Per què el capítol S06E09 de Game of thrones és tan important

2 comentaris
(Aquest article conté spoilers. Recomanem llegir-lo just després de veure el capítol per tenir un visionat fresc i sense biaix).


Vagi per endavant que no ens agrada, com a norma general, emetre judicis comparatius superlatius sense haver deixat passar un temps i sense haver deixat reposar el visionat de qualsevol pel·lícula o sèrie. Els visionats potents tenen el particular efecte de fer-nos oblidar tot el que hem vist fins al moment i per tant ens podem equivocar amb facilitat.

Dit això, i sabent que estem teixint la nostra pròpia trampa de la que potser ens n'haurem de desdir d'aquí a un temps, el visionat del novè capítol de la sisena temporada de Game of thrones truca a les portes de la història de la narrativa audiovisual, molt en concret la seva escena de la batalla per Winterfell. I ho fa per diversos motius que volem ressenyar a continuació.

Planificació de les escenes



La planificació de les escenes de la batalla de Winterfell és èpica, però, per damunt de tot, és clara i narrativament eloqüent. El desenvolupament estratègic dels bàndols està narrat amb precisió, alternant els plànols generals amb els propers per conjuminar narrativament els retrunys de la batalla i els moviments estratègics dels bàndols.

Muntatge i Eisenstein



En les escenes de proximitat, el muntatge fa servir les mateixes tècniques que Eisenstein (a l'escena de la batalla d'Alexander Nevsky) es tragueren de la màniga a principis de la història del cinema, intercalant plànols que duren, literalment, mil·lèsimes de segon, en les que tan sols es poden intuir cavalls travessant el camp de visió, soldats cridant, brandar d'espases i confusió general (aquest n'és un dels múltiples exemples de la pel·lícula d'Eisenstein).

Composició dels plànols



Seguint Eisenstein, molts dels plànols de la batalla per Winterfell estan concebuts de manera força pictòrica, confeccionant l'enquadrament amb diferents nivells de profunditat (aquí un claríssim exemple en la pel·lícula del mestre rus), atorgant-li profunditat a l'escena.

Seguint al Jon Snow


El moment en el que la càmera a l'espatlla segueix Jon Snow, si bé mostra algunes imperfeccions tècniques en la barreja de postproducció digital, serveix de vehicle per l'enaltiment de l'heroi, immiscint-nos en la batalla.

L'ofec de Jon Snow

L'escena de l'ofec del Jon Snow, sepultat sota el caos humà és extremadament angoixant. El muntatge, un cop més, és precís i contundent. 


Ús del CGI

En general, l'ús del CGI és extremadament intel·ligent i la generositat amb que s'ha emprat és perfectament comparable a la perícia per fer-ho narrativament útil i no simplement un afegit visual que respongui tan sols a si mateix. Ans al contrari, la postproducció i el CGI de l'escena aporta en alguns casos claredat expositiva (els moviments dels exèrcits i les seves estratègies), tot deixant-nos sempre molt clar quin és l'estat actual de la batalla, i en altres èpica brutal.



Aquests punts anteriors venen entregats per uns altres sense els quals el seu efecte no hagués estat possible:
- El capítol es manté i concentra sobre tan sols dues trames i dos escenaris, Mereen i Winterfell, evitant així el habitual escapçament i dispersió dramàtica que acompanya i fa de llast la majoria de capítols de la sèrie.
- Els creadors de la sèrie saben molt bé l'efecte que té el crescendo narratiu en l'inici del darrer quart de la temporada. De fet, ho han convertit en una marca i en un model narratiu a seguir. Ningú es posa a veure el capítol novè d'una temporada de Game of thrones sense expectatives.

Amb tot plegat, la sensació que ens ha quedat és indeleble. Creiem —i ho diem sabent que, molt probablement, ens estem equivocant— haver visionat un dels més fascinants i poderosos moments de la televisió de tots els temps que, a més, tal vegada també estigui per damunt de qualsevol batalla filmada en cel·luloide. Si necessitàvem alguna prova que la narrativa televisiva ha superat a la cinematogràfica en els inicis del segle XXI, 'The battle of the bastards" pot ser-ne ben bé la definitiva.

2 comentaris :

La peli de... la Fina Pastor

4 comentaris
Ja sabeu que ens encanta obrir les portes de casa nostra (i vostra també) per llegir les vostres visions del cinema en aquesta secció de "La peli de...". I quan això ho fas amb una persona com la Fina Pastor, passa el que passa.
Passa que, com que la Fina és una persona no només extremadament sensible sinó que és un pou de coneixement i la seva visió de l'art és ampla i profunda, veu les pel·lícules diferent (millor) del que les veiem nosaltres. I si no ens creieu, llegiu-vos aquesta aproximació a la Melancholia del Lars von Trier i ja ens direu si no us ha donat ganes de tornar-la a veure, aquest cop amb una mirada diferent.

