El millor que puc dir del Dune del Villeneuve és que ja era hora que tornés a la gran pantalla una èpica que es recolzés en el to més que en l'acció, en la reflexió més que en les explosions i bufetades, en la càrrega mística més que en l'heroïcitat. 

De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa, però ahir va tornar a passar amb la nova pel·li de l'Steven Spielberg: Ready Player One. El film, basat en la novel·la d'Ernest Cline (que firma també el guió) situa el protagonista en una societat del futur en la que l'evasió de la realitat és la norma.

Noemí Roig	Marc Ambit
La història és enginyosa i farcida de detalls brillants. Barrejar l'evasió de la realitat amb l'aventura de la caça del tresor funciona. El millor: la creativitat de l'univers virtual com la biblioteca del futur amb la informació rescatada convertida en diorames animats, la discoteca, les curses...	La trama és tova i sense cap garra. Per molt que ho intenta, és incapaç de bastir algun discurs potable sobre l'amistat, la dualitat virtual/real o el sacrifici.
Els personatges són estereotipats i tot i que funcionen en forma avatar, la parella protagonista no lliga massa en el món real.	Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
L'homenatge a La Resplandor és una meravella. La manera com integra T-Rex, King Kong i altres monstres està feta amb força carinyo.	No ens cal més nostàlgia. La nostàlgia no és útil. La nostàlgia és tot el contrari a l'art (també al cinematogràfic).
Feia temps que no trobava una pel·li d'aventures que fos entretinguda. Aquesta ho és i molt, sobretot al principi.	Pastitx de pastitxos. L'única gràcia de la pel·lícula és jugar a identificar totes les referències de la cultura de masses.
La banda sonora t'obligarà a anar pensant referències auditives, molt ben trobada.	La banda sonora del Silvestri (homenatjant-se a si mateix) és del millor del film.
Ben Mendelsohn fa un dolent seriós però no implacable. La resta d'actors no semblen estar massa còmodes en la seva pròpia pell. Veurem al Rylance algún dia fer un paper diferent al de sempre?	La inevitable necessitat de fer conyeta amb tot fa que el mateix malvat sembli tou, un mindundi.
En general és un film entretingut. El pitjor és la part nyonya del final, la més empalagosa i a la que l'Spielberg ens té acostumats. La part final és la menys original a nivell de guió i la més fluixa.	Encara recordo quan l'Spielberg era capaç de fer-te frisar a la butaca (i així sí és nostàlgia).

Sóc dels que va gaudir, i molt (com un nen) de l'episodi VII, per bé que molts bons amics m'heu fet veure que, en realitat, no era més que l'episodi IV refet, copiat quasi literalment, amb nous personatges i nous escenaris. No em vau convèncer del tot (segueixo pensant que, sent un exercici de nostàlgia absolutament descarat, conté algunes idees molt noves i interessants, posant èmfasi en la temàtica familiar més enllà de la pura anècdota) però reconec que era una continuació atrevida ni agosarada.


Doncs, vist l'episodi següent, el VIIIè, quasi millor que hagués seguit la nostàlgia i s'hagués deixat l'agosarament per a un equip de producció amb més seny narratiu. Perquè aquesta 'Els últims Jedi' és un despropòsit narratiu important: desencaixada, mancada de continuïtat narrativa, escapçada. Per si fos poc, insisteix en la mateixa fórmula que ja sembla formar part intrínseca de qualsevol de les parts de la nissaga, aquella subdivisió de l'acció en paral·lel en dos o tres escenaris diferents en els que els protagonistes han de, miraculosament, desendollar algun escut, desactivar un escut i destruir la font d'energia de qualsevol aparell mortífer alhora, a l'uníson, perquè si un d'ells erra els altres moriran amb ell. Què hi farem? No sembla que tinguem escapatòria. No sembla que es pugui fer una pel·lícula d'Star Wars diferent. Però després d'haver-ho vist ja vuit cops, la veritat, ja no és tan emocionant, la veritat.


És cert que la pel·lícula revifa cap al seu tram final, més que res per l'acumulació d'escenes d'acció encadenades, aparentment inacabables. Se li afegeix, a més, el re-encontre del Luke i la Leia, moment que, vulguis que no, posa els pèls de punta. Així com el descobrir en el Kylo Ren a un mocós malcriat que sembla que reclama la galàxia com si fos la seva joguina, aquella que no vol compartir amb ningú.

