Podría destruirte (I may destroy you, 2020) - Michaela Coel (creadora)

Cap comentari

Poc a poc, la ficció (cinematogràfica i televisiva) va atrevint-se a enfrontar-se al món post-metoo. Però poques, fins avui, tan directes, valents i brillants com aquesta Podría destruirte que ha confeccionat la Michaela Coel, dramaturga, actriu, monologuista i cantant. 

Directa perquè la Coel no s'està per romanços i va directe al gra des del primer episodi: la facilitat amb què els voltors violadors poden capturar les seves preses és alarmant, a la vista de tothom, a plena llum del dia o dels neons d'atapeïdes discoteques. Valenta perquè no només s'atansa al tema de les violacions sinó que explora els seus marges a través de protagonistes la innocència dels quals aquí els impedeix veure clar, els impedeix reaccionar: el sacseig és massa violent. 

I brillant, sí, absolutament brillant, perquè la manera en què Coel explica la història (i com la remata) ens remet a aquests temps particulars en què sabem que tenim un problema greu i enquistat i encara no sabem com reaccionar de manera suficientment radical i decidida com per eradicar-ne les arrels. Nosaltres també estem massa corpresos per una realitat amb què hem conviscut massa temps sense ser-ne conscients (quan no mirant cap a una altra banda).

Els tres protagonistes de Podría destruirte han d'enfrontar-se a sí mateixos per poder encarar-se, després, amb el monstre; necessiten fer net, tabula rasa, revisar els fons d'armari. Potser tots nosaltres també hem de fer, en realitat, el mateix, si és que de debò volem desfer-nos d'aquesta intolerable xacra que ja fa massa temps que ens està destruint.

La ruta del dinero (Bedrag, 2015) - Jeppe Gjervig Gram i Jannik Tai Mosholt (Creadors)

Cap comentari

Tots hem patit, en algun moment o un altre, un cert cosmopolitisme pop, aquell comportament que mira fora de la cultura local per buscar un cert elitisme, una certa distinció en productes forans que, pel sol fet de ser-ho, se suposa que tenen més caché, més prestigi. Una de les direccions en què la ficció televisiva ens ha fet mirar ha estat el nord d'Europa (tendència que es recolza, indubtablement, en l'onada inicial de narrativa criminal nòrdica): de Forbrydelsen a Bron/Broen, passant per Borgen o Lilyhammer, les sèries noruegues, sueques o daneses han anat trobant un lloc en la nostra graella.

A pesar que ja fa uns quants anys de les primeres importacions de ficció nòrdica, encara perdura una certa fascinació per aquesta, i per això ens segueixen arribant productes com Bedrag. El problema, que tots els elements de sorpresa ja han desaparegut completament. La fredor, la cruesa, la parsimònia ja no són ingredients tan seductors, i a l'espectador avesat li cal alguna cosa més que completi la recepta narrativa.

Bedrag, una història de corrupció al voltant de les energies renovables arrenca interessant, barrejant temàtiques empresarials, financeres, mafioses sobre un llenç procedimental i policial. Però per una banda els personatges estan dibuixats de manera tan matussera, els seus drames familiars estan explicats amb tan poca convicció, i per l'altra la trama més detectivesca sembla tan escrita amb tiralínies, regurgitant trops i patrons molt remollits, que el visionat es torna pesat i a estones exasperant.

No dubtem que pugui agradar als poc assidus al gènere, però comparat amb altres joies de la ficció televisiva nòrdica Bedrag (si més no la seva primera temporada, l'única de les tres que té que hem vist) navega esmaperduda per territoris ja explorats.


Jodorowsky's Dune (2013) - Frank Pavich

2 comentaris
L'Alejandro Jodorowsky va empendre, als anys 70, un macroprojecte vital absolutament hiperbòlic consistent en l'adaptació de la nissaga de novel·les de ciència ficció Dune del Frank Herbert al cinema. El projecte mai es va completar, però aquest documental complaent i reverencial cap a l'Alejandro explica com va anar el procés des de la perspectiva, fonamentalment, del seu creador, i de diversos acòlits més, tots ells convençuts que estem parlant de la millor pel·lícula mai rodada.

El Jodorowsky, ja ho sabem, és un xarlatà de primera; un d'aquells que es creu les seves pròpies mentides i amb aquesta convicció aconsegueix inculcar-les com a certes en aquells que se l'escolten amb massa atenció. I si li poses una càmera al davant, per descomptat, l'home es desboca i t'explica amb un anglès i un francès macarrònic les anècdotes (probablement falses i hiper-romantitzades) que van farcir el projecte.

El documental, doncs, no serveix per documentar el rodatge del film tant com per dibuixar la figura d'un creador fascinant absolutament abocat al seu art, convençut en tot moment de la seva grandesa, atiat per una ambició desmesurada, i segur que totes les mentides i exageracions que explica van succeir de debò i ell té el mèrit de tot el que li ha passat al cinema des de llavors. (Segons ell, no hi hauria ni Star Wars, ni Blade Runner, ni, així en general, la ciència ficció moderna sense ell i sense aquest Dune fallit).

Però sí, el documental és fascinant per això, perquè retrata la figura del creador, no de l'obra. I no hi ha massa documentals que se'n surtin. I que això fos voluntari o involuntari poc importa, com poc importa si les històries rocambolesques amb què Jodorowsky trufa el projecte són mig certes o inventades del tot. La passió creativa de Jodorowsky es mostra esplendorosa. I tenint en compte algunes de les altres pel·lícules seves de l'època (El topo, La montaña sagrada), de ben segur el Dune del xilè hagués estat una pel·lícula absolutament fascinant i probablement magnífica.

