Ara que ens ha tornat la febre de West side story (ni que sigui per això ja caldria estar-li agraït a l'Spielberg, a més d'haver fet un remake molt digne que fins i tot aporta millores molt interessants respecte a l'original del Robert Wise) volem recuperar una actuació absolutament mítica d'aquestes dues cracs que són la Carol Burnett i la Julie Andrews.

Ambdues interpreten "A boy like that", el tema de West side story en què l'Anita i la Maria discuteixen, just després de la mort del Bernardo. L'actuació tingué lloc al Carnegie Hall, l'any 1962, dins el marc d'un espectacle en què ambdues interpretaven diversos números musicals clàssics. La Burnett demostra que era alguna cosa més que una comedianta, i l'Andrews ens recorda que no hi ha hagut veu més angelical que la seva al cinema. Quin parell.

El cas és que a qui us escriu no li importa que es refacin pel·lícules com aquesta, que compta entre les seves favorites, per nyonya i carrinclona que sigui. Sempre pot ser curiós veure noves aproximacions, canvis, afegitons, retalls. I amb West side story el que ha fet l'Spielberg, fonamentalment, és donar-li aire a un clàssic que tenia molt de teatral i que, per bé que li encaixava bé en una atmosfera degradada i de conflicte l'enclaustrava una mica en els números musicals. L'aire que Spielberg li dóna l'amplia, la porta a espais més oberts, més dinàmics; i també li encaixa, en aquest cas fent èmfasi en l'esperança, sobretot en números tan reeixits com el mític "América", que salta dels terrats als carrers amb energia renovada.

Diferències, per descomptat, n'hi ha. No massa, si més no en allò important. La trama pràcticament no està alterada, la orquestració és extremadament fidel a l'original (costaria diferenciar-les) i l'essència es manté intacta. L'Spielberg ha aprofitat per explicar millor algunes coses que no quedaven del tot clares en l'original, per canviar el moment i els intèrprets d'alguns temes (està bonic que el "Somewhere" el canti la mateixa Rita Moreno, ara en un paper diferent), o per suavitzar alguns versos que, aparentment, podien sonar massa crítics amb Puerto Rico (ja no diu el mític "Puerto Rico, my heart's devotion / let it sink back in the ocean" ni les referències posteriors a totes les suposades penúries —extremadament racistes— del llibret de Sondheim).

El problema, potser, està en un Ansel Elgort que no està a l'alçada (estaquirot, estaquirot; absolutament lamentable en el moment que li comuniquen la falsa mort de la Maria), i en un acte final que segueix sense funcionar, com ja li passava a l'original. Però, per compensar, Spielberg s'ha dotat d'uns molt bons ballarins i d'unes coreografies actualitzades i molt més vistoses, a més d'una Anita (Ariana DeBose) absolutament brillant.

Tinc dubtes seriosos que agradi a tots els fans de l'original. Però potser tinc més clar que qui la vegi per primer cop se n'enamorarà tant com nosaltres, els/les fans, ens vam enamorar de la primera, de tan similars com són i de tan respectuós com és aquest remake de l'Spielberg.

Que estrany se'm fa que el director (Leos Carax) d'una de les meves pel·lícules favorites ('Mauvais sang') m'hagi torturat durant dues hores amb la seva darrera obra ('Annette'). Quin horror. Quin autèntic horror de pel·lícula.

Sabeu què no esteu veient a Netflix que hauríeu d'estar veient? L'especial que va perdre —molt injustament, AMG— l'Emmy davant de la gravació de 'Hamilton'. Es diu 'Inside', i és un treball fet per l'humorista i ara cantant Bo Burnham. Que no el coneixeu? És igual, jo tampoc. 

Una de les més refrescants entrades en la graella televisiva d'aquest estrany i casolà 2020 ha estat aquesta comèdia musical de nom llarg i temporada curta (12 capítols). La premissa és de bojos: La Zoey descobreix que té el poder d'escoltar els pensaments més íntims de la gent en format de cançons pop. I així, la Zoey escolta a la gent dir una cosa però pensar-ne i cantar-ne una altra.

Les premisses boges corren el risc de quedar-se en l'anècdota, en la curiositat que fa que el públic s'atansi als seus primers capítols per abandonar després. Però no és el cas de Zoey's extraordinary playlist. I no ho és perquè és prou hàbil per:
a) Anar renovant, matisant i pervertint el seu truc inicial.
b) No insistir-hi massa, no omplir el metratge de números musicals.
c) Obrir altres vies de comèdia.
d) I, finalment —i element definitiu que converteix la sèrie en quelcom més que un mer entreteniment—, obrir altres vies dramàtiques.


L'enginy, per tant, no s'atura; i així, la sorpresa inicial es manté, perdura, es conserva força intacta. És veritat que les situacions de conflicte entre els personatges estan basades en clixés, però de quina altra forma es podria fer evolucionar uns personatges que pensen en clau de cançó pop?

