Raons (a favor i en contra) de Jurassic World

Cap comentari

Anem al gra, sense ensucrar-ho.

EN CONTRA                                                                                                           
  1. Perquè tenim la sensació que no fa cap falta, que no hi ha res més de nou per explicar.
  2. Perquè la tercera ja era dolenta.
  3. Perquè la segona ja era fluixa.
  4. Perquè la primera, encara que ens va sorprendre, no era, ni molt menys, una pel·lícula rodona.
  5. Perquè tot allò que era interessant en el seu discurs ja es va explicar (i molt bé) en la primera.
  6. Perquè el Colin Trevorrow sembla un director posat perquè no molesti als enginyers dels efectes visuals.
  7. Perquè les recreacions digitals dels dinosaures ja estan molt vistes i mai aconseguiran superar l'efecte que van produir en l'espectador de la primera quan el Sam Neill es treu les ulleres matusserament.
  8. Perquè l'escena de la motocicleta que apareix en el tràiler sembla que la venguin com un dels moments àlgids de la pel·lícula i olora més a vacil·lada dels guionistes que a una altra cosa.
  9. Perquè sembla, únicament, una excusa per fer diners, no es percep cap tipus d'interès ni de passió per fer res especial.
  10. Perquè ni tan sols la música és del John Williams.
  11. Perquè el Chris Pratt encara no ens ha convençut de que pot fer de mascle alfa i el seguim veient com el babau de sempre.
  12. Perquè no hi surt el Jeff Goldblum.


A FAVOR                                                                                                                 
  1. Si la intenció és fer ressorgir una franquícia, és cert que a aquesta li calia després de la lamentable tercera part.
  2. Perquè l'impacte emocional que va tenir Jurassic Park en vàries generacions segueix fent-nos albergar esperances de que en algun moment podrem reviure ni que sigui un succedani del què vam sentir el primer cop que la vam veure.
  3. Perquè feia massa temps que no vèiem a la Bryce Dallas Howard en un cartell d'una pel·lícula realment comercial.
  4. Perquè finalment es va confirmar que era un rumor que aquesta quarta entrega tindria a "dinosaures amb armes" 0_o
  5. Perquè els productors mai s'han amagat de que l'objectiu era fer una pel·lícula "de crispetes".

Aquestes són les nostres raons. Quines són les vostres? (A favor i en contra).


Cap comentari :

L'amor a primera vista en el cinema I - Segons Miyazaki

1 comentari
Sabeu de la nostra passió pels primers enamoraments cinematogràfics. Sempre ho hem vist des del punt de vista de l'espectador enamorant-se d'algun actor o actriu. Però avui ens proposem acostar-nos a l'enamorament entre personatges, tot intentant captar aquell moment en que salta l'espurna.

I volem començar per una escena gens típica i habitual (ja en vindran més, ja vindran les típiques). Fixeu-vos en com reacciona el gat Jiji de la Kiki de Kiki’s Delivery Service (Hayao Miyazaki, 1989) en veure aquesta gatona que es passeja per allà.



Quina esgarrifança, quina electricitat! Mare meva amb la gatona! La vida d'en Jiji ja no tornarà a ser igual, de ben segur.

Ara us toca a vosaltres. Quines escenes d'enamorament a primera vista recordeu? Prometem fer-ne un post de totes i cadascuna de les que ens proposeu. #challengeaccepted

The Pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Cap comentari
Per què al Neo només li ofereixen dues píndoles? O per què la casa del Norman Bates té tres nivells? Què signifiquen els ocells de la pel·lícula del Hitchcock? Hi ha alguna relació entre la mort del pare del Jeffrey de Vellut blau i tot el caos que s'acaba desencadenant just després? Per què hi ha tres Germans Marx?


Totes aquestes preguntes i moltes d'altres tenen resposta en aquesta meravellós documental en el que la directora, Sophie Fiennes, posa al filòsof Slavoj Zizek en els mateixos escenaris de les pel·lícules que comenta com a exemples de psicoanàlisi, de realitat i ficció, d'ego i superego, de les fantasies i els desitjos.
Així, recomponent els escenaris de Matrix, de Els ocells o de Vértigo, el Zizek, amb el seu estil inconfusible, ens metralla amb reflexions sobre pel·lícules mítiques a les que les hi dóna un gir complet per fer-nos veure el que de debò ens estaven explicant.
No us en volem pas desvetllar ni una, d'aquestes reinterpretacions, però us assegurem que mai més sereu capaços de tornar a veure cap d'aquestes pel·lícules amb els mateixos ulls:

Frankenstein (1931), Llums de la ciutat (1931), Sopa de ganso (1933), El testament del Dr. Mabuse (1933), La mag d'Oz (1939), El gran dictador (1940), Les sabatilles vermelles (1948), Alícia al país de les meravelles (1951), La finestra indiscreta (1954), Atrapa a un ladrón (1955), Els deu manaments (1956), Vertigo (1958), Ivan el terrible: Part II (1958), Perseguit per la mort (1959), Psicosi (1960), Els ocells (1963), Dr. Strangelove  (1964), Persona (1966), Solaris (1972), L'exorcista (1973), Alien (1979), Stalker (1979), Dune (1984), Vellut blau (1986), Cor salvatge (1990), Tres colors: Blau (1993), Carretera perduda (1997), The Matrix (1999), El club de la lluita (1999), Eyes Wide Shut (1999), Mulholland Drive (2001), La pianista (2001), Dogville (2003), Star Wars Episode III: La venjança dels Sith (2005), entre d'altres.


