2001: Una odisea del espacio. El Libro del 50 Aniversario, de Quim Casas, Vicente Díaz, Jaime Iglesias, Javier Ordoñez, Enric Ros.

Cap comentari
No passa cada dia que una de les més grans obres del setè art faci 50 anys (i això encara pren més rellevància si es té en compte que per a un servidor aquesta és la seva pel·lícula favorita de tots els temps). Aquesta edició, formada per divuit articles a càrrec de cinc autors diferents intenta ser un homenatge a la mítica pel·lícula de Kubrick, a la seva gestació i al seu llegat.

En ells, els autors busquen abordar la pel·lícula des de diferents perspectives: des d’un acostament a la figura de Kubrick fins al significat del monòlit, passant per anàlisis més tècniques de la producció, dels actors, la fotografia, els efectes visuals, etc. El ventall temàtic és prou ampli com per no caure en els tòpics que els fanàtics del film ja coneixen i, alhora, donar una visió molt completa del film i del que ha significat per la història del cinema així com per la cultura popular.

Alguns dels articles, per descomptat, aborden qüestions més purament anecdòtiques i altres intenten endinsar-se en el fullatge semiòtic de l’obra, deixant un conjunt força divers en to i en contingut que no fa feixuga la seva lectura

L’edició, a més, és francament notable, amb un enquadernat dur i profusió de fotografies enormes a tot color. És per això que potser sobta que no s’hagi estat una mica més curós en intentar que els diferents articles no es trepitgessin o buscant un pròleg i un epíleg que li donaria un caire més tancat i complet a l’obra.

Amb tot, però, un llibre força interessant i ric que, per descomptat, deixarà molt bon regust de boca a qui encara gaudeixi, després de mil-i-un visionats, del viatge iniciàtic i al·lucinogen del Bowman, dels balls de naus a ritme de vals o d’un os llençat a l’aire que solca el temps cap endavant.



Cap comentari :

Les nostres pel·lícules '10' (III)

Cap comentari

Amb deu vam fer curt, amb deu més encara no va haver-n'hi prou, així que ens calia (com a mínim), una tercera entrega de les pel·lícules favorites d'aquells/es que fem l'Última Projecció. Aquí va la tercera entrega!


Els 400 cops (Les 400 coups, 1959) - François Truffaut

Perquè va capturar com ningú l'essència de la joventut. Perquè les desventures del Doinel són apassionants. Perquè es pot palpar amb claredat a cada fotograma com el Doinel es va sentint cada cop més presoner. Per la imatge congelada final.


Espartac (Spartacus, 1960) - Stanley Kubrick

Perquè és una història larger than life. Per les ostres i els cargols. Perquè nosaltres som Espartac.


Fanny i Alexander (Fanny och Alexander, 1982) - Ingmar Bergman

Perquè la màgia del cinema i del teatre, la mística de la interpretació i la narrativa es condensen en aquesta versió cinematogràfica de la sèrie de TV. Perquè et pots tornar creient amb un Déu com el de la pel·lícula. Perquè el reverend fa molta por.


Gattaca (1997) - Andrew Niccol

Perquè ens agrada la ciència ficció. Per la ironia de que en un món de gent perfecta, l'Ethan Hawke és del més tronat. Per que ens agraden els personatges que ho arrisquen tot. Sense reserves. Fins al final.


Hijos de los hombres (Children of men, 2006) - Alfonso Cuarón

Pel pla seqüència de dins del cotxe. Pel magnetisme del Clive Owen. Pel moment sonor en que se't gela la sang després d'una tensió sostinguda durant massa temps. Per que el caos pot convertir-se en ordre en 5 segons. 


Fraude (F for fake, 1973) - Orson Welles

Perquè ja sabíem que el Welles era un mag, però aquí ens va entabanar sense clemència. Perquè demostra que una pel·lícula pot fonamentar el seu èxit en un muntatge absolutament deliciós.


La paraula (Ordet, 1955) - Carl Theodor Dreyer

Perquè abans de Bergman hi havia Dreyer. Perquè ens encanta que el "boig" de la pel·lícula ho sigui per culpa de Kierkegaard.


L'arbre de la vida (The tree of life, 2011) - Terrence Malick

Perquè en sortir del cinema vam haver de tornar a casa caminant, cap cots, pensant, amb els ulls plorosos, tot preguntant-nos massa coses que no ens havíem preguntat encara. Perquè és una pel·lícula que converteix el seu visionat en una experiència (mística i cinèfila, alhora). Perquè és tot allò contrari al cinema de crispetes (tal com dèiem aquí).


L'home elefant (The elephant man, 1980) - David Lynch

Perquè el Lynch ja havia demostrat molt abans de The straight story, que podia fer cinema "convencional" barrejant-lo amb les seves passions malsanes. Perquè el John Hurt ens encongeix el cor cada cop que intenta socialitzar. Perquè el món és exactament com el Lynch el veu (som nosaltres els cecs).


Locuras de verano (Summertime, 1955) - David Lean

Perquè tot el que li passa a la Hepburn és com si ens passés a nosaltres. Perquè mai s'ha retratat de manera tan precisa la soledat disfressada d'independència. Per Venècia. Per la Piazza de San Barnabá. I pel tren. I perquè cada cop que anem a Venècia pensem en ella.