I la sèrie, de fet, resulta perquè no pretén altra cosa que entretenir, fer passar l'estona a un espectador que es deixarà emportar per les interrupcions cantades i coreografiades per un repartiment molt dotat. La Jane Levy, protagonista absoluta, esdevé, immediatament, un personatge estimable, i sobre ella recau la totalitat de la càrrega comèdica i dramàtica, per bé que està envoltada d'actors i actrius ben capaços com la Mary Steenburgen, el Peter Gallager o la Lauren Graham.


Però el que ha fet que Zoey's esdevingués una de les sèries del moment ha estat l'habilitat per transitar de la comèdia al drama amb fluidesa, rematant la temporada amb un dotzè capítol inspiradíssim que des de ja mateix es converteix en un dels talla-venes oficials de la televisió recent. Si us hi atanseu, aneu advertits: sense buscar la llàgrima fàcil (com potser sí s'ha fet en altres episodis) els últims 15 minuts són un pla seqüència musical que et desballesta i destrossa per dins.

Algú pot argumentar que aquesta sèrie no és altra cosa que un divertiment curiós. I sí, potser ho és. Però si ho és, és el millor divertiment curiós que hem vist en molt de temps.

Entretinguda posada al dia dels musicals clàssics de Hollywood al voltant d'una parella (Emma Stone i Ryan Gosling) que arriben a Los Angeles esperant complir els seus respectius somnis professionals (l'una actriu, l'altre tenir el seu propi local de jazz), La La Land juga a la nostàlgia d'un gènere que va marcar tota una època en la història del cinema. Ho fa, sens dubte, professant amor i respecte pels clàssics, fugint dels excessos i de les disbauxes de Moulin rouge (Baz Luhrman ) o de les broadwayitzacions à la Chicago (Rob Marshall). És, aparentment, una història força amable d'amor vertader en conflicte amb el triomf professional, per bé que amaga un trumfo a la màniga.

La llàstima, en tot cas, és que, per ser un musical, allò més fluix són, justament, la música i el ball, ambdós innocus, ambdós limitats i contrets per diferents raons. La música, per una banda, sembla contreta per una tendència a voler sonar clàssica, sonar a homenatge. Sona forçada en uns arranjaments que es veuen a venir massa compassos abans. I, per una altra banda, el ball es troba limitat per dos actors que, per molt dotats que siguin (ambdós canten, ballen, toquen el piano i actuen) no són Gene Kelly i Debbie Reynolds, no són Fred Astaire i Ginger Rogers. És a dir, són actors que canten i ballen, no cantants i ballarins que actuen. (Això sí, deixem-ho clar, Emma Stone és una actriu de molta categoria i no ha deixat de demostrar-ho des que va començar. El repertori que exhibeix en aquesta pel·lícula és digne de menció).




Així, el film flueix dins d'una nostàlgia agradable, molt domada, gens exigent i llimant potser en excés les vores i estelles del conflicte personal que vol explicar, relegant-lo a un segon terme, al terç final de la pel·lícula, assegurant-se que allò que ha vingut a fer —delectar els espectadors amb la màgia i la joia del musical clàssic— ja ha quallat, ja ha fet efecte. I és una pena, perquè allò altre que té per explicar és extremadament interessant i, de fet, Chazelle ho resol amb una elegància molt superior a la resta de la pel·lícula en un fals flashback que ens dibuixa el somni que no ha pogut ser.

I aquest és el trumfo que Chazelle té a la màniga (i que, potser, guarda durant massa estona). Ambdós han anat a la terra dels somnis a veure el seu complert. Però potser hi han anat amb el somni equivocat. Arribat el final de la pel·lícula, quan ambdós es retroben i ell ataca al piano la seva melodia, ambdós recorden amb nostàlgia allò que no va ser, aquella història d'amor que no renunciava a res (tampoc a l'èxit professional, el d'ella, si més no). Ho fan des d'una situació privilegiada: Los Angeles els hi ha donat allò que volien, el geni de la làmpada els hi ha concedit allò que van demanar: triomf professional (ella reputada dramaturga i actriu, ell regentant el seu propi club amb el que salvar el jazz de l'oblit). És a dir, que no els hi ha anat pas malament, en absolut. Fins i tot, en el cas d'ella, la vessant personal l'acompanya (un marit que sembla bona gent, ben plantat, amb qui té un amor encara fresc, encara capaç de sortir-se de la carretera/rutina i improvisar, un fill, una casa... el somni burgés perfecte, doncs). No tenen, en principi, res a enyorar o a trobar a faltar. Però sí, enyoren. Però sí, hi ha nostàlgia.


