Vídeo del Tom Selleck fent d'Indiana Jones

1 comentari

Ja us vam explicar, fa temps, que hi ha hagut en la història del cinema un munt de recasts, és a dir, casos en els que es canvia l'actor/actriu principal per un altre a última hora.
I un dels més grans recasts, per descomptat, és el del Tom Selleck fent d'Indiana Jones, que quan ja era definitiu i comptava amb l'aprovació de l'Spielberg i el Lucas, va decidir seguir amb el seu personatge televisiu de Magnum, que en aquells moments ja gaudia de gran èxit als EE.UU.

Sempre ens ha semblat una història curiosa i ens ha fet gràcia imaginar-nos a un Indiana Jones amb bigoti frondós però, tot i així, ha estat un xoc descobrir a Collider les imatges de la prova de càsting que li van fet al Tom Selleck. Ens hem quedat una mica estorats.



Què? Com us ha quedat el cos?

Amistats de cinema (XI)

Cap comentari
Les millors amistats són duradores. I, és clar, la nostra nissaga de posts sobre amistats de cinema, també. Ja van onze edicions (repassa-les totes, que no et pots perdre ni una foto).
Aquí us en portem un nou grapat.

No sabem quins lligams uneixen a l'Steven Seagal amb el Putin, però no ens fa gens de gràcia
De sobte ens ha semblat estar veient a la Agnès Varda i al Martin Scorsese en una escena de The wolf of Wall Street
Amenaces entre l'Elvis i el Fred Astaire (és estrany que el Sinatra no s'hi fiqui)

No sabèm de què parlen, però vendríem l'ànima per haver pogut estar en aquesta conversa entre el Groucho Marx i el Jack Nicholson

El Dean Martin, com a bon italo-americà, ensenyant al John Wayne què vol dir espaghettis "al dente"

Tothom té les amistats que es mereix (excepte el pobre ximpanzé de la foto, al costat del Ronald Reagan)

Us imagineu una col·laboració cinematogràfica entre el John Waters i el David Lynch?

"Algun dia -pensa la Jessica lange- seré gran i em donaran papers interessants, com a la Bette Davis"

John Cassavettes, Peter Falk, Gena Rowlands i Ben Gazzara fent unes copes

El Kyle MacLachlan massa a prop del Yao Ming

Cap comentari :

BSO de Withnail and I (1987, Bruce Robinson) - David Dundas & Rick Wentworth

Cap comentari
Deixeu-me començar per aquí: La banda sonora de la pel·lícula britànica Withnail and I és una de les meves favorites de tots els temps. Sí, sí, per sobre de la de 'Psicosi' del Herrmann, per sobre de la de 'El cielo protector' del Ryuichi Sakamoto, la del 'Dràcula de Bram Stoker' del Wojciek Kilar o de les brillants recopilacions de temes solts de les pel·lícules del Wim Wenders.

I és que aquesta BSO del David Dundas i del Rick Wentworth és tota una delicadesa. Tot i que barrejades entre els diferents temes composats específicament per a la pel·lícula hi figuren fins a sis cançons (que es situen entre el rock més punyent del Jimi Hendrix o els Beatles i l'orquestra de ball dels anys 20 i 30 de la New Mayfair Dance Orchestra), la veritable essència d'aquesta banda sonora són els temes de la parella de compositors abans mencionats.

I és que els compositors s'allunyen de la orquestració tradicional i tot treballant amb instruments ben pop/rock, són capaços de dibuixar una atmosfera perfecta per a la pel·lícula. Evocativa, enganxosa, inspiradíssima, la banda sonora travessa els camps de les afores de Londres per acollir aquest parell de personatges a la recerca de si mateixos i la seva essència.

Deixeu-vos portar per les melodies captivadores de Withnail and I.



