Captain Fantastic (2016) - Matt Ross

Cap comentari
En una determinada escena de la pel·lícula, el Ben (Viggo Mortensen), que cria als seus fills en mode "home schooling" (és a dir, que no els du a l'escola, sinó que els educa a casa, fent-los llegir llibres, estudiar tot tipus de matèries i disciplines, etc.) li pregunta inquisitivament a una de les seves filles, que s'està llegint 'Lolita' del Nabokov, quina opinió té del llibre. Ella, primer, li contesta el·lusivament, explicant-li la trama. Però ell insisteix: en saber la seva opinió. Finalment, la filla explica que té un sentiment ambivalent amb l'obra: per una banda, el protagonista és un pedòfil, però, per l'altra, l'amor que professa és pur.

Aquesta escena, gens banal, és inserida en la pel·lícula per tal de deixar clar a l'espectador que estem davant d'una situació igualment ambivalent. El debat sobre si l'educació a casa és una opció plausible i admissible o no és complex i ple d'arestes gens còmodes d'afrontar. I té mèrit que una pel·lícula com aquesta s'atreveixi a parlar-ne. El problema, però, és que no s'atreveix a res més.

Ross es queda, justament, en aquesta ambivalència. No vol prendre partit. Això últim no tindria per què ser, necessàriament un inconvenient. Però no ho seria sempre i quan la narració no tingués por de prémer l'accelerador i anar al fons de la qüestió, estar-se de miraments i condemnar les accions (que no les persones) punibles de manera oberta, tant les dels partidaris del 'home schooling' com dels detractors.

Però no. Mitges tintes, això és tot el que aconseguim. El personatge del Ben és guai, però no. Els seus fills són molt intel·ligents, però no. El sogre és un ogre (inicialment), però no. Sí, però no. No, però sí. I en aquestes mitges tintes, en aquesta terra de ningú, vara una pel·lícula a la que l'atreviment se li esgota massa ràpid. Així, el debat es dilueix i el tema s'embarra en cançonetes, focs de camp i aburgesaments narratius sagnants. Al cap i a la fi, no queda cap dubte que la pel·lícula està dirigida a una generació, la que ara nodreix el gruix dels pares contemporanis, que ja han oblidat els 70 i les revolucions contraculturals.

Una llàstima, perquè el debat és bonic i interessant, però ho seria, en tot cas, en mans d'algú que realment en volgués traure alguna cosa.


Cap comentari :

El cuento de la criada (The Handmaid's Tale, 2017) - Bruce Miller

Cap comentari
És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.


L'argument


És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.

En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.


Els punts forts de la sèrie




➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.
➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.
➡️ L'estètica: colors saturats per a totes les castes: blau per les dones dels comandants, marró per les "tietes" que controlen les criades, que van d'un vermell absolutament esfereidor, el color de la sang, el color (diuen) de la fertilitat. Durant els primers capítols veiem a Hopper en la composició dels plans: Elisabeth Moss solitària en una habitació iluminada irrealment.
➡️ La càmera mostra angles impossibles que donen significat a les escenes: tot i que una mica ingénuament, els plans cenitals ens recorden que hi ha una mirada superior, el Déu que està per sobre de tots i en el que es basa aquesta nova societat: un déu estricte, antic i cruel.
➡️ La música: absolutament impactant. Una banda sonora plena de temes que tots reconeixem però versionats en covers tristos que ens fan oblidar l'energia original de les cançons per tornar-nos reflexius i descobrir-ne un nou significat. El "Don't you forget about me" dels Simple Minds o bé el "Heart of Glass" de la Blondie, remesclat pel propi Philip Glass són exemples perfectes.
➡️ Elisabeth Moss:  només podia ser ella la  protagonista d'aquesta història. Una actriu amb una mirada que conté tota l'angoixa, la ràbia i la desesperança que nosaltres sentim. La seva interpretació és corprenedora.
➡️ L'escena de la protesta "The Riot" al capítol 3: Aquest capítol per si mateix és un dels punts més intensos de la sèrie i que posa els pèls de punta.