La nit que Melancholia esdevingué la meva pel·lícula favorita

Una nit de primavera, latitud nord. A l’esquerra, una finestra amb vistes a un petit port d’un fiord, sota la foscor clara que mai no s’acaba de tancar.  I a la dreta, Ell, completant-me, compartint.
Comença la pel·lícula: el seu Tristany i Isolda omplint les oïdes; els fotogrames, sostinguts en cadència pictòrica, impactant la visió. Els sentits perceben que és veritat; que la nostra realitat, onírica, es reafirma sense límits de la mà del mag Von Trier.

Ens endinsem en el castell, en la segona part del conte de fades; la part que no ens va explicar ningú. Tenim el príncep, la princesa, el rei, el pare alienat i, fins i tot, la madrastra; la cort, per celebrar l’èxit de la Ventafocs. Però Sade és present per destruir la composició: la Ventafocs es diu Justine. La intuïció més primigènia, més animal, se li desperta mirant el cel, el cosmos; més enllà que els altres, incapacitats per una estructura social artificial. Justine no completarà el ritual esperat, el del sacrifici de l’esposa al pater familias. Justine s’ofereix a un mascle, tal com ho faria una vestal.


I la seva estructura mental s’ensorra, de cop. Repudiada, expulsada, ignorada, Justine és fora de l’aixopluc de l’edifici magnífic, construït pel grup a què havia pertanyut. És una outsider, una marginada. La seva germana Claire, qui, com Juliette, sí ha assolit exitosament el posicionament esperat, és, com no, l’encarregada de guiar-la, de tutoritzar-la, amb l’ajut inestimable de l’opi del nostres temps, els fàrmacs prescrits per als deprimits, assenyalats com a malalts per  incapacitat d’adaptació a les imposicions socials.

Però hi ha quelcom que supera tot això. Hi ha quelcom que no és una invenció. L’home ha arribat a dominar la Terra, però hi ha un ordre superior, una Llei a què no pot escapar. Deus ex machina és introduït en forma de planeta, perquè en el món, com a la tragèdia grega, les coses acaben com haurien d’acabar, per justícia natural.


Lars von Trier apel·la, per tant, a una moral natural. I comença la dansa del planeta. Melancholia s’acosta als humans com una advertència que només comprèn Justine. I mentre ella es reconcilia amb el cosmos, entregant-li el seu cos nu, sota la llum de les estrelles, sabent  que en forma part, que és món, els altres es feliciten perquè els seus càlculs indiquen que Melancholia canvia de rumb. Superbs, els mortals no prenen consciència del seu error.

No podem anar contra natura, no tenim el poder d’una deïtat. Melancholia xocarà contra la Humanitat per destruir-la, tal com ha xocat Justine amb la seva realitat social, un cop ha vist quina és la Veritat. I ja hi era, des del començament, amb aquelles imatges oníriques que recordaven quan Déu feu fora Adan i Eva del Paradís. Ells prengueren la fruita prohibida, de l’arbre del Coneixement. Optaren per desobeir l’ordre natural, per ser creadors d’una realitat diferent, d’un món propi on ells ho dominarien tot. 

El somni, no és somni. Ni el que ens mostra Von Trier com una bufetada d’art, ni el que reprenem tu i jo quan, en acabar la pel·lícula, no es fa fosc del tot i torna a sortir el sol. Aquella nit de somni, era real.

4 comentaris :

Fortitude (2015) - Simon Donald (creador)

Cap comentari

No se li poden negar a Fortitude els esforços, tots ells encaminats a produir una sèrie de televisió interessant, sorprenent però alhora respectable i d'alta volada. La seva producció, costosa i complicada, l'elecció d'una bona colla d'actors i actrius que ja són cares conegudes d'altres sèries de cert prestigi (la Sofie Gråbøl de Forbrydelsen, el Richard Dormer de Game of thrones, el gran Christopher Eccleston de Doctor Who, The leftovers o Shadowline) per acompanyar a altres de trajectòria cinematogràfica molt decent (Stanley Tucci, Michael Gambon, fins i tot —per què no?— Verónica Echegui) i una trama policíaca plena de secrets i girs inesperats mereix un respecte. El problema, però, és que no acaba de funcionar.

