Posts Recents

Viridiana (1961) - Luis Buñuel

2 comentaris

En un moment de la disbauxa que els pobres i desemparats han muntat a la casa dels amos rics una d'ells els demana que es posin tots a una banda de la taula per fer-los una fotografia. Es col·loquen com Jesús i els apòstols i ella se'ls hi posa al davant i s'aixeca la faldilla. Tots riuen. La disbauxa continua.

Buñuel decapita, de nou, tot pilar, tota institució social, ja sigui la família (amb un tiet de maneres educades però que amaga un violador en potència), la caritat (malentesa, intencionada, egoista, inútil), la propietat (amb una finca literalment arrasada pels pobres), la servitud (amb servents que desitgen ser amos, que ho són, de fet, amb aquells que consideren inferiors) però sobretot la religió, la beatitud cega (tant cega com el pobre que en la "fotografia" es col·loca al mig) i la devoció a un poder preestablert no contestat.


La història de la Viridiana, novícia a punt d'agafar els hàbits i fer-se monja de clausura, visita al seu tiet. Ella li recorda a la seva dona, morta la nit de noces, i s'obsessiona amb retenir-la, amb posseir-la, fins al punt de drogar-la per evitar que marxi o poder-la forçar al llit estant. Ella, en assabentar-se'n, decideix marxar i ell, en un últim acte de pecador egoista, es penja d'un arbre. La Viridiana, llavors, sentint-se culpable, decideix convertir la casa del tiet en un refugi per a pobres i necessitats, alhora que el fill bastard d'aquell, pren possessió de l'indret amb les seves maneres amorals i a contrapèl del què la moral estableix. La col·lisió entre maneres d'entendre la moral està servida.

A la protagonista, la Sílvia Pinal, devem la possibilitat de poder veure aquesta pel·lícula. Va esmunyir una darrera còpia entre la censura franquista que, en sentir les queixes del Vaticà va decidir cremar-les totes. Podem, així, gaudir de la irreverència d'un cineasta irrepetible, capaç de convertir una escena censurada en una d'encara més provocativa sense que els censors se n'adonin (el final, quin final!!!) i de filmar delícies iconoclastes com aquesta, una de les 100 millors pel·lícules de la història segons la llista Kobal.


Gentleman Jack (2019) - Sally Wainwright (creadora)

Cap comentari

L'Anne Lister va ser una dona molt avançada als seus temps. Era lesbiana, terratinent i no es comportava (ni volia comportar-se) com se suposava que les dones del primer quart del segle XIX devien fer-ho. Durant tota la seva vida, l'Anne va estar escrivint uns diaris codificats en els que explicava les seves aventures, viatges i relacions carnals amb dones de l'Anglaterra victoriana, així com els seus negocis i les seves preocupacions. D'aquells diaris la Sally Wainwright (creadora de la igualment fantàstica sèrie Happy Valley) n'ha trobat uns fils conductors que ens permeten reviure el mite en aquesta encisadora Gentleman Jack.


Descobrim el seu caràcter ferri, potent, decidit, oposat a l'intens patriarcat del moment. La veiem posant al seu lloc a homes saberuts, mesquins, ofuscadament mascles, fent-hi negocis, sent inflexible en les negociacions, interessant-se per la ciència (una dona!, per la ciència!), pel funcionament de les coses, del cos humà, dels negocis, de la societat ancorada en les aparences i en el què diran que li va tocar viure.

Sempre assenyalada, odiada, temuda, però alhora admirada, desitjada, ocultament envejada, la Lister és una dona fora de la seva època, però molt conscient de dues coses:

1- Ha de trobar la manera de viure en una societat com aquella. I per fer-ho és possible que necessiti cedir, que necessiti trobar un encaix obligat que no la hi comporti l'ostracisme social més absolut o, directament, la forca.
2- El seu comportament serà un referent. I per això escriu el diari, però també per això ens mira directament als ulls (bé, a la càmera), perquè hi busca complicitat, recolzament.


Estem davant d'una persona portentosa i admirable. Amb les seves febleses i errors, també, però sempre admirable. I ho fem en una sèrie notable, capaç de presentar-nos uns personatges que no dubtem que s'acabaran arrapant a les nostres retines en futures temporades. Perquè el destí de l'Anne Lister no està pas encara fixat. I de ben segur que serà digne de descobrir.


The Boys (2019) - Eric Kripke (creador)

Cap comentari

Què passaria si en el món hi hagués superherois? No, de debò; què passaria? Que no, que no, oblideu-vos de l'univers Marvel o DC, amb superherois que creuen que tenen una responsabilitat i posen els seus superpoders al servei de la humanitat. Això, desenganyem-nos, no passaria. El que passaria més aviat s'assemblaria al que explica The Boys, l'adaptació en sèrie de TV del còmic del Garth Ennis i el Darick Robertson.

I el que passaria és que, primer de tot, algú voldria traure'n benefici econòmic, així que els superherois no actuarien per compta pròpia sinó per a empreses, corporacions multimilionàries que els contractarien i els gestionarien, controlant les missions en les que s'enrolen, però també el seu màrqueting o les seves finances.


I el segon que passaria seria que aquests superherois serien el pitjor imaginable en un ésser humà, se'ls hi pujarien els fums al cap i abusarien del seu poder, es convertirien en addictes a les drogues, al sexe i als excessos, poderosos i superiors com es sentirien.

