Des que existeix el subgènere dels zombis que tothom, ja siguin els propis artífexs de les pel·lícules, ja sigui la crítica més reputada, intenten bastir alguna analogia amb els renascuts que permeti establir una certa crítica de la societat contemporània que les veu néixer. Això ve passant des de la seminal 'Nit dels morts vivents' del Romero, però també des d'abans, fins i tot, amb títols com 'La invasión de los ladrones de cuerpos' (Invasion of the body snatchers, 1956) de Siegel, tinguda per molts com a un al·legat anticomunista en els temps més àlgids del McCarthysme, quan ni el mateix Siegel ni l'autor de la novel·la pretengueren mai cap càrrega política concreta.

'Train to Busan' no és, en aquest sentit, una excepció. El film denuncia, de manera aquí ben clara i gens velada, l'absoluta pèrdua d'empatia i de capacitat d'ajudar al proïsme de la societat actual (s'entén que està parlant de la societat urbana sud-coreana, però no sembla pas estrafolari ni fora de lloc pretendre que el seu missatge és molt més universalista que això). El protagonista, que ha de portar a la seva filla a veure a la seva mare, està en procés d'oblidar tot allò que distingeix un ésser humà: no només s'ha abocat en la feina (feina de financer sense escrúpols, per acabar-ho d'adobar), deixant de banda el seu plançó, sinó que un cop que esclata l'habitual plaga zombi i queden atrapats en un claustrofòbic tren, actua tan egoistament com pot per salvar-se. Encara més, li demana a sa filla que faci el mateix, que s'oblidi d'ajudar als demés, fins i tot quan la nena mostra senyals de ser una persona atenta i curosa amb els altres.


En el tren, afortunadament, s'hi troben gent de tot tipus, i a més de personatges com el protagonista hi ha passatgers als quals no els val sobreviure a qualsevol preu, sinó que són conscients dels altres i de les seves necessitats. Dit d'una altra manera: semblen humans. I és en aquest "enfrontament" entre els mateixos humans (els veritablement humans, amb cor, ànima i bona voluntat, i els inhumans, egoistes i preocupats tan sols de salvar el seu propi cul) on rau el veritable encant del film.

Perquè allò que fa especial 'Train to Busan' en la seva analogia crítica és que s'esforça en no quedar-se en la simple anècdota que serveix de punt de partida, farcint el seu guió de constants i insistents referències al tema, abordat des de diferents perspectives, en un gir molt destacable d'aquest sub-gènere i que la situa, directament, entre els títols més destacats d'aquesta mena, molt ben acompanyada per la seva preqüela d'animació (del mateix director), Seoul Station.. La crítica no rau únicament en mostrar com en una societat post-industrial l'ésser humà s'ha desdibuixat tant, s'ha separat tant de la seva humanitat que s'ha convertit en zombi, sinó també en explicar i exposar exemples ben clars d'aquest aparentment inevitable fet. La trama, doncs, suporta l'analogia, la transporta (mai millor dit) a la seva destinació final.


I és innegable que la pel·lícula revela que potser caldria una pel·lícula de zombis en la que l'analogia crítica fos envers el patriarcat que domina aquesta 'Train to Busan' (i la gran majoria de les produccions cinematogràfiques que ens arriben, és clar), doncs les dones són relegades a papers molt menors a excepció de la nena co-protagonista. Però cal anar pas a pas. (Ja hi haurà temps, esperem, per a una adaptació de la magnífica novel·la que és 'La última mujer de Australia' de Francisco Javier Solano Villarrubia. De moment ens hem de quedar amb aquesta contundent, trepidant i molt treballada 'Train to Busan', esperant que la seva crítica ens desperti de la letargia que ha desplaçat l'ésser humà del taulell de joc.

En les estacions de tren de les grans ciutats de tots els països industrialitzats del món, quan cau la nit, comencen a aparèixer-hi uns habitants molt particulars que busquen refugi. Són els vagabunds, gent que ho ha perdut tot, cantó fosc de les societats capitalistes, quasi-ètnies nocturnes pretesament invisibles a ulls del poder i de la societat benestant. Als països en els que el creixement econòmic es va produir a marxes forçades, aquestes diferències entre aquells que han acaparat diners i possessions i aquells que els han perdut són encara més grans, abocant a centenars (literalment, centenars) de vagabunds als voltants de les susdites estacions de tren.

És aquest el punt de partida d'aquesta Seoul Station, preqüela de la magnífica Train to Busan, que el mateix director ha ordit, aquí seguint la seva carrera com a director d'animació. La crisi econòmica ha generat una enorme bossa de pobresa a Corea i, molt en particular, a la capital Seul. El brot de l'habitual virus zombi que ha de provocar l'epidèmia sorgeix aquí de la pobresa, dels descastats, dels invisibles. Sang-Ho insisteix, un cop més, en la denúncia a través dels seus films.