Cap comentari :

Les pel·lícules amb més "fucks"

Cap comentari

Les hi haurem de rentar la llengua amb sabó, perquè aquestes són les pel·lícules que acumulen més vegades l'ús de la paraula "fuck". La llista l'ha realitzada la gent de Listology. Us hem enllaçat les 25 primeres a les seves respectives fitxes de Filmaffinity, doncs molts títols no són precisament massa coneguts.
Apa, doncs, ja podeu començar a renegar.
  1.     Nil by Mouth 470
  2.     Casino 422
  3.     Another Day in Paradise 327
  4.     Summer of Sam 326
  5.     Twin Town 320
  6.     Sweet Sixteen 313
  7.     Narc 298
  8.     Born on the Fourth of July 289
  9.     Big Lebowski 281
  10.     Tigerland 276
  11.     Made 274
  12.     Fubar 274
  13.     Pulp Fiction 271
  14.     State Property 2 270
  15.     Wiseguys vs. Zombies 258
  16.     Reservoir Dogs 252
  17.     Jarhead 251
  18.     State Property 2 248
  19.     Dead Presidents 247
  20.     Goodfellas 246
  21.     Boondock Saints 246
  22.     My Name is Joe 230
  23.     Jay and Silent Bob Strike Back 228
  24.     True Romance 225
  25.     Empire 220
  26.     State of Grace 210
  27.     Scarface 208
  28.     Suicide Kings 207
  29.     American History X 205
  30.     8 Mile 200
  31.     Four Rooms 193
  32.     Magnolia 190
  33.     Monster 189
  34.     Belly 186
  35.     Donnie Brasco 185
  36.     Devil's Rejects 175
  37.     Blue Collar 173
  38.     Get Rich or Die Tryin' 170
  39.     Shaft (2000) 165
  40.     Hoffa 153
  41.     Snatch 153
  42.     Paid in Full 153
  43.     Bad Santa 147
  44.     Commitments 145
  45.     Glengarry Glen Ross 138
  46.     Domino 138
  47.     South Park: BLU 133
  48.     Blair Witch Project 133
  49.     Harlem Nights 133
  50.     Midnight Run 132
  51.     Jackie Brown 131
  52.     Confidence 130
  53.     Platoon 130
  54.     Good Will Hunting 129
  55.     Cabin Fever 128
  56.     Raging Bull 128
  57.     Assault on Precint 13 127
  58.     Gigli 123
  59.     Phone Booth 122
  60.     Chasing Amy 121
  61.     Training Day 121
  62.     Dogma 120
  63.     Any Given Sunday 117
  64.     Sexy Beast 117
  65.     Lock, Stock, & 2SB 114
  66.     SLC Punk! 110
  67.      25th Hour 110
  68.     Point Break 105
  69.     Trainspotting 104
  70.     Last Boy Scout 102
  71.     Aristocrats 100
  72.     Bulworth 95
  73.     Swingers 95
  74.     Detroit Rock City 83
  75.     Shaun of the Dead 77
  76.     Life 63
  77.     Dazed and Confused 59
  78.     48 Hrs. 48
  79.     Gunner Palace 42
  80.     Four Weddings and a Funeral 42 






Cap comentari :

Seqüeles que potser no sabies que existien (1ª part)

1 comentari
Potser no sabies que existien aquestes seqüeles. O potser no et calia saber-ho. Però hem fet un esforç mental i emocional molt gran per no esquinçar-nos les vestidures i poder-te acostar 10 seqüeles de pel·lícules que potser no hagués calgut que en tinguessin.

Titanic / Titanic 2

Poca broma, que en el centenari del Titanic es llença al mar un creuer espectacular i luxós amb el nom de Titanic 2 (ai, pobrets) i un tsunami acaba posant un iceberg en la seva trajectòria. És una de les pel·licules amb pitjors votacions a Filmaffinity.


Grease / Grease II

Doncs què voleu que us diguem... per molt que hi surti la nostra adorada Michelle Pfeiffer, aquesta segona part de l'èxit del Randall Kleiser no té res a veure amb l'original. Ni els protagonistes tenen carisma (i encara menys química), ni les cançons són memorables. I es nota. Si la Pfeiffer va triomfar després d'això va ser de pur miracle.


