Una aventura conversacional de The Hobbit

Cap comentari
Fa 30 anys començaven a aparèixer els primers ordinadors personals domèstics. La tecnologia ja permetia que un ordinador no necessités tota una sala per a ell sol, sinó que podia convertir-se en un electrodomèstic més. El primer dels ordinadors personals en fer-se popular i convertir-se en el somni de molts nens i nenes va ser el ZX Spectrum. L'èxit va ser tal que es van començar a produir jocs de tot tipus i gènere.

Però el primer joc que va superar el mil·lió de còpies venudes va ser l'adaptació que se'n va fer de The Hobbit. Era el que se'n deia una "aventura conversacional", és a dir que calia escriure-li a l'ordinador el que volies que el teu personatge fes, això sí, amb un llenguatge mooooolt lamentable limitat.
Els gràfics són per riure (de fet, cal esperar uns segons a que es completi el dibuix, que es va fent a poc a poc), les accions a fer molt poques i senzilles, però va enganxar a tota una generació que es va trencar la closca per aconseguir dur al Bilbo fins al final de la seva aventura.

Com hi podeu jugar? Molt fàcil. Tan sols necessiteu tres coses:
1- Clicar aquí per poder accedir al joc online (ni registres ni res de res, jugar directament).
2- Clicar aquí per veure tant les instruccions del joc com un walkthrough que us desencallarà en els moments més difícils.
3- Clicar aquí per sentir de fons la banda sonora que el Howard Shore ha composat per a la trilogia del Peter Jackson, així us ambienteu una mica, que el joc és insuls a matar.

Ja ens explicareu fins a on heu pogut portar al Bilbo, doneu-li salutacions a l'Elrond i, per cert, compte amb els trolls, que van molt afamats...

Cap comentari :

Trivial: Matrícules de cine

1 comentari
No cal ser fanàtic dels cotxes per fixar-se en algunes molt particulars matrícules d'alguns dels automòbils que han omplert les pel·lícules més variades.
Ara comprobarem si, de debò, esteu sempre tan atents a la pantalla com pertoca.

A quines pelis pertanyen aquestes matrícules de cotxe?
Respostes als comentaris.

1._________________________________________________

2._________________________________________________

3._________________________________________________

4._________________________________________________

 5._________________________________________________

6._________________________________________________

 7._________________________________________________

 8._________________________________________________

 9._________________________________________________

 10.________________________________________________

Un quilo de crispetes costa el mateix que...

Cap comentari
Els que ens coneixeu sabeu de la nostra preocupació pel tema del soroll a la sala de cinema. Les crispetes ens treuen una mica de polleguera, sobretot si qui se les està menjant és un/a maleducat/da que les converteix en continuades i arítmiques micro-explosions en la seva boca innecessàriament oberta.

Però també entenem que és una de les maneres de que els cinemes puguin subsistir, molt particularment en èpoques difícils com l'actual.
És per això que, dividits com estem, us volem acostar una informació que ens ha arribat a les nostres mans i que, d'alguna manera, reflecteix aquesta divisió entre passió i odi per les crispetes.

I és que hi ha un paio, el Richard McKenzie, professor de la Universitat de California-Irvine, que, obsessionat amb les crispetes, les hi ha dedicat un llibre sencer. Es veu que li sobrava temps entre classe i classe. L'home ha estat investigant profusament el món de les crispetes als cinemes per entregar-nos algunes perles.

Un cabàs petit de crispetes als cinemes d'Estats Units costa, de mitjana, 5.50$. Calculant el pes mitjà del contingut d'un d'aquests cabassos, el McKenzie ha establert que el cost d'un quilo de crispetes és superior a... un filet mignon de la més reputada procedència.
Això sí, el que no ha pogut trobar el professor en la seva recerca és el cost que tenen les crispetes pels que les fabrica i ven. Simplement no ha pogut accedir a la informació. Això sí, s'ha valgut de diferents referències per fer-ne una estimació aproximada, i creu que rondaria els 10 cèntims de dòlar la unça, és a dir 3,5$/kg. Així, resulta que el marge amb que juguen els cinemes és d'aproximadament un 1.300%.

