Els 10 millors episodis de La Dimensió Desconeguda (The Twilight Zone)

Diversos dels seus 156 episodis figuren entre els 100 millors episodis de la història que va fer la TV Guide. La mateixa revista la va posar en 5è lloc en la llista de Millors sèries de la història. I el Gremi d'escriptors d'EE.UU. la va declarar la tercera sèrie millor escrita de la història (per darrera de Els Soprano i Seinfeld).
Però, ja sigui perquè és molt antiga o perquè té molts episodis, hi ha molta gent que no sap per on començar. Donat que no hi ha cap continuïtat entre els diferents capítols, començar pel primer pot ser un error. Quins són els millors capítols?
Doncs aquí us volem acostar la nostra selecció. Val a dir que ens hagués estat més fàcil fer una llista de 20 que una de 10, però si el que volem és facilitar-vos la feina està clar que ens n'havíem d'estar d'atabalar-vos amb massa episodis. En qualsevol cas, no ens n'estarem, això sí, de dir que el 90% dels capítols de La dimensió desconeguda són molt bons, realment molt bons i serà difícil que ensopegueu amb algun que no us agradi gens.

Aquí va doncs, el nostre Top 10 particular.

Aquesta llista ha estat elaborada en base tant a gustos personals de l’autor com llistes de fans de tot el món, buscant un equilibri personal que pugui ser útil al màxim nombre de futurs fans de La Dimensió Desconeguda.

Nightmare at 20.000 feet

Temporada 5, episodi 3

Constantment citat com a un dels millors en totes les llistes, aquest episodi és un còctel irresistible. La història ens mostra un pobre home que acaba de sortir d’un manicomi per culpa d’una crisi nerviosa arran d’un accident aeri. Per tornar a casa ha d’agafar un avió i, en el trajecte, li sembla veure un monstre al damunt d’una de les ales. L’angoixa del pobre home, que pateix fins als límits de la seva resistència, és mostrada de manera evolutiva i in crescendo. El guió és del Richard Matheson (mític autor de ciència ficció, autor d’obres mestres com Sóc llegenda), la direcció és del Richard Donner (Superman, Els Goonies, Arma Letal, Lady Halcón, La profecía, etc.) i el protagonista és el William Shatner (el Capità Kirk d’Star Trek), conformant un equip creatiu molt sòlid i eficaç.
En l’homenatge cinematogràfic que es va perpetrar als 80, aquest va ser un dels episodis escollits per ser víctima d’un remake, amb direcció del George Miller (Mad Max) i interpretació del John Lithgow.

Time enough, at last

Temporada 1, episodi 8

El Henry Bemis és un empleat d’un banc. Porta una vida molt ordinària tant a la feina, on el seu cap s’aprofita d’ell i el fa treballar sense descans, com a casa, on la seva dona el maltracta psicològicament. El seu únic refugi són els llibres. El Henry és un lector insaciable, no pararia mai. Però la feina i la seva dona sempre li ho impedeixen, li falta temps. Tot canvia un dia quan, estant a la càmera cuirassada del banc, sent un soroll molt fort: ha esclatat una bomba nuclear.
La necessitat de fugir de les vides monòtones i l’implacable destí es posen en solfa en aquest brillant episodi. El Burgess Meredith està immens i el final de l’episodi, com passa sovint amb aquesta sèrie, és molt difícil d’oblidar.

Eye of the beholder

Temporada 2, episodi 6
Probablement l’episodi amb més vots per figurar al capdavant de qualsevol llista. Una dona està internada en un hospital amb la cara totalment embenada. Sempre ha estat un monstre i ara els doctors intenten aconseguir que tingui un aspecte més “normal” per tal de que es pugui integrar en la societat. La pacient parla amb les infermeres, amb els doctors, ningú no està segur del resultat. Es parla de les conseqüències, de les possibles sortides. No pinta bé.
Brillant metàfora de les aparences i d’aquell pensament grec al que fa al•lusió el títol pel qual la bellesa està sempre en el ull del que mira.

The monsters are due on Maple Street

Temporada 1, episodi 22
I si hi hagués un extraterrestre camuflat d’humà entre nosaltres? Això és el que no poden parar de pensar els habitants del carrer Maple quan, un matí qualsevol, una llum poderosa solca el cel. Tothom ho veu. Els aparells deixen de funcionar. La gent es reuneix i comença a discutir què fer quan un marrec els posa la por al cos explicant-los que acaba de llegir un còmic en el que passa justament això, i que són els extraterrestres que venen a envair-nos. Ja força suggestionats, quan el cotxe d’un dels veïns es posa en marxa sol tothom comença a sospitar de que hi ha extraterrestres camuflats com a humans. I tots comencen a desconfiar els uns dels altres.
El Rod Serling deia que “un marcià pot dir coses a la TV que un humà no podria”. Així aprofitava les metàfores de ciència ficció per carregar contra la societat moderna, l’aïllament i les polítiques basades en la por de l’enemic.