I, curiosament, hi ha nostàlgia d'alguna cosa que mai no va ser. Anem a pams. Nostàlgia significa, literalment, retorn al dolor. És a dir, que allò que enyoren no és alguna cosa que va succeir sinó, justament, el moment en el quan somniaven amb un futur en el que l'amor entre ells perdurava. Bonica estampa, interessant concepte. El dolor que senten durant la interpretació del seu tema musical és el dels somnis nos complerts, el del dubte de saber si van escollir el camí adequat. Los Angeles, dèiem, els hi ha concedit els seus somnis, però és que potser van somiar malament, potser van somiar equivocadament.
La mirada final entre ambdós, tornada plàcida i comprensiva en el darrer instant, ens indica que, en qualsevol cas, no hi ha retrets, no hi ha recances, la lògica s'imposa i els seus somnis professionals realment els omplen, els satisfan, no són pas infeliços. Però l'episodi nostàlgic ha succeït, ha tingut lloc, i sempre quedarà allà. Aquest és el poder de la nostàlgia, sempre arriba en moments on tot sembla correcte, adequat, on la vida t'ha garantit allò que has volgut. Però arriba, precisament, per fer trontollar momentàniament els fonaments d'aquesta construcció que hem bastit per protegir-nos, per sentir-nos més còmodes, per viure millor durant més estona i de manera més sostinguda. La nostàlgia, en aquests casos, ve a molestar, a recordar-nos que, potser, hem cedit, hem combregat, hem sucumbit a un somni que potser no era nostre, que potser era construït col·lectivament. L'altre somni, aquell altre que torna per rondar-nos, per perseguir-nos de tant en tant, era l'atrevit, l'aventurer, l'insegur, l'impossible. Potser precisament per això el vam desestimar. I encara que podem ser conscients que aquest somni nostàlgic que ens castiga està idealitzat i que la realitat hagués estat molt menys encisadora del que és el somni, no deixem de sentir el mateix que sentiríem si s'hagués complert.


Amb això juga La La Land, un exercici de nostàlgia que s'atreveix a fer-la servir com arma de fil esmolat que entra suau en la carn i no t'abandona. El problema, potser, és que això planteja una estranya contradicció en la pel·lícula: aquest episodi final de nostàlgia dolorosa ha estat servida dins d'un embolcall de dues hores de musical nostàlgic joiós, gens dolorós, força innocu i complaent, desproveït de conflicte, orfe de tensió i de passió, lleugerament homeopàtic en quant a drama, música i ball. La La Land, doncs, és un exercici de nostàlgia sense dolor i, per tant, de no-nostàlgia, un simple entreteniment que compleix amb escreix els mínims exigibles però que no encerta a portar allò que explica a l'estratosfera, a l'estatus de memorable i gloriós, que és el que tots els musicals aspiren a ser.

Ara que Whiplash està fent la honrosa tasca d'acostar el jazz al gran públic a través de la seva història de superació i cerca de l'excel·lència, se'ns ha passat pel cap que igual caldria fer una llista de les altres pel·lícules que han fet el mateix (i que, molt probablement en tots els casos, siguin molt millors que Whiplash).
Aquestes són les nostres favorites, sense cap ordre particular. (N'hem exclòs els documentals i les sèries de TV que, ja us avancem, formaran part d'un altre article).

El Kevin Spacey es va produir aquest biopic del seu admirat  Bobby Darin. No és una pel·lícula perfecta, però la passió que hi posa el Kevin Spacey és més que suficient per fer-ne un espectacle de primera.

El Clint Eastwood seguia buscant el reconeixement de la crítica i la seva passió pel jazz el dugué a filmar aquesta biografia del turment vital del seu ídol, el Charlie Parker.

Monumental projecte d'animació al voltant del jazz llatí, amb dibuixos del Mariscal, direcció del Trueba i una banda sonora repleta de clàssics moderns.

El Coppola trobà un magnífic equilibri en aquesta història de tuguris mítics i màfia, amb un Richard Gere en el summum de la seva fama.

Una de les més magnífiques (i desconegudes) pel·lícules sobre la figura del jazzman d'ego inesgotable, amb un Spike Lee que apurava el talent de la seva primera etapa i un Denzel Washington que ho borda.

Mítica cinta que iniciava el camí del cinema sonor. Ja només per això, pel seu valor històric, valdria la pena veure-la, no?

La Diana Ross interpretant a la Billie Holiday sota la batuta del Sidney J. Furie es convertí en un reclam de masses. La producció del Berry Gordy assegurava respecte musical per una de les figures determinants no només de la música jazz sinó de l'arquetip de jazz(wo)man de mala vida.

El Kirk Douglas té una melodia al cap, però no sap com treure-la d'allà i fer-la sonar a través de la seva trompeta. I busca en l'alcohol el desembús creatiu.

La màfia, el jazz, els casinos i tota la miríada de perdedors al seu voltant, retratats pel Robert Altman

Biopic clàssic sobre el Glenn Miller, gran i famós director d'orquestra amb un James Stewart i una June Allyson que, ben acompanyats pels millors jazzmen del moment (Louis Armstrong, Gene Krupa, etc.) composen una melodramàtica versió dels arquetips jazzístics.