Però per a arribar a aquest tram final cal esperar quasi dues hores. Dues hores d'anades i vingudes, de conyetes absurdes (culpeu a la marvelització, d'aquesta incapacitat d'oferir-li al públic un entreteniment que no inclogui sortides de to humorístiques com si aquesta públic fos idiota i no pogués suportar dues hores de narració coherent i mínimament seriosa) com la broma del Poe Dameron al General Hux o els Porgs (que, per cert, han acabat al film tan sols perquè l'illa on es rodava estava plagada de frarets) fent dels minions de la pel·lícula.


Per acabar-ho d'adobar, un dels nous personatges d'aquesta tercera trilogia, el susdit Poe Dameron, tira per terra totes les esperances que ens havia donat en l'anterior entrega, tornant-se un lamentable heroi-a-la-força, dèspota, individualista i egòlatra que ens temem que no es redimirà i que haurem de patir en encara unes quantes més seqüeles. (Té nassos, la cosa. La Leia el reprèn, diverses vegades, pel seu comportament. Però al final li acaba donant el vistiplau i el deixa ser el líder que ell i només ell vol ser).

Val a dir que ens agrada —i molt— la Rey, la seva connexió telepàtica amb el Ren i les ganes de tirar endavant la nissaga, allunyant-la de personatges pretèrits i trames ja suades. En aquesta darrera rau, de fet, la nostra darrera esperança, doncs aquest vuitè episodi no és tant un encaix entre l'inici i el final de cap història sinó que se'ns apareix com un veritable trencament amb molts preceptes. Tant de bo la direcció de l'Abrams en el novè episodi tingui (ho dubtem seriosament) més pols que l'anodí Rian Johnson (donar-li un episodi de la nissaga més important de tots els temps a un senyor que ha dirigir Looper i Brick és tota una declaració d'intencions dels productors). Que la força ens acompany.

Britannia és un drama semi-històric (el "semi" ve de la seva absoluta manca de pretensions de rigor) al voltant del segon intents de l'Imperi romà d'envair Britannia, uns pocs anys abans de Crist. La contrada, ancorada en un passat místic, giravolta entorn a un panteó de divinitats celtes que articulen la cultura de les diferents tribus escampades pel territori, sovint enfrontades entre elles. Les tropes romanes, encapçalades per un general místic i d'intencions que van més enllà de la simple conquesta per a l'Imperi, busca soscavar el fràgil equilibri local, ficant el dit a la nafra de la rivalitat entre les dues tribus principals, els Cantii i els Regni.

Així, el plantejament de Britannia, a la llarga, busca narrar el xoc entre el misticisme ancestral i uns romans aparentment menys avesats a la màgia, a les profecies i a tot allò que fluctua entre les costures del món dels vius i el dels morts. Hem de seguir les ordres dels déus? Ho saben i veuen tot? Es poden contradir, les profecies? Existencialisme o determinisme?


En tot cas, és una pena que el to de la sèrie no sembla voler-se prendre molt seriosament. Aquesta primera temporada sembla obcecada en afegir contrapunts humorístics a una trama principalment dramàtica, bastint arcs argumentals de caire polític amb les seves lluites de poder, enganys, dobles jocs, conxorxes, etc., als que se'ls afegeix un toc de comèdia que encerta tan sols en algunes ocasions. La barreja no és indigesta, però tampoc és deliciosa, ni de bon tros suggeridora. Les trames sovint acaben mig perdudes en bellíssims plans de localitzacions gal·leses i txeques (és una autèntic catàleg de viatges, aquesta sèrie), en subtrames un xic deslligades i un tempo mancat de pols.


No és, ni de lluny, una mala sèrie. Però no val a atansar-s'hi a l'espera del nou gran èxit de la televisió moderna. El grau d'entreteniment és suficient i la producció definitivament voluntariosa, per bé que ens sembla detectar un enorme problema de càsting en alguns personatges que semblen no acabar de rutllar per la manca de presència escènica dels actors i actrius que els encarnen, però el resultat final és tou i no excessivament reeixit. La insistència en vendre aquesta sèrie com alguna cosa a mig camí entre Vikings i Joc de trons no li fa, en realitat, cap favor. No només no compta amb els pressupostos de les anteriors sinó que el seu plantejament busca altres camins. Aquests et poden agradar o no, poden haver-se dibuixat de millor o pitjor manera, però no feu cas de les comparacions persistents i preneu-vos Britannia pel que és, una producció de segona que ha de competir en una graella que li ve lleugerament gran.

