Buried (2010) - Rodrigo Cortés

No m'hagués imaginat mai de la vida que aquesta peli pogués agradar-me tant com ho ha fet. Vaig deixar-la passar en la seva estrena -el cinema espanyol més bé em tira enrere- i no l'he vista fins que he anat a veure la tercera peli del Rodrigo Cortés -Luces Rojas-. La veritat, pensava: "Buf, quina mandra, una peli que ja sé de que va, un paio enterrat viu, que intenta sortir-se'n... ja he vist aquell capítol de CSI dirigit pel Tarantino que anava del mateix... no veig la manera de que em pugui sorprendre."
Doncs sí que m'ha sorprès, i molt. Buried és una peli que únicament utilitza el seu punt de partida com a això, com a punt de partida, per desenvolupar tota una trama amb uns elements mínims, però molt ben conjugats.

No val a explicar res d'aquesta peli, més enllà de suggerir que no sigueu tan babaus com jo he estat pensant que Buried no em podria sorprendre. Dirigida amb pols ferm, la trama no para d'evolucionar, la qual cosa, per ser una peli que només passa en un taüt de fusta, ja és un mèrit.
Impressionant el Ryan Reynolds, perfectament mesurat en un paper que està al límit durant els 90 minuts de metratge.
Guió molt enginyós, d'altra banda, que fins i tot li permet al Cortés llençar alguns dards verinosos contra els interessos polítics i comercials d'alguns.

Molta tela, en definitiva, per a una pel·lícula que aposta per una fórmula però que té la decència de no voler quedar-se en la premissa sinó que intenta per tots els (pocs) mitjans desenvolupar-la i enriquir-la.

No deixa de ser curiós comparar aquesta segona peli del Cortés amb la seva ópera prima, Concursante, on l'estil visual i narratiu ho era tot. Sembla com si aquí, el Cortés hagués fet vot de pobresa i s'hagués volgut forçar a tornar a repetir una notable pel·lícula però sense tants artificis, sense quasi bé eines, sense asos a la màniga.

Molt recomanable peli, doncs, per aquells que encara creuen que el cinema espanyol no ens pot sorprendre. Li costa, però encara hi ha esperança.