Coherence (2013) - James Ward Byrkit

Enginyosa pel·lícula de ciència ficció, aquesta opera prima del James Ward Byrkit. sostinguda sobre un guió molt treballat i astut escrit a quatre mans per ell mateix i l'Alex Manugia.
La rocambolesca història dels estranys fets que provoca la visita d'un cometa trastoca l'esdevenir dels comensals d'un sopar d'amics, [compte, spoiler] obligant-los a enfrontar-se a altres versions de si mateixos, a contemplar altres cares de les seves personalitats.

Estructurada com una fugida endavant a partir d'un fet simbòlic -el passar d'un cometa sempre és un fet simbòlic- la pel·lícula es gaudeix com un joc de pistes, desdoblaments i possibilitats per a explorar, jugant amb els enganys, les sorpreses i, fins i tot, amb els ensurts en alguna part del metratge.

Divertida i entretinguda, i tant. Però, tot i així, més buida del que podria semblar. Tot i que els guionistes trepitgen terrenys interessants al voltant de la personalitat humana [compte, spoiler] (poden les vides separar-se tant a partir d'un simple gest?, ets capaç d'enfrontar-te a altres versions de tu mateix/a?), mai no acaben de voler mullar-se en aquest respecte, acabant amb un desenllaç fàcil i matusser que tira per terra tots els esforços fets en aquesta direcció. Que acabi sent més un entreteniment que alguna cosa seriosa no deixa de ser un cert desencís si tenim en compte l'inspirat punt de partida i nucli de la pel·lícula.

Tot i així, el guió està tan ben filat, tan ben portat, que fins i tot una pel·lícula que juga al voltant de la paradoxa del gat de Schrödinger és capaç de dur l'espectador de la mà fins al final sense que es perdi i sense ser tampoc excessivament literal, obvi, pueril en les seves explicacions. A més, la direcció és prou eficaç en aquest sentit, també. I així és capaç, càmera en mà, de retratar de forma molt verídica un sopar distès entre amics, capturant perfectament el to de la vetllada.

D'aquesta manera, Coherence no és una pel·lícula difícil d'entendre. És una pel·lícula de trama complicada però de narrativa planera i fàcil de seguir. Allà on Enemy del Denis Villeneuve, Carretera perduda del Lynch, El año pasado en Marienbad del Resnais o qualsevol altra pel·lícula directament concebuda per fer-te trencar la closca són volgudament complicades, complexes, no volen donar les pistes a l'espectador, Coherence no vol que aquest es perdi en cap moment i l'acompanya de manera amistosa (i mereixedora del premi al millor guió en l'edició del Festival de Sitges de l'any passat) al llarg del seu minutatge.