Spoorloos (1988) - George Sluizer

1 comentari
Una parella de vacances per la França rural atura el seu cotxe en una benzinera. La dona marxa a buscar unes begudes pel viatge i ja no torna mai més, ha estat raptada.
Amb una premisa així de bàsica però jugant les cartes de l'angoixa psicològica, George Sluizer ens narra el periple del company de la desapareguda per, ja no retrobar-la, sinó entendre què li va passar. El plantejament pot semblar simplista (i si ho és caldrà recordar que aquesta és la pel·lícula seminal en aquesta temàtica) però el veritable mèrit d'aquest modest film és oblidar-se de la intriga fàcil, del whodunit, per afrontar el repte d'emmirallar l'home que mai no perd l'esperança i l'impassible i malvat segrestador i deixar que juguin ambdós les seves cartes, un les de la proximitat de la bogeria, de la desesperança, del "tot s'hi val" per trobar respostes i tancar una etapa cruenta de la seva vida, i l'altre les de la intel·ligència macabra, la de la serenor de qui vol tenir-ho tot controlat i que gaudeix controlant-ho tot.

Amb un guió sorprenent, gens habitual, que sempre escull les dreceres més interessants, que situa als personatges en converses i situacions de doble sentit
implacables, que inclou recursos narratius originalíssims (com un aparentment natural fals flashforward), Spoorloos és un film angoixant, no només per l'escenari de partida sinó per com es mouen les peces damunt d'un taulell de joc incòmode que l'espectador, frustrantment incapaç, no pot més que observar amb horror.

Com en les sempre estimulants cintes del mestre Hitchcock, Sluizer deixa de banda els puerils jocs detectivescs per endinsar-se en la profunditat de la torturada ment humana. Sluizer s'endinsa, com el seu protagonista, en la foscor, s'hi deixa portar, indefens, sabent que és la seva única sortida, la que l'ha de portar a retrobar a la seva estimada al final del túnel.
El propi Sluizer fou temptat per Hollywood per dur a terme un autoremake amb un repartiment molt dels 80 (Jeff Bridges, Kiefer Sutherland, Sandra Bullock i Nancy Travis) que escometé amb alguns canvis substancials en la trama i, sobretot, amb un to més de thriller de suspense que li treu tota la gràcia a la proposta original.

En definitiva, una magnífica proposta plena de tensió i horror psicològic, exempta de truculències i exabruptes i filada amb passió i actuada amb precisió per tres actors desconeguts però que foren guardonats amb diversos premis internacionals per les seves magnífiques impersonacions de la parella i el segrestador. Una pel·lícula extremadament recomanable, sobretot en uns temps en el que les subtilitats han estat escombrades per les exagerades mostres de testosterona i els tics masclistes més innecessaris.

Inception (2010) - Christopher Nolan

8 comentaris
Venuda com la peli de l'any, com una cinta amb un nivell intel·lectual altíssim, com un canvi en el cinema (ara cada any ens en venen una que sembla que ha de canviar el cinema, l'any passat era Avatar, ja veus tu), Inception no és més que un còctel embotit de molts ingredients i en molta quantitat que tot i que entreté i té un punt interessant, acaba resultant quasi completament fallida.

Fallida, fonamentalment, perquè no arriba a cap dels adjectius amb els que el seu propi màrqueting s'ha autodenominat ni compleix les promeses que el seu plantejament aventura. Carregar un guió amb diferents subnivells de somnis (a dream within a dream) i, per tant, fer-la difícil de seguir, no la converteix en un producte intel·lectual. Parlar dels somnis i del subconscient no vol dir que estiguis parlant de filosofia adulta. I incloure-hi un personatge amb un passat turmentós que li distorsiona els somnis, tampoc.

La història intenta explicar amb un mínim de coherència una idea força esbojarrada. Existeix un sistema per ficar-se en els somnis dels demés (del qual en DiCaprio n'és, evidentment, expert) la qual cosa s'aprofita en el món dels negocis per robar informació vital de la competència. La bogeria comença quan s'ordeix un pla per introduir-se en la ment del futur amo d'un imperi i, ja no extreure-li una idea o informació confidencial, sinó implantar-la-hi una de nova que faci canviar el rumb del seu negoci.

Cal reconèixer-li, indubtablement, a Inception un pols grandiloqüent que es manté durant tot el film. Diguéssim que un té la percepció durant tota la pel·lícula que el que està veient és gran, que és enorme, que és important. La música de Hans Zimmer hi ajuda i molt (probablement la seva millor partitura, a l'alçada de la que va fer per K2). La trama es complica tan com pot, ja des de la primera escena, els salts d'un nivell de somni a un altre es succeeixen (i a sobre, cadascun té una mesura temporal diferent), l'aprenentatge sobre les teories de la introducció de diverses persones en els somnis es va desenvolupant sobre la marxa, inexorablement. I, en definitiva, la trama va fent-se més feixuga i més difícil de contextualitzar (que no d'entendre) a mesura que el clímax final s'acosta.