American Psycho / American Psycho II


Això no hi ha per on agafar-ho. Que es vulgui fer una continuació pot tenir un cert passi. Però que la protagonista sigui una molt jove Mila Kunis, la frase promocional sigui la que és i que, per acabar-ho d'adobar, la dirigeixi el Morgan Freeman (sí! El Morgan Freman!!!)... Deixem-ho estar.


Rosemary's baby / Look what happened to Rosemary's baby


Ja només pel pòster queda clar que la cosa grinyola per tot arreu. Va ser una adaptació televisiva que el muntador de la original va empescar-se per allargar la trama. Es veu que la Rosemary traeix al culte satànic i s'emporta al nadó, mentre intenta inculcar-li valors cristians. El millor, però, el títol.


Los siete magníficos / El desafío de los siete magníficos


Si aquesta seqüela s'hagués rodat en l'actualitat segur que el títol hagués estat alguna cosa semblant a "Los ocho magníficos". O "Los siete magníficos y medio" (protagonitzada pel Chiquito de la Calzada o Martes y Trece). I, que consti, aquesta no és l'única seqüela de la pel·lícula protagonitzada pel Yul Brinner. De fet és la quarta (i última?). Mira, la primera seqüela que es va fer, "El regreso de los siete magníficos", tot i ser molt inferior a l'original, si més no comptava amb part del repartiment original. Però és que la resta ja va ser anar-se traient històries similars per anar esprement la gallina dels ous d'or.

Los pájaros / Los pájaros 2: el fin del mundo


Es veu que algun d'aquells antifans del final obert de "Els ocells" del Hitchcock va decidir que ell l'hagués acabada millor i s'hi va posar a dur-ho a la pràctica. De fet, hi ha dos directors: un és un tal Rick Rosenthal (que ja va tenir el plaer de filmar una de les seqüeles més absurdes de la història, Halloween II, en la que no apareix ni el Michael Myers ni ningú de la primera). I l'altre director és... l'Alan Smithee. És a dir, que algú va fer-ho per menjar però era, si més no, molt conscient del sacrilegi que estava cometent. Per cert, per acabar-ho d'adobar, aparició estelar de la Tippi Hedren. Lamentable.


Psicosis / Psicosis II


Ah, espera't, que no hem acabat de maltractar al pobre Hitch. Als 80, en plena eclosió del gènere de terror de consum, es van arribar a fer no una sinó dues seqüeles de l'obra mestra del terror que és Psicosi. Molt més truculenta, molt menys enginyosa, segueix al Norman Bates molts anys després, amb un repartiment molt bo: Anthony Perkins i Vera Miles repeteixen, i s'hi afegeixen la Meg Tilly, el Robert Loggia i el Dennis Franz.


Donnie Darko / S. Darko



Sense ser cap meravella, cal donar-li crèdit a Donnie Darko per ser una pel·lícula que sabia com mantenir-te interessat força estona. El que no calia, potser, és fer-ne una seqüela ara seguint a la Samantha, germana del protagonista de la primera. Va anar directament a la paperera al DVD.


Lawrence d'Aràbia / A dangerous man: Lawrence after Arabia


No, no és una broma. Però, val a dir-ho, segurament és la millor seqüela de totes les que hem recopilat aquí. Es tracta d'una reconstrucció ficcionada dels esdeveniments que van seguir als tractas per l'obra mestra del David Lean. El paper del Lawrence va recaure en un joveníssim Ralph Fiennes, en el seu primer paper protagonista i la direcció en el Christopher Menaul, un habílíssim director al que personalment adorem per haver dirigit una de les millors sèries de la història, Prime Suspect. En definitiva, que el que semblava un sacrilegi es veu que és una molt respectable pel·licula fet amb cura i respecte per l'original.


Patton / Los últimos días de Patton


El general Patton, molts anys més tard de les gestes bèl·liques, pateix un accident i, tot recuperant-se a l'hospital, comença a explicar batalletes. No calia, la veritat, no calia gens.