El seus principals llasts són un guió molt feble a nivell de personatges (desencaixats, incoherents, potser excessivament críptics) i un muntatge tosc i mancat de dramatisme que trenca l'experiència fantàstica que podria ser veure Fortitude en condicions. La història, si més no, és poderosa i atraient: un poble colgat del cercle polar àrtic en el que es pretén una vida pacífica (com sempre ha estat) però que sembla estar abocat a un punt d'inflexió definitiu en el que l'horror fa acte de presència. El poble i les autoritats (obcecades en convertir Fortitude en una mena de resort de luxe amb un hotel tallat al ventre d'un glaciar) semblen superades per un crim inicial que els destempera mentre sacseja la seva pacífica vida en el fred intens del pol nord. Per acabar-ho d'adobar, un detectiu arriba de Londres per ajudar.


Però aquest crim no és més que una porta entreoberta que deixa una escletxa per la que s'escolen tots els secrets i vileses d'un microcosmos necessàriament encotillat per les circumstàncies (sí, à la Twin Peaks). Burxar en la ferida per descobrir qui ha comès el crim només els pot portar a destapar la capsa de Pandora de Fortitude, en un crescendo que arriba al paroxisme en el seu gir fantàstic, en el que s'hi escolten ecos de The thing ("La cosa", 1984, John Carpenter) o the Hidden ("Lo oculto", 1987, Jack Sholder) i que acaba arrodonint la sèrie en abraçar una metàfora ecològica força enginyosa.

Així, Fortitude és prou interessant com per voler-la acabar, però prou irregular com fer el seu visionat lleugerament pesat i exigent. Una segona temporada amb nous actors (alguns dels noms confirmats també són de primera fila) demostra, en tot cas, que la sèrie ha trobat el seu públic; un públic voluntariós que ha sabut perdonar les moltes i evidents mancances d'aquesta sèrie per concentrar-se en la indubtablement estimulant trama i en el corprenedor escenari que presideix cada pla i cada escena.


Cap comentari :

BSO de "K2" de Hans Zimmer

Cap comentari
Vaig començar a apreciar el Hans Zimmer a partir d'aquesta banda sonora per a la pel·lícula del Franc Roddam i no abans, fonamentalment perquè, fins a aquella data (1991), totes les seves bandes sonores eren iguals, extremadament reconeixibles, quan no incorria en un auto-plagi francament lamentable. Des de "Paseando a Miss Daisy" fins al seu score per a "Días de trueno", passant per "Rain man", un sabia que estava escoltant al Zimmer. I això, aquesta signatura musical indeleble, a altres autors se'ls hi pot permetre perquè les seves bandes sonores són fantàstiques i, si bé tenen moltes sonoritats en comú, el conjunt és magnífic cada cop. No passava el mateix amb el Hans Zimmer.

No passava fins que va arribar K2. I no és que sigui la banda sonora de la seva vida, el treball pel que se'l recordarà, però sí és el primer que, a gust de qui us escriu, va ser capaç de donar sortida a la seva creativitat musical. I ho va fer amb un poti-poti tremend i efectista, amb una mena de collage musical entaforat en tan sols dos temes (titulats molt enginyosament "Ascent" i "Descent") en els que hi tenen cabuda des de feixos de cordes intensos fins a solos de guitarra elèctrica distorsionada, trompes èpiques o xiuxiuejos que precedeixen el retruny més corprenedor (se'm posa la gallina de pell cada cop que escolto com entra per primer cop la guitarra a poc d'haver començat el disc, acompanyada per percussió ominosa i textures electròniques subtils per sota de la bufetada sonora). El que és estrany és que no s'atrevís a posar-hi cors o, fins i tot, algun tema pop cantat que es pogués encabir sobre els títols de crèdit i així, de pas, ajudar a vendre més i millor, la seva banda sonora.


Per tant, no és ni subtil, ni delicada, ni magistral. Però és una clatellada musical de primer ordre, una amalgama boja i estranyament connexa que et portarà en una muntanya russa sonora cap a la cerca dels límits físics i mentals de l'ésser humà davant dels seus reptes. Escoltar aquesta banda sonora amb auriculars o amb una bon equip de música marca la diferència entre un disc qualsevol i una experiència fascinant i deliciosa.


Cap comentari :

Alexander Senki (1997) - Yoshinori Kanemori (Dir.)

Cap comentari
Espectacular, interessantíssima i extremadament rigorosa adaptació del periple bèl·lic d'Alexandre el Gran en la seva odissea cap a la immortalitat, aquest anime de producció internacional comptà amb el magistral Peter Cheung (autor d'Aeon Flux, un dels animes més influents de la història de l'animació) com a director artístic i fou executada per la productora Madhouse (de gran trajectòria en l'anime modern i culpable d'alguns dels títols més representatius del gènere: de Ninja Scroll a Death Note, passant per Vampire Hunter, Trigun, One Punch Man, Kaiba, Paranoia Agent, Kemonozume i un llarguíssim etcètera), comptant amb els mestres Rintaro (Metrópolis) i Yoshinori Kanemori.