És un error comú, al gust de qui us escriu, jutjar les pel·lícules d'animació amb un criteri diferent del de qualsevol altra pel·lícula amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen). Per bé que és ben veritat que cal analitzar certs aspectes estètics que només les pel·lícules d'aquesta mena presenten (dibuix i animació, principalment), al cap i a la fi no pretenen altra cosa que explicar una història tal com fan totes les altres pel·lícules del món. I és un error (insisteixo, sota el meu criteri) jutjar-les diferent perquè llavors correm el risc de que la vista se'ns enterboleixi i caiguem en les mans de la bellesa purament formal, per oblidar la narrativa, l'hermenèutica, la profunditat i complexitat dels personatges, etc.

Kubo y las dos cuerdas mágicas és tan bella, tan encisadorament aclaparadora, que el risc encara és major. La productora Laika ja ens havia captivat amb les tenebroses aventures de la Coraline, o amb Paranorman o els Boxtrolls, i no ha pas deixat de fer-ho amb les aventures del jove Kubo. Li ha afegit, a més, un embolcall particularment llaminer per als ulls occidentals, la parafernàlia tradicional japonesa, en un poti-poti d'influències de les que un japonès se'n fotria sense ganes: ukiyo-e + samurais + origami + ànimes d'ancestres + encanteris sobrenaturals + tema pop passat pel tamís oriental amb un shamisen (l'instrument japonès que porta el Kubo) però cantat per una veu reconeguda del panorama musical occidental (la fabulosa Regina Spektor). En definitiva, pastitx oriental per a paladars occidentals. Però som occidentals, i el poti-poti és indubtablement sucós i deixa un regust sublimat.


El problema, és clar, arriba a l'hora de gratar la superfície del dibuix i descobrir que, a sota, no hi ha més que una colla d'aventuretes malgirbades, transsumptes d'escenes i influències que tots hem vist mil cops, amb uns personatges que evolucionen més ràpid del que el Kubo triga en posar en solfa alguns dels seus encanteris i que no troben la química necessària per a fer que una aventura esdevingui memorable.

A tot això, el aclaparador desplegament visual és una estranya barreja a la que costa trobar-li el sentit. Els de Laika sempre han volgut fusionar el modelatge de marionetes amb l'animació més puntera (esdevenint, segurament, els punters en aquesta feina), però un no pot deixar de preguntar-se per què no s'atreveixen a fer-ne una completa i íntegrament només de marionetes, sense cap afegitó ni retoc digital. A un servidor, fanàtic de l'animació, li encantaria veure com se les componen per animar, sense CGI,  un mar, uns cabells sinuosos, uns dracs voladors o, simplement, un personatge principal. Seria preciós veure als de Laika insuflant vida, com si del Pinotxo es tractés, als seus personatges.


Però no, de moment no en són capaços, de donar vida als seus personatges. Ni amb CGI ni sense. El Kubo, sa mare i l'escarabat que els acompanya són tan hieràtics que es fa impossible creure-se'ls o voler-los acompanyar en les seves aventures. No hi ajuda massa el doblatge desafortunat d'alguns dels actors i actrius, molt en especial la Charlize Theron, que és absolutament incapaç de sonar diferent del que sona un iceberg, però és que tampoc el sempre solvent Matthew McConaghey troba la vessant còmica del seu personatge babau i desubicat. (Com a demostració d'aquest fet, senyoria, aportem com a prova d'excepció que confirma la regla el doblatge que la gran Brenda Vaccaro aporta al personatge de l'entranyable velleta del poble).

Per descomptat, en aquell poti-poti que comentàvem d'influències orientals, hi trobem un bri d'esperança quan veiem que hi ha una tènue intenció al darrera, relacionada amb els records, les històries i l'storytelling vital que ens vehicula l'existència. És, però, un miratge, doncs els vímets no estan ben teixits i el missatge queda difós i incidental, en cap cas capital ni rellevant i, irònicament, encara menys memorable, és a dir, que es pugui recordar.