És una llàstima, però, que aquesta pel·lícula d'animació sigui, en tot cas, una mica tova, una mica fràgil en la seva càrrega dramàtica (a diferència del que succeeix a la molt més reeixida seqüela). El problema ve, fonamentalment, d'una animació força limitada que no només repeteix sinó que amplifica l'acostumat hieratisme de l'animació asiàtica, dificultant enormement la transmissió del drama dels individus, veritable i inevitable pal de paller de les pel·lícules de zombis destacables. Hi ha moments del film, sospito, que amb una animació més curosa o amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen, avui en dia) haguessin resultat molt més poderoses: l'escena de la presó, la del jubilat reclamant que el seu país el respecti després d'anys d'esforç i sacrifici, etc.

I tampoc es pot evitar tenir sentiments ambivalents amb el tracte que reben les dones en el seus films. Per bé que és evident que Sang-Ho és molt conscient de la situació dramàtica que viuen en una societat extremadament patriarcal com la coreana i, en conseqüència, no renuncia a posar com a protagonista a una jove prostituta que intenta fugir d'un passat de proxenetes i clients, el paper que hi juguen sol ser de comparsa, de rescatada, d'incapaç d'aixecar cap per si sola.


Amb tot, però, no es pot menysprear un film de zombis intel·ligent i amb intenció crítica clara i tangible, més enllà d'un resultat força fallit. Sang-Ho segueix sent una de les veus asiàtiques destacables i a tenir en compte si no volem evitar acabar amb una epidèmia zombi de primera categoria.

No ho tenia fàcil el Marc Forster per adaptar una novel·la molt particular, pràcticament exempta de trama, que dibuixa una societat post-apocalíptica a base de peces de trencaclosques amb juntures molt tènues. El que fa interessant la novel·la (la fragmentació de personatges, punts de vista, temàtiques) era completament impossible d'adaptar al cinema (potser el format de sèrie de TV hagués estat més plausible). Així que el Forster s'inventa una trama, un heroi (Brad Pitt) a la cerca d'una solució contra la pandèmia zombi i els articula al voltant d'escenes plenes de tensió i acció, lluny dels capítols de la novel·la però a prop de l'escenari que explica.

No ho tenia fàcil. Guerra mundial Z podria haver estat un autèntic seguit de despropòsits, d'excessos digitals, d'escenes d'acció accelerada i banal. I no ho és.
Guerra mundial Z és un entreteniment majúscul que s'allunya del gore i del terror per abraçar l'aventura i l'acció. El Marc Forster ha entès que és molt més colpidor veure com una societat, la humana, es desmembra amb tanta facilitat, que no pas mostrant zombis empalats, decapitacions, fúria i violència desbocades. Els zombis hi són sempre presents, envolten l'acció i els protagonistes, els hi barren el pas, els hi posen difícil, però no són els protagonistes. Els protagonistes són els humans, abocats a una extinció salvatge i implacable.

I tot això és possible gràcies, imaginem, a que la direcció ha estat encomanada a algú que, poc a poc, va assegurant-se en el món de Hollywood a cop de projectes ben diferents: de la sleeper que fou Monster's Ball fins a un Bond (molt fluix, com Quantum of solace), passant per comèdies tan intel·ligents i degustables com Más extraño que la ficción (Stranger than fiction, 2006).
És la diferència, per dir-ho així, entre donar-li un projecte com aquest a un Zack Snyder o a un Marc Forster.

Amb motiu de la nostra setmana zombie, vam poder descobrir una pel·lícula francesa de temàtica zombi molt interessant. Es tractava de Les revenants, del Robin Campillo, en la que els morts, sense motiu aparent (ni fuites radioactives ni res semblant) s'aixequen de les seves tombes i tornen a casa, com si de gossets perduts es tractessin.
La gràcia de la pel·lícula era, invariablement, l'original enfocament que de la temàtica zombi en feia, apartant la sang i el fetge i concentrant-se en una qüestió -diguem-ne- més sociològica. Com reaccionaria la societat? I els familiars? Què en faríem de tanta gent tornada de les tombes?

La pel·lícula, que mereix un visionat generós (doncs tot i que a Campillo li falta esma, l'enfocament és tan poderós i original que a qualsevol fan dels zombies li semblarà ben valuosa) ha acabat generant una continuació (o potser millor dir una extensió) en forma de sèrie de televisió, estrenada amb gran èxit a França l'any passat.
El títol és el mateix i el plantejament, exactament igual. Però a la sèrie, els guionistes aprofiten per jugar les cartes familiars i relacionals amb més calma i profunditat. I aquesta és, precisament, la basa que la sèrie juga amb solidesa.
Parlant de guionistes, molt a destacar l'Emmanuel Carrère, reputat escriptor i guionista que ja ha obtingut el reconeixement de públic i crítica literària per molts dels seus treballs (el darrer, l'aclamada biografia del dissident rus Eduard Limonov) i que conduex l'acció cap a trames familiars plenes de silencis i sentiments soterrats, però també cap a sorpreses i girs d'última hora per enganxar l'espectador.

Se li afegeix una moderna banda sonora a càrrec de la banda de post-rock còsmic Mogwai per insuflar textures incòmodes a unes imatges que, sense ser cruentes o gore, tenen una enorme força dramàtica, conformant un producte televisiu molt destacable i original. No trigarem a veure'n algun remake nord-americà, ja us hi podeu apostar el sou.

