Bela Lugosi llegint el conte d'Edgar Allan Poe "The Tell-Tale Heart (El cor delator)

Cap comentari
Bela Lugosi no va ser un actor convencional, sobre ell s'han escrit milers de pàgines parlant de la seva excentricitat. Va interpretar tots els malvats del gènere terror possibles: monstres, vampirs, professors i científics megalòmans, homes llop... i un llarg etc. 


La seva mirada però sobre tot la seva fascinant veu el van convertir en un clàssic de les pel·lícules de por, i des de que es va posar la capa de Drácula, aquest personatge el va acompanyar fins el final.

En aquestes dates castanyeres-halloweeeneres, volem recordar-lo precisament per la seva veu, llegint un dels contes més coneguts d'Edgar Allan Poe: El cor delator. I perquè pugueu gaudir de la seva veu i el seu meravellós accent  us posem també el text, a sota del video, només heu d'anar passant les pàgines. 

Gaudiu de l'experiència (i no passeu por)!


Cap comentari :

Conferència de Charlie Kaufman sobre com escriure guions

Cap comentari
Charlie Kaufman és un dels guionistes estrella de la indústria cinematogràfica. Té aquella aura d'intel·lectual amb sentit de l'humor que captiva el més exigent i ell solet ha aconseguir convertir-se en una celebritat escrivint per Hollywood, fet que no és massa comú en els temps que corren.


Després de molts anys com a guionista de sèries de televisió, va debutar al cine amb "Cómo ser John Malkovich" (Being John Malkovich -1999) pel·lícula que va sorprendre, sacejar i divertir alhora a crítica i públic; des de llavors va tenir l'atenció de tot el sector. Pel·lícules com Human Nature (2001), "Confesiones de una mente peligrosa" (Confessions of a Dangerous Mind 2002) o la meravellosa "El lladre d’orquídies" (Adaptation - 2002) el van convertir en un dels guionistes més desitjats pels sectors de la industria més arriscats i menys convencionals.

Ell ha sigut la única persona al món capaç d'inventar-se un germà bessó (Donald Kaufman) i aconseguir que el nominessin als Oscars i que guanyés el BAFTA al millor guió per "El ladrón de orquídeas".

I no s'ha d'oblidar que en Kaufman, el real, es va ajuntar amb en Michel Gondry per crear una de les històries més fantàstiques dels últims 20 anys "Olvídate de mi" (Eternal sunshine of a spotless mind 2004) amb la que va guanyar l'Oscar i el BAFTA al millor guió. Després va venir  Synecdoche (2008), film en el que també es va atrevir amb la direcció i que va dividir l'audiència entre aquells als que va encantar i aquells als que va avorrir...  I actualment està acabant de polir Anomalisa, un film rodat en stop-motion que s'estrenarà a principis de 2016.

Però el que realment volia compartir avui és aquesta conferència o master class que en Charlie Kaufman va donar fa uns anys a l'Acadèmia Britànica d'Arts Filmiques i Televisió que és una joia imprescindible per a tots aquells apassionats pel procés d'escriure. En ella es troba el Kaufman més clàssic, explicant els mecanismes que es posen en marxa des de que es té una idea "innocent" fins que es converteix en realitat.

Espero que la disfruteu!

Cap comentari :

Marte (The martian) (2015) - Ridley Scott

3 comentaris
Ningú pot dubtar a aquestes alçades de la partida que el Ridley Scott és un director capaç d'infligir dues hores de tensió espacial (com a Alien) o d'explicar faules de ciència ficció existencials (com Blade Runner). Però que ho sàpiga fer, que ho hagi demostrat amb antelació no vol dir que ho hagi tornat a fer. Perquè a The martian, ja us ho diem ara, no ha fet cap de les dues coses. Scott ha prescindit parcialment de la tensió dramàtica i totalment de la intenció cienciaficcional. I entenem que ho ha fet volent.

Perquè sembla molt evident que Scott ha volgut, amb The martian, fer un entreteniment grandiloqüent i car, farcit d'estrelles de diverses magnituds però totes reconeixibles (Matt Damon, Jessica Chastain, Jeff Daniels, Chiwetel Ejiofor, Kristen Wiig, Kate Mara, Michael Peña, Sean Bean, Donald Glover) que entretingui durant dues hores i un se'n vagi a casa tan content, sense replantejar-se la vida ni l'existència. I compleix, abastament.

