L'arqueologia de les imatges

Cap comentari

Al capdemunt de la Tokyo Tower, una rèplica de la Tour Eiffel al bell mig de la capital nipona, l'any 1983, en Wim Wenders es troba amb Werner Herzog i, tot observant la ciutat aquest últim diu:
There are hardly any images to be found. One has to dig deep down like an archeologist.
Queden poques imatges per trobar. Hom ha d'excavar molt profund com un arqueòleg.

Per a un cineasta com Herzog, sempre a la recerca de les imatges més pures, el món actual està replet d'artificialitat. I el cinema contemporani, fonamentalment, es dedica a filmar-lo com si fos real. Així, podríem dir que, conscientment o no, el cinema contemporani ens enganya, ens mostra el que no és. Però, sobretot, ens mostra el que no importa, allò que és irrellevant, allò que no canviarà les nostres vides ni les farà millors. En el cinema d'avui en dia, els espectadors prefereixen veure un piromusical que no pas un desert, una selva espessa o una posta de sol.

Som, en definitiva, espectadors de la mentida.

Cap comentari :

El diamante blanco (The White Diamond - 2004) - Werner Herzog

Cap comentari
En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Cap comentari :

Lecciones en la oscuridad (Lektionen in Finsternis -1992) - Werner Herzog

Cap comentari
Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

Cap comentari :

Terminator Salvation (2009) - McG

1 comentari
La manera de fer cinema d'acció ha canviat en els 20 anys que separen l'inici de la nissaga dels Connor d'aquesta quarta (i no última) entrega. La pirotècnia digital ha substituit l'artesania, i comparar les dues primeres parts de la història dels cyborgs més populars del cinema amb les dues últimes és una molt bona manera de comprovar "l'evolució".
Primerament, el que ha canviat és la textura. Terminator 2 és, possiblement, la última pel·lícula d'acció que emprava, fins a les últimes conseqüències, els efectes visuals artesanals. Un helicòpter perseguia un cotxe en un vol rasant a dos pams escassos de terra, una moto volava per damunt d'un pont, un camió mig destrossat arrambava amb tot el que es trobava pel camí, centenars d'especialistes s'hi deixaven la pell en cada escena. Així, tot i compartir pantalla amb la gran novetat digital que era l'efecte del T1000 polimorf, els efectes especials (abans, en l'era analògica, se'n deien especials, que no visuals) eran tan tangibles que el seu realisme es palpava, la seva textura era rugosa, tenia relleu. Terminator Salvation, per contra, és una col·lecció incontrolada d'enginys mecànics generats per ordinador que encara no tenen cos, no semblen més que cromos bidimensionals que desfilen sobreposats per damunt del cel·luloide.

En segon lloc, la densitat i llargària de les escenes d'acció s'han vist desproporcionadament augmentades. La qual cosa ens porta a la tercera diferència.

Així doncs, en tercer lloc, la diferència més radical i important: ja no queda espai ni per a una història decentment explicada ni per a uns personatges totalment sepultats sota tones d'infografia. Dit d'una altra manera, en el cinema d'acció modern ja no queden fotogrames lliures per posar-hi veritable cinema.

Wings of Hope (Julianes Sturz in den Dschungel - 2000) - Werner Herzog

2 comentaris
Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

2 comentaris :

Ha mort Corey Haim

Cap comentari
Un altre mite dels 80 que se'n va, amb només 38 anys. No és que en Haim fos un gran actor o que hagués tingut un gran èxit, però va formar un dels tàndems juvenils més estimats junt amb el Corey Feldman a The Lost Boys, estrenada a casa nostra amb el títol Jóvenes Ocultos. Des d'aquell moment va convertir-se en un petit mite, tot i que cap, absolutament cap de les seves posteriors pel·lícules van arribar a ser conegudes -i en molts casos, ni tan sols estrenades-.

Però els mites no tenen perquè ser de qualitat. Els mites ho són més enllà de tota qualificació, ni de fama ni artística. En Corey Haim va caure en gràcia, només això. I el film en qüestió va ser un dels productes més rendibles del moment, conjuntant exitosament uns brins de terror amb cullerades de compèia i tocs romàntics. Era un film poti-poti, ple a vessar dels ingredients que als teenagers d'aquella època eren addictes: vampirs, nois i noies joves amb ganes de marro, còmics, motos, música. Pocs productes representen tan bé els 80 com The Lost Boys; potser només Footloose li faria ombra.

Adéu doncs a un mite, un altre dels 80, i ja en van uns quants.


Cap comentari :

Wodaabe, los pastores del sol (Wodaabe, die Hirten der Sonne -1989) - Werner Herzog

Cap comentari
Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Cap comentari :

Ecos de un reino oscuro (Echos aus einem düsteren Reich - 1990) - Werner Herzog

Cap comentari
Un periodista envia al seu diari per télex des de la República Centreafricana el seu article sobre l'auto-coronació del dictador Bokassa però uns talls en el subministrament elèctric fan que el missatge arribi tallat i irreconeixible. Això fa pensar a l'exèrcit que el periodista està intentant comunicar-se amb l'exterior mitjançant un codi xifrat i l'acusen d'espionatge, l'emmanillen, el porten davant de Bokassa que el tortura i l'engarjola.
Així va començar la peripècia de Michael Goldsmith, al que Herzog segueix aquí en les seves visites a la família de Bokassa, al seu advocat i al seu successor en el poder, en un curiós exercici d'exorcisme personal en abocar-se el periodista a indagar en el seu propi malson, aquell del que per molt poc quasi no desperta.
El documental permet, a mesura que es desenvolupa, anar coneixent les particularitats d'un personatge excèntric i cruel, pare de 54 fills, torturador, assassí i d'hàbits caníbals. I es va coneixent de manera fragmentada, encadenant les converses de Goldsmith amb els membres de la seva família o altres que el conegueren. El veritable fil argumental és però, la història que el propi Goldsmith va introduint entre els testimonis directes de la seva pròpia experiència, explicada amb la pausa i serenor d'aquell que se'n sent supervivent.

Rodada a mitges entre material filmat per Herzog i imatges d'arxiu, assistim a la desconstrucció d'un tirà que estimava tant el seu país com se'n sentia superior.

[Atenció: alerta d'spoilers]

Interessant documental en definitiva, que guarda un to seriós i tènue al llarg de tot el metratge però que culmina amb una de les grans metàfores visuals del cinema de Herzog, un ximpanzé engabiat a l'antic zoològic de la capital, amb una cigarreta a la mà, en un perfecte simbolisme de tot un personatge i, potser, de tot un continent.

Cap comentari :