Però la gent segueix consumint-les, potser perquè és absolutament inevitable fer-ho amb segons quines pel·lícules, tal com va demostrar un estudi de la Universitat de Cornell, en la que els espectadors que van veure Love Story (el drama amb el Ryan O'Neal i la Ali MacGraw) consumien un 36% més que els que veien Sweet Home Alabama (comèdia amb la Reese Whiterspoon).

I, al cap i a la fi, ens agradi més o menys com la gent que tenim al costat les consumeix, les crispetes, per molta gent, formen part del ritual cinematogràfic. Què hi farem... posi'm el cabàs gran.

Cap comentari :

El Gaumont Palace, el cinema més gran del món

Cap comentari

Aquest any 2013 (havia d'acabar en 13, és clar) ploràvem el tancament del mític cinema Urgell de Barcelona, origen de la cinefilia de molts, que van poder gaudir del cinema en un espai increïble, enorme, magnífic. La grandiloqüència del cinema Urgell, amb les seves 1832 butaques, ens transportava a una època d'esplendor cinematogràfic. Veure qualsevol pel·licula de la nissaga de l'Indiana Jones, Supermán, Star Wars acompanyat per 1831 altres ànimes en èxtasi audiovisual era una experiència inoblidable.


Però ara imagina't que, per contres de 1832 butaques, pots anar a un cinema que en té... 6.000! Així de gran era el Gaumont-Palace, un cinema parisenc construït al 1899 per l'arquitecte Henri Belloc, a instàncies del Léon Gaumont.

Estava ubicat al número 1 de la Rue Calaincourt, al 18ème arrondissement, al barri de Montmartre, just davant de la Plaça Clichy, i allà va veure passar la història del cinema durant més de 70 anys, començant pel cinema mut, l'adveniment del sonor, el color, els experiments en 3D, el Cinemascope, etc.

Us imagineu el que ha de ser veure, pe rexemple, Espartac (Spartacus, Stanley Kubrick, 1960) en una sala així, amb una audiència així d'enorme?


La clau de l'èxit del Gaumont-Palace, que omplia, dia rere dia, la seva enorme sala, fou la ubicació i la innovació de fer no només un passi per dia, com feien tots els ciemes de l'època, sinó una sessió continuada al llarg del dia, que durava vàries hores, i que convertia els passadissos del cinema en lloc de trobada de la societat benestant francesa, que aprofitava per socialitzar. Tot això és explicat i mostrat en belles imatges d'arxiu, en aquest petit tall de vídeo en el que una de les conservadores del Museu Gaumont ens relata la història i les anècdotes del mític cinema Gaumont.



L'última pregunta que s'hi va projectar, l'any 1972, va ser Los cowboys (The cowboys, Mark Rydel, 1972) amb el John Wayne. Avui en dia ha desaparegut. Era tan gran l'edifici que, en el seu lloc ara hi caben uns grans magatzems i un hotel, tots dos alhora.

En una època en que els cinemes s'estan replantejant el seu negoci i la manera d'exhibir les pel·lícules, tal com li va passar al Gaumont-Palace just abans de tancar, pot ser un bon moment per reivindicar els grans cinemes, aquells en que l'experiència cinematogràfica no es reduïa exclusivament a veure una pel·lícula, sinó a fer-ho en un entorn inigualable, aprofitant la sinergia col·lectiva de milers d'ànimes expectants i deleroses d'aventures, drames i comèdies que els transportessin i els transformessin.