En resum...


Veieu-la. És el millor que podem dir.





Cap comentari :

Baby driver (2017) - Edgar Wright

Cap comentari



De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa...

Noemí Roig Marc Ambit
L'estil artificiós i divertit de l'Edgar Wright que en aquest cas està desbordat i recorda la bogeria d'Scott Pilgrim vs. the world.
Estil volgudament amanerat i insofrible videoclip inicial pretesament enginyós. 
És maniquea a més no poder amb bons boníssims i dolents molt malvats. L'únic intent de donar complexitat a un caràcter (Spacey) és inverosímil i absurd.  Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
Tot i que les curses i persecucions de cotxes m'avorreixen profundament, en aquest cas són imaginatives i surreals també. 
L'Edgar Wright no té cap pudor en sacrificar la veracitat per l'entreteniment, farcint les persecucions de trucs de guió i falsedats argumentals.
És un divertiment al que no cal revestir de genialitat. Él hype la mata. Don't feed the hype.
Refregit d'influències avorrit i absolutament exempt de gràcia o d'alguna espurna d'interès.
En Jon Hamm és el millor de la pel·lícula, encantador i boig, totalment meravellós. 
És molt suggerent veure al Jon Hamm fent de personatge dual al que se li va l'olla. Fa por i tot.
Una banda sonora fascinant, que inclou clàssics del soul però també els Focus, Lionel Ritchie i el més trillat de la Gwen Stefani. Divertida i sorprenent.
Banda sonora entaforada a la força.


Cap comentari :

The Keepers (2017) - Ryan White

Cap comentari
Fa un parell o tres de temporades, alguns documentals en format de sèrie televisiva s'esmunyiren pels nostres televisors, mostrant-nos que el gènere en qüestió podia trobar un molt bon espai en la serialitat catòdica. Més metratge per desenvolupar el tema a fons i cobrir diferents perspectives, una cadència introducció-nus-desenllaç que es repeteix a cada episodi, permetent articular una càrrega dramàtica determinada (o manipular, directament, l'espectador), i, fins i tot, una difusió massiva a nivell mundial en l'era de les plataformes com Netflix i HBO que pot ajudar a difondre temes, injustícies o revelacions que mai han comptat amb l'atenció dels mitjans.

En el seu moment vam parlar molt de la pionera The Staircase, de The Jinx, de Making a murderer o de la local Muerte en León. Doncs aquest any tocarà parlar de The Keepers, monumental trencaclosques documental que pretén aportar llum a l'assassinat d'una jove monja l'any 1969. A partir del voluntariós treball de dues ex-alumnes convertides en eficaces investigadores (si us plau, volem ja mateix una sèrie sobre aquesta parella fantàstica que són la Gemma i l'Abbie!), la docusèrie rastreja els fets, intuint des d'un bon principi que, en realitat, l'assassinat de la monja no és més que la punta d'un iceberg calidoscòpic que amaga un món pudent d'abusos sexuals a menors per part de l'església, molt abans que l'escàndol retratat a la magnífica pel·lícula que és Spotlight sortís a la llum. Tal com les pròpies investigadores amateurs confessen en el primer episodi, l'important no era descobrir qui va matar la monja Cathy Cesnik, sinó exposar l'entramat d'encobriment granític i reiterat per part de grans estaments i grupuscles de la societat.


I el Ryan White és prou hàbil com per fer bé dues coses ben difícils. Primera: entén que el grafisme i la morbositat expositiva estan fora de lloc en un tema com aquesta (curiosament, és exactament el mateix codi d'honor que aplica Thomas McCarthy a la mencionada Spotlight). I segona: troba la manera d'articular una narrativa potent davant l'aparentment inabastible univers de personatges, trames i sub-trames, documents, comunicacions i entrevistes.

