Annette (2021) - Leos Carax

2 comentaris
Que estrany se'm fa que el director (Leos Carax) d'una de les meves pel·lícules favorites ('Mauvais sang') m'hagi torturat durant dues hores amb la seva darrera obra ('Annette'). Quin horror. Quin autèntic horror de pel·lícula.
 
I se li ha de reconèixer a en Carax —com sempre— l'atreviment. (No anem sobrats de cinema atrevit. Benvingut sia, ens agradi o no). Atreviment formal, narratiu, fins i tot musical. Però el conjunt grinyola. I ho fa durant massa estona, en una pel·lícula que necessita tisores.
 
'Annette' és un "anti-musical" o, més aviat, una "anti-òpera-rock", que vol acabar amb tot, però el primer amb què acaba és amb la paciència de l'espectador (d'aquest que us parla, si més no; que hi ha molts espectadors que l'han gaudit plenament).


I no li traurem tampoc a Carax l'enginy de la proposta, desmitificadora i personal. Però els 140 minuts de l'experiment acaben sent insofribles, més que res perquè el conjunt no lliga i perquè al cap d'una estona se te'n refot el que els hi passi a cap d'aquest personatges.
 

El desequilibri general, l'obsessió per provocar i ser rupturista allunya a 'Annette' de l'emoció i acaba sent un acudit massa llarg i sense gràcia. I ara us deixo, que vaig a revisar la meva seqüència favorita de la meva pel·lícula favorita del Carax.

Bo Burnham: Inside (2021) - Bo Burnham

Cap comentari
Sabeu què no esteu veient a Netflix que hauríeu d'estar veient? L'especial que va perdre —molt injustament, AMG— l'Emmy davant de la gravació de 'Hamilton'. Es diu 'Inside', i és un treball fet per l'humorista i ara cantant Bo Burnham. Que no el coneixeu? És igual, jo tampoc. 

 I què és? Doncs un "special" d'aquells que solen fer-se per a actuacions de monologuistes. La diferència, aquí, és que: a) No hi ha públic, el Bo ho va gravar a casa seva durant la pandèmia. b) El Bo ja no fa monòlegs, fa cançons humorístiques. 

 I el veritablement fascinant d'aquest 'Inside' és que és un one man show (ell solet s'ho ha muntat tot, el guió, la música, la posada en escena, el so, les llums...) en què el Bo és capaç de condensar l'ansietat i angoixa dels nostres temps de reclusió pandèmica en 87 minuts. El Bo es pregunta per la utilitat de la comèdia, es flagel·la denunciant el seu egocentrisme, critica el postureig a Instagram, li dedica temes al Jeff Bezos, a la nostra obsessió per Internet, als becaris, als zooms amb ta mare, al sexting... 


 El Bo acaba creant un musical de comèdia fet entre quatre parets i molta, MOLTA creativitat i enginy, confeccionant una mena de catàleg dels temes contemporanis que ens han acompanyat en aquesta reclusió pandèmica, i ens regala un dels continguts més fascinants de la TV moderna.



Dune (2021) - Denis Villeneuve

Cap comentari
El millor que puc dir del Dune del Villeneuve és que ja era hora que tornés a la gran pantalla una èpica que es recolzés en el to més que en l'acció, en la reflexió més que en les explosions i bufetades, en la càrrega mística més que en l'heroïcitat. 

És tan fidel al llibre com ho era la versió de què el Lynch va renegar. Algunes petites llibertats creatives (moltes per donar més protagonisme a les dones), i l'elisió d'alguns trets narratius (com les narracions inicials de la princesa Irulan) no la desvien de la trama. 

 L'avantatge que té Villeneuve sobre Lynch és que parteix de l'opció de fer-ne dues pel·lícules (la segona encara no està aprovada) i té temps per bastir l'epicitat però sobretot per explicar bé tot allò que la del Lynch explicava matusserament (o no explicava).