Sempre hem pensat que l'Scorsese és un bon director quan hi ha pistoles pel mig. Potser aquesta no és una de les seves més rodones pel·lícules, però la màgia de la Minelli i la intensitat del DeNiro fan prou el pes.

L'amistat entre el pianista Bud Powell i el saxofonista Lester Young en el París de finals dels 50, amb una banda sonora absolutament deliciosa.

El Woody Allen ja estava de capa caiguda quan va intentar reviure l'esperit del Django Reinhardt amb aquest seguiment a un fan del guitarrista interpretat per un Sean Penn tan exagerat com sempre.

Duríssima història la d'aquest bateria blanc que busca fortuna en la música mentre les drogues juguen a impedir-li. Probablement el millor paper de Frank Sinatra de la seva carrera.

L'any 2010 es complien 45 anys del rodatge de Sonrisas y lágrimas (The sound of music, 1965, Robert Wise) i amb l'excusa de promocionar-ne una nova edició en DVD farcida d'extres sucosos, el repartiment sencer de la família Von Trapp es va retrobar i passejar per diversos platós de televisió.

Aquesta n'és una de les trobades (aquell dia sense el Plummer) en les que repassen algunes divertides anècdotes del rodatge a més de, per descomptat, arrencar-se a cantar algunes de les peces que van convertir en mítica la seva banda sonora.

  

No seria el primer cop que sento algú atacar un dels meus mites d'infantesa, la Mary Poppins, dient que era una manaire del quinze, una "sargento", que portava els nens com si fossin un regiment i no com als infants que eren. De fet, us puc dir que el mític Carlos Pumares va ser el primer al que li vaig sentir a dir (i ja us podeu imaginar que no ho va poder dir sense exaltar-se una mica més del compte).
Però el que mai m'hagués imaginat és que algú pogués imaginar Mary Poppins com si fos una peli de terror. Sí, sí, de terror.
Per demostrar-ho, s'ha currat un tràiler amb imatges de la peli, però muntades d'una manera francament enginyosa i amb una banda sonora a l'ús. Han agafat fins i tot el pòster de El Orfanato i han reconvertit a la Belén Rueda en la Julie Andrews.
Més que de Disney, aquesta (per)versió sembla atribuïble al William Freidkin o al Wes Craven. Sincerament, no sé què n'opinarà la Montserrat Gasset...

Deixeu-me que comenci aquest post de la secció de les pel·lícules favorites dels nostres amics i lectors dient que m'ha fet una il·lusió molt especial la elecció de la Montserrat Gasset. La peli que ha escollit és, igualment, una de les meves favorites i llegir-ne la seva explicació del perquè li agrada tant m'ha fet venir moltes ganes de tornar-la a veure. Aquí us deixo doncs, amb la peli de la Montserrat.

Ara fa uns mesos que en Marc em va proposar col•laborar en aquest bloc que té amb la Noemí per comentar una pel•li que m’hagi marcat. Em va fer molta il•lusió (sí, aprofito per agrair-ho de nou, que aquestes coses s’han de dir i expressar perquè quedi ben clar ^^).
Al final he seguit el meu subconscient triant la pel•lícula que em va venir a la ment de seguida que m’ho va proposar. Com diu Punset, el subconscient fa que prenguem decisions fins i tot més vàlides que fent un raonament exhaustiu i prolongat.
Total, que us vull parlar de Mary Poppins!

Encara recordo aquell vídeo Beta que teníem a casa amb el que vèiem les millors pel•lícules. Quantes vegades hauré vist Mary Poppins!
Ja només començar, t’endinses en la música que s’escoltarà durant la filmació i veus Mary Poppins en un núvol, arreglant-se per començar en una nova casa. Una llar on dos nens entremaliats busquen cridar l’atenció d’un pare distant i inflexible, un banquer ben seriós que només es regeix per la disciplina. La mare, per contra, una dona que lluita pels drets de les dones. Aquesta part, quan era petita, no l’entenia. No entenia com fa cantar les criades i tot animant-les amb els càntics i les bandes, per després ser tan submisa amb el marit. Però clar, era l’època, no?

Des del moment en què apareix Ella, fent fora d’una ventada a les altres candidates, presentant-li la carta dels nens estripada i llençada a la xemeneia amb la cara del pare atònit, la pel•lícula no deixa d’enganxar-te a la pantalla ni un moment.


Habitacions que s’ordenen amb un petar de dits, aventures dins d’unes pintures al carrer, riure tant fins poder levitar... I no només és diversió! Què fer amb els diners? Discusions i dilemes per saber com utilitzar els diners, corredisses per la ciutat, un munt d’històries que no et deixen indiferent i que vius molt intensament. I la tristesa de la dona de les escales de la catedral, amb els coloms, tota sola... I música! Molta música!! Cançons divertides i originals que ja mai s’obliden, queden gravades en la memòria i quan comences a sentir algun tros, t’enganxes a continuar-la!