I ho fa, val a dir-ho, amb una perícia magnífica, amb una habilitat francament fascinant per presentar quelcom mínimament intel·ligible d'una aclaparadora muntanya de fonts i de caps per lligar. Aprofitant amb encert el format episòdic, White llença pistes (amb forma de documents, de fets o de personatges) que es recuperen més endavant, quan ja sembla que aquella veta està fosa i que no duia enlloc.


Però per damunt de tot, el gran encert de White és posar les persones al bell mig de la docusèrie. La humanitat no es perd mai, les víctimes sempre tenen l'última paraula, les persones són allò que importen, en aquest esforç documental titànic. I d'aquest esforç en surten personatges d'una potència inusitada, com la de la Jane Doe, alumna anònima que decideix donar una pas endavant, enfrontar-se als seus terribles traumes d'infantesa, per exposar-se i exposar als culpables, a l'espera de fer justícia i de rescabalar el dany infligit. Les seves escenes, per si soles, muntades una darrera l'altra, podrien esdevenir un llargmetratge intens i humà sobre la superació i el coratge.

Avís als docuserièfils: aquest documental no juga amb les mateixes cartes que, posem per cas, The Jinx. No espereu una confessió final fora de càmera, un tripijoc dels productors o un muntatge decididament manipulador. Aquí hi ha veritat de la bona, enllaunada i servida en safata de plata, però sucosa i estremidora com poques. Set capítols captivadors, devastadors, esfereïdors sobre un crim i el seu encobriment, sobre una capsa de Pandora tancada a pany i forrellat pels poders fàctics que, encara avui en dia, ordenen el món en el que vivim.


Cap comentari :

Train to Busan (Busanhaeng, 2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari

Des que existeix el subgènere dels zombis que tothom, ja siguin els propis artífexs de les pel·lícules, ja sigui la crítica més reputada, intenten bastir alguna analogia amb els renascuts que permeti establir una certa crítica de la societat contemporània que les veu néixer. Això ve passant des de la seminal 'Nit dels morts vivents' del Romero, però també des d'abans, fins i tot, amb títols com 'La invasión de los ladrones de cuerpos' (Invasion of the body snatchers, 1956) de Siegel, tinguda per molts com a un al·legat anticomunista en els temps més àlgids del McCarthysme, quan ni el mateix Siegel ni l'autor de la novel·la pretengueren mai cap càrrega política concreta.

'Train to Busan' no és, en aquest sentit, una excepció. El film denuncia, de manera aquí ben clara i gens velada, l'absoluta pèrdua d'empatia i de capacitat d'ajudar al proïsme de la societat actual (s'entén que està parlant de la societat urbana sud-coreana, però no sembla pas estrafolari ni fora de lloc pretendre que el seu missatge és molt més universalista que això). El protagonista, que ha de portar a la seva filla a veure a la seva mare, està en procés d'oblidar tot allò que distingeix un ésser humà: no només s'ha abocat en la feina (feina de financer sense escrúpols, per acabar-ho d'adobar), deixant de banda el seu plançó, sinó que un cop que esclata l'habitual plaga zombi i queden atrapats en un claustrofòbic tren, actua tan egoistament com pot per salvar-se. Encara més, li demana a sa filla que faci el mateix, que s'oblidi d'ajudar als demés, fins i tot quan la nena mostra senyals de ser una persona atenta i curosa amb els altres.


En el tren, afortunadament, s'hi troben gent de tot tipus, i a més de personatges com el protagonista hi ha passatgers als quals no els val sobreviure a qualsevol preu, sinó que són conscients dels altres i de les seves necessitats. Dit d'una altra manera: semblen humans. I és en aquest "enfrontament" entre els mateixos humans (els veritablement humans, amb cor, ànima i bona voluntat, i els inhumans, egoistes i preocupats tan sols de salvar el seu propi cul) on rau el veritable encant del film.

