Avatar (2009) - James Cameron

3 comentaris
A veure, posem les cartes sobre la taula...aquesta peli és més simple que una patata pelada. Però no enganya. I en uns temps com els que corren, això ja és un mèrit. Com a bon producte, Avatar entrega el que publicitava: efectes especials a dojo, una història plagada de tòpics digeribles en poca estona, i un rerafons de crítica que embaucarà -al loro!- a tothom que s'atansi a les sales amb un cor decorat amb guirnaldes nadalenques.

James Cameron no és un mal director. De fet, probablement, és un dels directors nordamericans més hàbils en la confecció de productes de consum massiu que no deceben als espectadors. Des dels Terminators fins als Aliens, des d'Abyss fins a Titanic, Cameron ha demostrat tenir les idees clares i s'ha convertit en una mena d'Steven Spielberg contemporani, transformant en or allò que ben bé podia haver acabat en ferralla.
Això sí, Cameron no és cap autor. I potser l'únic problema de tota aquesta formulació és que ell, de vegades, sembla creure-ho.
La única cosa que decep realment d'Avatar és la seva simplicitat. Però és una única maca en un conjunt realment fantàstic, replet d'emoció, d'acció i d'enlluernament visual.

La recreació d'un món fantàstic com el d'Avatar demanava, hores d'ara, un pas endavant; potser més que un pas feia falta un bon salt. I en Cameron sempre va tenir clar que ell era un dels pocs en disposició -i en la posició- per fer-ho.
Allà on ens va dur el Senyor dels Anells no és més que el punt de partida d'Avatar, una meravella digital que sembla tan real que l'espectador deixa de qüestionar-se la frontera entre la realitat i la ficció als pocs minuts de metratge (curiosament sent aquest també un dels temes principals del film). Ja no només Cameron ha fet de George Lucas i ha creat amb mà divina tota una biodiversitat riquíssima, sinó que ha buscat que cada detall, per insignificant que fos, enriquís cada presa. El resultat és un món perfectament real dins de la seva essència fantàstica, que és, probablement, el millor compliment que se li pot fer.

La trama, per descomptat, pura acumulació de tòpics, però prou ben trenada com per no sentir-se ofès. Les relacions entre els protagonistes són, per descomptat, tan fluixes que semblen més inversemblants que els paisatges pels quals deambulen (mai ha estat, precisament, el fort de Cameron). El missatge ecològic, no calia dubtar-ho, sembla formulat per l'Al Gore.
I al poti-poti se li han d'afegir "inspiracions" d'Star Wars, de la pròpia El Senyor dels Anells (que, a la seva vegada, ja eren poti-potis inspirats en clàssics) i de força d'altres clàssics del gènere dels efectes visuals que tantes infàncies han omplert i tants Nadals han triomfat.
Però el millor de tot -i el motiu pel qual cal felicitar a Cameron- és per ser prou hàbil com per servir un producte de fast-food amb la dignitat suficient com per servir-se en un restaurant decent.
Són, en definitiva, 160 minuts de goig fílmic, amb ulleres 3D o sense, que ni cansen ni deixen ganes de més. La mesura justa, doncs, en una barreja molt ben sacsejada.

3 comentaris :

Donde sueñan las verdes hormigas (Wo die grünen Ameisen träumen - 1984) - Werner Herzog

Cap comentari
El meu venerat Werner Herzog no ha estat mai un magnífic cineasta. Les seves limitacions a l'hora de narrar són més que evident (tempo descompensat, direcció d'actors molt lleugera, etc.). Però la seva mirada, allò que distingeix als artistes dels artesans, és tan perpètua, tan infinita que el converteix en un dels artistes més destacables dels darrers cinquanta anys.

I aquesta pel·lícula és, un cop més, fidel reflex d'aquesta estranya (però afortunada) paradoxa. Al mig d'un dels estèrils deserts de l'Austràlia interior, una companyia minera es veu obligada a aturar les seves perforacions a la recerca d'urani per la intervenció -mai millor dit- d'un clan d'aborígens austral que es posa davant de les excavadores, al mig de les explosions fins i tot, per tal de forçar a la maquinària a foradar el seu territori. Els seus arguments són prou sorprenents pels interessats representants de la corporació empresarial: el tros de terra que estan "profanant" és on somien les formigues verdes...
Herzog mai no fa l'esforç de voler-nos demostrar l'indemostrable, la importància dels somnis d'aquestes formigues i les seves repercussions pel clan, però tampoc s'esforça en fer semblar a la totpoderosa empresa com els dolents de la pel·lícula, no al menys des d'una perspectiva Hollywoodienca. Els fets són allà, i els participants tenen les seves raons. Això els porta fins a un judici, en el qual s'hi afegeix un element de debat addicional: són aplicables les lleis de la Commonwealth, de merament un parell de segles d'antiguitat, als assumptes relacionats amb els aborígens que habiten el territori des de temps immemorials?