Val a dir que una de les meves parts preferides és la del ball en els terrats de la ciutat “Chim chiminey! Chim chiminey!” :D i també quan el pare marxa del banc amb el cap ben alt, el barret trencat i tot i aprèn a dedicar part del seu temps als nens.
Perquè un final feliç és el que es mereix aquesta pel•lícula, tot i que et deixa el regust amarg de la partença de Mary Poppins, qui t’ha ensenyat tantes coses i has après a estimar amb facilitat.


 

Ja us ho comentàvem fa uns dies: ahir el festival Docs Barcelona projectava aquest fantàstic documental que celebra els 25 anys de la gravació del disc Achtung Baby, punt d'inflexió musical i espiritual de la banda irlandesa liderada per Bono.
El documental, què voleu que us digui, és esplèndid, realment esplèndid. Està estructurat en dues parts. En la primera, revivim els anys justament anteriors a la gravació del disc, just quan el mite U2 estava inflant-se a marxes forçades. En aquesta primera part és particularment enlluernador escoltar als músics parlar amb una serenor i una humilitat gens habitual en grans estrelles del rock dels seus errors, de lo poc preparats que estaven per donar el que se'ls demanava, de la incomoditat de la gira del Rattle and hum, que els portava a estadis gegantins en els que no es sentien gens còmodes. Acobardats, incòmodes, pressionats i criticats durament per primer cop, fins i tot amb problemes personals i familiars, la banda es trasllada a Berlin, just en el moment en que el mur cau, buscant aïllament, buscant inspiració.

I llavors, quan el desmembrament de la banda sembla imminent, quan intentant reinventar-se la banda no troba el camí, sorgeix la màgia. No volem explicar més, no volem desvetllar el que no cal. Només cal que sabeu que la màgia existeix, i ho descobrireu en aquest documental.

A partir d'aquí, una última secció del documental en la que tot va prenent forma, on veiem als membres de la banda i als productors i tècnics treballar al detall, peça a peça, la creació d'una de les grans joies musicals de la història.

Explicat des de l'actualitat, des de l'intent dels U2 actuals de reproduir alguna de les cançons d'aquell disc -i no sortint-se'n amb facilitat- la cinta és capaç de parlar de música sense dependre'n en excés. No és aquest, curiosament, un documental musical a l'ús. És, de fet, una rara avis en la que ens trobem amb un documental musical sense música. Ho dirigeix el David Guggenheim, que ja va mostrar-nos la seva habilitat per acostar-se a la música amb It might get loud, però igualment la seva expertesa en tenir-nos enganxats a la cadira amb un documental com An inconvenient truth (Una verdad incómoda). I té la magnífica habilitat de convertir un procés creatiu en una èpica controlada, sense escarafalls, sense efectismes, tan sols suportat per la veu dels protagonistes, algunes imatges d'arxiu i un parell d'escenes d'animació com a contrapunt.

Imprescindible per als fans de la banda, però també pels apassionats del que significa crear, del que significa el procés creatiu d'una banda que ha de lluitar contra la seva pròpia grandesa per esdevindre veritablement gran i mítica. Tot un encert de documental.

Des de fa 15 anys que la gent del Festival Docs acosta a Barcelona una sempre interessant programació de documentals, un gènere que en la passada dècada ve rebre alguns impulsos comercials que el van tornar a situar en les nostres cartelleres, retornant al cinema una de les seves funcions primordials -a més d'entretenir-: divulgar. Podeu consultar tota la seva programació al seu web.

Però el que també volíem compartir amb vosaltres de cara a aquest festival, és el fet de poder assistir gratuïtament a la projecció del documental U2, From the Sky Down, on la banda irlandesa explica i reviu la gravació del mític Achtung Baby.

Dirigida pel David Guggenheim, autor entre d'altres de la Inconvenient Truth de l'Al Gore i de It might get loud (documental musical que vam poder veure a l'Inèdit de l'any passat), el film promet molts moments fantàstics per als fans de la banda. I si no em creieu, doneu-li un cop d'ull al tràiler.



Com us deia, hi han entrades gratuïtes per a la única sessió que tindrà lloc el dia 2 de Febrer a les 22:00 al cinema Renoir Floridablanca. Això sí, per fer-ho heu de demanar-les a la organització mitjançant un correu electrònic a info@docsbarcelona.com. Ens veiem allà!

Avui 30 de desembre és l’aniversari de Russ Tamblyn, un actor que tant pot fer del petit dels germans Pontipee com de líder violent d’una banda com els Jets i fins i tot de psiquiatre del poble més sinistre de la història de la televisió: Twin Peaks.