Continuarà


No marxeu que, com no podia ser d'una altra manera, aquest post també tindrà una seqüela que, esperem, no serà tan lamentable com les que hem revisat aquí.

Pel·lícules que t'han fet trencar-te la closca

2 comentaris
Et passes la pel·lícula esperant que algú et doni una explicació. Però aquesta no només no arriba sinó que arriben nous interrogants. Parlem d'aquelles pel·lícules en les que, un cop has sortit de la projecció, t'hi pots passar una bona estona recomposant les peces per intentar trobar-li algun sentit.
De fet, la major part de les pel·lícules que llistarem a continuació obtenen una reacció comuna en els espectadors: un cop s'acaba la pel·lícula se senten xiuxiueigs i es percep que hi ha ganes de que, en realitat, encara quedi una escena més que ho acabi d'explicar tot. Però no passa mai.

Vagi per endavant que excloem d'aquesta llista aquelles pel·lícules que, des d'un bon principi, saps que es tracta d'al·lucinacions, o de somnis o d'alguna cosa semblant. No hi entren, doncs, ni Matrix (des quasi el principi sabem que el Neo viu en una realitat virtual), ni El club de la lluita (et passes tota la pel·lícula entenent el que passa, si de cas és al final en que has de revisar-ho tot), ni Memento (des del principi sabem que té pèrdues de memòria a curt termini i, per tant, seguint aquesta premissa, la pel·lícula s'entén perfectament en tot moment, més enllà del suspens que el Nolan vol incorporar), ni Inception (no passa massa estona fins que t'expliquen quin és el pla que tenen entre mans), i tantes d'altres. Així doncs, tan sols hi incloem aquelles que tant durant la seva projecció com després ens han obligat a pensar molt, a col·locar correctament les peces per tal d'entendre-hi alguna cosa.
Ei, i que algú pot haver-ho captat en seguida i que alguna d'aquestes no li suposés cap trencaclosques, cap problema, però més enllà d'experiències personals, creiem que aquests són uns bons exemples de pel·lícules complicades.


Enemy (2013, Denis Villeneuve)

El pobre Jake Gyllenhaal les torna a passar negres en un altre trencaclosques en el que la realitat sembla duplicar-se. És un doble? Un germà bessó? S'ho imagina? Ho somia? Un parell de biodramines pel mareig?


Donnie Darko (2001, Richard Kelly)
Que el Jake Gyllenhaal alucini a les seves pel·lícules ja no ens sobta. Sembla encarnar perfectament l'home trasbalsat per una realitat que comença a superar-lo. I això que és tan sols un adolescent.


Lost Highway (1997, David Lynch)
El trencaclosques modern per excel·lència.A partir de la mítica frase "El Dick Laurent és mort" es desencadena una fugida endavant del protagonista amb resultats funestos per a la linealitat i la comprensió de l'espectador. Una de les pel·lícules més bellament confuses de la història del cinema.


Mulholland Drive (2001, David Lynch)
Jugant a cargolar-ho tot una mica més, el Lynch s'empesca una mena de segona part de Lost Highway, un "més difícil encara" que tot i que sembla començar caminant pels camins de la coherència aconsegueix anar introduint elements estranys que forcen una reinterpretació total.


Inland Empire (2006, David Lynch)
En el seu tercer assalt a la demència de l'espectador el Lynch guanya (o perd?) definitivament la batalla, no deixant que ningú entengui un borrall del que està intentant explicar. Si algú té pistes, si us plau, que les doni a la humanitat.


Cabeza borradora (Eraserhead, 1977, David Lynch)
Posats a parlar de Lynch, caldrà recordar que ja la seva primera pel·lícula era críptica de nassos. El surrealisme industrial acapara la història i se'ns fa difícil entendre qui és la noia del radiador, per què el nadó té la pinta que té o perquè porta un pentinat tan estrafolari. Una obra mestra total i absoluta.