Startup (2016) - Ben Ketai

Cap comentari
Doble llàstima, la de Startup. Primer per no haver tingut una mica més de ressò. I segon (derivat del primer), per no haver estat renovada per a una quarta temporada que permetés seguir expandint el seu univers o bé tancar-la com cal.

Perquè Startup és una sèrie que, en les tres temporades que la hi van permetre, va desplegar uns personatges que podien donar molt de joc a poc que tinguessin una mica de llibertat. Tot parteix d'una programadora estrella, la Izzy Morales (Otmara Marrero), que té la idea revolucionària de crear una xarxa descentralitzada (com una alternativa a Internet) i desregularitzada. Es busca socis, però té la mala sort de creuar-se amb el Nick Talman (Adam Brody), un financer pusil·lànime i covardot que porta el llast d'un pare lligat a activitats delictives, i el Ronald Dacey (esplèndid Edi Gathegi), cap visible de la màfia haitiana de Miami. Per acabar-ho d'adobar, el Phil Rask (un Martin Freeman en un paper que buscar esborrar els límits del seu personatge recurrent i habitual), agent corrupte de l'FBI els segueix la pista esperant traure'n profit.

El còctel de màfia, hackerisme i emprenedoria funciona prou bé. No és perfecte, va al seu ritme, però funciona. I el millor de tot és que els personatges estan constantment en interacció i evolució, molt en particular la figura del Ronald Dacey, que busca apartar-se del món de la violència del carrer per portar una vida decent però al qual ni el seu passat ni el seu present semblen voler-li donar l'oportunitat.

En la segona temporada, a més, s'hi incorpora el sempre magnètic Ron Perlman, com a inversor i director d'operacions, donant-li una embranzida a la vessant empresarial de la sèrie que li escau molt bé.

No és, com dèiem, una sèrie perfecta, però té molts elements molt interessants, alguna cosa a explicar, uns diàlegs molt ben escrits, i un missatge a entregar, per bé que la decisió de cancel·lar-la abans d'hora no permeté que això últim quallés. Mereix, en tot cas, un visionat agraït. 

El colapso (L'éffondrement, 2018) - Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto (creadors)

Cap comentari

Ha estat una de les revelacions de la temporada coronavírica, una temporada marcada per poques estrenes destacades i per espectadors àvids de sèries que deixin pòsit més enllà del seu visionat. Aquesta producció francesa de 8 capítols de 20 minuts de durada que ha estrenat Filmin arriba en un moment que juga tant a favor com en contra.

Perquè aquest 'El colapso' parla d'un esfondrament econòmic global en què la societat, pagant els seus reincidents excessos, trontolla des dels seus fonaments (l'economia i, amb ella, l'energia i els serveis bàsics) i descavalca a la població del seu benestar, sigui aquest al nivell que sigui (que hi ha benestar superlatiu, el dels rics, com hi ha benestar infrahumà, el d'aquella part de la població que ha cregut que la seva situació precària és, també, benestar).


Davant nostre desfilen una colla de persones aparentment deslligades entre sí que lluiten per acomodar-se a aquesta "nova normalitat". I quan diem acomodar-se volem dir sobreviure. Perquè 'El colapso', de fet, va d'això, de sobreviure, ja siguis caixer del supermercat de la cantonada, fastigosament ric, o un simple pare/mare de família.

I arriba en un moment molt determinat, aquest 'El colapso' que, com dèiem, juga alhora a favor seu però també en contra. A favor, per descomptat, donades les ressonàncies múltiples a discursos que ja venim sentint fa temps (la necessitat de la desacceleració, de la sostenibilitat) així com amb possibles escenaris que ara, amb la pandèmia del COVID-19, semblen menys llunyans o conspiranoics.

Però, alhora, la situació d'excepció que vivim des de fa uns mesos ha convertit qualsevol distopia en una anècdota intranscendent.


No ajuda que la sèrie no es doni temps (o no en tingui, que 20 minuts passen molt ràpid) per donar millor forma als personatges, per desenvolupar-los i permetre que ens els fem nostres. Les històries que explica són totes terribles però a l'espectador només li toca la fibra aquell que parteix d'un problema àmpliament reconeixible i fràgil com és la situació d'abandó de la gent gran. La insistència dels realitzadors a entrecreuar les històries no passa de l'anècdota. I la decisió de filmar tots els episodis en un únic pla-seqüència és molt lloable i fabulós (a més de MAGNÍFICAMENT executat) però no deixa de ser un joc pirotècnic efectista que segur que ha demanat un gran esforç però que aquest mateix esforç podria haver estat dedicat a sortejar la misogínia involuntària dels tres creadors, que segueixen creient que els personatges femenins són els que bloquegen la consecució dels objectius dels homes (i això passa en, com a mínim, 5 dels 8 episodis).


La sèrie, a més, fuig d'entrar en detalls tècnics sobre els motius de la debacle, quedant la seva denúncia en una soflama conspiranòica que culmina en un últim episodi que, precisament, subratlla aquesta mancança intentant tot el contrari. No és estrany, donat que la "colapsologia", el corrent de pensament que alerta d'un esfondrament com el que proposa la sèrie, està fortament arrelat a França, a pesar que és una idea que es remunta, en realitat, als orígens del pensament clàssic.

A pesar de tot, però, la sèrie més o menys funciona en alguns moments, encara que sigui per la curiositat malsana de l'espectador habituat als apocalipsis (ja siguin zombi o de qualsevol altre tipus), o per la voluntat del mateix de comprar el seu discurs ideològic populista (els rics i els polítics es salvaran, la resta es mataran els uns als altres) o pretendre que, en realitat, 'El colapso' és alguna cosa més que un divertiment atrevidot.