El televisor (Historias para no dormir, episodi especial) (1974) - Narciso Ibáñez Serrador

Cap comentari
Si Historias para no dormir és la millor sèrie de la televisió espanyola de tots els temps, aquest episodi especial que es va emetre solt l'any 1974 podria perfectament ser un dels seus millors exemples. No en va, és el favorit del seu propi creador, el 'Chicho' Ibáñez Serrador. Ens narra la història de l'Enrique, un bon home que ho te tot: una bona feina al banc, una esposa que l'adora (i ell a ella), dos fills i una casa perfectament correcta. Tot el que fa, ho fa per a la seva família. Ho té tot, però li manca alguna cosa.
L'Enrique té un somni, només un. Aquell que, en realitzar-lo, el permetrà sentir-se complert, rodó, perfectament burgés: un televisor. Tothom en té, tothom el veu, tothom en parla; tothom menys ell. I aquest episodi ens explica, precisament, què passa quan, finalment, pot fer realitat el seu somni. L'Ibañez Serrador (guionista de l'episodi, tot i signar, com sempre, com a Luis Peñafiel) se les empesca totes per convertir aquest fet aparentment minso en una paràbola fantàstica sobre l'influx de la televisió sobre les ments dèbils i influenciables. L'home, és clar, ja no vol sortir de casa ("Aquí dentro de este 'aparato', como tú le llamas, ¡está el mundo entero!") i, poc a poc, comença a distingir la realitat de la ficció.

Justament, en una segona capa més profunda, aquest magnífic 'El televisor' no ens parla tant de la "malvada" televisió i tots els seus mals, sinó del poderós i ineludible influx de la ficció, vingui d'on vingui, sobre els mortals. I si bé l'episodi en qüestió es gaudeix enormement mentre veiem al protagonista reaccionar al·lucinat als programes de més èxit de la televisió dels 70, és quan els cants de sirena de la ficció comencen a fer embogir al pobre Enrique que el veritable sentit de tot plegat surt a la superfície.
I els actors? Absolutament magistrals. La María Fernanda D'Ocón està meravellosa en un paper ben difícil, el de la dona que veu com el marit se li trastoca. Però és que el que fa el Narciso Ibáñez Menta en la pell de l'Enrique és incommensurable. La seva degradació es palpa escena a escena, el seu trànsit d'home gris però incomplet a home que creu haver-se realitzat és deliciosa i plena de moments a mig camí entre la comèdia i el drama més furibund.

I així, en no més de 68 minuts de metratge, Ibáñez Serrador torna a esculpir un monument televisiu de primera magnitud que escapa al simplisme de les narracions extraordinàries de moltes antologies del fantàstic i del misteri per lligar i relligar una història brillant perfectament acotxada per multitud de capes d'interpretació i significat.

Cap comentari :