Doncs això, exactament és el que explica aquesta fascinant The Boys. Però el grup de superherois més famós del món, els Seven, propietat de la companyia Vought, té un problema. Un grup de rebels (que s'autoanomenen The Boys), mortals desarrapats, s'ha proposat desemmascarar aquesta colla de fatxendes matons enfundats en vestits llampants i excessivament cenyits. El problema és que aquests rebels són una colla de fracassats, de pinxos de segona excessivament obsessionats amb la venjança. Tot i així, la guerra està servida, sobretot quan descobreixen un element decisiu que pot decantar la balança: el Compound V.


I el que resulta interessant d'aquesta sèrie és aquesta visió molt més realista, menys idealista comparada amb els seus parents Marvel o DC, que s'intueix molt més plausible i —si se'ns permet— realista. Assistir als engranatges d'una mega-corporació i com gestiona els seus productes (els superherois) per traure'n rèdit econòmic o polític és fascinant i molt llaminer de veure.

Certament, l'adaptació del còmic presenta diferències importants. Per exemple:

- Al còmic, els superherois són molt més depravats, són completament amorals.
- A la sèrie es fa més èmfasi en el factor capitalista i empresarial, mentre que als còmics l'atenció es centra, inicialment, en aquella amoralitat.
- L'adaptació a sèrie ha fet èmfasi en afegir protagonisme a personatges femenins (en alguns casos, com el cas de la Madelyn Stillwell interpretat per l'Elisabeth Shue, es tracta d'un canvi de sexe de la versió en paper).
- En el còmic hi ha altres grups de superherois, com els Payback, però també els Teenage Kix o els Young Americans, que funcionen com la pedrera del gran grup professional que són els Seven.
- Als còmics, els The Boys ja coneixen el Compound V, i l'usen en ells mateixos per poder combatre amb els superherois.
- La major diferència, però, és el rebaix del to fosc i extremadament amoral i salvatge del còmic, molt en particular al respecte del llenguatge i del sexe.


En tot cas, per bé que els creadors de la sèrie han volgut introduir-hi canvis, cal recordar que ja s'han aprovat noves temporades i que, per tant, és molt possible que s'hagin volgut guardar alguns asos a la màniga per poder anar allargant-la i recorrent l'arc argumental sencer dels còmics.

La sèrie és divertida, atrevida, amb un càsting encertadíssim (l'Antony Starr és la MILLOR elecció de càsting que hem vist en televisió en molts anys) i enganxa de mala manera (a pesar d'alguns arcs argumentals molt tòpics i que ja hem vist diversos cops en diferents formats) amb tan sols 8 capítols que són una delícia i que prometen encetar una gran sèrie a poc que la cura amb la que s'ha escrit aquesta primera temporada tingui continuïtat. No us la perdeu.



Tornar a veure Footloose i Top Gun 25 anys més tard

Cap comentari
No us en foteu massa de nosaltres, però ahir vam quedar amb uns amics per fer una sessió de record dels 80 i vam veure aquestes dues pel·lícules. La veritat sia dita, són dues castanyes de "pelis" que déu-n'hi-do, però val a dir que ens ho vam passar d'allò més bé veient-les, trinxant-nos de riure amb el doblatge (sí, les vam veure doblades, per recordar tal com les havíem vistes en el seu moment) i amb les frases mítiques/absurdes ("¡Maverick, su ego extiende cheques que su bolsillo no puede pagar!"), mentre ens menjàvem uns "ganxitos" i uns sandvitxos de Nocilla, acompanyats d'uns Kojak i d'uns Sugus (ja veieu que no ens faltava de res). És curiós, perquè l'elecció de les pel·lícules va respondre a que hi havia dues persones en el grup que no havíem vist o l'una o l'altra, i ens semblava que això no podia ser, que s'havia d'arreglar d'alguna manera. I va ser molt curiós tenir l'ocasió de viure la doble experiència de, per una banda, revisitar una pel·lícula tan farcida de clichés (parlo de qualsevol de les dues, en realitat) un quart de segle més tard, havent-les vist en l'adolescència, i per una altra veure per primer cop una de les dues totalment fora del seu temps. Les dues experiències són ben divertides de gaudir, però sempre des de la distància i la conya marinera, perquè d'altra manera no hi ha forma d'aguantar aquestes bajanades absolutes. La càrrega ideològica de les dues és de traca (sobretot la de Top Gun, que és de vergonya aliena), i es fa molt curiós veure què és el que funcionava en aquella època, les actituds mascles que triomfaven entre les fèmines adolescents o el que es considerava 'cool' (llavors es deia 'guai'). Queden per al record l'homenatge a Rebel sense causa amb el duel de tractors (quina feinada, la d'un director curtit com el Herbert Ross, per imprimir-li dinamisme a un duel... de tractors... de tractors!!!), les Ray Ban o les jaquetes de cuir del Cruise, els pentinats estratosfèrics i l'estilisme d'unes èpoques ja prou distants com per poder-les revisitar amb estima i ulls condescendents. Us deixem amb un pensament final: quines altres pel·lícules dels 80 faríeu servir vosaltres, per a una sessió revival com aquesta?

