Els Lumière mentien. Ficció VS no-ficció

Cap comentari

És considerada la primera pel·lícula de la història. I, igualment, sempre ha estat considerada una simple peça documental amb la que els germans Lumière filmaren la sortida de la fàbrica dels treballadores i treballadores. Però la veritat no és exactament aquesta.

La veritat és que, lluny de "simplement" posar la càmera, els Lumière van manipular l'escena, preparar-la, per tal que en quedés el resultat que tots coneixem. De bones a primeres, cal fixar-se en la manera de vestir-se dels "figurants", molt en particular de les dones, que no van vestides per a treballar a la fàbrica sinó que més bé van vestides elegantment, com sabedores que havien de ser immortalitzades en la capseta màgica dels Lumière. De la mateixa manera, és molt evident que els directors havien donat ordres més o menys precises als participants, demanant-los, per exemple, de no prestar atenció a la càmera (i aquí cal tenir en compte que ningú havia vist una càmera abans, és a dir que, sens dubte, havia de ser una atracció suficient com perquè els treballadors, en cas de no saber-ho, haguessin dedicat, com a mínim, una llambregada de costat en sortir de la fàbrica). Fins i tot els Lumière estructuren la filmació d'aquesta tercera versió (hi ha dues versions prèvies que no són considerades les definitives i que han romàs menys vistes que aquesta) començant-la amb l'obertura de les portes i acabant-la amb el tancament de les mateixes, con donant-li un sentit narratiu a la pel·lícula, aportant-li un esquelet introducció-nus-desenllaç.

Tot això ens pot portar a reflexionar sobre un tema complex però molt interessant: les poques diferències reals existents entre el cinema de ficció i el de no-ficció. Perquè fins i tot en els documentals de no-ficció hi ha una narració. I si hi ha una narració, hi ha d'haver, forçosament, ficció, doncs tota història narrada és, vulguis o no, una representació adulterada de la realitat.

Cito poc acuradament el meu adorat Werner Herzog quan deia, fa tan sols uns mesos a l'auditori del CCCB de Barcelona, que sempre, en els documentals de no-ficció, s'ha de mentir per ser fidel a la realitat. Perquè la realitat és, si més no, aquella veritat que l'autor/a vol transmetre (la seva veritat, no una veritat absoluta). I sovint allò que es posa davant la càmera sense adulterar no transmet aquesta veritat i cal modificar-ho, cal preparar-ho, per tal que sigui fidel.

Els Lumière, per tant, menteixen. I ho fan amb la intenció de ser veraços, imagino. Per bé que bona part del que ens mostra la cinta no és més que una escenificació perfectament orquestrada. Parafrasejant una dita popular del periodisme, "que la veritat no t'espatlli un bon documental".

El ángel exterminador (1962) - Luis Buñuel

1 comentari
Un grup de l'alta societat es reuneixen a casa d'uns d'ells, els Nobile, després d'un concert per passar la vetllada fent allò que fan els nobles: sopen elegantment, xerren pomposa i falsament de foteses grandiloqüents, algú toca una sonata al piano, el serveix fa entrar alguns canapès, s'estableixen complicitats, potser futurs negocis, membres d'una lògia es fan, d'amagatotis, el senyal que els identifica... tot normal.

Tot normal fins que no poden abandonar el saló. Per què? No se sap. No ho saben. Però no poden. Alguna cosa els hi ho impedeix, encara que tinguin ganes. Volen, per exemple, anar-se'n a casa seva quan la nit ja és ben entrada, però ningú fa el gest de marxar, ningú és capaç de ser el primer en franquejar el llindar —a la qual cosa els hostes, els Nobile, reaccionen amb notable emprenyamenta: "Per què no marxen? Quina manca d'educació no voler marxar de casa d'algú!"—. Alguna cosa ja olorava estrany quan el servei, abans que donés començament la vetllada, ja havien començat a marxar, a absentar-se sense cap motiu aparent (o donant tènues excuses als seus amos quan aquests els inquireixen).

Les hores van passant i ningú pot abandonar l'estança. Els nervis comencen a fer acte de presència. També la set i la gana (recordem que el servei ha marxat —excepte el majordom—). Hi ha qui es comença a trobar malament. Es comencen a apuntar els dits acusadors en totes direccions. Tota una classe social separada de la resta per motius indesxifrables. El caos, per descomptat, truca a la porta.