Després d'una epidèmia zombie a UK, s'ha descobert una vacuna que, en ser injectada en els morts vivents els permet recuperar una mica de la seva vitalitat i, així, sota control, tornen a ser "personetes".
Ara, el govern, que ja creu tenir la situació controlada, vol reinserir els ex-zombies a les seves respectives comunitats.
I la sèrie segueix el cas del Kieren, que un cop recuperat ha de tornar a casa seva, al poble de Roarton, que es va fer famós per ser el primer que en ple apocalipsi zombie va organitzar guerrilles urbanes per aniquilar-los a tots. I, és clar, l'ambient, al poble d'origen del Kieren, no és ben bé acollidor amb els ex-zombies.

El millor, indubtablement, d'aquesta sèrie britànica de tres capítols, és que enfoca la temàtica zombie no des de la perspectiva del gore, de la persecució, de la mossegada i els budells sanguinolents sinó des de la vessant humana i social, parlant d'intolerància, de política i de prejudicis, més que de banys de sang i emboscades de no-morts. I la fórmula funciona, doncs les intencions són clares i la sèrie camina sempre cap a aquesta direcció sense concessions.

Un producte seriós i extremadament recomanable (a nosaltres ens la van recomanar l'Alba Laguna i la Fàtima Deulofeu) que permetrà una visió diferent dels apocalipsis zombies, allunyant-se de Romeros i de Jovovichs per acostar-se més a la Guerra Mundial Z (si més no, al llibre) del Max Brooks.

No sé, sincerament, quina utilitat pot tenir aquest post, però tampoc recordo que mai ens haguéssim compromès a a tenir vocació de servei públic, així que, si em permeteu, aquí va.

Descobrim gràcies al Daniel Olave de Todo Cine, quina és la pel·lícula que ostenta el rècord del món del títol més llarg. Atenció, preneu nota, que el títol és aquest:

Night of the Day of the Dawn of the Son of the Bride of the Return of the Revenge of the Terror of the Attack of the Evil, Mutant, Alien, Flesh Eating, Hellbound, Zombified Living Dead Part 2: In Shocking 2-D.

La nit del dia de l'alba del fill de la núvia del retorn de la venjança del terror de l'atac dels malvats, mutants, al·lienígenes, carnívors, infernals, zombificats morts vivents Part 2: en xocant 2-D. (traduttore traditore).

No està malament, eh? Costa dir-ho d'una volada i sense agafar alè. Aquí en teniu l'entrada a la Wikipedia, per si us pica la curiositat.
Val a dir, però, que la pel·lícula, en realitat, és només una mena de mashup de la Nit dels morts vivents del Romero amb un doblatge de pega al damunt i afegint-hi alguns trossets extra. És com si fos una broma pesada de dues hores a costa d'un dels mites del terror modern. El concepte és tan friki que sorprèn que ningú no la mencionés la setmana passada quan buscàvem les pelis més frikis que havíeu vist.
Doneu-li un cop d'ull al tràiler, si podeu.



Ara, el que pot ser ja més divertit és intentar buscar-li una trama a un títol com aquest. De què creieu que aniria amb una peli amb aquest títol tan extens? Qui podria dirigir-la? Proposeu algun actor o actriu?

Volem acomiadar aquesta setmana zombie de la que tant hem gaudit amb un regal molt especial. Un abecedari preciós que revisa molts dels monstres més mítics del cinema, acabant, com no podia ser d'una altra manera, de la millor manera possible.


ABC monsters from La Pompadour on Vimeo.

Aprofitant el final de la nostra setmana zombie ens hem regalat la revisió d'una de les nostres pelis de morts vivents favorites.
Aquest retorn dels morts vivents és, en realitat, una seqüela de la original nit dels morts vivents del Romero. El que passa és que hi ha una història de drets al darrera que explica moltes coses.

El projecte es va gestar després de que el guionista John Russo, i el George A. Romero, que havien co-escrit Night of the living dead partissin peres pels drets de la franquícia. Es dugué a judici i la sentència dictaminà que el terme "living dead" només podia ser utilitzat pel Russo, mentre que al Romero se li cedien els drets del concepte "zombie". Amb això, el Russo va poder escriure una novel·la que n'era una seqüela, tot aprofitant el terme "morts vivents". Tot seguit va contactar amb un productor per dur-la a la pantalla. La idea original, no t'ho perdis, era filmar-la en 3D i que la dirigís el talentós Tobe Hooper (Texas chainsaw massacre, Poltergeist, etc.). Però el Hooper va deixar el projectes a mitges quan li va sortir l'oportunitat de rodar el seu projecte personal -i fantàstica pel·lícula- Lifeforce. Així que van anar a buscar al reputat Dan O'Bannon (guionista d'Alien) i li van donar l'opció d'adaptar la novel·la. O'Bannon va acceptar amb una sola condició: poder adaptar la novel·la per tal de que no s'assemblés gens a l'enfocament que el Romero havia estat donant a les seves pròpies seqüeles, Day of the dead i Dawn of the dead. Així, O'Bannon va decidir donar-li un toc canalla mai vist, introduint molts elements de comèdia en la trama i deixant que la barreja fes efecte.


