El alienista (The alienist, 20018) - Cary Fukunaga (creador)

Cap comentari

Darrerament hem estat sotmesos a un bon grapat de sèries de TV que, al voltant de la figura dels psycho-killers, prefereixen concentrar-se en desviar l'atenció del clàssic whodunit que juga a endevinar qui és l'assassí, per acostar-se més a la pregunta del per-què-ho-va-fer. Els motius, ara ens interessen els motius. Volem saber que ens du a actuar d'aquestes maneres tan violentes. Hem vist Manhunt: Unabomber i Mindhunter, però també hem vist com el pobre Will Graham i la seva desaforada empatia intentava ficar-se en la pell d'Hannibal. Ens interessen més les ments dels criminals (potser perquè intuïm o temem que dins nostre portem també aquesta llavor) que els seus crims.

The alienist, el darrer projecte del cada cop més reputat Cary Fukunaga —no és que tingui un currículum particularment excepcional, però a) era el director de la primera temporada de True Detective, i b) vivim en els temps de la hipèrbole i l'entronització fugaç i exagerada—, juga una mica a dues bandes. No renuncia al whodunit, al qui-és-l'assassí, però articula la seva trama de deu capítols al voltant d'un alienista, el que vindria a ser un dels primers psicòlegs criminalistes, el Laszlo Kreiszler (complidor Daniel Brühl), que intenta plantar les bases de la comportament criminal a partir dels assassinats recurrents de nens prostituits en una Nova York decadent de finals de segle XIX.


L'alienista en qüestió conforma una mena d'equip de desarrapats per donar caça a l'assassí: la primera dona a treballar en una comissaria de policia (un pèl justa, la Dakota Fanning), un il·lustrador reprimit (excel·lent Luke Evans) i alguns col·laboradors més. Tots ells porten motxilla pesant en forma de traumes i bloquejos emocionals importants que canalitzen a través de la investigació. El plantejament, no es pot negar, és força fascinant.

La trama, complexa i rica, insisteix en farcir l'arc argumental principal amb subtemes sucosos i que donarien per a sèries per si sols. El millor exemple, el personatge de la Sarah Howard, una humil secretària del comissari de policia que té aspiracions molt més altes en un entorn que, per descomptat, no està disposat a veure-la com altra cosa que no sigui un tros de carn servil i a disposició de qui la necessiti. Sovint, la sèrie busca parlar del lloc de la dona en la societat i dels impediments que es troba en el procés de buscar-lo.

Insistim, fascinant. Si més no a priori. Però la trama, en tot cas, es dilueix de pressa, els subtemes es dissolen i s'aigualeixen, els guions s'equivoquen sovint, obrint trames que l'espectador no necessita, que no li interessen (perquè ja intueix, molt abans, per on van els trets), que s'equivoquen revocant la sensibilitat feminista que havien mostrat amb unes decisions de guió força discutibles. I aquesta dilució, lamentablement, provoca que entre un inici prometedor i un final digne, s'hi edifiqui una vall profunda i erma que no avança a prou bon ritme i que desencisa l'espectador més exigent.

El Cary Fukunaga, molt probablement, acabarà sent un nom important en la història de les sèries, però no serà per The alienist.

Cap comentari :

El cuento de la criada (segona temporada) (The handmaid's tale, 2017) - Bruce Miller (creador)

Cap comentari

Hi ha poques dissensions al respecte de la primera temporada d'aquesta sèrie distòpica fascinant que adapta la novel·la de la Margaret Atwood, entenent que va ser una de les grans sèries del passat 2017. Aquella primera temporada seguia de manera prou fidel el llibre del que provenia (la mateixa Atwood participà en la elaboració de la sèrie) i, més enllà d'algunes encertades digressions que adaptaven el paper a la petita pantalla, seguia els preceptes de l'obra original, acabant exactament en el mateix punt.

