Misterios de Lisboa (Mistérios de Lisboa, 2010) - Raúl Ruiz

Cap comentari

L'eterna (i gastada) cantarella sobre si les sèries de TV són cinema, o si a la TV hi ha actualment el millor cinema, o si la ficció televisiva és un art diferenciat del cinematogràfic, s'esvaeix definitivament quan els més grans directors de cinema s'atansen a la petita pantalla. En ella hi aboquen la seva capacitat narrativa i ens regalen algunes de les millors sèries de la història de la televisió. Pensem en Bergman va fer amb Fanny i Alexander, en Lynch i Twin Peaks, en Reitz i Heimat. O en aquesta preciositat que és Misterios de Lisboa.

Totes elles tenen la particularitat de narrar amb una elegància molt mesurada, quasi literària, com entenent la capitulació televisiva de la mateixa manera que una novel·la ho faria. I Raúl Ruiz, el director xilè, aprofita, precisament, la font literària d'aquests misteris lisboetes dels segles XVIII i XIX (la novel·la homònima de Camilo Castelo Branco) per endur-nos en un viatge pel cor d'una Europa atrapada en les formes i les aparences però que amaga una realitat diferent: res no és el que sembla, ningú és qui diu ser.


Filmada alhora pensant en dos formats, cinematogràfic i televisiu, Ruiz s'esforça en adaptar-s'hi, i encaixa la seva miríada de personatges i d'històries en sis capítols perfectament lligats que juguen amb la tensió i el cliffhanger de manera divina, tot seguint la història del Joao, un fill bastard abandonat a la protecció del Pare Dinis, i que busca la seva pròpia identitat al llarg de la sèrie. La trama avança a cop de narració, a cop de relat, amb personatges que s'entaulen, es miren als ulls i es diuen: "vull explicar-te una història". I així es teixeix una estructura de flashbacks i d'històries paral·leles, de capses dins les capses dins d'altres capses, recordant-nos que, com deia Jean-Claude Carrière en el pròleg del seu llibre El círculo de los mentirosos, que no som ningú fins que no som capaços d'explicar la nostra vida com si fos una història, una ficció. O, si ho preferim, que el món és un teatre en el que intentem explicar-nos per entendre qui som.


Les trames es superposen, els personatges s'entrecreuen, les passions es confonen, es desborden. I tot amb la subtil elegància de qui sap que no totes les històries cal explicar-les amb escarafalls. Ruiz, això sí, s'atreveix a portar recursos narratius extrems a la ficció televisiva, i juga amb les lents bifocals, amb els enquadraments llunyans i enterbolits per objectes que ens converteixen en observadors privilegiats que s'han esmunyit entre les parets dels convents i palaus en què Misterios de Lisboa està rodada, en un estil que barreja l'atreviment formal del Coppola de Corazonada amb la posada en escena de Bergman.


Literària com poques, elegant i superba com cap altra, Misterios de Lisboa és una sèrie de televisió que ens recorda que estem fets d'històries i de fabulacions, i que qui més qui menys s'ha reconstruït i redissenyat algun cop a la vida per deixar enrere vides i identitats passades (i si no, que li diguin al Don Draper).



Cap comentari :

John Williams interpretat per l'Anne-Sophie Mutter

Cap comentari

L'Anne-Sophie Mutter és una d'aquelles intèrprets del món de la música clàssica que ha aconseguit transcendir els auditoris més selectes per abraçar obertament la popularitat a través d'un repertori gens classista i sempre obert a qualsevol tipus de música. Per això no ha d'estranyar que, essent considerada una de les violinistes més qualificades del moment s'hagi atrevit amb un àlbum en què interpreta una selecció de peces de les bandes sonores del John Williams.

El que podria quedar en una anècdota, en un disc apte per a regalar i quedar bé, esdevé una grata sorpresa musical. I això és així, fonamentalment, perquè no només la Mutter és capaç d'insuflar vida a les tonades més populars i suades sinó també perquè el mateix Williams, en aquesta senectut seva tan prolífica, ha accedit a la petició de la violinista de ser ell mateix el que li adaptés les peces per al seu instrument solista. I Williams compleix amb escreix l'encàrrec i li permet a la Mutter lluir-se sobre un repertori ja de per sí fantasiós i juganer.

