Famosos llegint (IV)

Cap comentari
Ja ha arribat un altre Sant Jordi. I nosaltres seguim fidels a la nostra tradició: article amb famosos del cinema llegint.

El Charlton llegeix sempre, a tot arreu.

El Ben Affleck ja està buscant inspiració pel seu proper Batman


Fins i tot al Jason li agrada llegir (tot i que diu que li dóna una mica de maldecap)

El Marlon, molt concentrat

El Josh Holloway, llegint un clàssic americà

Paul... [sospir profund]

El Sam Rockwell, així, al natural

Un molt jove Ian McKellen assajant un Shakespeare

Si és que llegir fa elegant, home!

El Johnny Depp, el seu gos i una estàtua llegint la biografia del Thelonious Monk

Lectures vulcanianes

Cap comentari :

David Simon: paraula de showrunner

Cap comentari
El passat dijous 7 d'abril s'inaugurava la tercera edició del Serielizados Fest, aquest cop amb en David Simon com a convidat estrella. Durant una mica més d'una hora, en Toni Garcia Ramon va conduir una xerrada informal entre copes de vi amb un David Simon divertit, que ens va oferir als afortunats que estàvem a la sala un munt d'anècdotes sobre la seva feina de showrunner. 

David Simon i Toni Garcia Ramón. Foto: Serielizados
La xerrada va ser tot un èxit de públic, es van esgotar les entrades i al teatre del CCCB no hi cabia ni una agulla. Em va sorprendre la seva humilitat, tenint en compte que les seves sèries com The Wire o Treme són considerades ja clàssics dels shows televisius, m'esperava certament un home més egòlatre, més orgullós. Potser el fet de que com ell mateix va repetir les seves sèries són lloades per la crítica però no massa vistes pel "gran públic" el converteix en un escriptor que manté l'ego a ratlla. O potser simplement és una persona humil i propera. 

El cert és que durant la xerrada en Toni Garcia va demanar quants dels assistents havien vist la sèrie Treme sencera, i gairebé el 70% del públic va aixecar la mà, en Simon va comentar que si la pregunta l'hagués fet a Estats Units, només 5 persones haguessin aixecat la ma, "i totes serien de Louisiana". 

I és que el públic assistent vem gaudir moltíssim amb un Simon que es mostrava distès i entregat a la conversa, comentant anècdotes sobre personatges de The Wire, explicant algunes morts (que no comentarem aquí), i també ens va explicar algunes de les xerrades que té amb els seus actors, com per exemple el que els sol dir a molts d'ells, inclosa la Winona Ryder: "Benvinguda al teu paper més invisible, serà una nova experiència per a tu, una manera diferent de treballar". 

Un altre de les converses habituals és la que té amb  els actors que han de morir durant el capítol que es rod: "Tinc bones i males noticies, la dolenta és que el teu personatge mor, la bona és que t'escriurem una mort espectacular" i mentre la sala reia, afegia: "em funciona totes les vegades".

Va lloar en James Franco com un actor brillant amb el que és difícil logísticament perquè fa mil projectes alhora, però que amb resulta molt gratificant treballar, a ell el veurem properament a The Deuce (2017) la nova sèrie que Simon té entre mans i que està en fase de post-producció.

En definitiva va ser una xerrada absolutament interessant, que tots els assistents vem gaudir i que haguéssim desitjat que no s'acabés. Un èxit total per als organitzadors del Festival, que poden estar orgullosos de com els ha sortit i de la facilitat amb el que aquest festival ha arrelat, ja podríem dir que amb només 3 edicions està consolidat i esperem que rebi el recolzament de més patrocinadors per tal que ens puguin seguir portant a primeres figures com en David Simon. 

Cap comentari :

La invitación (The invitation, 2015) - Karyn Kusama

3 comentaris

Efectiva cinta de suspens (guanyadora del passat festival de Sitges) que voreja els límits del gènere de terror sense voler-hi caure i que, per contra —i molt encertadament— decideix evitar en pos d'una història molt digna i sucosa que bé mereix un atent visionat. La història d'un retrobament d'amics que fa massa temps que no es veuen, convidats per dos d'ells, una parella (Tammy Blanchard i Michiel Huisman) una mica inquietant que ha passat per un procés de renovació espiritual que tenen ganes de compartir amb els seus companys. Però el Will (Logan Marshall-Green, de Prometheus), ex-parella de l'amfitriona, comença a sospitar que alguna cosa no rutlla en aquesta invitació al retrobament, que algun secret s'amaga darrera de tanta hospitalitat.

Amb un guió molt ben mesurat, calibrant la tensió, les pistes i les sospites, deixant que els actors portin el pes de la trama, La invitación és un magnífic entreteniment arrelat en la tensió i el suspens, en l'anticipació d'un possible clímax i en la sospita continuada i compartida amb el protagonista.

El seu final és d'aquells que, lluny d'embrutar allò ja vist, ho enalteix i li dona un sentit més gran (a l'estil de les també interessants Ils o Eden lake, on l'escena final extrapola la circumstància concreta en quelcom més gran, més metafòric) i acaba per deixar un molt bon gust de boca a partir d'un joc d'elements tan senzill com ben portat.


3 comentaris :

Escenes sota la pluja (III)

Cap comentari
Ja sigui per fer-ho més èpic, més romàntic, més trist o més divertit, si en una escena hi ha pluja el dramatisme augmenta. Hi ha milers de moments en la història del cinema en que plou en una escena, però no n'hi ha tants en els que la pluja juga un paper important, on no és un simple acompanyament sinó que empeny l'escena cap a la categoria de mite.
En aquesta nova secció ens hem proposa reunir-ne les totes. Si se us en acut alguna, dieu-nos-ho i li en farem un post. Aquí teniu totes les escenes de pluja publicades fins ara.
 

Una de les escenes més poderoses del cinema dels 90 va ser aquesta filmada per la gran Jane Campion en una pel·lícula rodona i mítica que va aglutinar com poques vegades el públic i la crítica. El marit de la Ada ha descobert que té relacions amb el veí (Harvey Keytel) i la ràbia el posseeix. És just llavors quan arriba aquesta escena.



La escena, per si sola, és aterradora -molt en part gràcies a les interpretacions de tots tres-. Però la pluja no només li afegeix el dramatisme habitual sinó que permet una de les imatges més belles vistes mai en cinema: l'esfondrament final de l'Ada sobre el fang, amb la seva faldilla bufant-se vaporosament.

Cap comentari :