2001, una odissea a l'espai (2001 a space odyssey, 1968, Stanley Kubrick)
Ara potser ja no ens sembla tan críptica, de tantes voltes que li hem donat, però al públic del 1967 això li va semblar una presa de pèl, senyal inequívoca de que ens trobem davant d'una obra mestra avançada als seus temps. La pregunta "Què significa el monòlit?" la hi van preguntar tantes vegades al Pumares en el seu programa radiofònic que al final va embogir (més).


Arrebato (1980, Iván Zulueta)
Ei, honestament, que nosaltres no l'hem vista, però tothom que l'ha vista diu que és una menjada de tarro important, així que també la posem.


Pi, fe en el caos (Pi, 1988, Darren Aronofsky)
El debut de l'Aronofsky, pur cinema casolà, no acabava de jugar amb les normes narratives habituals. Entenies part del què passava però hi havia detalls que et desconcertaven. Al final, el problema és que les matemàtiques mai han estat el nostre fort.


La fuente de la vida (The fountain, 2006, Darren Aronofsky)
Igual no és la pel·lícula més "trencaclosques" de la història, però a molts ens va deixar una mica torçats.


El árbol de la vida (The tree of life, 2011, Terrence Malick)
Nosaltres no la posaríem en aquesta llista sinó en una de les millors pel·lícules dels darrers 20 anys, però hi havia molta gent que sortia del cinema en quan s'inicia l'escena del naixement de la vida que dura 15 minuts i que no té diàlegs. Així que imaginem que una mica críptica sí que deu ser.


Solaris (Solyaris, 1972, Andrei Tarkovsky)
La del Tarkosvky, que quedi clar. Ja no és només perquè el protagonista tingui visions, és per les visions que té i com semblen no voler seguir un patró determinat. El final, això sí, és molt esclaridor (o no?).


El año pasado en Marienbad (L'année dernière a Marienbad, 1961, Alain Resnais)
Elegant, sòbria i seductora història. Es coneix que està parlant de coses molt importants, però costa definir-les amb claredat.


Abre los ojos (1997, Alejandro Amenábar)
O Vanilla Sky que, tot i l'edulcorant de Hollywood, segueix explicant el mateix. El trencaclosques pot quedar més o menys resolt al final, però durant tota la pel·lícula un no para de preguntar-se què li està passant, qui és, qui no és, l'Eduardo Noriega.


Begotten (1991, Elias Merhige)
Abans de no triomfar a Hollywood l'Elia Merhige va trasbalsar el món dels frikis cinèfils amb una pel·lícula sense diàleg, molt i molt críptica en la que, de manera excepcional, els títols de crèdit són absolutament reveladors. Ara, això sí, aquest paio cobert amb un llençol i clavant-se repetidament una navalla, feia pinta de tot menys del que en realitat se suposa que era.


El huevo del ángel (Tenshi no tamago, 1985, Mamoru Oshii)
El mestre Oshii (Ghost in the shell) es va empescar un anime absolutament críptic però d'una força i una bellesa úniques. La història d'una nena que vol protegir un ou ens porta per un univers místic absolutament magistral.


La edad de oro (L'age d'or, 1930, Luis Buñuel)
És clar, com que és cinema surrealista igual hauríem de deixar-lo fora de la llista, però afegir al Buñuel a una llista sempre la fa millor, oi?


Canino (Kynodontas, 2009, Giorgos Lanthimos)
Potser no és tan críptica com moltes altres que figuren en aquesta llista, però és prou estranya com per merèixer una menció. Una de les nostres pel·lícules favorites dels darrers anys.


Holy Motors (2012, Leos Carax)
No som massa fans d'aquesta pel·lícula del Carax, però potser és perquè no la vam entendre. De fet, d'això va aquesta llista, no?



Etcètera
I en podríem afegir més, segur, però ara no ens venen al cap. Així que confiem en vosaltres perquè ens il·lumineu. Afegiu les vostres als comentaris!

2 comentaris :

Els actors principals envelleixen però les seves "partenaires" no

Cap comentari
Ens preocupa molt l'influència aspiracional que el cinema de gran consum té en la societat. I un dels aspectes, evidentment, que més perniciós ens sembla és el de la relació entre l'edat dels protagonistes masculins i les seves cada vegada més joves co-protagonistes femenines.