Euphoria (2019) - Sam Levinson (creador)

Cap comentari

Déu-n'hi-do, la polseguera que ha aixecat aquesta sèrie sobre una colla d'adolescents que trepitgen els marges de l'esvoranc al que s'aboquen, parcialment inconscients, parcialment amb vocació de tastar el perill i comprovar quins són els seus límits. HBO ha apostat per una història adolescent incòmode, a les antípodes de la majoria d'altres productes amb protagonistes d'aquestes edats. I ho ha fet posant totes les fitxes sobre una direcció atrevida i hipermoderna, un grapat d'actors i d'actrius joveníssims i força desconeguts, i una agosarada història d'amistat i xoc hormonal.

S'ha parlat molt de la visió dels adolescents en aquesta Euphoria, com pretenent que s'atreveix a mostrar com són de debò, els adolescents nord-americans (o qualsevol adolescent, ja posats, que cal recordar que la sèrie és un remake de la seva versió israelita) d'avui en dia. Personalment, m'és absolutament igual si aquest relat és més o menys verídic, si és honest o si, per contra, és una simple recreació de la construcció de l'imaginari adolescent que els veritables consumidors de sèries (demogràfics a partir dels 30) volen veure en imatges. Perquè cal recordar que estem en els temps del constructe audiovisual (un dels millors exemples l'hem tingut aquest any amb el biopic del Freddy Mercury, on el que s'hi explica és tot allò que el públic diana està disposat a saber del mite, desterrant qualsevol tipus d'aresta).


I m'és igual perquè el relat és bo, està ben travat, magníficament filmat i les històries d'aquestes ànimes perdudes (majorment femenines) en els marasmes del coming-of-age se t'arrapen poc a poc a la retina. Però també perquè si la protagonista, la Zendaya (antiga nena Disney) està fantàstica i aguanta molt bé una atenció de la càmera que sovint és molt opressiva, les seves partenaires dibuixen uns personatges absolutament fascinants i plens de racons foscos que van sortint a la llum de manera molt íntima però, alhora, abrupta i volcànica. Menció especial per a la Hunter Schafer, sense experiència prèvia en l'actuació però que fa corpori un dels personatges més tremends i estimables de la televisió d'aquests darrers anys.

Narrada en un crescendo imparable que desemboca en un capítol final de traca i mocador, Euphoria no deixa de requerir un visionat difícil i exigent, però tan inevitable i seductor com una segona ratlla de coca, una segona engolida de Fentanil o una altra sessió de sexe dur amb desconeguts.


Midsommar (2019) - Ari Aster

Cap comentari

Que l'Ari Aster ha vingut per reforçar el nou llenguatge del gènere de terror comença a semblar una obvietat després de veure els seus dos llargs, Hereditary i aquesta Midsommar. Perquè Aster comprèn que el terror no són ensurts gratuïts, sinó aquella estranya angoixa que t'acompanya quan ja has sortit de la foscor de la sala, quan te n'adones que la por que t'ha injectat no és sobrenatural, sinó perfectament biològica i estructural.

I ho fa recorrent a analogies i subtexts enginyosos i molt ben treballats que s'atansen a temes que es podrien ben fàcilment simplificar i, per tant, trair. Tal és el cas d'aquesta Midsommar, cimentada en una relació de parella tòxica d'aquelles en què sembla que tot està bé però se sap que no, és molt evident que no.


Perquè la Dani no vol acceptar que la seva parella, el Christian, no és un bon nuvi. No és que ell sigui descaradament agressiu, ni mal educat, ni li posi les banyes. Però sí que és passivament agressiu, mentider i somia en posar-li les banyes. El Christian, de ben segur, creu que es mereix alguna cosa millor que la Dani, tal com li recorden insistentment els seus amics machirulos. I la Dani, trasbalsada per la tràgica mort de la seva família, insisteix en enganyar-se i fer-li un boyfriendwashing al Christian. El viatge d'ells dos amb la colla d'amics del Christian a una comunitat sueca que celebra ritus pagans relacionats amb l'estiu acabarà esdevenint l'analogia perfecta de la seva relació tòxica.

Perquè a Hårga, tot sembla perfecte, tot sembla bonic, tot traspua harmonia i candor. Tothom vestit de blanc impol·lut, flors enfilades coronant les temples, cants angelicals, comunió i joia de viure. Però, de la mateixa manera que la relació de la Dani amb el Christian (el nom d'ell no és pas casualitat), per sota de les aparences s'hi amaga quelcom de terrible i innombrable, un horror incomprensible i inaprehensible, impossible d'explicar amb paraules.


Però sí en imatges, tal com l'Aster s'encarrega de fer en les dues hores llargues de metratge d'aquesta fascinant Midsommar, que encadena escenes corprenedores i subtexts intensos que poden dur a l'espectador mínimament curós a gaudir durant hores de la reflexió post-visionat.

Encara hi ha qui es pregunta si Midsommar és un film de terror, potser perquè els seus patrons no són els que han convertit el gènere en un producte tan ben definit però, alhora, tan limitat per la seva pròpia fórmula. No hi ha ensurts, el gore (que hi és) no és sàdic ni tan sols quan ho podria ser. L'horror de Midsommar és el de la toxicitat de les aparences, el de voler fer passar el verí per nèctar, el de voler fer passar un abús psicològic i emocional per una relació sana.

Hi ha un nou cinema de terror?

Cap comentari

Permeteu-me fer una entrada més personal del que és habitual en aquest blog de cinema.