M’encanta Russ Tamblyn. De petita, quan vaig veure per primer cop Siete novias para siete hermanos no podia deixar de mirar-lo, em semblava increïble que algú pogués ser tan àgil ballant amb una destral...
I a West Side Story passa el mateix, m'encanta com camina pels carrers de Nova York, amb la seva banda al darrera, "petant" els dits...

En fi, us deixo amb l’escena que més m’agrada de les que li he vist: fent de Gideon Pontipee a Seven brides for seven brothers. En el vídeo el veiem vestit de blau, fent un personatge una mica “nyonyo” però no ens enganyem... ell és un Jet, i ja se sap:  “when you are a Jet you are a Jet all the way from the first cigarette till the last dying day” !

Ja us havíem parlat d'un dels números musicals que es van poder veure a la darrera gala dels premis Tony, on el Neil Patrick Harris i el Hugh Jackman es marcaven un duet absolutament fantàstic.
Del que no us havíem parlat -més que res perquè nosaltres tampoc ho sabíem- és que la cerimònia va començar amb un altre espectacular i humorístic número a càrrec del Harris, en el que fa demostració de les seves dots com a entertainer, cantant, ballant i improvisant entre el públic. No us ho perdeu, el número es diu " Broadway is not for just gays anymore".
Per cert, memorable la intervenció de la Brooke Shields, que serà la núvia d'Amèrica, però necessita menjar cues de pansa per millorar la memòria i no oblidar-se del seu text.

Ladies aaaaand gentlemeeeeen.. sense més dil·lació... el gran... l'únic... l'irrepetible showman que és... el Neil Patrick Harris.

Ja tenim aquí el cap de setmana. Ara només toca posar-se a ballar. Això sí, amb criteri. El millor lloc per aprendre'n no és, encara que sembli mentida, a l'acadèmia de Fama, tot escoltant els crits del Rafa Méndez. La millor manera és fixar-se en el cinema.
Aquí teniu tot un regal molt especial per a tots vosaltres, de part de l'Última Projecció: un repàs de les millors escenes de ball de la història. Com es ballava abans i com es balla ara!

Això sí, per molt que Hollywood ens vengui la moto, si tu et poses a ballar al mig d'un "garito" amb algun d'aquests estils, estàs perdut. :D

He tingut la gran sort en la meva vida, d'estar sempre rodejat de dones. I no, no ho dic amb segones o amb intenció de fer-me el xul·lo. He estat educat per dones, i sempre me n'he sentit extremadament orgullós. D'entre les persones de les que més coses he après en la meva vida hi ha la meva cosina Laia. Ella va néixer molts anys després de mi, però tot i ser jo el cosinet gran, ella sempre va ser la que em va donar lliçons valuoses; de fet, encar avui en dia me'n segueix donant.
Una de les lliçons que em va donar tenia a veure amb el cinema. A ella, de petita, quan anava al cinema, sempre li agradaven TOTES les pelis que veia... totes. Sempre he volgut ser com ella, sempre he volgut mirar les coses com ella les mira, amb dolçor i amb ganes de ser sorpresa i de gaudir del que mira.
És un autèntic plaer per a mi, presentar-vos-la i deixar que gaudiu de la seva visió.

Quan el meu “primito” Marc em va dir de participar en aquesta nova secció del seu bloc, no ho vaig dubtar ni un moment; clar que sí, que xulo!!! El que no em pensava és que em costaria tant escollir una pel·lícula que complís uns requisits una mica dignes per participar en un bloc de cinèfils! Des que vam anar junts amb el Marc a veure Peraustrínia 2004 (Ah, alerta! –Monegal dixit-), en una sessió doble de cinema a Blanes (i d’això ja deu fer-ne 20 anys) tinc penjada una etiqueta on diu que m’agraden totes les pel·lícules que veig. Fins fa uns anys, he de reconèixer que era veritat i també reconec que tendeixo al cinema comercial i que, ara per ara, no sé ni un borrall de cinema d’autor. Però tot això són altres històries.

Finalment, després de fer alguna llista i de repassar mentalment pel·lícules entre caravana i caravana cada matí durant més d’un mes, m’he decidit per Moulin Rouge.

És una pel·li-musical de Baz Luhrmann que es va estrenar el 2001, però que no vaig veure fins a finals del 2003. Els protagonistes són la Nicole Kidman i l’Ewan McGregor i l’argument no és més que la història d’un amor gairebé impossible ambientada al París de Toulouse-Lautrec, just encetat el segle XX. El fet que sigui un musical (m’agraden molt, des de Siete novias para siete hermanos, The sound of music o Gigi, a Grease, passant pels del Gene Kelly), se salva dins la meva categoria de pel·lícules, tot i ser un drama romàntic amb totes les lletres.

