Les 10 millors pelis de Zombies
Aquest proper divendres s'estrena Rec3, dirigida pel Paco Plaza. A l'Última Projecció, ja ho deveu saber, dediquem la setmana a la temàtica zombie.
Així que, qui sap si per complaure als fans o per sadollar les vostres ànsies de sang, fetge, vísceres i cervells vius, aquí us deixem una llista de
les 10 millors pelis de zombies de la història, basada en les votacions dels usuaris de Filmaffinity.
| 1 | I walked with a zombie (Yo anduve con un zombie) (1943). Ens fa molta il·lusió que aquest clàssic del cinema, dirigit pel gran Jacques Tourneur, estigui al capdamunt de la llista. Més que res perquè és un exemple de com tractar una temàtica sense fer-ne un gènere, parlar del mite zombie, de la vida després de la mort i de tot el que això suposa, però sense mostrar passió per les vísceres i el gore. Fans del Romero o de la nissaga Rec, no espereu un festival de sang i fetge, sinó una demostració de cinema de sèrie B amb criteri, pel creador d'alguns dels mites del terror més importants del cinema, com Cat people (La mujer pantera) o Night of the demon (La noche del demonio) |
| 2 | Night of the living dead (La noche de los muertos vivientes) (1968). La nit dels morts vivens que el George A. Romero es va treure de la màniga va inaugurar el gènere tal com el coneixem avui en dia. En una pel·lícula que més de sèrie B és de sèrie C, D o E, Romero aconseguí, amb molt pocs elements, trasbalsar la societat. La pel·lícula, en realitat, és una castanya pilonga de primera magnitud, avorrida com una mala cosa -molt pitjor que qualsevol de les altres que ell mateix va rodar sobre la temàtica zombie-, però conserva el gran mèrit d'haver tingut una visió zombie moderna abans que ningú i assentar així les bases del gènere. La truculència de les imatges encara provoca malsons a molts dels que la van veure de joves i les crítiques que va rebre van ser descomunals, ajudant així a cimentar el mite. |
| 3 | Dawn of the dead (Zombie, el amanecer de los muertos vivientes) (1978). Repeteix el Romero en aquesta tercera posició i diríem que per mèrits propis, ara ja sense el valor afegit de ser pioner. A més, Romero se'n va adonar que les pel·lícules de zombies podien portar missatge. De fet, molt probablement es va inspirar en els comentaris que havia suscitat The invasion of the body snatchers del Don Siegel (que molts van veure com una crítica del comunisme, tot i que el Siegel ho va negar) o fins i tot les dobles lectures que de la seva pròpia Night of the living dead molts havien volgut fer. Així, el Romero va fer que aquesta primera seqüela dels seus zombies passés en un centre comercial, mostrant una societat que està al borde de l'abisme, més enllà de si hi ha una epidèmia zombie o no. Apostà fort pels efectes visuals, depositant la seva confiança en un debutant en els efectes de maquillatge com era el Tom Savini, que hauria de convertir-se en un dels referents de la seva professió. Zombie, títol espanyol de la pel·lícula, va ser un pas endavant en el gènere i un puntal bàsic per tot el cinema de terror de finals dels 70 i principis dels 80. |
| 4 | Evil Dead II (Terroríficamente muertos) (1987). En el moment de la seva estrena alguns crítics la van titllar d'obra mestra total i absoluta del gènere. Sam Raimi tira de gamberrisme i auto-paròdia (perquè se n'està fotent del gènere, oi?) per portar les desventures de l'Ash en la cabana que amaga el Necronomicon i totes les seves forces malignes al terreny de la comèdia nefasta i exagerada i sorprèn tothom, fins i tot als fans més puristes que troben una manera de donar sortida a les seves ànsies de gore des d'un punt de vista molt més salvatge i sense límits. El naixement de l'heroi, amb una mà amputada i substituïda per una serra mecànica arrencà aplaudiments de satisfacció en les platees d'arreu del món. De rebot, Raimi converteix al protagonista, l'Ash, i al seu actor, Bruce Campbell, en icones del gènere. |
| 5 | Shaun of the dead (Zombies party) (2004). Esplèndida barreja de comèdia i zombies a càrrec del tàndem Simon Pegg / Nick Frost, capaços d'agafar el gènere i fer-li un homenatge modern en clau de comèdia. L'odissea d'un petit grup de supervivents que creu que la seva salvació passa per refugiar-se, com no, en el Winchester, el seu pub habitual, conté impagables acudits que desmunten icones clàssiques, moments surrealistes i un crescendo final a l'alçada dels clàssics, tot explicant la història de superació d'un petit home que veu com té l'ocasió de fer-se adult i recuperar l'autoestima (i la núvia) perduda. |