Una pena, en tot cas, que un embolcall tan bonic no arribi a transcendir en excés donada la seva auto-complaença en allò visual, desestimant la profunditat, els matisos i, en definitiva, la vida, que és allò primer que un animador ha d'aconseguir dels seus personatges, siguin aquests marionetes o acumulacions de bits de colors.

La nostàlgia té un problema gruixut: és un succedani. Un succedani destinat a fer-nos tornar a sentir com ens sentíem anys enrere, quan la vida (o això creiem recordar ara que la memòria selectiva ha fet la seva feina) era molt més fàcil. I els succedanis, com els body snatchers del Siegel o del Kaufman (que no del Ferrara o del Hirschbiegel) són còpies que, si bé per fora t'enganyen, no et fan falta ni 30 segons per descobrir que estan mancats de vida, d'ànima, de cor.
Exactament això és el que li passa a Stranger things, un poti-poti sucós i llaminer de referències al cinema fantàstic de crispetes dels 70 i 80 (que si Spielberg, que si Carpenter, que si Reiner, que si patatim, que si patatam) que pretén recuperar l'esperit d'una època particularment agraïda, tant pels espectadors púbers com per a Hollywood. Però els Duffer no són ni l'Spielberg ni tan sols l'infame Carpenter, i el que acaben fent és copiar excessivament bé les pel·lícules més dolentes d'aquestes dècades daurades. Per dir-ho clar, Stranger things està més a prop de Critters, Ghoulies, Amityville o La puerta que no pas dels Goonies, d'E.T. o de Cuenta conmigo. Perquè allò que feien fenomenals aquests i altres títols era el talent narratiu dels seus directors, la capacitat de l'Spielberg per fer que t'estimessis una criatura fastigosa de dit lluminós i veu de Tom Waits, l'habilitat del Richard Donner per fer-te creïbles les interaccions entre un grapat de jovenets que mai volien dir "mort", la versatilitat narrativa del Reiner per posar-se en la pell d'uns adolescents. I d'això, els Duffer no en tenen ni un gra.


Això sí, s'han mamat totes aquestes pel·lícules i moltes d'altres menys fumables (però igualment entranyables). Fins i tot s'han empassat algun que altra anime modern per copiar-lo de manera força descarada (com Elfen Lied). I es nota que els hi agrada, que en són fans, que s'estimen el cinema. Però una altra cosa ben diferent a estimar-lo és fer-lo, narrar una història creïble. Els Duffer són absolutament incapaços de bastir qualsevol interacció humana decent i creïble, fan actuar als nens com a psicòtics paranoides, fan fluctuar els adults entre l'estupidesa i la incredulitat (típiques de les pel·lícules que homenatgen) i una suposada càrrega dramàtica que mai no arriba enlloc. El guió és farcit d'imprecisions i de lazy writing (no ens va sobtar res descobrir que van ser guionistes d'una altra de les castanyes de gènere fantàstic que ens ha atacat recentment, Wayward Pines), les actuacions són erràtiques i encadenen escenes decents amb altres de francament millorables i que haguessin requerit de més preses, i la història navega a la deriva intentant obrir fronts que no sap tancar després.


Hi han, en tot cas, molts elements que els fanàtics del fantàstic dels 80 trobaran encisadors i que els farà asseure's amb certa genuflexió durant els vuit capítols que dura la temporada: tenim una colla de nens, una família sense pare amb una mare que no dóna abast (la Winona Ryder, perseverant en el seu retorn), un Peter Coyote del govern (aquí un recuperat Matthew Modine) acompanyat d'homes misteriosos amb trajos antiradiació, moltes llanternes creuant-se en la foscor, telecinèsia, pinxos escolars fent bullying, adolescents d'hormones desbocades, música que alterna entre el rock infumable o els teclats simplistes à la Carpenter, persecucions amb bicicletes i, sobre tot —i potser el millor homenatge de tots— molta gent incrèdula quan li expliquen que passen coses fantàstiques i sobrenaturals al seu poble (probablement el més genial tic nerviós d'un cinema, el fantàstic dels 80, que recollia a la perfecció la incredulitat d'una Amèrica decididament anestesiada).


Els ingredients, per tant, hi són. I qualsevol fan amb ganes podrà gaudir d'una sèrie que, si més no, és entretinguda (a estones) però que mai aconsegueix fer que la barreja et retorni el gust per una època mítica en la que les últimes restes de talent del Hollywood dels 70 es posà al servei dels buckets de crispetes i els gots de plàstic XXL.

