Garage (2007) - Lenny Abrahamson

Cap comentari
De vegades, en contra del que molts productors pensen, no calen explosions ni artificis per fer cinema. En Lenny Abrahamson ho demostra en la seva primera pel·lícula, dibuixant el perfil d'un home al que habitualment anomenaríem el "babau del poble" amb una concisió i un detall extrem i curós.

En Josie és l'encarregat d'una vella benzinera a les afores d'un poble de mala mort on tothom porta una vida personal decididament miserable i plena de buits emocionals. És justament en Josie, al que tots tracten com si fos curt de gambals, el que assaboreix els petits plaers de la vida, com un bosc udolant o una carretera pràcticament deserta. A en Josie, solitari obligat, excomulgat socialment, tan sols li manca una cosa: poder compartir-ho amb algú.
La gent del poble, però, plena de frustració i mancances, se'n fot d'ell a tort i dret, intentant apaivagar la seva consciencia, mentre en Josie posa l'altra galta, intentant fer veure que no passa res.
Perfilat amb tendresa, sense voler-ne exagerar les virtuts i les bondats, el personatge de'n Josie és l'últim lluitador en un món que es fagocita a si mateix, corromput per les seves pròpies frustracions i incapacitats, incapaç de tolerar la bondat en emmirallar-s'hi.
Subtil, fresca, més transcendent del que insinua, Garage s'endevina un film entranyable i rigurós, al que, tal vegada, li sobri una mica de contemplació però que, en tot cas, representa una bona mostra d'un cinema europeu que intenta resistir-se als mandats del dòlar.

Cap comentari :

El Secreto De Los Hermanos Grimm (2005) - Terry Gilliam

Cap comentari
Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

Cap comentari :

Valkyrie (2008) - Bryan Singer

Cap comentari
És una veritable llàstima que Bryan Singer hagi dirigit això. I ho dic perquè el jove director havia demostrat, sobradament, ser capaç d'agafar les regnes de projectes enormes i convertir-les en productes decents i gens ofensius per a un públic més o menys exigent. Però aquesta se li ha escapat de les mans.
La història d'uns alemanys que lluiten per assassinar Hitler i acabar així amb el seu imperi del terror s'explica desganadament, sense pols, sense suspens, acumulant escenes suposadament tenses però carents de fermesa i vibrantor. Un guió enrevessat que juga a ser críptic -per acabar sent confús- i una certa insistència en fer veure que el protagonista se l'està jugant acaben tirant per terra el lloable esforç de dur a la pantalla aquesta història necessària. Una llàstima, de debò.

Cap comentari :

Get Smart (2008) - Peter Segal

Cap comentari
Ja se sap que, quan un sap perfectament el que va a veure, la pel·lícula rares vegades el decep. Veure aquest remake de la suposadament divertida sèrie de televisió dels 70 "Superagente 86" i pretendre trobar-hi reflexions filosòfiques no porta enlloc. Però si el que es busca és un riure fàcil, no massa treballat, és possible que, fins i tot, s'hi trobi alguna cosa més del previst.

I és que aquesta Get Smart sorprèn, incialment, per no buscar el riure en l'escatologia -tan sols un gag absolutament prescindible en aquest sentit- sinó en l'absurd i, sobretot, en la burla cap a un personatge perfectament encarnat per Steve Carrell, babau, inocent, sobre el que recauen totes les burles possibles.
Hi ha pocs gags inoblidables, però n'hi ha força de molt decents, i si ens poséssim a comparar aquests gags ambels de altre comèdies actuals (La Pantera Rosa, per exemple?) no hi ha color.

Sorpren, d'afegit, per un detall inesperat i poc usual. Habitualment, les comèdies esbojarrades al voltant d'una trama d'espies o policíaca acaba defallint en el seu metratge final donat que és quan la trama s'ha de tancar i el guió està més pendent d'això que de farcir-ho amb més gags de qualitat. A Get Smart li passa el mateix, però la sorpresa és comprovar que s'ha posat molt d'esforç en concloure el film amb 20 minuts d'acció molt realista i efectiva, amb gran desplegament d'efectes visuals que, si bé no acaba de funcionar doncs l'espectador segueix demanant gags, i aquests fluixegen, no el deixa avorrint-se i amb ganes de que apareguin els crèdits.

En definitiva, si un té un paladar poc exigent, es poden passar unes molt bones estones amb aquesta revisió de l'agent Maxwell Smart. I sí, aquí també hi ha gags amb el passadís de les portes... i fan gràcia.

Cap comentari :

In Search of A Midnight Kiss (2008) - Alex Holdridge

1 comentari
Feia temps que no s'estrenava per aquí una pel·lícula amb tots els trets de la independència cinematogràfica nord-americana. Hi són presents tots els tics: filmada en blanc i negre, actors desconeguts, una ciutat com a rerefons, diàlegs treballats i ganes de buscar complicitat.
L'únic problema és que la fórmula, aquí, sona a gastada, a forçada. No és aquesta recerca d'un petò a mitjanit una mala pel·lícula, però són precisament els seus tics, els seus estil·lemes els que la fan trontollar. La història d'una cita a cegues de dues ànimes perdudes a Los Angeles intenta ser enginyosa però els diàlegs acaben sortint poc fluids, forçats, encaixats amb calçador, mancats de frescor, i els actors i actrius, tot i ser convincents, acaben embarrancant-se amb unes frases que busquen ser ganxo però a destemps, sense preparar el terreny, sense semblar natural, que és el pitjor que li pot passar a un film independent.
Això sí, a qui li agradessin films com "Los Hermanos McMullen" aquesta no li decebrà, doncs els elements -i potser els errors- són els mateixos.