Hi trobem diversos trams de l'enealogia d'Star Wars —alternant peces clàssiques, com el tema de Yoda o el de la Leia i el Luke, de la primera trilogia, però també de les més recents, com el tema d'amor de l'Atac dels clons o el tema de la Rey—, de Harry Potter, de La llista de Schindler, de Memòries d'una Geisha, d'Un horitzó molt llunyà, de Les aventures de Tintín, de Sabrina o, fins i tot, de la nostra adorada Drácula del John Badham.

La facilitat de Williams per les melodies principals es veu accentuada aquí en l'expressiu violí de l'alemanya, sempre disposada a ser protagonista absoluta, acostumada a repertoris impossibles i a obres tècnicament exigents.

Pareu, doncs, bé l'orella —que els de Deutsche Grammophon cuiden la producció, és clar— i deixeu-vos endur, de nou, per les aventures infinites dels personatges als que John Williams ha insuflat vida amb la seva música inconfusible, aquest cop de la mà d'una violinista inigualable d'expressivitat ostentosa i incendiària.


Cap comentari :

Match (2018) - Martin Lund (creador)

Cap comentari

Imagina la desastrada vida d'un jove noruec, el Stian, intentant lligar, recuperar una antiga núvia, evitar quedar malament en una festa... narrat per comentaristes esportius. Doncs així de boja és la premissa de Match, la sèrie creada per Martin Lund que, amb episodis de 15 minuts és capaç de sorprendre'ns i fer-nos riure intensament.

En escena tenim sempre l'Stian, disposat a afrontar petits reptes de la vida quotidiana d'un solter noruec qualsevol. Però també hi tenim als dos comentaristes que, amb l'èpica habitual de les retransmissions esportives, narren l'acció entusiàsticament, aporten opinions, recorren a tòpics i frases gastades, ens encasten estadístiques sobreimpressionades de dubtosa utilitat... Per dir-ho així, hi posen emoció a una vida prou insignificant com la de l'Stian.


Match podria caure en aquell parany en què cauen moltes sèries formulàiques en què el seu punt de partida és llaminer però els seus creador són incapaços de traure-les de l'anècdota inicial i la narració acaba engolida per la seva pròpia fórmula. Però no. En Lund és capaç de seguir sorprenent passats els primers capítols, estirant el xiclet de manera enginyosa, portant al protagonista a situacions cada cop més límit i portant a l'espectador a aquell punt d'ebullició sostingut en què gaudeix tant d'allò que li està passant al protagonista com també de la manera en què li estan explicant.

Perquè l'Stian és una mena de Mr. Bean força incapaç socialment, encotillat per la inseguretat, que acaba sempre complicant-se la vida. El punt de partida sovint és esquifit i poca cosa; podria quedar en una mera anècdota sense importància. Però la gestió que l'Stian fa d'aquesta situació és prou equivocada com per generar una bola de neu imparable que l'acaba duent a flirtejar amb el ridícul més espantós constantment.

Match ha estat una de les sèries més anomenades en els circuits internacionals de ficció televisiva i ja ha venut els seus drets a diversos països que n'intentaran una adaptació local a l'estil de la molt recordada Cámera café. No sabem com de reeixides seran, aquestes adaptacions, però us podem assegurar que l'original us farà passar molt bones estones. Sigueu amants o no de l'esport.


Cap comentari :

Fyre (2019) - Chris Smith

Cap comentari

La promesa d'un festival de luxe en una illa paradisíaca de les Bahames farcit de iots, top models, músics de primera fila i influencers variats va acabar sent un engany. Ni hi va haver festival, ni illa paradisíaca, ni res de res; només fum.

I aquest documental mostra, precisament, com és de fàcil vendre molt de fum (però molt, que estem parlant d'un festival de música, no d'una festeta privada en un apartament) quan tens un xarlatà de primera com el Billy McFarland entabanant a tort i a dret a tothom que se li posa al davant.


Però, compte! Igual que cal un venedor de fum també calen compradors, de fum. Compradors interessats que creuen veure en el Billy una oportunitat de negoci, de quedar com el descobridor d'un talent emprenedor o, simplement, de fer-se amb models i influencers diversos, quedar com a cool i formar part d'una onada implacable trendingtòpica. Agències de publicitat i de logística d'esdeveniments, inversors, per no parlar dels amics i entourage del Billy, o els mateixos assistents a l'esdeveniment.