Amb aquesta pel·lícula rodada en la seva etapa mexicana, Buñuel assoleix un dels cims de la seva carrera. Aquesta faula de classes, que ben bé podria haver esdevingut un dels millors episodis de la Dimensió desconeguda, es troba farcida de moments memorables a tot nivell (narratiu, simbòlic, conceptual, cinematogràfic) i deixa en l'espectador un sentiment de plenitud i d'esperit cinematogràfic curull, de tantes les arestes que presenta.
Si bé Buñuel sempre es va queixar de les limitacions de producció que la gestació completa de la pel·lícula en terres mexicanes va provocar (i l'execució, certament, se'n recent a voltes), això no va ser obstacle per permetre-li al mestre aragonès plantejar una paràbola exquisida sobre una classe social anacrònica i bastida al damunt del no res. Justament, aquest no-res és un dels eixos principals del film, allò que alguns han anomenat la suspensió del sentit. Aquest esdevé quan els personatges són absolutament incapaços d'explicar els motius —el sentit— de les seves accions o inaccions. No hi ha —veritablement, no n'hi ha— cap motiu per impedir als nobles abandonar la sala i tornar-se'n a casa seva (ni n'hi ha per impedir a la gent de l'exterior entrar en el palauet dels Nobili) però no poden franquejar aquesta no-barrera, aquest no-espai que separa ambdues porcions: l'interior i l'exterior. Potser, com diu Poyato (2011: 4), "la falta de voluntat per sortir els domina".

 

Buñuel, a més, farceix la narració de repeticions narratives (vint-i-set en total, compten els experts). Un exemple: Dues minyones s'escapoleixen —sense cap motiu, recordem'ho— del palauet. Just quan s'atansen a la sortida senten arribar la comitiva de nobles que venen a passar la vesprada i s'amaguen en una habitació propera. D'allà estant senten a l'amo, el Senyor Nobile, cridant al servei per recollir els abrics dels seus convidats i, en no rebre resposta, els convida a pujar al pis superior on espera trobar-se al servei. Un cop el grup ha pujat les escales, les dues minyones surten del seu amagatall i es disposen a escapar sense ser vistes. Però just quan ja tornen a estar a punt, tornen a sentir veus i es tornen a amagar. És llavors quan l'espectador queda emmudit en veure que, per la mateixa porta d'entrada, torna a aparèixer el mateix grup de nobles, amb el mateix Senyor Nobile al capdavant, cridant de nou al servei que no respon i convidant-los, un cop més, a pujar al pis de dalt (moment que, ara sí, les minyones aprofiten per tornar a intentar fugir, cosa que ara aconsegueixen).


Hem assistit a la primera repetició, però en vindran moltes més. Converses impossibles en les que els elements es dupliquen però amb una certa distorsió (un primer brindis que tothom secunda i un segon en els mateixos termes, uns segons més tard, que tothom ignora), amb un element temporal que desestabilitza (dos homes que són presentats per un tercer i que, al cap d'uns minuts, es retroben i parlen com si es coneguessin de tota la vida) i un llarg etcètera.

El crescendo narratiu és intens, el final memorable, la conclusió quasi mística. I la pel·lícula sencera? Una absoluta obra mestra, una joia del cinema intemporal i eterna, una de les grans obres d'art del segle XX i una delícia de veure i reveure, un cop i un altre, en una repetició ad aeternum que ens acabarà demostrant que no hi ha cap sentit, que no té —com deia el propi Buñuel— cap explicació.




BLAS CORRO, P. (2000). "Un espacio siniestro en el cine de Buñuel". Aisthesis (núm. 33, pàgs. 115-125). Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile. També disponible a: http://estetica.uc.cl/images/stories/Aisthesis1/Aisthesis33/pablo%20corro%20completo.pdf
OROZCO, E. (2013). "'El ángel exterminador' o el enigma de la condición humana" [en línia]. Revista de letras. [Data de consulta: 20/07/2016]. Disponible a: http://revistadeletras.net/el-angel-exterminador-o-el-enigma-de-la-condicion-humana
POYATO, P. (2011). "Suspensión del sentido y repetición en 'El ángel exterminador' (Buñuel, 1962)". Fotocinema (núm. 3, pàgs. 3-16). Màlaga: Universidad de Málaga. També disponible a: http://dspace.uma.es/xmlui/bitstream/handle/10630/5195/68-203-1-PB-2.pdf?sequence=1


