitjana del gènere, gràcies a una gran habilitat visual per suplir la manca de material gràfic i a ser capaç d'explicar la història d'un geni creador (el trompetista Lee Morgan) posant en valor la figura de la dona que el va salvar de l'oblit i de les drogues (Helen Moore).

Perquè, per una banda, allà on la majoria de documentals musicals busquen imatges d'arxiu i, en cas de no trobar-les, omplen les seqüències amb els testimonis davant la càmera, en Kasper Collin aprofita per donar context emocional a la història que aquests expliquen amb plans recurs de carreteres, veïnats, boires i turmentes de neu. El resultat és un documental que té textura, que no és només verbal.


I, d'altra banda, perquè quasi mai podem gaudir de la narració d'un ascens meteòric en alguna art recolzant-se en la figura de la dona que, sovint, és relegada a un paper secundari. Aquí no. Aquí la Helen Moore és contextualitzada, explicada des dels seus orígens, se li dóna veu, se li permet que expliqui com ho va viure. El seu és el testimoni capital. No sentim al Lee Morgan parlar més que en dues ocasions. A ella la sentim contínuament.

I amb aquests dos elements, però, és clar, també amb testimonis de les seves bandes, dels seus amics, i de la seva sublim música (quin fraseig, quines melodies!), Collin basteix un documental magnífic, una joia d'aquelles que els amants de la música gaudeixen tant si coneixen al músic com si no. Perquè aquí, del que es parla, no és del Lee Morgan. I això és el millor que li pot passar a un documental musical.


Possessor (2020) - Brandon Cronenberg

Cap comentari

Molt interessant aproximació a la deshumanització d'una assassina i les fràgils fronteres que separen els nostres "jo" professionals dels personals, en aquesta segona pel·lícula del Brandon Cronenberg, fill del David i del que, innegablement, ha heretat el talent i les obsessions.

La Tasya Vos (magnètica Andrea Riseborough) és una assassina que perpetra els seus crims mitjançant una transfusió de consciència en la ment d'un altre a qui converteix en executor físic i del que, un cop executat l'assassinat, retorna cap al seu propi cos. És magnífica en la seva feina, però la seva cap (recuperada Jennifer Jason Leigh) insisteix en que per esdevenir l'assassina perfecta caldria que es desvinculés totalment de la seva vida personal. La Tasya s'ha separat voluntàriament del seu marit i del seu fill, entenent que estar-hi a prop li dificulta fer bé la seva feina i quan va a visitar-los, abans d'entrar, practica, assaja el seu comportament amb ells. Cada cop li queda menys de sí mateixa, després de tantes missions incorporant-se en persones alienes.

En una missió determinant pel futur de la seva empresa, les coses no surten com estaven previstes, i el hoste es rebel·la, engegant una pugna per la identitat i la consciència, per prendre el poder de les accions d'un cos que és una marioneta. La Tasya haurà de lluitar per prevaldre i qui sap si per retenir la seva pròpia consciència.


El Cronenberg fill filma amb precisió i sentit estètic (encara que aquest, sovint, viri cap al gore i la carnalitat més salvatge), però sobretot escriu un guió intel·ligent i ben lligat que demana diversos visionats i que és prou concís com per deixar l'espectador amb ganes de més.