Cap comentari :

Senyores, si us plau, treguint-se el barret al cinema

2 comentaris
Doncs no, el soroll no és l'única cosa que molesta al cinema. També molesten els barrets de les senyores. Bé, matisem... ara ja no és una cosa que molesti, però a principi de segle, quan la pameles i barrets estratosfèrics eren perles senyores el que avui són les ulleres de pasta pels hipsters, una senya d'identitat inconfusible, el problema a les platees estava servit.

Poca broma, que et toca asseure't al darrera d'una distingida senyora amb barret ostentós i de fantasia i veus la pel·lícula com camuflat a la selva, tot apartant les plomes i cintes diverses que es remenen davant del teu nas.

És justament per això que els exhibidors de l'època, sempre interessats en maximitzar el gaudi de tots el espectadors, dedicaven uns segons abans de començar la projecció a fer un recordatori a aquestes senyores tan tocades i posades. I ho feien amb uns cartells com aquest.



O com aquest altre.

No serà per falta d'imaginació, eh?

Si us fixeu, per dir-ho d'alguna manera, aquests cartells eren una cosa semblant als recordatoris que ens passen avui en dia al respecte dels mòbils. És clar, cada època té les seves coses. Llavors molestaven els barrets, ara molesten els mòbils, ves a saber el què ens molestarà demà.

El cas és, i ara és on escombrem cap a casa, que sempre hi ha alguna cosa que molesta al cinema. Carall, és que no s'hi pot anar tranquil. Quan no és una parella que sembla estar enregistrant la versió de la pel·lícula amb comentaris dels espectadors (una idea que proposem des de ja mateix als editors de les versions en DVD i Bluray), és un golafre que menja crispetes amb la boca oberta, un nen que plora o, depenent de l'època, una senyora amb un barret descomunal.
Titlleu-me de sectari, panoli, estirat i llepafils, però ja que la major part dels cinemes d'avui en dia són multisales, proposo que es projecti la mateixa pel·lícula en dues sales alhora: en una d'elles tot s'hi val, però a l'altra estan prohibits els nens, els barrets, els mòbils, les crispetes i, en definitiva, qualsevol altra persona que no sigui jo mateix.

Bé, potser he perdut el fil del que volia dir... ah, sí, que us traieu el barret quan aneu al cinema.

2 comentaris :

Trivial: Actrius irreconeixibles #10

14 comentaris
Ja en van 10! 10 edicions del trivial d'actrius irreconeixibles! Això s'ha de celebrar!
Aquí teniu 10 actrius més amagades sota postures misterioses, sota tones de maquillatges creatius, darrera d'ombres i contrallums.
Endevina les actrius i dóna'ns les respostes als comentaris.

1.______________________________________________________________________________

2.______________________________________________________________________________

3.____________________________________________________

4._____________________________________________________

5.______________________________________________________

6.____________________________________________________

7.________________________________________________________

8.________________________________________________________

9._________________________________________________________________

10.____________________________________________________________

I recorda que si vols seguir jugant a endevinar actrius, només has de clicar aquí. O si prefereixes jugar, simplement, jugar a endevinar pel·lícules de mil maneres diferents, passa't per aquí.

14 comentaris :

Actors i actrius amb els seus dobles

Cap comentari
Els companys de Flavorwire s'han currat una bona recerca de fotos d'arxiu en la que apareguessin actors i actrius famosos acompanyats pels seus dobles. N'hem fet una tria i aquí us l'acostem.

Nosaltres, ja ens perdonareu, em rigut molt, sobretot amb la última de totes les fotos.