Poc acostumat, com estic darrerament, a tenir temps lliure, solc aprofitar per posar-me al dia de pel·lícules. I aquest cap de setmana m'ha agafat per reprendre un gènere que sempre m'havia agradat molt: el terror. Deixeu-me confessar que, de jove (d'adolescent, de fet), havia gaudir molt, del gènere. Però molt. Tant com per haver estat capaç de veure TOTES les pel·lícules de terror que es van estrenar en cinemes a Barcelona durant uns quants anys. Eren els 80, i se n'estrenaven moltes, totes quasi calcades. I es feien festivals de terrors, i maratons i la sang corria i el fetge regalimava.

Però —i aquí ve la confessió—, amb els anys li vaig anar perdent el gust als ensurts gratuïts i al gore més radical. En una mena de simbiosi terrorífica, el meu desencís pel gènere va coincidir amb la seva caiguda: ja no es feien quasi pel·lícules de terror o, si més no, no s'estrenaven (que a Sitges cada any eren capaços de trobar-ne un grapat per exhibir-les en el seu Festival).


El repunt del gènere, ara farà un parell de lustres, ja em va agafar amb el peu canviat. Ho intentava, de debò que sí, però les fórmules les trobava gastades, els ensurts em molestaven, el sadisme banal em treia de polleguera. Hi havia, però, un element més que m'hi allunyava definitivament: l'absoluta manca d'interès de les històries.

M'ha sorprès molt gratament, en els darrers temps, comprovar com la revifada del gènere de terror ha vingut acompanyada d'una reformulació, d'una exploració de noves foscors i de nous territoris. Segueixen havent-hi, per descomptat, pel·lícules de terror molt tallades pel mateix patró de les antigues (The Conjuring, Insidious, Sinister, Pet Sematary, You're next o fins i tot Cabin in the Woods), però hi ha una nova manera de fer terror en cinema.


Digues-li It follows, Get out, The Babadook, The Witch, The invitation, Hereditary o Midsommar. Totes tenen en comú el no voler recolzar-se en l'efectisme habitual: que si gats que surten de dins d'un armari, que si cares deformades, que si efectes de so inflats, etc. Al contrari, cap de les anteriors acaba entregant ensurts, si més no evitant fer-ne ús de manera repetitiva. Allò que busquen, per contra, és bastir una història, un entorn, una atmosfera que per si soles ja paguen la pena, ja entreguen el què l'espectador ha vingut a buscar.

És clar que algun espectador pot venir a buscar una altra cosa, l'entrega d'aquells ensurts dels quals jo mateix gaudia fa uns quants anys. I, de fet, aquestes pel·lícules han rebut no poques crítiques de fans molt encesos. Però, d'altra banda, havent-hi encara l'opció de veure films totalment abocats a l'ensurt i les vísceres, personalment celebro que s'hagin obert nous camins per al gènere.


Aquests camins són els de l'analogia (It follows i l'angoixa adolescent), els de la crítica (Get out i el racisme o The Witch i les arrels fundacionals d'un país), els de l'entomologia d'institucions aparentment intocables (la maternitat a The Babadook). Són, en definitiva, camins que retornen al gènere a on va sorgir, al relat fantàstic que parla de nosaltres, de les nostres pors més amagades i, sobretot, de les nostres incerteses i dubtes, de com ens aferrem a qualsevol creença quan el nostre món s'esfondra.

Uns camins que potser no hauria d'haver abandonat mai. Però ja se sap que no hi ha pel·lícula de terror si el protagonista no surt del camí de llambordes grogues.

Heimat (1984) - Edgar Reitz (creador i director)

Cap comentari

Quan s'insisteix en l'estèril (però sovint apassionant) debat sobre les fronteres entre la ficció televisiva i la cinematogràfica, sovint s'obliden els referents més importants. I Heimat és un d'ells. O millor: Heimat ÉS el referent.

Perquè l'Edgar Reitz va veure molt clar que la millor manera d'explicar la història recent d'un país complex com el seu, Alemanya, era a través de personatges. I que els personatges necessitaven espai i temps per desenvolupar-se i explicar-nos la seva història. Alguns pretenen que és una pel·lícula llarga, però la veritat és que Reitz va concebre Heimat com a una sèrie d'onze capítols en què repassava la història alemanya des del 1919 (just després de la Primera Guerra mundial) fins als anys 80, quan la vella "pàtria" del títol ja podia considerar-se refundada de debò, superats els mals tràngols i les angoixes existencials.


Reitz segueix la família de la Maria, nascuda al 1900 —i, per tant, digna incorporació del segle— que intenta sobreviure als embats de l'esdevenir al poblet de Schabbach, per on circulen parents, veïns, visitants sorprenents i, sobretot, la història, que colpeja, sacseja i canvia ja no només la seva vida sinó a ells mateixos, indiscutiblement lligats al que dictin els temps. Tenim marits que fugen d'una Alemanya que ja forja el nazisme per retornar, anys més tard, convertits en rics magnats de l'automoció, pares arrapats a la tradició, germans fascinats per la tecnologia, grimpaires de la faràndula, cacics ostentosos, adolescents d'hormones desbocades o babaus de mirada límpida i innocent. La plèiade és completa, absoluta, universal.

I els anys passen, i els personatges es fan grans, s'adapten als nous temps, sovint sense cap alternativa, penells a mercè dels vents que bufen, avui d'aquí, demà d'allà. I s'enamoren, i s'allisten a files, i celebren aniversaris, i creen fàbriques, i tenen somnis impossibles que, de vegades, es fan realitat.