Autèntica rara avis de la graella televisiva de TVE durant els anys setanta. Les primeres produccions japoneses d'anime ja havien començat arribar a Espanya (Heidi al 1975, Marco al 1977, Mazinger Z ho faria al 1978) i als cinemes s'estrenaven amb certa assiduïtat pel·lícules d'arts marcials. Però a la televisió aquest era un gènere poc vist i, en tot cas, les produccions japoneses no eren habituals. L'arribada de La frontera azul a TVE va ser a les vesprades dels Diumenges on el seu contingut no va funcionar i es va traslladar —TVE sempre reprogramant, sembla formar part del seu ADN— als Dissabtes a la tarda, tot buscant un públic més jove que podia començar veient Orzowei i continuar amb aventures exòtiques, de l'Àfrica a l'Àsia. Així, la seva capçalera i la seva sintonia esdevingueren aviat molt populars.



La lluita d'uns rebels contra un imperi, el de la dinastia Sung, a la Xina del segle X, serveix de fil conductor per a impressionants escenes d'acció èpiques amb centenars d'extres, baralles amb arts marcials diverses, i un to molt dinàmic i entretingut. Aquesta escena de lluita és una magnífica demostració de l'esperit de la sèrie i dels motius pels quals va enganxar a tota una legió de fans arreu del món.



L'èxit va ser rotund, fonamentalment perquè els més joves al·lucinaven amb les baralles i jugaven als patis dels col·legis amb els seus amics, que també havien vist el capítol del Dissabte. La febre per La frontera azul va portar fins i tot a l'Editorial Bruguera a editar una col·lecció de cromos absolutament espectacular, amb un disseny preciós ui una obsessió per fer les coses ben fetes.



Dues temporades de 13 episodis va durar, entre batalles campals, lluites inversemblants i filosofia zen d'estar per casa: un còctel que, ben remenat, va impactar tota una generació de televidents.

Érem dels que no donàvem ni un ral per aquesta quarta revifalla del parc més famós de la història del cinema. I, de vegades, anar al cinema sense expectatives et permet gaudir més i millor dels espectacles pirotècnics. Així ens ha passat amb Jurassic World, una quarta entrega efectiva, correcta i entretinguda, encara que no sigui capaç d'anar més enllà ni de deixar cap tipus de petjada degustable a posteriori.

S'aprecia l'esforç de modernitzar alguns conceptes i en aquest sentit ens ha sorprès molt gratament descobrir que les acusacions de banalitat masclista són poc coherents i que, justament, la pel·lícula proposa un rol més actiu al personatge de la Bryce Dallas Howard. Però els recurrents esforços per aclucar l'ull a la pel·lícula original, el product placement absolutament descarat i una tendència al lazy writing en algunes escenes molt mal guionitzades (la reparació del cotxe, l'atac del velociraptor al Vincent d'Onofrio, etc.) suposen un llast important que desllueix el conjunt. I la insistència en un dels elements més infumables de totes les parts, la qüestió paterno-filial, encara desgasta més el producte.

En tot cas, la desaparició del tàndem Spielberg (direcció)/Koepp (guió) ha abocat a la franquícia a la pèrdua absoluta de qualsevol rastre d'aquelles escenes de màxima tensió (cotxes penjats dels arbres, vidres que s'esquerden, retrovisors molt ben col·locats, etc.) que convertien les dues primeres pel·lícules en una muntanya russa de la que no venia de gust baixar-se. Al contrari, els guions s'han anat tornant més plans, les seqüències d'acció més vulgars i els millors moments de cada pel·lícula es redueixen a aquells en que s'homenatja les anteriors. Pobre bagatge per un film amb un pressupost tan elevat -que dic jo que podrien reservar una mica més del pressupost per, bé contractar més i millors guionistes, bé donar-los-hi més temps per escriure millor i amb més cura).

Si més no, ens queda la sensació que com a divertiment funciona i que, pel que sembla (i a jutjar per l'impacte en taquilla), el públic en tenia ganes de més. Ara segur que ja no triguen deu anys a fer-ne una altra.