El que més crida l'atenció, en tot cas, és que la producció busca no només adaptar la història sinó ser-ne fidel en tota l'extensió que una modernització futurista pot permetre. (Per tal que ens fem una idea, es tracta d'una aproximació al mite d'Alexandre similar a la que es va fer a la mítica Ulisses 31 amb la figura d'Odisseu). No només hi són presents els esdeveniments més rellevants del periple alexandrí, sinó que la trama està farcida de personatges històrics i teories al voltant dels mateixos i de la seva relació amb el rei macedònic. Hi trobem, per exemple, a Aristòtil, aquí savi que vetlla per l'equilibri del món conegut, però també la secta dels pitagòrics (aquí presentats com a antagonistes d'Alexandre, sempre acompanyats de misteri, de símbols com el tetraktys i movent-se entre les ombres), el mite del platohedre,  Bucèfal, Diògenes, Dinécrates (al que Alexandre encomana el disseny urbanístic d'Alexandria), els zoroatristes i, per descomptat, els seus caps militars més propers i afins: Hefestió, Clito, Filotes, Ptolomeu, etc.


L'aventura s'inicia amb la primera intervenció militar d'Alexandre en una batalla liderada pel seu pare, Filip II, en un moment en que les intrigues de palau amenacen (en mans del pèrfid Àtal, que planeja enemistar el rei de la seva dona, Olímpia, i casar-lo en segones núpcies amb sa filla per accedir al poder) el regne de Macedònia. Justament resulta molt interessant el tracte que la sèrie li dóna a Olímpia d'Epir, recollint les veus que —com la de Plutarc— l'esmentaven com a devota de cultes pagans que la duien a veure profecies que coronaven al seu fill com a rei del món conegut però també com a destructor del mateix. Òbviament, Alexandre, seguint les tradicions historiogràfiques, està emmarat i no és capaç de fugir mai del influx, ja sigui el de sa mare o el de la profecia.

Farcida d'una imagineria espectacular i suggerent, Alexander Senki es compta entre el bo i millor de la producció d'anime de finals del segle XX, amb un rerefons històric palpable, un rigor molt lloable i una estructura d'aventures entretinguda i dinàmica, un veritable puntal de l'animació moderna i un d'aquells animes que un pot recomanar al públic més exigent sense por a equivocar-se.



La sèrie completa (de 12 capítols) es pot veure en línia en dues versions:
- Versió original subtitulada en espanyol (la qualitat és baixa i els subtítols no són massa curosos)
- Versió doblada al espanyol neutre (la qualitat també és baixa)

Cap comentari :

BSO de "Conan, el Bárbaro" de Basil Poledouris

Cap comentari

Se m'acudeixen pocs exemples més clars d'una banda sonora que s'arrapa a la memòria fílmica com aquesta del Poledouris per la primera de les aventures conanites. Perquè el compositor beu musicalment de la font que avui en dia ens sona més ancestral i pretèrita: les arrels medievals germàniques. Així, com si d'un nou Carmina Burana es tractés, la música s'omple de percussions tremendes, retrunys metàl·lics i cors ominosos que desencadenen peces èpiques com el "Riddle of steel/Riders of doom", però també sonoritats més majestuoses com el "Column of sadness" o "The search".


De tant en tant (a "Atlantean Sword", per exemple), per entre les esquerdes provocades per l'atordiment sonor, s'escolen fulgors de màgia, talls de les espases on s'hi guarda la vida i la mort, clarors de fogates i encanteris, tal és el món del cimmeri que ha d'esdevenir rei aquiloni. El narrador ja ens avisa que el trajecte està farcit d'aventures:
"Between the time when the oceans drank Atlantis, and the rise of the sons of Aryas, there was an age undreamed of.


Entre el terrabastall i l'ambientació, s'obren pas algunes melodies ben belles, que semblen arrabassar el protagonisme durant un instant, per perdre's de nou en el fragor de la batalla o en cerimoniositat dels passatges místics (com a la preciosa barreja medieval però alhora moderníssima de "Theology/Civilization" o a l'inevitable "Love theme" que qualsevol pel·lícula dels 80 havia de tenir, aquí amb un oboè que avança la tendresa de les cordes i de la passió).

Poledouris sap trobar un lloable equilibri entre èpica i expressivitat melòdica, i alterna ambdós extrems amb magisteri. Si escoltar una banda sonora és tornar a veure la pel·lícula, aquesta n'és l'exemple perfecte i rodó, de tan àmplia i punyent com és la seva partitura, tan reveladora com el misteri de l'acer.

Per Crom! Escolteu-la ara mateix! En nom de l'acer

Cap comentari :