Aquell hauria d'haver estat, igualment, el punt final de la sèrie que, concebuda com una minisèrie de 10 capítols, hagués funcionat com a un avís terrible dels temps als que ens aboquem. Però l'èxit d'aquesta primera temporada, per descomptat, va fer esprémer la llimona i ara ja comptem amb una segona temporada emesa i una tercera a punt de produir-se (el creador, el Bruce Miller, de fet ja ha confessat que intentarà arribar a 10 temporades!!!). I amb cada reproducció, com passa habitualment, l'essència es va dissolent i aigualint.

La segona temporada començà forta, molt forta, quasi diríem sàdicament forta (algunes veus han acusat aquesta temporada d'un cert sadisme insistent amb la protagonista). I el seu desenvolupament ha estat perfectament digne, prou ben escrit i encara força excitant. S'han desenvolupat trames noves, aprofundit en personatges, indagat en el passat de Gilead, en els seus ritus i costums. En principi, tot en regla.


Però allò que la sèrie ja ha perdut i no recuperarà mai és aquella mena de neguit per l'escapada, per les possibilitats d'aconseguir la llibertat per part de la June, que en la primera temporada romania soterrada però present i que en aquesta segona ha pujat a la superfície, brandant-la com a element tensionador força constant. Així, la sèrie ha perdut càrrega dramàtica i definició, ha perdut el que, tot i que podia perfectament ser el macguffin, li donava sentit a tot plegat. Què seria, per exemple, d'una sèrie mítica com El prisionero, sense l'esperança de la fuga? O què seria de LOST sense els continus i frustrats intents de tornar a la civilització. En tots aquests casos, per descomptat, no és aquest macguffin l'element més important, allò que les fa memorables, però sí és un element aglutinador, una mena de destinació esperada que reté l'espectador fins i tot davant les digressions més atrevides.

Amb els constants i recurrents intents de fuga de la June, l'espectador se n'adona que, en realitat, El cuento de la criada s'està convertint en una mena de Prison Break amb transfons distòpic. I tal com els va passar als fans dels germans Scoffield, passades dues o tres temporades de filigranes de guió i rocambolesques tensions dramàtiques, la màgia desapareix, més que res perquè un es descobreix autèntic ninot de drap en mans de guionistes manipuladors. Això pot durar eternament. La June seguirà intentant escapar de Gilead. I seguirà fracassant, seguirà havent de quedar-se perquè la sèrie sembla haver enfilat aquesta direcció.


Poc importa que els guionistes es busquin noves aproximacions de cara a les properes temporades (la tercera, en realitat, pinta força bé, i ja ens la intueix la darrera cançó que sona al final del season's finale), que l'Elisabeth Moss segueixi tan plena de matisos, que la Yvonne Strahovski li doni tan bé la rèplica, que alguns personatges secundaris siguin tan fascinants com la Janine, que l'ecosistema de Gilead segueixi sent perversament fascinant; tots aquests elements han estat perfectament presents en aquesta degustable segona temporada. Però El cuento de la criada corre el risc (potser ja irrenunciable) de convertir en anècdota intranscendent la llavor de la llibertat, la motivació última de la protagonista i de l'espectador, alliberar-se del submón que representa Gilead i i del que ja sentim el rumrum, del que ja notem l'alè a la nuca.

Cap comentari :

La indústria va matar l'art cinematogràfic?

Cap comentari

Resulta molt refrescant i alhora il·luminador llegir a un apassionat de les possibilitats artístiques del cinema com Canudo queixar-se, ja al 1911, de la indústria cinematogràfica i del jou implacable que exerceix des de pràcticament els seus inicis, coartant la ductilitat i la multiforme capacitat expressiva de què disposa [1]. És clar que la visió un tant utòpica (i, si se’m permet, innocent) de Canudo d’un cinema que esdevingués l’”art total al que, desde sempre, han tendit totes les arts” [2] potser era un tant extremada per a l’època. Però sí que podem establir que el cinema és un art intens i d'alta volada quan aconsegueix deslliurar-se de bona part del jou industrial del funcionament del cinema.