No sé encara si Moulin Rouge em va marcar per la situació que jo vivia en aquells moments, o per la música, o per un recarregament visual que normalment sempre m’havia tirat enrere, o per tot plegat, però la veritat és que em va marcar, i molt. I, principalment, la banda sonora em va quedar gravada a la ment i no deixo mai d’escoltar-la (i, per cert, en una gravació del Marc). De tota la BSO, em quedo amb “The Elephant Love Medley”, una barreja, per a mi ideal, de temes conegudíssims; sempre que l’escolto em genera, i per aquest ordre, un somriure, seguit de llàgrimes d’emoció als ulls i un calfred final! No està gens malament per una sola cançó, oi? I d’aquesta escena en concret, també m’encanta veure (i cantar) com els protagonistes masteguen les paraules amb una dicció perfecta i intel·ligible per a qualsevol que no sàpiga gaire anglès.



Dels protagonistes, només voldria dir que la fragilitat que transmet habitualment la Nicole Kidman encaixa a la perfecció amb aquest musical; i de l’Ewan, amb confiança, només cal que digui que em transmet una proximitat que em sembla que el tingui a sopar a casa de tant en tant...! Crec que tots dos fan un gran paper i que deixen molt alt el llistó si parlem de qualitat vocal.

No conec què en va dir la crítica al seu moment; tampoc m’hagués importat, la veritat, perquè quan una pel·li t’arriba a dins, t’és igual que sigui la més dolenta que mai s’hagi estrenat. I, tan endins em va tocar, que vaig passar tres dies amb llàgrimes als ulls cada vegada que recordava alguna escena.

I fent memòria de tot plegat, m’estan venint moltes ganes de tornar-la a veure. El proper cap de setmana hi posaré remei!

Originalíssima revisió del mite del vampir del Bram Stoker aquesta del canadenc Guy Maddin. I quan dic original no ho dic en va, els ingredients bé que es guanyen per si sols la denominació d'origen: la història de la seducció de la Lucy Westenra i la Wilhemina Murray s'explica en clau de dansa, en un blanc i negre gruixut en homenatge al cinema mut, al igual que els intertítols que substitueixen els diàlegs, la música la posa la partitura clàssica de dos dels concerts de Gustav Mahler i, per acabar-ho d'adobar, el personatge de Dràcula és encarnat... per un coreà!

Si només se li pogués una floreta a aquesta peli, hauria de ser que tot aquest poti-poti aparentment indigest funciona, no se t'atravessa, sinó que -cosa inusual- marida a la perfecció, casa amb un gust exquisit amb la proposta. Però és que, a més, se li poden tirar moltes altres floretes.

Més enllà d'aquesta recepta atrevida i dels seus ingredients, sobten altres aspectes igualment atractius. Com per exemple la llicència que l'autor es permet en titllar l'adveniment de Dràcula a Londres com part de la onada d'emigració de l'Est, aprofitant per titllar als protagonistes de xenòfobs i sentar les bases per moltes altres acusacions (violadors, pervertits, etc.) que contra ells llençarà al llarg del film.
No hi manquen, per descomptat, les al·lusions al sexe i a la temptació de les jovenetes protagonistes, que es debaten entre el llibertinatge i la vida conjugal estereotípica.

Molt enginyosos resulten, d'altra banda, les troballes visuals que Maddin empra per atorgar al film una atmòsfera màgica i irreal. El ventall és ampli: des de superposicions d'imatges fins a manipulació del temps narratiu, passant per la retallada de fotogrames, el muntatge hiperactiu o l'ús selectiu del color per ressaltar elements concrets com la sang. Se li afegeix, a més, l'element de la dansa, que en els cossos de les ballarines encarnen a la perfecció la luxuria i la demència, però també aquesta ambientació onírica del més enllà. Alguns dels números de dansa són absolutament deliciosos, com l'inicial, a càrrec de la Lucy Westenra, que alterna el seu coqueteig amb els tres pretendents amb les primeres seduccions de Dràcula.

Dit d'una altra manera, si només fos una curiositat, la peli de Maddin no passaria de ser justament això, un còctel estrany i una mica friki per a paladars amb ulleres de pasta. Però és que la proposta està tan ben connectada amb les emocions, que l'espectador queda absolutament tocat per aquesta adaptació que, si se'm permet, et vampiritza, et sedueix i et regala la vida eterna. Un regal, un delit, un cinema que va més enllà del que se'n podria inusual. Guy Maddin és més alternatiu que els que s'autoanomenen alternatius, més transgressor que els transgressors, més cineasta que molts cineastes.

Seixanta anys més tard de la seva estrena, es projecta aquesta pel·lícula a la Filmoteca de la Generalitat, un divendres a la tarda, i el públic aplaudeix cada número musical i riu tots els acudits. Si això no és un clàssic perenne, ja em diràs tu què ho és.