El resultat va ser aquesta fantàstica Return of the living dead, que explica la història d'un contagi provinent d'uns contenidors de l'exèrcit que, en propagar-se per les immediacions d'un cementiri, sembra el caos a la ciutat de Louisville, Kentucky. En el sidral s'hi veuen involucrats uns operaris d'un magatzem de productes mèdics que treballen sovint per a veterinaris i escoles de medecina, amb la qual cosa estan acostumats a tenir-hi cadàvers humans però també de diversos animals. S'hi afegeixen una banda de punks "vuitanteros" i l'operari de la funerària del cementiri, en un seguit d'aconteixements delirant i molt imaginatiu.

Entre moltes altres coses, la peli passarà a la història per ser la primera que dona veu als zombies. Això aporta dues coses: a) O'Bannon va encunyar, per sempre més, l'expressió "braaaaains" en el subconscient col·lectius (com si tots els zombies de la història ho haguessin dit). I b) li permeté convertir als zombies de la peli en, de llarg, els més intel·ligents de tota la història zombie cinematogràfica, tal com demostra aquesta gràfica que classifica els zombies en els termes de velocitat i intel·ligència.

Amb una banda sonora plena de punk però també de música instrumental de Casiotone, rodada com si fos la ficcionalització d'un fet real -el primer rètol que apareix avisant de que tots els fets i personatges són reals és una de les bromes més intel·ligents del cinema modern (el cinema és fals, tot ell, de principi a fi)- i amb guió molt més sòlid del que és habitual en aquest tipus de pel·lícules, Return of the living dead és un clàssic modern, una de les més enginyoses propostes de zombies a més de ser, simplement, una de les millors pelis del gènere.

El millor pels que fem l'Última Projecció d'haver dedicat una setmana al cinema de zombies ha estat el comptar amb les vostres opinions i suggerències de pel·lícules del gènere de les que mai havíem sentit a parlar. De fet, la setmana d'homenatge als morts vivents s'acabarà oficialment demà i a nosaltres encara ens quedarà una llarga llista de pelis per revisar, de les moltes que ens heu anat recomanant aquests dies. Vagi per endavant un agraïment molt sincer per a tots vosaltres: hem après molt.

Una de les primeres recomanacions que vam rebre va ser aquesta Dance of the dead que ens va fer el bon amic cinèfil Sergi Calle. Ens ho hem passat molt bé veient-la, què voleu que us diguem (ja sabíem del bon ull del Sergi per aquestes coses).
Es tracta d'una peli de zombies que busca convertir en herois als nerds d'un institut americà, just en la nit en la que menys populars solen ser: la nit del ball de graduació. Aprofitant l'avinentesa, la peli carrega contra la celebració en sí, contra els estereotips absurds i passats de rosca -reines del ball més preocupades pel seu cabell que per cap altra cosa, reis del ball obsessionats en ficar mà a alguna noia, etc- i s'acaba convertint en una mena de My sweet sixteen, el programa de televisió que mostra com filles de papà munten la seva pròpia i sobredimensionada festa d'aniversari. Hi ha cheerleaders curtes de gambals, professors de gimnàs de tall castrense, odiosos professors de ciències, pinxos i matons diversos i, per descomptat, els nerds, els nostres herois de la nit.

El problema, però, és que la direcció és tan tova, tan deixada, que un plantejament així es desaprofita bastant, diluint-ne els efectes i obligant a l'espectador a fer l'esforç de voler divertir-se, de voler quedar-se fins al proper gag. Un parell de recursos enginyosos -la sortida dels morts de les tombes, impressionant, i algunes baralles cos a cos fetes amb el mal gust del Peter Jackson de Braindead- passen mig desapercebuts davant d'un director poc exigent i que deixa que la seva peli caigui més a prop de The revenge of the nerds que no pas de 28 days later.
Ens ha recordat força a una peli molt divertida de zombies dels 80, Night of the creeps, aquí estrenada amb el títol de El terror llama a tu puerta, que explicava una història molt semblant amb una mica més de nervis. Reviseu-la que us agradarà. Però tampoc deixeu de donar-li una oportunitat a aquesta Dance of the dead si teniu una estona de riure fàcil i una bona colla d'amics ben predisposats.

Per motius de copyright internacional no podem incrustar el tràiler aquí, però el podeu visualitzar directament a YouTube si cliqueu aquí.

En això dels Top 10, probablement, és més divertit veure les que es queden fora que no pas les que guanyen. És per això que, després de sentir les vostres recomanacions de pelis que s'han quedat fora de la llista (i aprofitant per colar-hi algunes de les nostres favorites que s'havien quedat fora també), hem volgut recopil·lar-les.