Herzog empra el recurs habitual del personatge que és, poc a poc, convençut pels arguments d'un dels dos bàndols per anar mostrant matisos, sempre interessants i clarificadors, no de la sol·lució, sinó de la situació, de l'escenari.

Amb el llast herzoguià habitual d'uns actors poc dirigits, però amb una força visual realment colpidora -els paisatges completament violats amb milers de forats, els bellíssims tornados que es recargolen sobre les planúries-, el film desgrana les particularitats d'un debat mai extint a la vella Austràlia, apostant per una exposició planera de l'escenari, sense escarafalls, i tot i que és molt evident de quina banda està l'alemany, no es caricaturitza ni s'exagera la posició de la corporació ni del progrés.

És doncs una altra magnífica mostra del cinema de Herzog, aquell que sempre ens porta als indrets més inhòspits per descobrir els debats i conflictes més essencials, aquells que caracteritzen i donen nom a l'ésser humà.

Cap comentari :

The Imaginarium Of Doctor Parnassus (2009) - Terry Gilliam

Cap comentari
Una de les coses que més pena fa és veure com un mite, un ídol, un artiste que havies admirat pel seus treballs es dil·lueix amb el pas del temps. Cadascú té els seus. Un dels meus és en Terry Gilliam. Vaig entendre que hi havia un cinema proper a l'art amb la meravellosa Brazil, em vaig divertir amb la cerca del Grial dels Monty Python, em vaig emocionar amb la història d'amor de El Rei Pescador i fins i tot em vaig entretenir molt amb les dotze mones i el Brad Pitt fent de boig. Però darrerament Gilliam ha volgut explotar una veta que sempre ha estat molt present en el seu cinema, la de l'imaginari visual hiperfantàstic. Aquest tret, que no era més que un inggredient en les seves grans pel·lícules, ha passat a prendre un protagonisme absolut tal com ja va fer, fa molts anys al racontar les aventures del famós Baró de Munchausen. Ara, els seus darrers films semblen articulats exclusivament al voltant de la premisa de mostrar mons inverosímils farcits d'éssers fantàstics i colors llampants, tal com ha fet en The Secret Of The Grimm Brothers o en aquesta mateixa The Imaginarium Of Doctor Parnassus.
Així, la història és l'excusa, la forma és el fons i s'ha acabat el bròquil.
El problema és que aguantar dues hoers de metratge amb sense sentits visuals és massa dur per un espectador mitjà. La profunditat dels personatges és inexistent, així com cap tret de vida en els seus diàlegs.
El desencís és més gran encara en veure desfilar pels fotogrames un ventall d'actors de primer ordre, des de Christopher Plummer encarnant al Doctor Parnassus, fins a Tom Waits impersonat en un dimoni força canalla. Menció a part mereix el cas del Heath Ledger que, en resultar mort durant el rodatge obligà a Gilliam a buscar-se un enginyós truc de guió per poder continuar el film. Però donat que el film gira al voltant d'un escenari fantasiós on tot és possible i les lleis fonamentals no regeixen, això és el cervell del Doctor Parnassus, Gilliam ho aprofita per canviar-li la cara al protagonista sense impedir que el film continui. Així el personatge del Heath Ledger es transforma, consecutivament, en Colin Farrell, Jude Law i Johnny Depp, engruixint així el ventall d'artistes de primera línia que figuren en el film.

La història? Quasi inexistent i, en qualsevol cas, sense importància. Un triangle amorós molt dil·luit, un teatre ambulant que amaga un mirall màgic que, en atravessar-lo, transporta al bell interior del cervell del mil·lenari i inmortal Doctor Parnassus, que enfronta a qui s'endinsa en una elecció inel·ludible que el protarà a engruixir les files de l'infern o les del cel.
Un humor molt discret i inconsisstent intenta perfumar una pel·lícula que no du enlloc, i això es nota des del primer minut, a que el pols narratiu de Gilliam fa temps que sembla atrofiat.

Un hagués desitjat que al final Gilliam no hagués trobat el finançament necessari per acabar la seva aproximació al Don Quixot, doncs acabar-la serà la millor manera de desprestigiar i treure-li sentit a la seva millor obra dels darrers anys: el documental sobre la impossibilitat d'acabar el seu rodatge.

L'esperança però, no es perd mai, i un segueix esperant que Gilliam sigui capaç de recuperar el seu ampli coneixement fílmic i ens presenti un film en el que el protagonista sigui el guió i no la parafernàlia fantàstica.

Cap comentari :