La sorpresa i considerable èxit underground que va suposar El topo, un western surrealista amb un cowboy a cavall que reparteix justícia filosófica per allà on passa, va empènyer al John Lennon i al George Harrisson a posar diners per filmar La montaña sagrada, un dels films que amb més claredat i contundència porten l'etiqueta de "pel·lícula de culte".

Per començar, visualment la cinta és un allau imparable d'imatgeria simbòlica en la que hi caben referències cristianes, cabalístiques, sufís, etc. Cada plànol busca arrossegar l'espectador en una espiral filosòfica i meditativa, en un viatge místic de dues hores, farcint la pantalla de simetries, colors saturats i una composició atrevida i efectista.
Aquesta potència visual explica les peripècies d'un vagabund al què un mestre alquimista místic enrola, junt amb altres 7 personatges, en una aventura per accedir a la muntanya màgica i reemplaçar als 9 déus immortals. En el trajecte, el mestre els durà per diversos ritus d'iniciació, de purga i purificació espiritual que els han de dur a estar preparats per destruir als actuals déus immortals i reemplaçar-los.
Aquesta trama de santificació permet a Jodorowsky fer una crítica a l'humanitat sencera, a la impuresa de l'ésser humà, i ho fa mitjançant els simbolismes abans mencionats així com amb un surrealisme extremadament visual i suggeridor.


Algunes de les imatges més potents que la pel·lícula suggereix podrien ser:
- El vagabund és utilitzat com a motlle per fer reproduccions de Jesús a la creu i que, en acabat, es menja el seu propi motlle.
- El vagabund vol saber el secret del mestre alquimista per fabricar or. L'alquimista el sotmet a un procés pel qual, a través dels excrements del vagabund i de la destil·lació de diversos dels seus fluids corporals crearà una massa que acabarà convertint en or, tot proclamant, finalment, "Ets excrement. Pots convertir-te en or."
- La presentació dels 7 acompanyants, cadascun encarregat d'una funció molt concreta en els seus planetes d'origen: proveïdor de cosmètics, moda i qualsevol altre aspecte superficial de l'ésser humà, fabricant d'armes adaptades a diferents religions (per poder matar pel teu Déu), creador de l'art que consumeixen els humans, una fabricant d'armes de joguina ("així els nens es van acostumant a matar"), etc.
- Diversos plànols zenitals en els que els personatges circulen per formes simètriques simbòliques, tot conformant una dansa mística encisadora.


Per acabar-ho d'arrodonir, la pel·lícula, a més d'estar basada en diferents tradicions filosòfiques, místiques i religioses, es recolza en l'eneagrama, un sistema de classificació de les persones en nou perfils de personalitat diferents. Així, cadascun dels 9 protagonistes de l'aventura representa un dels perfils bàsics, intentant d'aquesta manera representar tota l'humanitat a la cerca de l'immortalitat.

El propi procés de creació de la pel·lícula ja augurava alguna cosa de ben especial. Els protagonistes de la pel·lícula, Jodorowsky inclòs, van estar 3 mesos meditant, amb un guia espiritual que els portà a través de les ensenyances i els exercicis de tradicions ioga, Sufí, zen, i-ching, càbala i el mateix eneagrama. A més, el Jodorowsky va convidar a viure en comuna als protagonistes de la pel·lícula durant el mes just abans de començara  rodar. Durant el rodatge, el Jodorowsky es va sotmetre a ingestions periòdiques d'LSD, mentre que als sus actors els hi oferia diferents tipus de fongs abans de filmar les escenes més surreals. Com es pot veure, el rodatge devia ser una autèntica festa.


La pel·lícula és, en realitat, un autèntic viatge per l'espectador que, de deixar-se arrossegar per la força visual i mística del seu metratge, pot trobar-se a sí mateix vivint una experiència única davant d'una pantalla, sent colpejat un cop i un altre per la seva imaginaria irreverent i provocativa, tot reflexionant sobre la nostra naturalesa i allò que ens fa de llast i ens impedeix evolucionar en la nostra essència.

Imaginativa, captivadora, fascinant, a estones brillant, La montaña sagrada és una de les pel·lícules de culte més impactants de la història del cinema i compta, a més, amb un dels finals més magistrals de la història del cinema, en un gir absolutament inesperat i que mai ningú no s'ha atrevit a fer ni a repetir mai més.