Dawn of the dead (2004) Ens encanta aquest remake lliure de la tercera part de la nissaga zombie del Romero. La va dirigir el llavors debutant Zack Snyder (que després dirigiria 300 o Watchmen) i ho va fer amb un nervi i un ritme frnètic que t'enduen des del primer minut de la peli. Junt amb 28 days later, va ser l'encarregada de confirmar que els zombies moderns corrien que se les pelaven, així que la peli ja no amagava els personatges en un espai tancat sinó que -i aquesta és una de les seves grans bases- podien estar a cel obert i que de sobte una colla de running zombies apareguessin d'una cantonada fent-te suar la cansalada. Implacable, irreverent, dura en moltes ocasions, traient suc d'una protagonista com la Sarah Polley, la pel·lícula és un festí zombie de primera línia, una de les millors de la historia, indubtablement.

The revenant (2009) Un lloable intent fallit de fer una peli de zombies des d'una perspectiva diferent. Aquí no hi ha mil·lions de zombies... només n'hi ha un de protagonista. És una pena que la direcció del Kerry Prior sigui tan deficient i descuidada, amb un pols tan feble, perquè el plantejament promet i molt. Un soldat perd la vida a Irak i torna de la tomba... però de bon rotllo. Els seus amics l'acullen amb sorpresa però amb comprensió, entenent que ha canviat i que té unes altres "necessitats". La primera part de la peli té un to de comèdia força impresentable, sobretot degut a uns actors molt rudimentaris i una direcció gens exigent. Cap a la meitat de la pel·lícula, però, un gir inesperat en l'encontre amb un atracador fa que la peli agafi un rumb ben diferent, ja més en la línia habitual. Si es té paciència, la peli pot ser un petit bombó a degustar.

The return of the living dead (1985) Aquí a Espanya algú va tenir la feliç idea d'estrenar-la inicialment amb el fantàstic títol "La divertida noche de los muertos vivientes" que, per si hi havia algun dubte, va espantar a tothom de les taquilles. És veritat que la peli té un punt de comèdia, però ni de bon tros es mereixia un títol així. En qualsevol cas, la peli és realment fantàstica. A l'Última Projecció en som molt fans. Un guió molt ben treballat que va ser el primer en donar veu als zombies i, ja de pas, fer mítica la frase "braaaains" dita així, amb veu gutural i desangelada (que en el doblatge va passar a ser "cerebros vivoooos"). El director és el Dan O'Bannon, guionista de pelis tan fantàstiques com Alien, Lifeforce o Total Recall, al que li va caure el projecte a les mans en desertar el Tobe Hooper que era la opció inicial. I el resultat, tot i ser la seva primera peli, no pot ser millor. Per als més fans, val a dir que aquesta peli parteix d'una història curiosa. El George Romero va escriure el guió de la seva seminal Night of the living dead en col·laboració amb el escriptor John A. Russo. Van acabar barallats pels drets i el judici va dictaminar que era el Russo el que es podia quedar amb els drets del concepte "living dead" mentre que el Romero havia de conformar-se amb el concepte "zombi" (que no s'esmentava en la peli original). Així, el Russo va engegar aquest projecte per poder-ne treure suc, posant ben clarament al títol que es tractava dels "living dead" original, sense veure's a venir que la gent acabaria per fer-se seu més el concepte zombie que no pas el de mort vivent.
En definitiva, una fantàstica peli de zombies, amb un punt de conyeta però amb uns efectes visuals realment impressionants i un guió molt més ferm del que és habitual.

La horde (2009) Interessant, salvatge i hiperviolenta metàfora força explícita dels conflictes i revoltes de la perifèria de Paris. Tal com després passaria amb Attack the block als suburbis de Londres, el tàndem Yannick Dahan i Benjamin Rocher utilitzen un bloc d'un barri degradat com a escenari per una batalla campal plena de ràbia i descontent. Els zombies aquí no deixen de ser les capes baixes d'una societat en la que les diferències entre els rics i els pobres s'accentua de manera perillosa. Per algun lloc ha de sortir la ràbia. I ho fa en forma de transformació zombie, amb una fam inusitada. Molta acció, molta mala llet, i uns personatges amb moltes qüestions psicològiques no resoltes. Un festí per als més morbosos.



Fido (2006) És una comèdia, que quedi clar. Aquí no hi passareu por ni massa fàstic. La idea és una altra. Dibuixa un escenari futur on una empresa anomenada ZomCom ha inventat un collar que, si li poses als zombies que campen per la ciutat, pots domesticar-los. La Carrie-Ann Moss fa de mestressa de casa americana i l'humorista Billy Connoly fa del zombie domesticat per la seva família. Una mirada diferent al món dels zombies.






Re-animator (1985) Amb l'excusa d'adaptar a Lovecraft, l'Stuart Gordon es va treure de la màniga una peli de zombies atípica, molt gore i que, en el seu moment, va sorprendre per la seva explicitat. La història d'un jove científic, brillant però amb idees una mica extremes, barreja el mite zombie amb el del Frankenstein i entrega una cinta molt divertida, canalla, gamberra i entretinguda fins l'extenuació. Un clàssic modern que va venir a segellar l'auge zombie en posar tots els ingredients possibles en la mateixa coctelera. Era tan completa que, per dir-ho així, va esgotar els camins a explorar.