Els companys de Vulture han dibuixat unes quantes gràfiques que mostren justament aquesta evolució en les edats dels actors i de les actrius que, encarnant els seus respectius personatges, sedueixen. I el resultat és força devastador.
Traieu conclusions vosaltres mateixos.






Cap comentari :

Cinemes particulars del món

Cap comentari
Sabeu de la nostra passió pels cinemes, per tots els cinemes: pels més grans, pels que tanquen, per tots.
I per això hem volgut fer una recerca d'aquells cinemes que, per si sols, ja mereixen menció. Ja sigui perquè són estranys, perquè estan en llocs poc comuns o per qualsevol altra raresa, aquí teniu la nostra guia de cinemes "particulars".

El cinema de la Casa Blanca. Washington, EE.UU.
La vida a la Casa Blanca no és sempre com a la sèrie 'El ala oeste de la Casa Blanca', no sempre hi ha corredisses amunt i avall per salvar el món i la democràcia. Ans al contrari, hi ha moments de repòs i relax. I és per això que tan digne edifici compta amb un cinema propi. Aquí teniu, per exemple, a la Mamie Eisenhower amb els seus néts a punt de veure una pel·lícula. Això sí, no tenim ni idea del preu de les entrades.


 
Una première penjada dels arbres dels boscos. París.
És una pena que sigui una iniciativa única i que, de fet, tan sols tingués un passi, però la manera de promocionar l'estrena de la pel·lícula d'animació Epic a França va ser instal·lant unes lones elevades al bell mig dels boscos de París, als que els espectadors s'havien d'enfilar amb politges. L'entorn, per descomptat, jugava a favor de l'experiència.


 
Archipelago Cinema. Llacuna Nai Pi Lae, Thailandia
Segurament hi deu fer una "rasca" important, però ben preparat, veure una pel·lícula en un entorn com aquest ha de ser realment inoblidable. Va ser creat expressament pel festival Film On The Rocks Yao Noi, i va permetre a uns quants afortunats veure pel·lícules rodejats d'aigua i selva.


 
El cinema de Neverland del Michael Jackson. Santa Barbara, California.
Les cortinetes les va fer amb les restes de tela amb brillantons que li va sobrar de fer-se aquells mitjons que portava. Les butaques, com es pot apreciar, estan molt separades i hi ha espai per estirar les cames. I com que al Michael li encantava el cinema, segur que no deixava de venir aquí en els descansos de les seves gravacions. Segur que, a més, s'hi permetia l'entrada a animals... fins i tot ximpanzés.


 
Sol Cinema. Gal·les.
De fet, més que a Gal·les, aquest cinema està arreu, doncs és itinerant. S'especialitza en curtmetratges i encabeix fins a 16 persones (segur?!?!) al seu interior. La idea, de fet, és posar en evidència el cinema de crispetes, doncs l'enginy porta incorporat una catifa vermella i una acomodadora. Ah!, i a més funciona amb energia solar.


 
El cinema de Guantanamo Bay. Cuba.
No sabem si el personatge del Jack Nicholson a 'Algunos hombres buenos' hi assistia amb assiduïtat, però el cert és que hi ha un parell de cinemes a l'aire lliure a la base naval de Guantanamo Bay, just passats els filats electrificats, els soldats armats fins les dents i les portes de vint-i-sis cadenats que custodien els malvats (suposadament) més terribles del món actual. Els seients no semblen molt còmodes... serà per solidaritzar-se amb les condicions dels presos.


 
Première de Life of Pi en una piscina. París.
París, sempre París. Va ser, un cop més, per una sola nit, però omplir la piscina Pailleron amb barques i espectadors va atraure els ulls de la premsa mundial per llençar la pel·lícula de l'Ang Lee. No ho veiem ni còmode ni durador, però original n'és un tou, no?



 

Cap comentari :