| 6 | Evil Dead (Posesión infernal) (1981). Aprofitant l'auge del gènere de terror i gore dels 80, Sam Raimi, amb quatre duros, se'n va a una cabana perduda al mig del bosc i li dona una empenta espectacular a la temàtica zombie fent servir molt pocs elements però amb molt d'enginy. La trapa del soterrani, el necronomicón (escrit amb pell i sang humana), l'ens malvat que viu al bosc, són només alguns dels elements inoblidables d'una cinta imprescindible i que, tot i el pas del temps, segueix repartint calfreds a tort i a dret. |
| 7 | Brainded (Tu madre se ha comido a mi perro) (1992). Bany de sang gore a la enèsima potència ideada per un jove Peter Jackson abans d'adaptar a Tolkien. Impossible descriure la gran quantitat de sang i fetge que la peli conté amb l'excusa d'una infecció a causa d'una maleïda rata de Sumatra. Festival del mal gust farcit d'efectes de maquillatge impossibles, amb un guió que planifica l'èxit de les seqüències per l'impacte i sorpresa que el gore genera en l'espectador. Els 15 minuts finals són de traca, un ús/abús del gore que, o bé et porta al riure o bé a l'arcada. |
| 8 | 28 days later (28 días después) (2002).Pel·lícula clau dins del gènere al aportar diversos aspectes novedosos. Primer de tot, no se'ls anomena zombies, sinó infectats, en un clar intent de desmarcar-se dels tòpics. I en segon lloc, els zombies corren, i molt. No va ser pas la primera (hi ha zombies que corren a pelis molt més antigues) però va portar-ho al públic de masses que va adoptar aquesta nova raça de zombies corredors com a estendards de la nova fornada de pelis de zombies, que Dawn of the dead del Zack Snyder portaria a la seva cúspide dos anys més tard. Però també va innovar en l'estil, doncs el Danny Boyle decidí rodar-la en format digital, amb un nervi inusitat desencadenant un nou llenguatge que passà a establir un trencament definitiu. |
| 9 | Day of the dead (El día de los muertos) (1985). Tercer episodi de la nissaga del George A. Romero, aquí la gran aportació del fundador del gènere fou les ganes de dotar-la d'una serietat, d'una transcendència major, aprofitant per fer una crítica als comportaments humans més egoistes. Va decebre a molts fans donada la lentitud d'algunes escenes i la gran quantitat de diàlegs que conté, tot i que Romero va intentar equilibrar-ho amb dosis encara més massives de gore extrem. El desmembrament en dues parts d'un dels protagonistes va apujar un graó més el nivell de salvatgisme del gènere. |
| 10 | Zombieland (Bienvenidos a Zombieland) (2009). Els primers 15 minuts passaran a formar part dels moments més mítics de la història del gènere, amb el degoteig de normes bàsiques de subsistència que el protagonista, el Jesse Eisenberg de The social network, ens va desgranant. Després se li van afegint element ben dispars, a mig camí entre la road movie, la comèdia gamberra, el Woody Harrelson, acudits sobats, i un cameo que va encantar a molts. És un simple entreteniment amb moments molt divertits i amb una modernor lluent i molt llaminera. |
I ara, un cop vista la llista... toca discutir. De bones a primeres,
pots votar aquí quina és la teva favorita. I, ja de pas, preguntem: En trobes a faltar alguna?
6 comentaris :
Bastant a favor, però jo hi encabiria el remake de ZOMBIE del 2004. Abans que el Day of the Dead.
I revindico un 'Dance of the dead' que vam veure a Sitges i que aquí no s'estrenarà mai. Molt vuitantera i teen. Si la 'trobeu' no la deixeu escapar
Totalment d'acord, Sergi! Per mi una de les més electritzants. Va assentar les bases de moltes de les que van venir després.
La de Dance of the dead, però, no la conec. Ara, tinc unes ganes boges de veure-la! :D
Tot i que no es tan potent com "Zombies Party", jo hi afegiria "Fido".
D'acord amb la llista i la importancia de "28 días después" però trobem que "28 semanas después" de Fresnadillo, supera la primera!
Ah! Trobem a faltar "El diario de los muertos" de Romero, que era la seva versió Zombies REC. I Zombieland bàsicament per l'inici.
Totalment just reivindicar la del Romero com a anterior a REC (això sí, era tan dolenta com la majoria de les pelis del Romero, no us sembla?)
Publica un comentari a l'entrada