To serve man

Temporada 3, episodi 24
Una delegació extraterrestre (Kanamites, per ser més precisos) arriba a la terra i el seu emissari contacta amb les autoritats assegurant-los que venen en son de pau i amb ganes d’ajudar a l’humanitat a donar un pas definitiu cap a l’evolució. Com a mostra de bona voluntat, els Kanamites comparteixen la seva tecnologia per curar la fam, abaratir l’energia, etc. El portanveu Kanamita s’oblida un llibre escrit en la seva llengua natal i un grup de criptògrafs s’afanya a traduir-lo, descobrint, per a tranquil•litat de tothom, que el títol del llibre és “Per servir l’home”.
Poc més s’ha d’explicar de la trama d’aquest mític episodi que ha quedat com a un dels més populars degut al gir final, tot i que la trama, en realitat, estigui plena de falsedats i incorreccions.

It’s a good life

Temporada 3, episodi 8
L’Anthony Fremont és un monstre. Té sis anys, té molt mala llet i, ah!, té poders. Llegeix la ment dels qui té al voltant. I si no li agrada el que pensen... doncs els transforma en gossos, o porcs... o els mata. Així, el petit Anthony té absolutament terroritzat a tot el seu poble. Els seus pares, la seva àvia, els seus veïns, ningú gosa portar-li la contrària. Ningú? Segur?
El patiment de viure atemorit, de pensar lliurement, de parlar obertament. Un cop més el Rod Serling (aquí basant-se en un relat breu del Jerome Bixby), torna a llençar dards enverinats contra el totalitarisme i el pensament únic.
Tots els episodis de La dimensió desconeguda son inoblidables per algun motiu: en aquest cas, et serà impossible oblidar la mirada de l’Anthony.

Walking distance

Temporada 1, episodi 5
Un estressat executiu d’una empresa de publicitat de Nova York fuig amb el seu cotxe fora de la ciutat. En la benzinera on s’atura li diuen que trigaran un parell d’hores en revisar l’oli i posar el cotxe a punt i ell, adonant-se de que està tan sols a un parell de quilòmetres del poble on va créixer, aprofita per anar a donar-hi un tomb i recordar els vells temps. Quan hi arriba, però, tot és exactament igual a quan ell era nen.Exactament igual.
El Rod Serling sempre va voler desmarcar-se de la puresa de la ciència ficció d’extraterrestres i naus que solquen l’espai. Des d’un bon principi ja ho va aconseguir amb episodis tan magistrals com aquest en el que el viatge en el temps es fa servir com a metàfora de la pèrdua de la innocència.

Five characters in search of an exit

Temporada 3, episodi 14
Un militar, un pallasso, una ballarina, un vagabund i un gaiter escocès es troben en un espai tancat, sense portes ni finestres, tan sols amb un forat al sostre. Qui són? Per què són allà? Com hi han arribat? Qui els hi ha posat? Per què ja no tenen gana ni set?
Mític episodi que va servir d’inspiració al Vincenzo Natali per fer Cube i que en el seu títol barreja dues referències literàries de primer ordre: Cinc personatges a la recerca d’un autor de Pirandello i Sense sortida de Jean-Paul Sartre. Un cop més, La Dimensió Desconeguda ficant el dit a la nafra sobre la nostra identitat. Som el que som o som el que fem?

Obsolete man

Temporada 2, episodi 29
“Senyor Wordsworth, compareix davant d’aquest tribunal acusat d’obsolescència. A què es dedica, senyor Wordsworth?”. I el pobre senyor Wordsworth (Burgess Meredith) contesta: “Sóc bibliotecari”. Així s’inicia una paràbola futurista realment colpidora al voltant de l’evolució i del progrés que, en realitat, amaga fins i tot alguna cosa més.

Will the real martian please stand up?

Temporada 2, episodi 28
Els habitants d’una remota zona de muntanya denuncien a la policia que han vist un platet volador estavellar-se en un llac de la zona. Dos policies acudeixen al lloc i descobreixen unes petjades que duen a un bar on un grup de viatgers que anava en un autobús esperen que passi una terrible tempesta de neu que els ha deixat incomunicats. El conductor de l’autobús, però compta una persona de més entre els seus passatgers. Qui és l'alienígena?
Brillant episodi al voltant del típic “talp” amagat entre una multitud que ha de ser descobert, amb un dels finals més memorables de tota la sèrie.