I no és que el cinema que no ho aconsegueix deixi de ser art. El cinema és un art perquè té un llenguatge que li és propi, més enllà que cada pel·lícula parli una llengua particular, com una mena d’idiolecte que es deriva d’ell per fer-se’l seu, fer-lo particular d’aquella obra fílmica concreta. Però sí que, tal vegada, podríem arribar a comparar l’autoria d’aquests dos possibles extrems: una pel·lícula filmada i distribuïda dins del circuit comercial i industrial preestablert (se m’acut fer servir la molt recent Thor: Ragnarok de Taika Waititi), i una altra que fos completament (o majorment) aliena a aquest circuit (una possibilitat seria emprar The act of seeing with one’s own eyes d’Stan Brakhage). En fer-ho, descobriríem que, per descomptat, ambdues són art, doncs empren el mateix llenguatge fílmic. Però la llibertat creativa de Brakhage desborda qualsevol comparació amb la de Waititi, aquest últim aferrat a un mode de representació absolutament assimilat, tant per la indústria com pel públic a qui va dirigida. Brakhage, per contra, comet diversos atreviments expressius que xoquen frontalment contra el servilisme narratiu de Waititi. La llengua que empra Brakhage es troba molt més lliure d’imposicions que la de Waititi (i això no suposa, en cap cas, que es pugui dir, per exemple, que el vocabulari fílmic de Brakhage sigui més ric que el de Waititi; simplement són llengües lleugerament diferents).

La diferència, tal com apuntava Canudo, rau en el grau d’integració amb la indústria, que és completa en el cas de Waititi, i totalment extrínseca en el cas de Brakhage. El primer ha estat escollit per la productora un cop el projecte de la pel·lícula ja estava en marxa. Ja hi havia un guió, uns actors predeterminats, un pressupost assignat i, en definitiva, tot un seguit de condicionats artístics predefinits i acordats. Waititi, en realitat, no ha actuat més que com a artesà que posa en marxa tot el procés, que ajunta totes les parts i que aporta la seva habilitat per construir un discurs fílmic amb un seguit d’elements i ingredients que ell no decideix.

Per contra, Brakhage és amo i senyor de la seva obra. La va rumiar amb antelació a la filmació, la hi va donar forma, va escollir la manera de representar en imatges (que no amb so, Brakhage mai emprava el so) aquell concepte que tenia al cap. I llavors, només llavors i sense ajut de ningú més, va endur-se la seva càmera de 16mm al dipòsit de cadàvers de Pittsburgh per enregistrar de manera fidel i absolutament gèlida la manipulació d’un cos decés per part del forense. Ningú li va imposar res, ningú més que ell mateix, si de cas, li va posar traves. Tal com deia Astruc, el guionista i el director són la mateixa persona. O, encara més, no hi ha guionista, doncs la mateixa posada en escena del director ja és autèntica “escriptura”. “El autor escribe con su cámara de la misma manera que el escritor escribe con una estilogràfica.” [3]

 Per tant, sembla plausible argumentar que la indústria cinematogràfica no va pas matar l’art cinematogràfic, per bé que sigui indubtable que els seus criteris fonamentalment pecuniaris l’han orientat a un mode de producció que no està tan abocat a la llibertat creativa de l’artista com a la generació d’uns beneficis a través d’unes pel·lícules que romanen sempre dins d’uns paràmetres expressius molt determinats i perfectament reconeixibles pels espectadors que s’espera que les vegin i que, molt probablement, se sentiria decebut si fos confrontat amb una pel·lícula realitzada fora d’aquest circuit de producció tan ben engreixat [4].

_________________

[1] I equipara el seu “art” al que feia servir un escriptor de fulletons com Xavier de Montépin, molt adaptat al cinema en les primeres dècades. (Romaguera; Alsina, 1989: 15).
[2] [Trad. pròpia] (Romaguera; Alsina, 1989: 16).
[3] (Astruc. 1998).
[4] I aquí ens trobaríem amb la segona de les traves que Dulac (Romaguera; Alsina, 1989, 89) proposava.


BIBLIOGRAFIA

ASTRUC, A. (1998). "Nacimiento de una nueva vanguardia: la 'caméra-stylo'". Nickel Odeon (n.12, pp. 14-16). Madrid: Nickel Odeon Dos.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.

Cap comentari :