Dead Snow (2010) Zombies nazis congelats en la neu dels fiords noruecs i amb sed de venjança, quina premissa, no? Doncs d'aquí parteix Dead snow, també coneguda com Zombis nazis. La idea, indubtablement, és original. L'escenari (uns fiords blanquíssims al damunt dels quals la sang destaca especialment) preciós. Però ni els personatges enganxen massa ni el guió aguanta el metratge. Si la veus en companyia, amb crispetes i ganes de riure, segur que t'ho passaràs bé. Vam fer-ne un post més llarg aquí.





Pontypool (2008) Probablement la proposta més original de totes. Una peli de zombies... sense zombies! No us volem explicar res d'aquesta peli (si voleu llegir més, aquí en teniu un post sencer amb diferents nivells d'spoiler) doncs la gràcia que té, justament, és la originalitat de tota la seva proposta, plena de sorpreses quasi bé increïbles de formar part d'una peli de zombies. Funciona raonablement bé i és un autèntic must per a qualsevol fan del cinema de zombies que vulgui veure tot el ventall temàtic possible.







I ens han recomanat també -tot i que aquestes no les hem vist- Los infectados, Zombi 2 (la seqüela "il·legal" que el Lucio Fulci es va treure de la màniga per aprofitar l'èxit de Night of the living dead del Romero), No profanar el sueño de los muertos (del Jorge Grau), Dance of the dead (una comèdia estudiantil en clau zombie) Night of the creeps o Doghouse. Però també ens demanen que no oblidem alguns capítols de la sèrie Historias para no dormir del Narciso Ibáñez Serrador (ens recomana el Joan de la botiga The Cine).

En definitiva, que si voleu alternatives, les teniu. Tot tipus d'enfocament de la temàtica zombie, tots els graus de "gorisme" i tota la sang i el fetge que us vingui de gust digerir. Apa, que vagi de gust!

Zombies nazis congelats en la neu dels fiords noruecs i amb sed de venjança, quina premissa, no? Aquesta és una de les pelis que, inicialment va tenir més vots en l'enquesta que estem realitzant aquests dies per trobar quina és la vostra peli de zombies favorita.
Si més no, les regles del joc estan clares i no haurien de decebre a ningú. Dead snow és una broma i, si te la mires com a tal, no deixa de tenir la seva gràcia.
Tot comença com si fos Evil Dead: uns joves s'atansen a una cabana al bell mig d'un gelat no res per passar-hi les vacances de pasqua. Però el que no saben és que per la zona deambulen des del final de la segona guerra mundial uns soldats nazis amb molta mala bava que els faran passar unes vacances força agitades.
A l'igual que els clàssics moderns del gènere, Dead Snow comença poc a poc, introduint els personatges, les seves filies, les parelletes del grup, els graciosos i les noies sexualment alliberades. Però la irrupció dels zombies nazis els trastoca els plans.
Més que decent en plantejar la peli, però no tan eficient en rematar-la, el Tommy Wirkola juga a l'exageració i a l'humor histriònic però sense jugar-s'hi el coll, quedant al final tot una mica dil·luït.
Amb tot, una peli de zombies ben entretinguda per veure sense pretensions i buscant un gir curiós a una temàtica en la que, francament, és difícil innovar.

Afortunadament, en els darrers temps les sèries de televisió han acostat els seus criteris tan de qualitat com de producció als del cinema. De la mateixa manera, la temàtica també s'ha ampliat i gèneres com el dels zombies que abans arribaven de forma molt escadussera a les graelles televisives (es veu que era massa "fort" per passar-ho per la TV) ara ja comencen a donar signes de vida (o de mort?).

Aquí us deixem cinc sèries que, si sou fans dels infectats i dels zombies de ben segur que us encantaran. Us les mostrem seguint l'ordre de les votacions dels usuaris de Filmaffinity.