Cap comentari :

Els camins divergents de la història de l'art fins al segle XX i la història del cinema

2 comentaris

En la vigília del nou segle XX, l’art sembla arribar a un punt d’inflexió capital que, a més, resultarà de no retorn. La tradició academicista, ancorada en una concepció força monolítica, recolzada sobre pilars estètics i ideològics aparentment indiscutibles, es veu progressivament emmetzinada per uns artistes cada cop més contestataris que es revelen contra els cànons preestablerts a la recerca d’una expressivitat completament diferent. L’aparició de la fotografia condemna a mort tot la figuració en l’art, posant en dubte la clàssica assimilació de l’art i la mimesi aristotèlica (al seu torn covada durant segles, molt en particular a partir del Renaixement, per tot l’aparell artístic: aquells qui comanden l’obra, els artistes/artesans, el públic i la crítica, els marxants, etc.) i detonant les possibilitats creatives. Quan ja no té sentit intentar representar la realitat, l’artista es veu alliberat del jou de la mimesi i comença a tombar barreres fins ara intocables, relacionades amb les formes, els colors i els temes.

És a partir d’aquest instant, amb la progressiva arribada de les avantguardes, que l’art es desboca i assoleix les cotes d’especificitat més elevades de la seva història. L’art, després de molts segles d’existència, eixampla el seu llenguatge.

Quan arriba el cinema, doncs, el panorama artístic ja s’ha revolucionat, i potser és justament per això que els primers anys de la seva història comporten, a banda d’una exploració per a trobar un mode de representació més universal, una cerca de les seves possibilitats expressives des d’una perspectiva avantguardista. La bifurcació, a principis de segle XX, està clara: alguns veuen en el cinema un “teatre de pobres” (Burch, 1987: 59), mentre altres hi veuen possibilitats artístiques il·limitades (com Canudo). Els primers van acabar trobant, a través de l’M.R.I. un format d’art-entreteniment amb el que fundar un gran imperi. Però fixem-nos, millor, en els segons.

Aquests, en escapar del sistema de producció dels primers magnats de la indústria, es disposen a experimentar amb el nou llenguatge, mentre, alhora, el van perfilant i dotant-lo d’estructures i codis. És el cas dels Richter, Eggeling, Ruttman, Fischinger i companyia, que s’atansaren al cel·luloide com si fos un llenç, amb unes clares influències de la pintura. Se’ls hi afegeixen autors que, tot i comptar amb un recorregut comercial lleugerament més ampli, també van explorar les possibilitats del cinema d’una manera narrativa però amb un toc impressionista, jugant a modificar el film a través de recursos com els difuminats, filtres, sobreimpressions, moviments de càmera poc usuals, etc., com els Gance, L’Herbier, Dulac o Renoir. Però també s’hi poden comptar els Clair, Chomette, Vigo, Cocteau, etc. La llista és, afortunadament, llarga i variada.

Estranyament, els camins de la història de les arts plàstiques i de la història del cinema, semblen seguir, però, senders oposats. El primer es troba enclaustrat en unes normes estètiques que perduren segles fins l’adveniment de les avantguardes, i que venen a transformar completament el llenguatge artístic d’aquestes disciplines, imposant un camí d’experimentació i allunyament de la mimesi que s’ha mantingut hegemònic fins als nostres dies. Per dir-ho així, en la història de les arts plàstiques les avantguardes han acabat imposant el seu discurs. Per contra, el camí seguit per la història del cinema sembla invertit, partint d’uns inicis molt propers a les avantguardes, amb unes grans dosis d’experimentació artística en paral·lel a la creació d’un cànon estètic que, un cop es formuli i s’institucionalitzi, romandrà com a únic llenguatge viable, desplaçant el cinema experimental a categories que alguns fins i tot consideren alienes al cinema, com el vídeoart.

D’idèntica manera a com els espectadors del Déjeuner sûr l’herbe de Manet o de el Mont Sainte-Victoire de Cézanne rebien amb una barreja d’estupefacció i indignació les obres que trencaven amb el cànon estètic imperant (i les enviaven al Salon des Refusés), l’espectador contemporani, que ha après a veure un cinema institucionalitzat i amb un llenguatge universal (que, com a molt, es perfecciona amb el pas dels anys però mai canvia radicalment) no és capaç d’assimilar obres audiovisuals contemporànies que se n’apartin. L’espectador habitual de pel·lícules contades a través del llenguatge de l’M.R.I., quan és confrontat amb obres de Brakhage, McLaren, Maddin, Rybczinsky, Trnka o Svankmajer és incapaç d’entendre-les, doncs l’idioma amb que li parlen li és desconegut. Davant d’aquesta incomunicació amb l’obra, l’espectador perd la perspectiva i és incapaç de deixar-se portar per una peça artística forjada als marges de la producció industrial i, per això, més lliura, artísticament parlant.

Per a dir-ho fàcil, la història de les arts plàstiques ha valorat altament les avantguardes mentre que la història del cinema les ha infravalorat. Com diu Dominique Chateau (2009: 169), "el mercado del cine no funciona como el de la pintura (que se denomina 'mercado del arte'): para no citar más que un hecho flagrante, ¡en la televisión un filme con Louis de Funès es más valioso que un filme de Godard!"


________________

BIBLIOGRAFIA

ALLEN, R.; GOMERY, D. (1995). Teoría y práctica de la historia del cine. Barcelona: Paidós.
BURCH, N. (1987). El tragaluz infinito. Madrid: Cátedra.
CHATEAU, D. (2009). Cine y filosofia. Buenos Aires: Colihue.
METZ, C. (1973). Lenguaje y cine. Barcelona: Planeta.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.
STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.

2 comentaris :