Perquè Heimat, tot i ser una lliçó d'història és, sobretot, una lliçó d'humanitat, la més gran que s'ha vist en una pantalla, petita o gran. Reitz encerta a posar la mirada sobre les persones perquè ens expliquin la història, però recordant-nos que la història no la fan ells, sinó altres, aquells que maneguen el món, i que la resta no som altra cosa que titelles amables que, a pesar dels fils que ens manegen, mirem de deixar-nos portar feliçment, ens adaptem al moviment forçat com si fóssim nosaltres els que volguéssim fer aquest gest.

Meravellosa fins al darrer minut de metratge, farcida de mil-i-una analogies amb la història, plena de detalls aparentment insignificants, de plans bells, de jocs de colors i de blancs i negres, de metàfores visuals, desdibuixant les possibles fronteres entre narració cinematogràfica i televisiva (figura entre les 100 millors pel·lícules de la història de la llista Kobal) i, sobretot, de personatges: la Maria, el Glasisch, l'Eduard, la Lucie, la Katharina, la Pauline, el Mathias, la Martha, l'Otto...


Dentro del volcán (Into the Inferno, 2016) - Werner Herzog

Cap comentari

Una mirada superficial a la producció documental del Werner Herzog potser creuria veure un atlas mundial, una mena de cosmovisió naturista del planeta terra, en un viatge fílmic que aniria —literalment— de pol a pol i que travessaria totes les latituds i longituds cartografiades. Però segona mirada —ara més reposada i, per tant, profunda— revelarà que allò que Herzog sempre ha volgut filmar no ha estat el territori sinó l'encaix de l'ésser humà en ell. O, millor dit, el seu desencaix.

I així, de la mateixa manera que en altres ocasions s'ha endinsat en la jungla peruana, submergit en les profunditats de l'Antàrtida, o escolat entre els flamejants pous de petroli que la guerra d'Irak deixava enrere, quan en realitat mirava d'entendre l'encaix en aquestes topografies d'una supervivent d'un accident aeri, d'uns científics polars o d'uns bombers encarregats de segellar els pous, a Dentro del volcán la qüestió no és la lava, l'abisme roent, el poder del subsòl, sinó com els humans que viuen al seu damunt, a la seva vora, aquells que s'hi aboquen, encaixen en aquest univers de foc terrible i voraç.


I, per bé que aquest no sigui el treball de Herzog amb millors i més espectaculars imatges (que ho són, en tot cas) ni amb les millors històries ni personatges (que ho són, també, d'interessants), l'alemany s'hi aboca amb la mateixa certitud de sempre: aquell que, com ell, mira intensament acaba sempre trobant alguna cosa. Herzog ens porta d'Indonèsia fins a Islàndia, de Corea del Nord fins a Etiòpia per descobrir que tots els volcans, tant se val on es trobin assentats, acaben sent lligats pels humans amb algun sistema de creences. Pot ser l'esperit d'un soldat nord-americà que va prometre tornar amb queviures i productes de consum, o pot ser un altre esperit, el de la revolució comunista de la Corea del Nord, on el volcà primigeni del qual va "sorgir" el gran líder Kim Jong-Il es venerat com a indret mític de fundació de la nació.

L'humà, gran com es creu, petit com és, no pot més que inventar relats mítics davant d'estructures de la naturalesa tan impressionants com els volcans. O com la filmografia documental de Herzog.


El caso Alcàsser (2019) - León Siminiani

Cap comentari

Està sent una de les sèries de l'any i ha rebut enormes i nombroses lloances per part de molts. Però, tal com es pregunta l'Áurea Ortiz, "si El caso Alcàsser no fuera de la moderna y tan cool Netflix y lo hubiera ofrecido, por ejemplo, Telecinco ¿hubiera tenido tan buen recibimiento?"

Probablement no, perquè la pàtina legitimadora de Netflix ja ho empastifa tot i a tots els seus fidels devots (que no teleespectadors). I aquest cop ho fa desenterrant (i el verb no és gratuït, paraula que no) el crim d'Alcàsser i tot l'espectacle mediàtic que al seu voltant es va muntar. El seu primer capítol és esperançador i un, en visionar-lo, albergava l'esperança que aquest documental no només tornés a posar sobre la taula el cas (en una espècie de reivindicació per fer justícia o per descobrir "la veritat") sinó que s'atrevís a denunciar amb contundència el circ de tres carpes que s'hi instal·là i les cues que tota la societat va fer per comprar-ne les entrades a primera fila.


Però no. Perquè el què acaba fent El caso Alcàsser en els següents episodis és el mateix que es va fer en el seu moment. Sembrar morbo, construir un relat d'intriga forçat, erigir bons i dolents en una historificació maniquea i intencionada. I això no seria un problema (TOTS els documentals tenen una ideologia i una intenció) si no fos perquè, en el camí, oblida, un cop més, a la Miriam, la Toñi i la Desiré. Un cop més, les víctimes femenines són oblidades o, en el "millor" dels casos, utilitzades de nou per tornar a vendre la mateixa història sense cap intenció d'esmolar les eines i fer una crítica ideològica social convincent.


No hi ha visió de gènere, tal com explica molt bé la Nerea Barjola (autora del llibre Microfísica sexista del poder i que em va descobrir la Margot Mur), no hi ha equidistància ni la més mínima intenció de jugar net, tal com exposen molt bé tant l'Áurea Ortiz com l'Álex Mendíbil. No hi ha ganes de furgar en els errors sinó de recrear-se en el circ, com mirant-lo des de fora, com pretenent que no hi som dins, que no en formem part, que som mers voyeurs innocents.