Perquè aquests, sense ser (ni molt menys) culpables de res, sí que esdevenen un magnífic exemple del que (part de) la nostra societat ha esdevingut: una màquina perfectament engreixada de mecanismes de vanitat per la que tothom es deixa triturar a l'espera d'un somni irreal de construcció personal. Quan l'onada s'aixeca i promet elevar-se per damunt de tot no hi ha qui es resisteixi a deixar-s'hi gronxar, contribuint, alhora, a fer-la més gran. Però també més buida.


Perquè el Fyre Festival ha estat una de les campanyes de publicitat més buides de la història, venent un producte que no existia abans ni tan sols que algú es dignés a pensar en com es feia un festival. I el Chris Smith, un documentalista que, poc a poc i sense escarafalls sembla estar guanyant-se un lloc a l'Olimp dels documentalistes moderns, retrata aquesta perversió comercial i aquest embadaliment per ja sigui un xarlatà o per la seva visió donant veu als afectats.

És sospitós, però, que el documental estigui produït per l'empresa de comunicació que va col·laborar en l'estratègia de màrqueting del festival. Ells, és clar, en van ser perjudicats, tant a nivell econòmic (no van pas cobrar un cèntim) com a nivell d'imatge. I aquí les teories poden ser dues: o bé han engiponat aquest documental per almenys traure'n una mica de rendiment econòmic, o bé ho han fet per rentar-se la cara (o ambdues coses, és clar).


No hi veuria, personalment, cap problema amb el primer; però s'ensuma que caldria un documental alternatiu en què les pulles no anessin, com és el cas del present Fyre del Chris Smith, només dirigides a l'infame Billy McFarland sinó als que hi van col·laborar.

Cap comentari :

Signos de vida (Lebenszeichen, 1968) - Werner Herzog

Cap comentari

Després de ser ferit en combat, l'Stroszek, un combatent de l'exèrcit alemany durant la 2ª Guerra Mundial és destinat a cuidar d'un arsenal en una fortalesa de la petita illa grega de Kos. L'acompanyen en la tasca dos altres soldats en recuperació i la seva pròpia muller. I en aquesta illa oblidada pel conflicte bèl·lic, en aquesta fortalesa immensa sota l'implacable solana grega, l'avorriment ho cobreix tot. Els tres soldats es busquen quefers absurds per omplir el temps: pinten les portes de la casa un cop rere un altre, fabriquen focs d'artifici amb la pólvora de les granades, hipnotitzen gallines o fan vigilàncies inútils esperant enemics inexistents.

L'Stroszek, tot i la companyia de la seva dona i dels seus companys aviat cap en una apatia lànguida i profunda. Un dia, patrullant pels voltants, la visió de la miríada de molins de vent entaforats en una vall, talment com si l'esperit de Don Quixot l'hagués posseït, es torna boig i comença a disparar contra tot i contra tothom. Persegueix els seus companys i dona, els fa fora de la fortalesa, la tanca i s'hi fa fort, i des de les muralles dispara al poble innocent i indefens. La bogeria de la guerra l'ha atrapat, ja no hi ha remei.


I el Werner Herzog, en la seva primera pel·lícula, ja disposa tots els mecanismes que més endavant es convertiran en les seves armes narratives: la seva pròpia veu en off, l'acostament a la ficció com si fos documental i al documental com si fos ficció, l'obsessió pels personatges alienats, productes d'una societat que els fa embogir, els escenaris naturals com a element imprescindible de la seva narrativa, etc.

I com si fos una al·legoria dels traumes de la guerra, tot en el film es pot seguir com a analogia o metàfora. Des del soldat obsessionat en caçar paneroles simplement perquè li fan fàstic (i capturar-les en un vas de vidre per ruixar-les amb insecticida) fins a la gallina hipnotitzada, passant pel gitano vagabund que diu ser un rei buscant el seu poble, o les runes gregues i romanes que observen l'embogiment d'una societat obsessionada amb lluitar contra sí mateixa, en veure enemics on no n'hi han.


Inclosa en la llista Kobal de les 100 millors pel·lícules de la història i guanyadora de l'Ós de plata del festival de Berlin del 1968, aquesta Signos de vida roman avui en dia com una poderosa mirada a la bogeria humana però sobretot a l'inici d'una de les carreres cinematogràfiques més particulars i estimulants del cinema, la del Werner Herzog.

Cap comentari :