1	The walking dead (2010). El Frank Darabont (director de The Shawshank redemption/Cadena perpetua) adapta uns còmics i ho peta, literalment. Va generar una gran expectació que, probablement, es va anar dil·luint a mesura que la serie NO avançava. La intenció era fer una sèrie menys gore i més dramàtica, però els guions del Darabont no van acabar de quallar. De totes maneres, molts espectadors han continuat fidels i ja esperen l'estrena de la tercera temporada. Cal, si més no, donar-li crèdit per atrevir-se a fer una sèrie íntegrament de zombies, sense contemplacions, conservant molts dels tics habituals del gènere i amb una enorme profusió d'efectes visuals.
2	Ugly Americans (2010). Sense ser temàtica zombie pura, aquesta reconstrucció d'un Nova York futur en el que conviuen més o menys pacíficament monstres de tot tipus, mutants, vampirs, dimonis i, sí, també zombies, és una excusa fantàstica per veure una sèrie molt divertida i enginyosa, plena de gags visuals i amb uns personatges realment entranyables. La història del Mark Lilly, treballador dels serveis socials que lluita per la integració de tots els monstres en la societat és tan original com addictiva. A l'Última Projecció en som molt fans i ja li vam dedicar un post sencer.
3	Dead set (2008). Per a nosaltres, de llarg, la millor sèrie de zombies mai rodada. El punt de partida és extremadament original: Anglaterra pateix una epidèmia zombie. Els únics supervivents? Els concursants del reality Big Brother que estan tancats a la casa del concurs. Amb aquesta premisa, el Charlie Brooker (que l'any passat ens va deixar bocabadats amb el seu tríptic Black Mirror) engega una crítica implacable conta la televisió i contra els espectadors adotzenats, sense escatimar sang i fetge ni mala llet. Absolutament imprescindible, ja li vam dedicar un post, de tant com ens va agradar.
4	High school of the dead (2010). Al Japó va arrasar amb les audiències aquesta història de survival horror que viuen uns joves d'institut japonès amb les hormones agitades. Barreja explosiva d'anime d'acció, gore visceral i erotisme de calcetes i pits que reboten, és un còctel força irresistible si un és capaç -i costa molt- d'oblidar-se del masclisme descarat que la sèrie destil·la. La història està, això sí, molt ben portada i tot i que personalment ens hagués agradat més que deixessin de banda les falques costumbristes i haguessin anat més de cara a la lluita per la supervivència, és innegable que Highschool of the dead té molta força i no deixa de ser una manera ben diferent de veure zombies, ara en format anime.
5	Death Valley (2011). Producció de la MTV, aquesta simpàtica comèdia de zombies explica la història d'un barri de Los Angeles en el que, d'una nit a l'altra, els zombies, els vampirs i els homes-llop han baixat de les muntanyes per quedar-s'hi. La divisió especial de la policia destinada a contenir-ne els atacs i assegurar una vida més o menys pacífica són una colla de pirats amb moltes mancances tant personals com professionals. La sèrie, sense ser gran cosa ni transcendir aconsegueix divertir amb la seva barreja de comèdia i acció mata-zombies, amb escenes força aconseguides i enginyoses històries paral·leles. Ja us la vam recomanar aquí fa un temps.

Aquest proper divendres s'estrena Rec3, dirigida pel Paco Plaza. A l'Última Projecció, ja ho deveu saber, dediquem la setmana a la temàtica zombie.
Així que, qui sap si per complaure als fans o per sadollar les vostres ànsies de sang, fetge, vísceres i cervells vius, aquí us deixem una llista de les 10 millors pelis de zombies de la història, basada en les votacions dels usuaris de Filmaffinity.

1	I walked with a zombie (Yo anduve con un zombie) (1943). Ens fa molta il·lusió que aquest clàssic del cinema, dirigit pel gran Jacques Tourneur, estigui al capdamunt de la llista. Més que res perquè és un exemple de com tractar una temàtica sense fer-ne un gènere, parlar del mite zombie, de la vida després de la mort i de tot el que això suposa, però sense mostrar passió per les vísceres i el gore. Fans del Romero o de la nissaga Rec, no espereu un festival de sang i fetge, sinó una demostració de cinema de sèrie B amb criteri, pel creador d'alguns dels mites del terror més importants del cinema, com Cat people (La mujer pantera) o Night of the demon (La noche del demonio)
2	Night of the living dead (La noche de los muertos vivientes) (1968). La nit dels morts vivens que el George A. Romero es va treure de la màniga va inaugurar el gènere tal com el coneixem avui en dia. En una pel·lícula que més de sèrie B és de sèrie C, D o E, Romero aconseguí, amb molt pocs elements, trasbalsar la societat. La pel·lícula, en realitat, és una castanya pilonga de primera magnitud, avorrida com una mala cosa -molt pitjor que qualsevol de les altres que ell mateix va rodar sobre la temàtica zombie-, però conserva el gran mèrit d'haver tingut una visió zombie moderna abans que ningú i assentar així les bases del gènere. La truculència de les imatges encara provoca malsons a molts dels que la van veure de joves i les crítiques que va rebre van ser descomunals, ajudant així a cimentar el mite.
3	Dawn of the dead (Zombie, el amanecer de los muertos vivientes) (1978). Repeteix el Romero en aquesta tercera posició i diríem que per mèrits propis, ara ja sense el valor afegit de ser pioner. A més, Romero se'n va adonar que les pel·lícules de zombies podien portar missatge. De fet, molt probablement es va inspirar en els comentaris que havia suscitat The invasion of the body snatchers del Don Siegel (que molts van veure com una crítica del comunisme, tot i que el Siegel ho va negar) o fins i tot les dobles lectures que de la seva pròpia Night of the living dead molts havien volgut fer. Així, el Romero va fer que aquesta primera seqüela dels seus zombies passés en un centre comercial, mostrant una societat que està al borde de l'abisme, més enllà de si hi ha una epidèmia zombie o no. Apostà fort pels efectes visuals, depositant la seva confiança en un debutant en els efectes de maquillatge com era el Tom Savini, que hauria de convertir-se en un dels referents de la seva professió. Zombie, títol espanyol de la pel·lícula, va ser un pas endavant en el gènere i un puntal bàsic per tot el cinema de terror de finals dels 70 i principis dels 80.