Doncs no, no es pot mirar una cosa i no formar-ne part.

The perfection (2018) - Richard Shepard

Cap comentari

Plantejar una trama plena de trampes és un repte, un enorme repte, per a un guionista i per a un director. L'equilibri es pot trencar fàcilment si no hi ha una mà ferma que compensi l'espectador, que eviti fer-lo sentir una mera marioneta en les mans d'uns guionistes malintencionats. No tothom se'n surt. Fins i tot Hitchcock, per posar el millor dels exemples, vorejava l'ensopegada amb idees basades en trucs de guió (Stage fright o I confess). I Richard Shepard no és pas Hitchcock.

En aquesta història al voltant de dues violoncel·listes talentoses en mans d'un professor i filantrop molt exigent el Shepard sap plantejar el misteri i desfermar aquella estranya ferum d'inquietud davant de l'inevitable gir catastròfic. Però la seva direcció s'estova a partir del primer trencament i ja no es recupera a cada volta que la trama s'enrosca i esdevé més imprevisible.

Sorpresa rere sorpresa, truc rere truc, el joc de mans s'esvaeix i esdevé rutina, invalida el visionat de l'espectador i el converteix, a tot estirar, en un voyeur sàdic àvid de nova carnassa que sadolli la seva morbositat.



Cementerio de animales (Pet Sematary, 2019) - Dennis Widmyer, Kevin Kolsch

Cap comentari

De vegades sembla com si el cinema no hagués evolucionat. La versió de 1989 d'aquesta adaptació de l'Stephen King va venir a reblar el clau de la fal·lera pel cinema de terror de la dècada que s'acabava i que havia torturat personatges i espectadors a parts iguals. Aquella primera adaptació era un refregit dels tòpics, clichés i trops habituals d'un gènere orientat a un segment demogràfic adolescent àvid d'emocions fortes però en l'entorn controlat d'una sala de cinema. Era senzillota, vulgar, rutinària i innecessària.

I aquesta nova adaptació? Doncs també. I això que intenta plantejar algun tipus de dilema al voltant de la lluita entre la ciència i la fe, on la ciència està personificada en el pare de família, metge de professió, racionalista al 100%, valedor de la veritat empírica, de les proves irrefutables i de tot allò que els llibres li han explicat, i on la fe és, com sempre passa en les pel·lícules nordamericanes, el creure en esperits, en la vida més enllà de la mort i, sobretot, en la mala bava dels avantpassats indígenes que la seva cultura va arrasar per erigir-s'hi al damunt i que ara insisteixen en tornar (perquè mira que també és mala sort que sempre vagis a construir cases al damunt de cementiris indis...), i que aquí està personalitzada en la mare de família, encara traumatitzada per la mort de la seva germana, ara ja fa molts anys.


Per descomptat, el pare de família/metge veurà trasbalsades les seves creences científico-tècniques. I la mare invertirà el seu paper i, inicialment, voldrà negar-se a l'evidència del poder de ressuscitació del Pet Sematary que tenen darrera la seva casa rural. I llavors gats emprenyats i esquerps, infants que retornen amb un avançament exagerat de l'estupidesa de la pubertat, i crits, i ensurts, i trucs de guió i de so per fer-te saltar de la cadira...


En la novel·la de King hi ha un subtext interessantíssim, aquell que gira, justament, al voltant de la pèrdua i del record de la pèrdua. Però això no importa. Això no es veu. No va d'això, aquesta pel·lícula. Va del mateix que anava la primera adaptació, ara fa 30 anys: de fer-te passar una mala estona controlada, de gaudir amb l'alliberament de petites dosis d'adrenalina. Això només en el cas en que, passats els primers 20 minuts de pel·lícula no has desconnectat completament i ja t'és tot absolutament igual.

El cinema, definitivament, no ha evolucionat. Però nosaltres sí.

Destroyer (2018) - Karyn Kusama

Cap comentari

La Karyn Kusama (després de l'estimulant La invitación) sap que està en un moment dolç de la seva carrera. Ha superat els passos en fals dels seus inicis (Aeon Flux) i la seva etapa televisiva (ha dirigit episodis de Halt and catch fire, Billions, Casual, The man in the high castle, etc.) i la indústria està disposada a recolzar-la. Ha pogut comptar amb un equip tècnic sòlid i amb actors de primera (Nicole Kidman) i segona línia (Scoot McNairy, Tatiana Maslani, Sebastian Stan).

Però la sensació és que aquesta trama detectivesca no funciona prou bé fins que no entra en la seva part resolutiva i que la recompensa final no paga la pena d'haver hagut de suportar una hora i mitja de narració escapçada i excessivament literal, amb certa tendència a la buidor. Se li afegeix un desaprofitament important dels actors i actrius, tots correctes, cap especialment brillant (ni tan sols la Kidman, embotida en sengles maquillatges excessius) potser perquè cap dels personatges, a banda de la protagonista, s'arrapa mínimament a l'interès de l'espectador.

Això sí, quan arriba el tram final, tot pren sentit, la resolució és enginyosa, treballada i molt encertada; molt. Però a un li segueix quedant la sensació que no calia explicar tan pobrament la resta de la pel·lícula per donar-li més valor als últims minuts.