Després de veure aquesta pel·lícula, a un se li omplen el cap de preguntes místiques, però sobretot d'algunes més mundanes (però entretingudes d'intentar respondre) com "què hagués passat si el Jodorowsky hagués pogut, finalment, rodar la seva versió de Dune o de El senyor dels anells, tal com pretenia?".




Per últim, no ens en volem estar de recomanar-vos que, si us ha interessat aquesta pel·lícula o ja l'heu vista i us fascina tant com a nosaltres, us passeu pel post que, amb la col·laboració de molts de vosaltres vam escriure sobre les pel·lícules més "frikis" de la història, en la que aquesta La montaña sagrada de ben segur hi hauria de tenir un lloc reservat.

Ara no ens posarem massa exigents amb les pel·lícules que ens van fascinar quan érem nens o adolescents. Més que res perquè si ho fessin caurien molts mites d'infantesa. A l'inrevés, prefereixo recordar les coses tal com les vaig sentir en el seu moment, no em cal revisitar-les.
Precisament, sé que mai voldré revisitar Krull, una pel·lícula d'aventures de l'any 1983 mooooolt justeta de mitjans i que jugava en la lliga de les estrenes estiuenques.


Val a dir que, comparada amb altres pel·lícules similars, aquesta es podia salvar, segurament pel fet de que el director era el Peter Yates (Bullit, Breaking away). Ah!, i hi sortia un molt jove Liam Neeson!


La trama, això sí, era molt trillada i farcida de tot el que en aquella època funcionava: que si un món de fantasia, que si un casament entre un príncep i una princesa que és interromput per alienígenes que envaeixen la contrada, baralles a cos, cavalcades massives pel mig de boscos, humor de segona fila, ciclops, bandits i armes molt futuristes.


Què vols, tampoc no teníem massa criteri. Això sí, el tràiler és un magnífic compendi de tot el que "venia" a nivell cinematogràfic als 80.

Deien que, de no haver hagut de competir amb Amour del Haneke, aquesta cinta d'aventures noruega s'hagués endut l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Però no va poder ser.
Explica l'aventura que empren el Thor Heyerdahl per demostrar la seva teoria de que, en contra del que tots els saberuts i tots els llibres de text deien, de que els habitants de la Polinèsia provenien, en realitat, de Sudamèrica, de l'Est, i no de l'Oest. "No podien haver travessat 8.000 kilòmetres en balses, Thor!" li deien els descreguts. I així va ser com el Thor es va proposar demostrar-los que, tot i les dificultats, es podia navegar des del Perú fins a la Polinèsia amb una balsa ben austera i rústica, construida amb els mateixos materials que els suposats pobladors de la Polinèsia havien fet servir.

L'inici és prometedor, molt engrescador, amb estil i empenta. A un li venen ganes de veure com aquest boig entranyable s'enfronta a l'impossible a pit descobert, amb lúnica companyia de quatre altres bojos com ell.
El problema és que, de manera sobtada i imprevista, la pel·lícula es desinfla, tot just quan es pugen a la balsa. Kon-Tiki no troba un espai còmode entre l'aventura hollywodienca de catàstrofes marítimes (que no ho és) i el drama interpersonal de cinc personatges a priori interessants. Així es queda a mitges. Ni les escenes de lluita contra els elements són comparables a res del que hem vist recentment (a Life of Pi, per exemple), ni la càrrega dramàtica és suficient com per fer que de debò ens embarquem amb la tripulació cap a les costes de la Polinèsia.
La pel·lícula, a més, és extremadament benèvola amb el personatge del Thor, perdonant-li fins i tot l'abandó al que va sotmetre a la seva dona i dos fills per perseguir el seu obcecat somni egòlatra.

No és, val a dir-ho, ni de bon tros avorrida. A l'inrevés, és una pel·lícula que es deixa a veure, però la seva magnitud no és la suficient com per explicar una èpica aventurera que va canviar els llibres de text.

Com dèiem, aquesta voluntariosa ficcionalització de l'expedició del Kon-Tiki no es va endur l'Oscar. En canvi, el documental que el veritable Thor Heyerdahl va filmar l'any 1947 sí que es va endur l'estatueta de l'Acadèmia. Potser caldrà donar-li un cop d'ull, tot buscant el que no hem trobat en aquesta voluntariosa pel·lícula d'aventures noruega.