Perquè allò que fa especial 'Train to Busan' en la seva analogia crítica és que s'esforça en no quedar-se en la simple anècdota que serveix de punt de partida, farcint el seu guió de constants i insistents referències al tema, abordat des de diferents perspectives, en un gir molt destacable d'aquest sub-gènere i que la situa, directament, entre els títols més destacats d'aquesta mena, molt ben acompanyada per la seva preqüela d'animació (del mateix director), Seoul Station.. La crítica no rau únicament en mostrar com en una societat post-industrial l'ésser humà s'ha desdibuixat tant, s'ha separat tant de la seva humanitat que s'ha convertit en zombi, sinó també en explicar i exposar exemples ben clars d'aquest aparentment inevitable fet. La trama, doncs, suporta l'analogia, la transporta (mai millor dit) a la seva destinació final.


I és innegable que la pel·lícula revela que potser caldria una pel·lícula de zombis en la que l'analogia crítica fos envers el patriarcat que domina aquesta 'Train to Busan' (i la gran majoria de les produccions cinematogràfiques que ens arriben, és clar), doncs les dones són relegades a papers molt menors a excepció de la nena co-protagonista. Però cal anar pas a pas. (Ja hi haurà temps, esperem, per a una adaptació de la magnífica novel·la que és 'La última mujer de Australia' de Francisco Javier Solano Villarrubia. De moment ens hem de quedar amb aquesta contundent, trepidant i molt treballada 'Train to Busan', esperant que la seva crítica ens desperti de la letargia que ha desplaçat l'ésser humà del taulell de joc.

Cap comentari :

Seoul Station (2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari
En les estacions de tren de les grans ciutats de tots els països industrialitzats del món, quan cau la nit, comencen a aparèixer-hi uns habitants molt particulars que busquen refugi. Són els vagabunds, gent que ho ha perdut tot, cantó fosc de les societats capitalistes, quasi-ètnies nocturnes pretesament invisibles a ulls del poder i de la societat benestant. Als països en els que el creixement econòmic es va produir a marxes forçades, aquestes diferències entre aquells que han acaparat diners i possessions i aquells que els han perdut són encara més grans, abocant a centenars (literalment, centenars) de vagabunds als voltants de les susdites estacions de tren.

És aquest el punt de partida d'aquesta Seoul Station, preqüela de la magnífica Train to Busan, que el mateix director ha ordit, aquí seguint la seva carrera com a director d'animació. La crisi econòmica ha generat una enorme bossa de pobresa a Corea i, molt en particular, a la capital Seul. El brot de l'habitual virus zombi que ha de provocar l'epidèmia sorgeix aquí de la pobresa, dels descastats, dels invisibles. Sang-Ho insisteix, un cop més, en la denúncia a través dels seus films.


És una llàstima, però, que aquesta pel·lícula d'animació sigui, en tot cas, una mica tova, una mica fràgil en la seva càrrega dramàtica (a diferència del que succeeix a la molt més reeixida seqüela). El problema ve, fonamentalment, d'una animació força limitada que no només repeteix sinó que amplifica l'acostumat hieratisme de l'animació asiàtica, dificultant enormement la transmissió del drama dels individus, veritable i inevitable pal de paller de les pel·lícules de zombis destacables. Hi ha moments del film, sospito, que amb una animació més curosa o amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen, avui en dia) haguessin resultat molt més poderoses: l'escena de la presó, la del jubilat reclamant que el seu país el respecti després d'anys d'esforç i sacrifici, etc.

I tampoc es pot evitar tenir sentiments ambivalents amb el tracte que reben les dones en el seus films. Per bé que és evident que Sang-Ho és molt conscient de la situació dramàtica que viuen en una societat extremadament patriarcal com la coreana i, en conseqüència, no renuncia a posar com a protagonista a una jove prostituta que intenta fugir d'un passat de proxenetes i clients, el paper que hi juguen sol ser de comparsa, de rescatada, d'incapaç d'aixecar cap per si sola.


Amb tot, però, no es pot menysprear un film de zombis intel·ligent i amb intenció crítica clara i tangible, més enllà d'un resultat força fallit. Sang-Ho segueix sent una de les veus asiàtiques destacables i a tenir en compte si no volem evitar acabar amb una epidèmia zombi de primera categoria.

Cap comentari :