Caras y lugares (Visages Villages, 2017) - Agnès Varda i JR

2 comentaris

"La bellesa és a l'ull de qui mira", diu una frase feta molt popular a algunes contrades. Expressa que allò que ens sembla bell és, només, perquè ho mirem bellament. Les implicacions d'una frase així s'escampen fins als darrers racons de les teories estètiques de l'art i ens aboquen a una pregunta definitiva: llavors, no existeix allò intrínsecament bell?

Les cares i els pobles que la Varda i el JR miren (i ens fan mirar) són els que són: sovint oblidats, improbables exemples de bellesa canònica. Però ambdós, cadascú des de la seva perspectiva, els mira bellament, amb curiositat, amb interès, cercant connexions amb els propis records i vivències (doncs al cap i a la fi cada cop que mirem alguna cosa estem veient, en realitat, tot allò que hem vist i sentit abans: intertextualitat visual, en diríem). Acostar-se a la gent és l'única manera de veure'ls. I, en conseqüència, l'única manera de veure'ls bells. Els fotògrafs ho saben bé, això (i tant Varda com JR ho són, de fotògrafs).


I, per tant, de la mateixa manera que cal un objectiu macro per poder fotografiar en distàncies curtes i així apreciar els detalls, Caras y lugares és una pel·lícula macro. S'acosta tot el que pot a persones i a indrets corrents per desvetllar i posar en valor la seva bellesa. Varda i JR s'hi atansen en una mena de road movie artística, en un viatge de descoberta compartit que es debat constantment entre el tram de vida/carretera que hem deixat enrere (sobretot vardià, amb els seus mil records, el seu centenar de films, els seus amics rata) i el que se'ns acosta a marxes forçades a l'altra banda del parabrises.

La mirada és dolça, blanca, nítida, gens pretensiosa (algunes de les frases més xocants i aparentment més profundes sobre l'art són dites ja no pels directors de la pel·lícula sinó per simples transeünts, gent que passava per allà i que, en descobrir l'art no poden impedir reaccionar-hi). I aquesta mirada exempta de presumptuositat s'encomana i embarca l'espectador en la camioneta fotogràfica de JR i Varda, llençats a mirar el món.


En última instància, l'èxit de Varda i Jr és que troben la manera de traslladar la seva mirada bella als nostres ulls per tal d'habilitar-nos per veure "bellament", una oportunitat que el nostre mode de vida contemporani sembla haver desterrat en ares de mirades utilitàries, orientades a produir o a consumir.


La clau per entendre (i gaudir) de High life (2019) - Claire Denis

Cap comentari

En els títols de crèdit finals de High life trobem un cartell que diu:

Col·laboració especial
OLAFUR ELIASSON

I en aquest petit cartell rau la clau per comprendre de què ens està parlant High Life. Posem-nos en situació.

Eliasson, l'any 2003, va confeccionar una instal·lació per a la Sala de Turbines de la Tate Modern de Londres que va acabar resultant una de les obres d'art més importants del recent estrenat segle XXI. El seu títol era 'The weather project' i consistia en penjar al damunt de l'enorme sala un centenar llarg de bombetes molt potents en forma de sol, regular la temperatura de la sala per deixar-la al nivell d'un dia assolellat d'hivern, i completar-ho amb una boira que envoltava als espectadors que s'hi atansaven.


L'efecte que produïa era fascinant. La gent s'hi passava estones llargues passejant, asseient-se, estirant-se al bell mig de la sala per deixar-se engolir per la instal·lació. Eliasson estava jugant amb un concepte que en el món de l'Estètica artística sempre ha estat font de grans i interessantíssims debats: allò sublim.

I d'això mateix, d'allò sublim, és del que parla High life. Veiem-ne les relacions.

QUÈ ÉS SUBLIM?
Allò sublim és quelcom gran, inabastable, inaprehensible, que no es pot comprendre, que no es pot analitzar, però alhora simple en el seu concepte. Com un sol. O com el forat negre al que s'aboquen els ex-reclusos confinats a la nau de High Life.

Però és que el sol, de fet, és justament el contrari que un forat negre. El sol és font de vida, mentre que el forat negre ho és de mort. El sol representa la llum i el forat negre, evidentment, la foscor. El sol representa —tirant de Plató— el món de les Idees, el absolut, mentre que el forat negre representaria el Mal. Els ex-reclusos de High life, naturalment, s'aboquen a la mort, al suïcidi, a l'influx del Mal.

En art, allò sublim sempre s'ha relacionat amb un concepte absolut, indivisible en parts (com un sol o un forat negre) i no com una suma d'elements o de detalls. Per posar dos exemples, una marina, amb les seves barquetes, les seves gavines, les onades perfectament definides acumulant-se contra el port, no pot ser, de cap manera, sublim doncs els seus elements individuals són perfectament reconeixibles. En canvi, un quadre "marí" de Turner sí podria ser-ho, amb la seva informalitat (és difícil distingir elements, només sembla haver-hi llums), amb la seva sensació d'eteri i de difuminat.

Marina - Raul Moreira
Posta de sol sobre un llac - J.M.W. Turner
Justament, el forat negre de High life és exactament això, un espai informe, sense elements discernibles, una massa ingent de no-res, de buidor. I els ex reclusos de la nau s'hi acosten talment com els visitants de la instal·lació d'Eliasson a la Tate Modern.