4	Evil Dead II (Terroríficamente muertos) (1987). En el moment de la seva estrena alguns crítics la van titllar d'obra mestra total i absoluta del gènere. Sam Raimi tira de gamberrisme i auto-paròdia (perquè se n'està fotent del gènere, oi?) per portar les desventures de l'Ash en la cabana que amaga el Necronomicon i totes les seves forces malignes al terreny de la comèdia nefasta i exagerada i sorprèn tothom, fins i tot als fans més puristes que troben una manera de donar sortida a les seves ànsies de gore des d'un punt de vista molt més salvatge i sense límits. El naixement de l'heroi, amb una mà amputada i substituïda per una serra mecànica arrencà aplaudiments de satisfacció en les platees d'arreu del món. De rebot, Raimi converteix al protagonista, l'Ash, i al seu actor, Bruce Campbell, en icones del gènere.
5	Shaun of the dead (Zombies party) (2004). Esplèndida barreja de comèdia i zombies a càrrec del tàndem Simon Pegg / Nick Frost, capaços d'agafar el gènere i fer-li un homenatge modern en clau de comèdia. L'odissea d'un petit grup de supervivents que creu que la seva salvació passa per refugiar-se, com no, en el Winchester, el seu pub habitual, conté impagables acudits que desmunten icones clàssiques, moments surrealistes i un crescendo final a l'alçada dels clàssics, tot explicant la història de superació d'un petit home que veu com té l'ocasió de fer-se adult i recuperar l'autoestima (i la núvia) perduda.
6	Evil Dead (Posesión infernal) (1981). Aprofitant l'auge del gènere de terror i gore dels 80, Sam Raimi, amb quatre duros, se'n va a una cabana perduda al mig del bosc i li dona una empenta espectacular a la temàtica zombie fent servir molt pocs elements però amb molt d'enginy. La trapa del soterrani, el necronomicón (escrit amb pell i sang humana), l'ens malvat que viu al bosc, són només alguns dels elements inoblidables d'una cinta imprescindible i que, tot i el pas del temps, segueix repartint calfreds a tort i a dret.
7	Brainded (Tu madre se ha comido a mi perro) (1992). Bany de sang gore a la enèsima potència ideada per un jove Peter Jackson abans d'adaptar a Tolkien. Impossible descriure la gran quantitat de sang i fetge que la peli conté amb l'excusa d'una infecció a causa d'una maleïda rata de Sumatra. Festival del mal gust farcit d'efectes de maquillatge impossibles, amb un guió que planifica l'èxit de les seqüències per l'impacte i sorpresa que el gore genera en l'espectador. Els 15 minuts finals són de traca, un ús/abús del gore que, o bé et porta al riure o bé a l'arcada.
8	28 days later (28 días después) (2002).Pel·lícula clau dins del gènere al aportar diversos aspectes novedosos. Primer de tot, no se'ls anomena zombies, sinó infectats, en un clar intent de desmarcar-se dels tòpics. I en segon lloc, els zombies corren, i molt. No va ser pas la primera (hi ha zombies que corren a pelis molt més antigues) però va portar-ho al públic de masses que va adoptar aquesta nova raça de zombies corredors com a estendards de la nova fornada de pelis de zombies, que Dawn of the dead del Zack Snyder portaria a la seva cúspide dos anys més tard. Però també va innovar en l'estil, doncs el Danny Boyle decidí rodar-la en format digital, amb un nervi inusitat desencadenant un nou llenguatge que passà a establir un trencament definitiu.
9	Day of the dead (El día de los muertos) (1985). Tercer episodi de la nissaga del George A. Romero, aquí la gran aportació del fundador del gènere fou les ganes de dotar-la d'una serietat, d'una transcendència major, aprofitant per fer una crítica als comportaments humans més egoistes. Va decebre a molts fans donada la lentitud d'algunes escenes i la gran quantitat de diàlegs que conté, tot i que Romero va intentar equilibrar-ho amb dosis encara més massives de gore extrem. El desmembrament en dues parts d'un dels protagonistes va apujar un graó més el nivell de salvatgisme del gènere.
10	Zombieland (Bienvenidos a Zombieland) (2009). Els primers 15 minuts passaran a formar part dels moments més mítics de la història del gènere, amb el degoteig de normes bàsiques de subsistència que el protagonista, el Jesse Eisenberg de The social network, ens va desgranant. Després se li van afegint element ben dispars, a mig camí entre la road movie, la comèdia gamberra, el Woody Harrelson, acudits sobats, i un cameo que va encantar a molts. És un simple entreteniment amb moments molt divertits i amb una modernor lluent i molt llaminera.

I ara, un cop vista la llista... toca discutir. De bones a primeres, pots votar aquí quina és la teva favorita. I, ja de pas, preguntem: En trobes a faltar alguna?
 

Comencem la setmana Zombie amb força!  Un trivial amb escenes d'alguns dels zombies més impactants del gènere. Vigileu per que no és tan fàcil com sembla... o potser sí.
Preparats... llestos... a còrrer!

1: _________________________________________________________________________________________

2: _______________________________________________________________________________________

3: _________________________________________________________________________________________

4: ________________________________________________________________________________________

5: _________________________________________________________________________________________

6: _________________________________________________________________________________________

7:__________________________________________________________________________________________

8:________________________________________________________________________________________

9: ______________________________________________________________________________________

10: ______________________________________________________________________________________