The martian és una pel·lícula d'aventures a l'espai (que no de ciència ficció), amb tot el que això comporta. El pobre Matt Damon, un cop més, és deixat enrere (per error involuntari, per descomptat, sempre és involuntari) pel seu país. I, és clar, el seu país, representant com és dels valors de la humanitat del segle XXI, no pot deixar-lo allà tirat: cal anar-lo a buscar, jugar-s'ho tot a una carta (és a dir, les vides d'altres) per rescatar una vida humana, doncs el seu valor és incalculable (i si és el Matt Damon, encara més). Per tant, la pel·lícula segueix en paral·lel els esforços dels humans que fan el que poden per organitzar-se i col·laborar en la salvació de l'astronauta, alhora que el pobre Matt Damon, tot sol i cada cop més mancat de subministraments, es busca la vida per aguantar fins que arribi la cavalleria.


I aquesta lluita per la supervivència de l'astronauta, que en altres mans hagués suposat un tour de force extenuant contra els elements (un Gravity, per entendre'ns), aquí és servit enfocant-se més en les solucions que no pas en els problemes. Dit d'una altra manera, l'Scott no ens planteja amb suficient dramatisme ni èmfasi en cadascun dels petits/grans problemes que l'astronauta afronta per sobreviure, sinó que, directament, ens mostra al Matt Damon tenint la idea que li solucionarà el problema de manera quasi immediata. No tinc prou queviures? Doncs planto patates. Tinc fred? Tinc aquí una càpsula d'urani que em farà d'estufa. Etc. La càrrega dramàtica no està en el problema, està en la solució, en l'habilitat de Damon per sortir-se'n de totes les situacions compromeses aparentment sense massa esforç (és capaç, ell solet, de llevar una coberta de la nau d'un pes aproximat de 400 kg, després d'haver patit restriccions alimentàries durant molts mesos).
És a dir, que per descomptat que hi ha tensió en quant als obstacles que li van apareixent, però aquests es dissolen ràpid doncs el Matt Damon ho pot tot. La ciència, l'ésser humà intel·ligent, ho poden tot. I l'Scott no ens vol fer patir massa, en aquest sentit. El desconfort de l'espectador dura poc, el confort, per contra, se li subministra ininterrompudament (amb l'afegitó d'uns quants tocs de sentit de l'humor, allò que Ridley Scott mai no ha tingut ni fet gala). I tothom està disposat a col·laborar-hi. Fins i tot el govern xinès, que accedeix a descobrir un projecte aeroespacial secret per, de mutu propi, proposar ajudar a la NASA. Perquè, això sí, la pel·lícula és políticament correcta en tots els sentits.


I si el Ridley té a bé desproveir la pel·lícula d'un excés de tensió, també sembla fugir de qualsevol intenció filosòfica o de reflexió al respecte del que està explicant (fuig de fer allò que en diríem un Interstellar, un 2001, què carall!, un Blade Runner!). Aquí no hi ha massa a mastegar. I, de fet, la inclusió cap al final d'un epíleg francament lamentable més que donar-li el punt intel·lectual el que fa és fer-te adonar que, en realitat, acabes de passar dues hores (dues bones hores) sense pensar en res, deixant-te convèncer que l'home i la ciència ho poden tot si col·laboren. Perquè aquesta pel·lícula, amics, no va de pensar: va d'entretenir.



3 comentaris :

Les millors pel·lícules dels últims 25 anys (segons els usuaris de la IMDB)

2 comentaris
La nostra estimada IMDB (Internet Movie DataBase) celebra enguany els seus 25 anys d`'història, i com qualsevol amant del cinema, nosaltres els felicitem de tot cor.



Per a celebrar-ho, la pàgina web estatunidenca fa una setmana que ens està oferint recopilacions de dades curioses, i la que ens ha sorprès avui és la llista de les millors pel·lícules dels últims 25 anys, que compartim tot seguit:

Llista IMDB de les millors pel·lícules dels últims 25 anys


2014: "Interstelar"
2013: "El lobo de Wall Street"
2012: "Django Desencadenat"
2011: "Intocable"
2010: "Orígen"
2009: "Maleïts malparits"
2008: "El caballer fosc"
2007: "Enmig de la natura"
2006: "Infiltrats"
2005: "Batman Begins"
2004: "Olvídate de mi"
2003: "El senyor dels anells: el retorn del rei"
2002: "El senyor dels anells: les dues torres"
2001: "El senyor dels anells: la germandat de l'anell"
2000: "Memento"
1999: "Fight Club"
1998: "Saving Private Ryan"
1997: "La vida és bella"
1996: "Fargo"
1995: "Seven"
1994: "Cadena perpètua"
1993: "La llista de Schindler"
1992: "Reservoir Dogs"
1991: "El silenci dels anyells"
1990: "Un dels nostres"

Curiositats: 

     La llista ha estat feta amb la pel·lícula amb més alta puntuació votada cada any pels usuaris 
        registrats a la pàgina.
     Christopher Nolan és el guanyador absolut, té 5 pel·lícules (de les 9 que ha dirigit en els últims 25 anys).