COPSAR I SENTIR ALLÒ SUBLIM
Però els teòrics de l'estètica de l'art han insistit sempre en que per copsar veritablement allò sublim cal que succeeixi alguna cosa molt particular. Per sentir allò sublim cal, primer de tot, endinsar-s'hi, tenir-hi accés, sentir-s'hi dins, formar-ne part. L'espectador d'allò sublim ha de deixar-se engolir per l'obra, per allò que és sublim, si vol percebre-ho. No ho podrà fer des de fora. De la mateixa manera que un és engolit pel forat negre de High life, és clar.

Però és que, a més de deixar-se engolir cal un altre element, encara més important, per poder copsar allò sublim. Cal superar les simples sensacions i accedir al gaudi intel·lectual. "Sentir" simplement una cosa sublim no significa accedir-hi. Allò sublim està més enllà de les pulsions i emocions bàsiques. El sentiment de sublimitat esdevé quan es traspassa el llindar de les emocions, del món sensible, i s'accedeix a un estadi intel·lectual en el que es contempla allò sublim des del món de les Idees, des d'una posició d'incomprensió absolutament conscient d'allò que s'està observant. Sé que estic dins d'alguna cosa extremadament bella i sublim, no sé per què ho és, no ho entenc, però en sóc totalment conscient.


Justament, al llarg de la pel·lícula veiem com els passatgers de la nau estan absolutament entregats, subjugats, per les seves pulsions, pels seus sentiments, majorment sexuals. L'obsessió per la satisfacció superficial, instantània i urgent se'ls menja, els consumeix per dins. Són éssers d'emocions bàsiques, gens treballades intel·lectualment, descontrolades, quasi pulsions irrefrenables. Per contra, el personatge del Monte (Robert Pattinson) renuncia a aquest joc d'emocions superficials; busca el celibat, l'abstinència, l'auto-control. És l'únic de la nau que mostra signes de veritable intel·ligència, d'estar a un nivell cognitiu superior als demés en el que és capaç de dominar les seves pulsions animals.


D'aquesta manera, quan qualsevol altre passatger intenta endinsar-se en el forat negre pereix irremissiblement, és literalment destrossat des de dins, absolutament incapaç d'accedir a l'estadi superior, aquell que el podria dur a abraçar (o ser abraçats per) allò sublim, el forat negre. Monte, per contra, quan hi accedeix s'hi emmotlla, s'hi endinsa, s'hi fusiona, com si fos un amb el forat negre. Hi accedeix des de l'intel·lecte, no des de les emocions.

High life, en última instància, ens parla justament d'aquesta capacitat de fer el traspàs del món sensible al món de les Idees, de l'efervescència matussera de les pulsions animals a la serena contemplació intel·lectual de tot allò que ens envolta, fins i tot d'allò que no comprenem, decidits a acceptar que som molt petits, una engruna insignificant en un univers insondable i absolutament incomprensible.


Spider-Man: Un nuevo universo (Spider-Man: Into the Spider-Verse, 2018) - Bob Persichetti, Peter Ramsey, Rodney Rothman

Cap comentari

No deixa de ser fascinant la càlida rebuda que, de tant en tant, tenen algunes pel·lícules d'animació que reprenen els pinzells i llàpissos (tot i que ara, aquests, són articulats a través de computadores) amb els que es van dibuixar els superherois dels còmics en els seus orígens, abans que fossin manllevats per les pel·lícules de live-action, sobretot de Marvel. Sembla com si el retorn als origens refundés els personatges, com si els permetés fer un salt endavant, reformular-se, readaptar-se a un món en el que, segons diuen alguns, ja s'han convertit en el nou catàleg mitològic.

I el cas d'aquest nou Spider-man (adaptació d'alguna línia narrativa de la col·lecció de còmics basada en l'Spider-Verse) ha comptat amb una rebuda particularment fabulosa, per part de crítica i públic en general. La idea de fer una mena de reboot (un jove és picat per una aranya radioactiva i bla, bla, bla...) però afegint-li algunes premisses radicalment diferents i que permetin albirar una evolució d'aquest nou univers en direccions que mai abans s'han pogut seguir sembla intel·ligent.


Altra cosa és, però, el que hi trobem, dins. Perquè un cop plantades les llavors, la pel·lícula circula per camins ja transitats, per trucs i acudits ja emprats i per escenes ja gastades per molt que els colorins de l'animació vulguin reanimar-les. La narració és confusa, les escenes d'acció bigarrades i convulses, els forats de guió tan habituals com els de la gran majoria de pel·lícules basades en còmics (i encara més de superherois).

Tan sols queden els visuals, llampants i atraients, buscant paral·lelismes entre el llenguatge narratiu dels còmics (vinyetes, bafarades, cartel·les), i un sentit de l'humor que, sovint, funciona. Però res més. La resta és infantilisme i buidor, la buidor habitual de qui creu que amb això ja n'hi ha prou. Potser sí, en tot cas, que n'hi ha prou, si hem de fer cas de les xifres de taquilla i de les opinions de molts.


El problema és que no és més que una excusa per expandir l'univers i refrescar-lo, una argúcia de màrqueting molt ben calculada que busca diversificar una oferta marveliana que mostra evidents signes de cansament i de desacceleració després de l'allau incòlume sota el qual ens han sepultat en els darrers 10 anys. Un es pot divertir, amb aquest Spider-man de colorins, però no hauríem de deixar-nos engalipar per una indústria que fa temps que ha desestimat l'art per concentrar-se en allò que de debò sap fer: vendre.