La canción del camino (Pather Panchali, 1955) - Satyajit Ray

Cap comentari

Si el cinema és l'art de fer visibles móns i vides possibles, aquesta Pather Panchali, debut del director indi Satyajit Ray, ha de ser un dels seus més evidents exemples. Aquesta mena d'slice of life que arrenca en el que podria ser qualsevol moment de la vida d'una família extremadament pobra té l'estranya capacitat de fer tangible amb un detall i una precisió quasi màgics una vida possible, una que no ens va tocar viure, però que ben bé podria haver estat la nostra.


La mare de la família és l'encarregada d'intentar gestionar una economia casolana tan fràgil com la casa que els aixopluga, estalviant tant com pot, menjant cada dia el mateix, vivint frugalment i evitant que els capricis i desitjos banals dels seus dos fills, la Durga i el petit Apu, però també de la seva sogra, esfondrin la precària existència que encara poden conservar. El pare, en canvi, és un bonifaci esperançat, indulgent amb els capricis dels nens i de sa mare i absolutament desvinculat de la lluita diària i de les penúries que la mare passa per tots. Ella és la que toca de peus a terra, la que lluita, la que gestiona; ell és el somiador, el que sempre creu —predicador com és— que tot passa per algun motiu i que, aviat, tornarà la sort (i diu tot això mentre busca infructuosament una feina estable, quelcom que porti diners a casa).



Els nens, en tot cas, han sortit al pare: somien amb els ulls ben oberts, és meravellen davant la possibilitat de poder menjar una llaminadura (que no poden pagar), mirar pel forat d'una capsa màgica (que no es poden permetre) o de posseir el collaret de pedretes boniques. No els queda més que embadalir-se davant els cables d'electricitat que solquen el cel de les proximitats de la ciutat o meravellar-se fugaçment pel pas del tren de les afores del seu poblat.


I, estranyament, l'espectador mira, des d'una posició còmoda i benestant, aquest tros de vida que no pot deixar de desitjar, de tan pura i natural com és, de tan en sintonia amb l'entorn rural com s'apareix, de tan bella i evocadora com resulta. Quina màgia més poderosa, la del cinema, que fa que l'espectador no només vulgui ser l'heroi que atrapa els dolents o qui sedueix amb la mirada o qui viu aventures siderals i rocambolesques amb final feliç, sinó que també el faci desitjar ser pobre i viure atrapat en una vida de felicitat escadussera i estretors constants. Perquè el cinema no és l'art de projectar imatges i so, sinó l'art de l'empatia, de la transmigració en les vides d'altres. Vides possibles, al cap i a la fi.


Cap comentari :

Les mirades a càmera de Gentleman Jack

Cap comentari

Gentleman Jack és un drama d'època ben curiós i satisfactori per a qui té ulls curiosos. La història (veridica) de l'Anne Lister, dona de negocis pionera del segle XIX que torna a la seva mansió familiar per establir-s'hi i posar en ordre l'economia després d'emprendre viatges per tot el món, ens dibuixa un personatge a contrapèl d'una societat que no tolera res que se surti dels convencionalismes preestablerts i imposats. Una dona que fa negocis! Una dona que porta l'economia familiar! Una dona que viatja! Una dona que parla! I, ai las!, una dona que estima altres dones!


I, de tant en tant, la protagonista ens mira, ens interpel·la, ens parla, es confessa a nosaltres, mers espectadors separats per un segle i mig i —és clar— per una pantalla. Però el missatge arriba clar, perquè l'Anne ens mira directament als ulls, en un joc metalingüístic enginyós que alguns espectadors puristes no han paït bé ("trencar la quarta paret en un drama d'època?!?! Intolerable!").

Una de les vegades que l'Anne Lister mira a càmera amb complicitat, la seva germana, amb qui estava parlant, li pregunta "a qui mires?". Resposta: a nosaltres; precisament a nosaltres.


Més enllà de l'anècdota, les mirades a càmera d'aquesta dona a contracorrent no ho són només de complicitat sinó de saber que algú vol escoltar la seva història, talment com si l'Anne Lister sabés, quan va escriure el seu diari al voltants del principi del segle XIX, que algú pararia atenció a la seva vida, als seus actes.

La mirada de la Lister sembla que ens demana recolzament a través dels segles que ens separen. Però potser és a l'inrevés i som nosaltres els que, des d'un segle XXI ple (encara) d'injustícies de gènere busquem una ànima amiga, una pionera de l'empoderament que ens serveixi de fulcre per recolzar-nos-hi, sabent que, en realitat, la lluita encara no ha acabat.





Cap comentari :

A vida o muerte (A matter of life and death, 1946) - Michael Powell i Emeric Pressburger

Cap comentari

Que el Michael Powell i l'Emeric Pressburger són dos dels directors més enginyosos, originals i trencadors de la història és un fet incontestable (i això ho sap tothom que ha vist qualsevol dels seus films, molt en particular Las zapatillas rojas o Los cuentos de Hoffman), però és que aquesta A vida o muerte ja és el súmmum de l'atreviment. Mireu, si no, el seu argument.

Un aviador de la segona guerra mundial, en Peter Carter, està a punt d'estimbar-se amb el seu avió. En els darrers minuts de vida contacta per ràdio amb la June, operadora de telecomunicacions de la seva base. I s'enamoren, així, sense poder-hi fer més, únicament per la veu i les paraules. Però resulta que, estranyament, el Peter escapa a la mort i apareix en una platja a prop de la base. Al cel, en la sala de recepció de tots aquells que hi van pujant, se l'espera (tenia hora per morir, que al cel tot està molt ben organitzat).


Però el Peter ja s'ha posat a caminar i troba a la June, i es fonen en un petó fogós. El guia celestial que l'havia de dur al cel (i que no va poder per culpa de la boira anglesa) torna a la terra per recuperar-lo i dur-lo cap a dalt, però el Peter s'hi nega, al·legant que ara ja no val, que la seva vida ha canviat, que ha trobat l'amor i que ja no seria just fer complir un mandat previ a aquesta situació. I demana —no t'ho perdis— un judici celestial.

I si us pensàveu que la bogeria i l'originalitat s'acaba aquí, aneu ben errats, però ja no us ho explicarem per deixar-vos-en gaudir al màxim. Valgui dir que la pel·lícula fluctua entre el cel i la terra, entre l'elecció d'advocats defensors i fiscals molt divins, filosofia i ciència ficció d'alta volada. Tot embolicat en una imaginaria visual fascinant, uns trucs de càmera molt agosarats per l'època i uns actors entregadíssims a la causa, gaudint de cada escena i fent creïble una història rocambolesca amb més vetes per estirar de les que es podria pensar.


Si un es para a pensar el tipus de cinema que es feia als anys de postguerra i el compara amb aquesta cinta del Powell i el Pressburger se n'adona, sense possibilitat d'error, del mèrit insondable d'aquest parell i de la legitimació absoluta de la pel·lícula per figurar entre les millors de la història, ja sigui a la llista Kobal, a la del British Film Institute o la de Sight & Sound.


Cap comentari :