Harrison Ford i Vic Armstrong, rodant Indiana Jones (foto dedicada pel propi H.Ford)

Carrie Fisher i Sandi Gross a Star Wars: Episode VI – Return of the Jedi (1983) (mítica foto del somni sexual de tota una generació)

Emma Watson i les seves dobles d'acció a Harry Potter and the Deathly Hallows (2010)

Gerard Butler i Ele Bardha a Machine Gun Preacher (2011)

Kate Winslet i la seva doble d'acció a Titanic (1997) (imaginem que és la que va estar en remull més estona)

Kate Beckinsale i Alicia Vela-Bailey a Total Recall (2012)

Robert Pattinson i Paul Darnell a Twilight (2008)

Nicole Kidman i Alicia Vela-Bailey a Just Go With It (2011)

Bette Davis i Sally Sage a Now Voyager (1942) (la veritat, no sabem quines escenes precisaven de doble en aquesta pel·lícula)

Angelina Jolie i Eunice Huthart a Salt (2010) (ja ens perdonareu, però més enllà del gorro... ni la motxilla s'assembla!)

Jennifer Lopez i Daniel Arroyo (no sabem si li devia fer massa gràcia a la J Lo que el seu doble fos un home...)

No sabem què en pensareu, però sembla que molt iguals, allò que se'n diu "gotes d'aigua", no són, aquests dobles de cos de les estrelles de Hollywood, no?

Cap comentari :

Pintant a la noia Bond més daurada

Cap comentari
Potser el nom de Shirley Easton no us digui gran cosa, però estem segurs de que la reconeixereu en el  paper més estel·lar de la seva carrera.



No és que la noia durés massa a la pel·lícula, però ningú li pot negar la dificultat d'interpretar un paper així? Per què ho diem? Doncs perquè a través del blog de Messy Nessy Chic hem descobert el procés que va haver de patir per convertir-se en víctima del vilà Goldfinger, gràcies a les fotografies que el David Hurn, de l'agència Magnum, va prendre.




Quan la van contractar -després de passar un càsting, per descomptat-, li van assegurar de que no hi havia risc d'ofec de pell. El mite popular diu que respirem, encara que parcialment, per la pell, i per això cobrir-la sencera porta a l'ofec. No és pas cert, però sí que la pell actua com a termostat per adaptar la temperatura corporal i, per tant, tenir-la totalment coberta durant massa estona pot arribar a posar en risc la vida. Això, sincerament, no crec que els metges de l'estudi ho tinguessin del tot clar allà per l'any 1964, però, és clar, a la Shirley li ho van assegurar completament.

De fet, fixa't tu quan segurs estaven els metges que, per si de cas, li van deixar una part del cos, just la part central de la part davantera, sense cobrir. Per si de cas.


Van, ja posats, prendre una altra precaució: filmar les seves escenes molt de pressa. No fos cas.


I, per si encara hi quedava algun risc, van assegurar-se de tenir a un metge sempre present en el set de rodatge, tant durant el procés de maquillatge com durant el propi rodatge.


Total, que la Shirley es sotmet a dues hores intenses de maquillatge, per preparar-se per l'escena.


Mentre la maquillen, el set de rodatge es prepara i, en quan està llesta, es col·loca en posició per rebre els últims retocs.

Ni un bri d'ombres, totalment homogènia, la pintura daurada ja és la segona pell de la Shirley.


Els últims detalls es posen a to, l'escena està llesta. Tothom als seus llocs...


El Sean no pot resistir la temptació...

Ara sí, tot a punt. Llums... càmera... acció!


Un cop acabat el rodatge de l'escena, la Shirley es submergeix en diferents banys preparats per treure-li tot senyal daurat i tornar-la a deixar ben neta i polida.

No se sap si interessadament per promocionar la pel·lícula o per simple generació espontània, va córrer el rumor de que la Shirley havia mort en el rodatge, justament d'ofec de pell . Van passar molts anys fins que al 2003, el programa Mythbusters va descobrir que estava perfectament viva i que res no li havia passat.

No sabem si va ser per la Shirley, per l'encarnació que el Gerd Fröbe va fer del malvat Goldfinger, o per la gran inversió que es va fer en aquesta pel·lícula, però va ser el primer gran èxit a nivell mundial de la nissaga Bond, la que va instaurar moltes de les particularitats repetides després al llarg de la franquícia i va convertir l'agent 007 en un mite modern que encara dura.

Cap comentari :