La peli és perfecta, simplement perfecta. La història -l'intent d'uns estudis cinematogràfics de Hollywood d'adaptar-se al canvi que suposa el cinema sonor- és rodona. El guió -farcit de diàlegs encantadors i acudits molt encertats- és brillant. I els números musicals... bé, què us haig de dir dels números musicals.
És indubtable que la gent recorda particularment el que dona títol a la pel·lícula -el número musical per excel·lència, mai superat en la història dels musicals- o el Make 'em laugh del Donald O'Connor, estirant-se pel terra i jugant l'atrezzo. Però és que la peli està repleta de números musicals brillants que, amb el pas del temps, no semblen perdre llustre.
Parlo, per exemple, del primer número musical que veiem, el que presenta al Gene Kelly i al Donald O'Connor, en els seus inicis musicals, damunt d'un escenari d'algun vellot local de mala mort. L'originalitat del número, que a cada instant es supera i et torna a sorprendre, més enllà del que et podies imaginar, és incontestable, i ja deixa ben clar que ambdós ballarins són de primeríssim nivell.
Però també és fantàstic -i extremadament divertit- el número musical que es munten amb l'excusa del foniatra que els ensenya a dir frases difícils de pronunciar ("Moses supposes his toeses are roses, but Moses supposes erroneously").
O l'engrescador Good Morning, que ara amb l'ajut de la fantàstica Debbie Reynolds canten per convèncer al Gene Kelly que res no està perdut.
I tot això sense oblidar l'extens número de Broadway que, amb la participació de la Cyd Charrisse, relata l'ascens a la fama d'un ballarí que aterra a New York, però que destaca, sobretot, per l'elegantíssim ball del vel volador, en un decora oníric i evocador que deixa la platea embadalida.

Però és que tot, absolutament tot en aquesta peli és tan rodo... les sortides del Donald O'Connor, la presència de la Jean Hagen encarnant a la dolentíssima Lina Lamont, una fotografía en un enlluernador Technicolor, la música de l'Arthur Freed i el Nacio Herb Brown, la coreografia de tots tres protagonistes...

És, fins i tot, un magnífic joc de miralls entre el que és real i el que no. El cinema i la vida real dels actors i actrius, contraposada ella mateixa a les aparences, però contrastada al seu lloc també amb la visió del personatge de la Lina Lamont, que es creu de debò el que els diaris diuen d'ella mateixa, rematat amb una escena final en la que, un cop més, el que es veu no és el que passa de debò.

Una joia, una peça d'enginyeria narrativa i musical, una pel·lícula que, per damunt de tot, defineix el que són els musicals: un cant a la vida i a la felicitat, pel damunt de les circumstàncies.

Magnífica oportunitat la que ens dona la Filmoteca de la Generalitat de veure en pantalla gran un dels clàssics més espaterrants del cinema; Cantant sota la pluja.
Dins del seu cicle dedicat a l'Stanley Donen, la filmo projecta aquesta joia del cinema musical, un autèntic cant a l'amor i a l'alegria de viure. Un servidor de vostès hi assistirà (qui ho dubtava) a la sessió del divendres a les 19:30.

En aquests temps convulsos, què millor que deixar-se portar pel Donald O'Connor i el seu Make 'em laugh, per la Debbie Reynolds cantant-nos allò de All I do is dream of you (the whole day through) o, com no, pel Gene kelly i el brillant número final o el mític i inesborrable moment en que, sabent-se estimat, s'enfronta a la pluja amb un somriure a la cara.
Ens veiem a la filmo?

Tim Burton sembla entestar-se en demostrar-me que no és tan bon cineasta com en un principi em semblava. La seva primera etapa com a realitzador està farcida de títols prou suggerents com la divertida Bitelchús, la innovadora Batman i la entranyable i quasi perfecta Ed Wood. Però a partir d'aquí tot ha anat costa avall: des de la innecessària Mars Attack!, fins a la infumable revisió de El Planeta de los Simios, passant per la mediòcre Sleepy Hollow.
I per acabar de rematar la jugada, no se li acudeix al senyor Burton que refer una pel·lícula que ja havia produit, la divertida i preciosista Pesadilla Antes de Navidad. Perquè, no ens enganyem, La Novia Cadàver s'hi assembla molt, moltíssim, massa. La tècnica és la mateixa (això ho podríem obviar), però la manera en que l'empra també és igual, la història que explica, amb dos mons separats per visions diferents de la vida i la mort en aquest cas) semblen tenir massa punts en comú, els acudits ja els va gastar en la història del rei de les carbasses i, en definitiva, no sembla res més que un enginyós exercici d'estil amb marionetes.

La història és avorridíssima, les cançons de l'Elfman no estan a l'alçada i més enllà d'un parell de moments encertats (el començament, amb el primer número musical promet moltíssim més del que després acaba oferint el film) la pel·lícula passa sense pena ni glòria i arriba a convertir un metratge reduit en una penitència.
Així doncs, ho he decidit, (ja) no m'agrada Tim Burton.