     La segona posició del ranking la comparteixen Martin Scorsese, Quentin Tarantino i Peter 
        Jackson, amb 3 pel·lícules cadascun dins de la llista).
     La tercera posició també és compartida per Steven Spielberg i David Fincher), amb dues 
        pel·lícules a la llista.
     Malauradament, no hi ha cap directora.
     Els guionistes/escriptors més presents a la llista són Christopher Nolan (5), Jonathan Nolan (3), 
        Quentin Tarantino (3) i J.RR Tolkien (3).
  L'actor més present a la llista 
     és en Leonardo Di Caprio amb 
     4 títols, seguit per l'Elijah Wood, 
     en Viggo Mortensen, i la resta de 
     la colla anellenca amb 3 títols, i 
     en Brad Pitt també amb 3 
     pel·lícules.
 Entre films de ciència-ficció i 
    fantasia, sumen 8 pel·lícules del 
    total de 25.

2 comentaris :

Titicut Follies (1967) - Frederick Wiseman

2 comentaris

- Vladimir, tal com t'havia dit anteriorment, si veiés que has millorat...
- Però com puc millorar si estic empitjorant?!?! Intento dir-te que cada dia estic pitjor per les circumstàncies, per la situació, i em dius "fins que vegi que estàs millor". Cada cop estic pitjor! Així que deu ser pel tractament, o per la situació, o el lloc, o... o els altres pacients internats. No sé per què. Només vull tornar a la presó, on haig d'estar.



Aquesta conversa té lloc entre un representant del comitè que ha de aprovar o denegar l'alta d'un pacient en el centre psiquiàtric de Bridgewater (Massachusetts) i el Vladimir, un pacient que hi ha estat enviat des de la presó del comtat. Després d'un any i mig, el Vladimir prefereix tornar a la presó que quedar-se a Bridgewater.

Frederick Wiseman és un dels més grans documentalistes de la història del cinema (amb el permís dels meus adorats Errol Morris i Werner Herzog). I és, a més, com els bons documentalistes, un cineasta irredempt (als seus 85 anys, aquesta temporada ens ha entregat una de les millors pel·lícules, National Gallery), inquiet i incansable, incapaç de no embarcar-se, any rere any, en la filmació d'algun nou treball, sovint amb la intenció d'apropar-se (i apropar-li al públic) aspectes de la nostra societat prou desconeguts. És, justament, el cas de la seva primera pel·lícula, aquesta Titicut Follies, en la que el Wiseman s'escola dins del sistema d'institucions psiquiàtriques.


I perquè us en feu una idea, el que va filmar (era l'any 1966) va provocar, previ a la seva exhibició al Festival de Cinema de Nova York, que l'estat de Massachusetts en prohibís l'exhibició, prohibició que, a pesar de les apel·lacions de Wiseman, romangué vigent fins al 1991. I és que el que l'ull del Wiseman va filmar allà dins foren pacients reclosos en cel·les durant dies sencers, alimentació a la força, condicions higièniques molt laxes, vexacions diverses, i un llarg etcètera de tractaments inhumans. El més esfereïdor de tot, però, és l'absoluta manca d'empatia dels guàrdies de la institució, incapaços de tractar-los amb dignitat, de cuidar-los, de ser comprensius o de fer-los-hi costat. Aïllats del món, reclosos sota la vigilància de funcionaris despreocupats i mancats de la més mínima decència humana, els malalts deambulen per les seves cel·les, pel pati o per les instal·lacions abstrets en les seves pròpies paranoies, abocats a l'angoixa permanent per un món que no els vol ni veure ni comprendre.


Amb una narració intencionadament insidiosa, deixant que la càmera rodi quan res no sembla presagiar una reacció valuosa o memorable, Wiseman encapsula en 80 minuts un retrat d'una societat que mira cap a una altra banda mentre l'egòlatra superintendent de Bridgewater organitza un concurs de talents entre els pacients a major glòria d'ell mateix i de les seves habilitats de showman. I retrata aquesta societat posant l'ull, justament, sobre allò que aquesta no vol veure, allò que li incomoda i molesta, allò que preferiria que no existís.


2 comentaris :