Però ni els personatges enganxen, ni estiren de la trama (ni tan sols el protagonista). La trama, que es complica per segons, no sembla portar a enlloc massa interessant, i les casualitats i les sospitoses sorpreses de guió grinyolen en la complexa maquinària de Nolan. Al cap i a la fi, els somnis que imagina Nolan són massa coherents per ser creïbles com a somnis, massa lligats a les exigències d'una trama d'acció i de thriller. I, per si fos poc, el que és veritablement difícil de seguir és la narrativa visual de moltes de les escenes d'acció, francament desencaixades i abruptes.

I és que Nolan, que es donà a conèixer amb la magnífica Memento, però que continuà amb la nefasta Insomnia, després amb la discreta The Prestige i que llavors escometé dos acceptables (només acceptables, res d'obres mestres) capítols de la franquícia del Batman, no és pas un autor, sinó un artesà modern capaç d'entregar productes ben acabats però que gaudeix de més prestigi del que les seves obres mereixen. Els seus fans porten molt de temps volent-lo encimbellar i Inception és una bona ocasió per fer-ho, tot i que el cinema que hi ha en aquestes dues hores i mitja de pirotècnia sofisticada sigui realment de pa sucat amb oli.

No se li pot negar a Inception una potència visual més que decent, tot i que molt repartida durant el film, una temàtica ambiciosa i un detallisme en el guió realment admirables, però això no salva una pel·lícula sense ànima i molt menys aconseguida del que en Christopher Nolan, indubtablement, va veure en els seus somnis.

8 comentaris :

Toy Story 3 (2010) - Lee Unkrich

2 comentaris
No em ve al cap cap altra franquícia de Hollywood tan exitosa i alhora de tanta qualitat. Tan sols la nissaga del Padrino del Coppola va aconseguir tres pel·lícules que -tot i que cadascú té les seves favorites- mantinguessin un nivell artístic tan elevat. Les comparacións amb les obres mestres de'n Coppola, per descomptat, acaben aquí, però aquesta tercera entrega de les peripècies de les joguines de l'Andy encerta un cop més a entregar una pel·lícula entretingudíssima, repleta d'imaginació i enginy i que supera amb escreix la qualitat mitjana del 90% de les estrenes cinematogràfiques de l'any.

És una llàstima, això sí, que en aquesta tercera part (igual queen la seva predecessora) la història no tingui el significat que si tenia la primera. Aquí, la trama es concentra en les aventures que viuen els protagonistes per intentar fugir d'una llar d'infants molt més perillosa del que semblava, però la temàtica, aquí centrada en els vincles d'amistat i la fidelitat (dos temes que ja s'havien tractat com a secundaris en les dues primeres parts), no li arriba ni a les soles de la sabata a la existencialista proposta de la primera part. Però, per contra, on sí que la supera és en la part imaginativa i d'slapstick, en la que, com succeí amb la segona part, els gags memorables es succeeixen quasi sense descans.

Un dels grans encerts d'aquesta tercera entrega ha estat la reducció del planter de personatges principals, acumulant molt millor els gags repetitius sobre ells i permetent un joc de comèdia més encertat. Però també se li afegeixen nous personatges veritablement memorables, com l'amanerat i refinat Ken (hilarants les seves escenes amb la Barbie), en Lotso, l'ós de peluix amb tràngols del passat, o -la més gran troballa d'aquesta tercera part- el mono vigilant que compleix amb zel la seva missió.

Inmillorable, com sempre, la creativitat dels guionistes per sorprendre a cada gag. Res a veure amb les "comèdies" dels Sandler, Carrey i companyia. Aquí els gags fan riure per l'enginy que destil·len, no per la grulleria o l'atreviment. Són incomptables els gags encertats que acumula aquest film, i un pot imaginar-se les sessions de guionització com al paradís de qualsevol aspirant a guionista: llibertat creativa, uns personatges ja molt ben arrelats i una trama prou tènue com per permetre que hi càpiguen multitud de gags paral·lels.

Com ja és habitual en aquest tipus de propostes -i molt particularment en les de Pixar, que quasi n'ha fet una tic de la casa- el film desemboca en un final un pèl ensucrat, de llagrimeta fàcil però indubtablement ben resolt i que no provoca, en cap cas, vergonya al·liena.

En definitiva, un altre gran encert de Pixar, que demostra que li sobra enginy per empescar-se situacions impossibles, escenes mítiques i personatges memorables.