Descontroladas (Snatched, 2017) - Jonathan Levine

Cap comentari

La suposada comèdia "esbojarrada" de l'estiu ha vingut de la ma de l'Amy Schumer, autèntica kamikaze de l'humor més descontrolat. A part de la protagonista, el film, dirigit per Jonathan Levine, es recolza en el guió de Katie Dippold, la responsable de més de 30 episodis de la gran Parks and Recreation i guionista de la nova versió de Cazafantasmas (2016) i Cuerpos Especiales (2013). 

Per aquells que no conegueu a Schumer, podeu veure-la en aquesta hilarant entrevista al programa de Graham Norton on demostra que no dubta mai en riure's d'ella mateixa per tal de ficar-se el públic a la butxaca ja sigui en els seus espectacles stand-up comedy o bé en la catifa vermella d'una entrega de premis.


És sorprenent doncs, que una pel·lícula que compta amb Schumer, Hawn i Barinholtz, tres actors caracteritzats per la seva capacitat "pallasística" (si és que aquest terme existeix), tingui bons gags però també moments d'ensopiment inadmissibles en una comèdia. 

La pel·lícula ens explica les vacances accidentatades d'una mare i una filla (Amy Schumer i Goldie Hawn podrien passar perfectament com a família directa) a l'Equador. El que havia de ser un viatge relaxant acaba en una aventura que serà l'excusa per tot un seguit de gags i situacions que naveguen per la fina línea entre el racisme i la comèdia basada en estereotips. 


En definitiva, tot i que hi ha grans gags (com el personatge de l'aventurer) i moments força entretinguts, a la història li costa avançar i en certs trams la pel·lícula cau (malauradament) cap al desinterés. I dic malauradament perquè m'hagués agradat molt veure recuperada a la Goldie Hawn que tant ens va fer riure als 80 i que apareix aquí com un personatge que tot i que ho intenta, no se'n surt a nivell còmic. 

Logan (2017) - James Mangold

Cap comentari
Logan, aparentment la conclusió d'aquesta nissaga de pel·lícules al voltant del superheroi mutant Wolverine, és una doble pena.

Pena #1. És una pena que les pel·lícules d'aquest personatge hagin preferit escollir el camí de l'acció que el del drama, sobretot tenint en compte que la llavor de la producció era, molt probablement,  el millor i més adult còmic que s'ha escrit sobre ell, enfonsant les garres en una història humana i personal més que no pas en els cossos de les seves nombroses víctimes. Però ja es va veure en la primera de les pel·lícules que aquesta no era, en absolut, la intenció. L'acció s'apoderà de la franquícia i esvaí qualsevol possibilitat de degustar alguna cosa adulta i madura, narrativament parlant. Encara que tard, sembla que la trilogia ha volgut acabar en un to més humà, més dramàtic. Però...

Pena #2: És també una enorme pena que, havent-se decidit, finalment, per un enfocament més dramàtic, per una trama més humana, no sigui capaç de desprendre's de la violència gratuïta que sempre acompanya a un personatge com el Wolverine, i la pel·lícula insisteixi en fer-li trepanar ulls, pits, mandíbules, tallar braços i tot tipus de barbaritats innecessàries per recordar-nos que, en el fons, és una bèstia. Però és que la bèstia, aquí també, es menja el drama, es cruspeix qualsevol intent de donar-li forma a la més mínima intenció narrativa. 


La banalització, doncs, continua, així com la hiper-violència gratuïta. Ni rastre de l'home darrera de la bèstia. El mínim rastre (Logan, el cuidador de l'Xavier; Logan, l'intent de pare; Logan, el nom propi de l'home, no el sobrenom de la bèstia) és aniquilat despietadament per un director, el James Mangold, que ha estat absoluta i repetidament incapaç d'aixecar una franquícia mínimament decent d'un personatge que sempre ha estat molt més interessant interactuant dins un grup que no pas sol.

Afortunadament, la franquícia ha arribat a la seva fi. Ja tocava. Potser no calia ni que hagués començat, a la vista dels resultats. Una pena. Dues penes.