Per il·lustrar les seves teories, Zizek se'n va a Bodega Bay, a seguir la ruta en barca que feia la Tippi Hedren en arribar al poblet d' Els ocells, o s'enclaustra en el soterrani de la casa del Norman Bates, o s'asseu cara a cara amb en Morpheo. Així, fent servir com a detonants aquestes icones cinematogràfiques, el Zizek repassa, en tres parts diferenciades, el desig, el sexe i la realitat VS la fantasia, en un tríptic ple de cinema però també de reflexió filosòfica.

Aquí us deixem el primer tall de la pel·lícula per tal de que feu boca. Després podeu anar a comprar el DVD o a veure'l On Demand a la web de la pel·lícula per tan sols 5€ (seran els 5€ més ben invertits de la vostra vida cinèfila, paraula).

Cap comentari :

La valoració de This is Spinal Tap a la IMDB va... fins a 11!!!

Cap comentari
Ens hem quedat bocabadats i incrèduls, així que quan ho hem descobert a través del Tumblr de Criterion hem corregut a la IMDB a comprovar-ho. I sí, és cert, la valoració dels usuaris de la pel·lícula This is Spinal Tap no és sobre 10 sinó sobre 11!


A veure, anem a pams.

PUNT NÚMERO 1
Si no has vist aquesta pel·lícula, fes el favor de deixar-ho tot i anar-la a veure. És un fals documental de referència dirigit pel Rob Reiner sobre una banda de heavy dels 80 fictícia anomenada Spinal Tap. Segueix a la banda en el seu ascens i, per descomptat, caiguda, tot resseguint els tòpics del món de l'espectacle i del heavy metal.

PUNT NÚMERO 2
Si has vist la pel·lícula però no caces l'acudit de la IMDB, potser li trobes la gràcia veient aquesta mítica escena en la que el líder de la banda mostra el seu estudi de gravació.


Cap comentari :

La sal de la tierra (The salt of the earth, 2014) - Wim Wenders; Juliano Ribeiro Salgado

2 comentaris

"The hardest thing to shoot a documentary about a photographer is that when you shoot, him he never stays still: he shoots back."

Com retratar des del cinema la mirada d'un fotògraf? Doncs així, tal com ho ha fet el Wenders i el fill del fotògraf Sebastiao Salgado. A base de repassar la seva visió del món a través de les seves belles, impactants, terrorífiques fotografies.

Sembla, d'alguna manera, com si al Werner Herzog se li hagués escapat aquest rar espècimen humà que és el Salgado, un fotògraf que no s'ho pensa dos cops quan se n'assabenta de que en alguna part del món hi ha alguna història que explicar, per perillós que sigui, per difícil que sigui accedir-hi. Herzog, sens dubte, n'hagués fet un altre gran documental. amb el que afegiria al Salgado a la seva col·lecció d'alter egos propis, aventurers irredempts en una època en la que prima la seguretat i l'auto-preservació.

Però no, no ha esta t Herzog qui l'ha capturat, sinó el fill del Salgado (tot iniciant un curiós projecte personal per conèixer millor a un pare que, literalment, se li havia escapat de les mans) i el qual va demanar ajut al Wenders per donar-li el toc de professionalitat que l'empresa requeria.
El resultat és un documental bellíssim sobre l'essència humana, sobre l'horror que és capaç de convocar en nom de l'odi. Un documental corprenedor i difícil d'empassar quan repassa genocidis i èxodes diversos.


Ja les primeres fotografies amb les que s'obre el documental et fereixen. Et fereixen per la seva força i pel què mostren: milers d'homes que es llencen al fons d'un forat d'una mina a l'espera de que la sort els somrigui i puguin fer-se una mica rics. Però continua a través dels diferents i ambiciosos projectes del Salgado i de la seva dona, amb la que preparava a consciència les expedicions que havien de durar anys per poder barrejar-se amb la realitat de l'indret de destí i poder, per tant, captar-ne la veritat, l'essència.


I mentre passen les fotografies i les històries relacionades, el documental traça una maqueta a escala d'una humanitat que ha perdut el seny, el nord o que, potser, simplement es mostra tal com és. "La història de l'humanitat és la història de les guerres", comenta el Salgado.

Imprescindible document sobre un home i la seva visió que no et deixarà dormir tranquil durant molts dies, aquest documental és també un tros de cinema ben sòlid, amb una càrrega argumental perfectament orquestrada i que en cap cas es limita a passar un seguit de diapositives impactants. L'horror, l'horror.

2 comentaris :