2 comentaris :

La Comèdia dels Errors (W.Shakespeare) - Cia. Parking Shakespeare

Cap comentari
Deliciosa adaptació d'un dels texts menys representats de Shakespeare a càrrec de la companyia Parking Shakespeare al parc de l'estació del Nord, enquadrat dins de la proposta de representar obres del mestre anglès als parcs de casa nostra -imitant la tradició britànica- i, per tant, apropant els textos teatrals de qualitat al gran públic. La peça s'escenificà en l'adequadíssim entorn de l'espiral dels til·lers del parc, on unes 300 persones s'assentaren en el pedrís que envolta la part central i que havia de fer les funcions d'escenari.
No tots els dies un té l'ocasió de veure una obra de teatre des de dins, de veure com els actors fan pinya just abans de començar la funció, com es canvien de roba amb celeritat entre intervenció i intervenció. El públic assistent estava alhora entre bambolines i igualment a l'escenari, en una posició privilegiada com mai.

El text en qüestió -que amb els anys ha anat guanyant reputació entre els experts shakesperians- és una comèdia d'equívocs provocats per dues parelles de germans bessons que són confosos entre sí al llarg de tota la obra. Però l'adaptació de la companyia, a més, li afegí algunes llibertats creatives força eficaces que encara augmentaren més la càrrega còmica de la peça. Així, dos personatges que s'enamoren, de cop i volta comencen a taral·lejar el "Como una ola" de la Rocío Jurado, o algú travessa una imaginària porta -tancada i barrada- del minso decorat o, fins i tot, tota la troupe enceta un rap que acaba arrossegant al respectable a acompanyar-los. Sembla mentida com, de vegades, reinterpretant sense pudor als clàssics es pot ser més respectuós que aquells que pretenen recitar cada paraula tal com el propi autor la va rumiar abans de posar-la en paper.
Destil·lant humilitat i proximitat extrema, el públic ja era a la butxaca als pocs minuts de començada la funció, i això no va canviar fins a la catàrquica escena final on tots els embolics es resolen i tots els personatges apaivaguen les seves penes i recels amb un dels seus raps corals.

Una gran ovació final posà la cirereta a un pastís que s'ha de repetir, tant en forma com en fons, en propers estius, doncs fer el teatre proper és un deure així com fomentar el teatre de qualitat, el que fuig dels estereotips dels actors i actrius de telenovel·la catalana (quan de mal han fet, potser tant o més que bé, aquestes telenovel·les), que fuig del patró de vegades unívoc de l'Escola del Teatre (que, per sort, no tots els seus alumnes segueixen) per apostar per una certa frescor, per una individualitat que acaba sent molt més propera i creïble que la dels que semblen recitar totes les línies com si d'un actor de doblatge es tractés.

Cap comentari :

Up In The Air (2009) - Jason Reitman

Cap comentari
Compte, aquesta pel·lícula és un bunyol. Però no un bunyol i ja està, no un bunyol inofensiu. Aquesta peli és un bunyol farcit de verí. Pertany al selecte i exclusiu club de les "pelis que sembla que van d'un pal progressista i atrevit però que en realitat són del tot puritanes i volen captar adeptes". En aquest club hi van accedir, per mèrits propis, altres joies de la corona com American Beauty, El Hijo De La Novia o Juno (del mateix director que aquesta que ens ocupa).
No m'hi extendré massa -vull escriure un post sencer comentant i recopil·lant aquestes pelis per tal de que serveixi d'alerta a la població, seguint la meva vocació de servei públic- però la cosa va així: la peli reserva la seva primera meitat a sentar les bases de una història que sembla que va a contracorrent, que vol trencar tòpics, que buscar despertar algunes consciències endormiscades. La proposta és mostrar el personatge del George Clooney, un "acomiadador professional", que té un estil de vida que li agrada, basat en no lligar-se a res, i dedicar-se a ell mateix abans que als demés. Si volguéssim dir-ho així, és un hedonista redomat. Però la darrera part del metratge ens mostra, sens cap mena de rubor, a un Clooney desenganyat de la seva individualitat, decidit a tirar per terra els seus principis i, com no, a sentar el cap, això sí, de la manera més rematadament tradicional possible.

Per si fos poc, el film està plè de disbarats de guió, de girs mal explicats o directament inexplicables. A diferència d'American Beauty, un film molt menys crític del que es va voler vendre però molt interessant i enginyós en molts aspectes, Up In The Air és una comedieta sense massa gràcia que destil·la intencionalitat i trampa des del primer fotograma.

Com passa en tots aquests films, el problema no és que existeixin, el problema és que molta gent els vegi i se'ls empassi pensant-se que són una cosa mentra els inoculen una altra. Va ser nominada a uns quants Oscars -entre ells el de millor pel·lícula!- així com a diversos premis de prestigi, la qual cosa ve a demostrar que el perill és ben real, que la seva força de convicció és important i -més fumut encara- que hi ha una part de la societat que està absolutament sedada i es deixa ensinistrar sense oposar resistència.

Cap comentari :