L'has de veure, ho saps. No et pots perdonar no haver-la vist encara. És un clàssic, un tros de clàssic. És una obra mestra (o això diu tothom). Ha guanyat tots els premis prestigiosos haguts i per haver. Però no l'has vista perquè et fa mandra. Dura tres hores. O és d'un director que les fa lentes, amb plànols llargs i insistents en els que no es mou ni un bri d'aire i ningú diu res durant molta estona. Què vols?, fa mandra.
Doncs a l'Última Projecció, fans com som de les pel·lícules pretensioses, amb aquell punt d'esnobisme que ens caracteritza i sempre amb la vocació de servei públic per endavant, volem donar-vos un cop de mà, tot llistant una sèrie de trucs que us permetran escometre tants clàssics llargs i lents com vulgueu. Som-hi, que comencem:

1. Aïlla't

Desconnecta tots els dispositius, alarmes, despenja el telèfon fix i tot. Una interrupció al mig d'una pel·lícula llarga pot ser nefasta, et pot fer abandonar després de l'esforç d'haver aguantat ja més de mig metratge.

2. Redueix les interferències biològiques

A una pel·lícula que se'ns resisteix cal atacar-la amb el cos en perfectes condicions. Cal afrontar tres hores de metratge amb una puresa interior literal. Dit d'una altra manera: ves al bany abans. I si no en tens ganes, doncs te les fas venir, que diu la meva sogra. No voldràs que el teu cos —savi com és— tingui a bé interrompre't cada cop que a la pel·lícula hi surti un riu o una aixeta oberta, no?
De la mateixa manera, menja alguna cosa abans de començar. Això sí, evita coses que et donin set o massa copioses; volem apaivagar la biologia, no estimular-la! El cos del cinèfil és un temple.(NOTA: aquest truc no serveix per veure pel·lícules de set hores com 'Satántangó' de Béla Tarr).

3. No et preparis res per picar

Ah, no, ni de broma. Si per "passar millor" l'estona mentre veus la pel·lícula comences a picar estàs perdut. Tal com passa al cinema amb les crispetes, saber que tens alguna cosa per picar a l'abast fa que el teu cervell reservi una part de la seva activitat per insistir repetidament en recordar-te que pots fer-ho, que t'està esperant, tal com si les galetes de l'Alícia et diguessin allò de "menja'm".

4. Apaga els llums

Tot i córrer el risc d'adormir-se, el motiu de la present recomanació és concentrar l'atenció del cervell al màxim en la pantalla. Fes-ho.

5. Fora mascotes i derivats

Hi ha poques coses menys cinematogràfiques que un gat caçant les estrelles del firmament de 2001 en l'escena dels valsos. Bonic? I tant! Cute? Segur! Però no és a això al que hem vingut aquí, oi? Doncs això: mascotes castigades. I si tens criatures humanes, doncs també. O les endosses a uns tiets, a uns avis o a uns veïns, o les hi regales la Playstation 4 perquè no surtin de l'habitació en hores.

6. Deixa't portar


En les pel·lícules lentes (pensa en Tarkovsky, Kubrick, Bergman, Dreyer, etc.) passen moltes més coses de les que semblen, però aquestes, a diferència del cinema de crispetes, no són tan literals a nivell de llenguatge o d'actors. Per posar un exemple, un plànol fix de vora deu minuts amb el que Tarkovsky obre 'Sacrifici' (Offret, 1986) no busca tant explicar-te coses literals com posar-te en situació, a to, per preparar-te per la resta del metratge. La cadència i el ritme visual d'aquest tipus de pel·lícules són l'oposat a 'Los Vengadores' (The Avengers, 2012, Josh Wheddon) i l'experiència fílmica que busquen regalar-te té a veure amb una qüestió anímica i emocional, no tan racional. Un altre exemple magnífic: una de les escenes de "vent" de 'Satántangó' (1994) de Béla Tarr. Mira-la amb atenció encara que sigui durant 30 segons i diga'm que no té un "rotllo" increïble, un embruix estrany que et captiva, tot i estar mirant una cosa tan estàtica com aquesta:
Per tant, deixa't portar, deixa't endur per aquesta cadència, per aquest riu d'imatges i de sons que t'ha de transportar anímicament a un altre indret (no, no és a l'Hotel Morfeu).

7. Deixa de preguntar-te si l'estàs entenent

És veritat que, molts cops, aquests tipus de pel·lícules tenen un rerefons intel·lectual de vegades complex de copsar de bones a primeres. Són d'aquelles pel·lícules que necessitaràs digerir més enllà del seu visionat. No tinguis pressa, doncs, perquè el Kubrick no vol que entenguis què carall significa el monòlit quan encara estan els micos donant-li voltes. Si no pares de preguntar-te tota l'estona si l'estàs entenent et bloquejaràs i deixaràs de percebre allò més evident alhora que perdràs el to i ja no et serà fàcil tornar a reconnectar amb la pel·lícula.

8. No et bloquegis

Si, encara que no t'ho preguntis, ets conscient que no estàs entenent res, no t'amoïnis. Molt probablement el David Lynch no pretén que entenguis res fins al final de les seves pel·lícules. Les seves cintes són com trencaclosques dels quals ell tan sols et facilita algunes peces. Al final, però, sempre te'n facilitarà una que les uneix totes o que, si més no, et permet posar-li fil a l'agulla. No tinguis pressa. Al final tot prendrà sentit.

9. Gaudeix dels esdeveniments que trenquen

Portes una hora i mitja veient, amb un to molt assossegat, com un pare i una filla que viuen en una casa pairal atrotinada fan vida normal, es lleven, es vesteixen, es fan l'esmorzar, se'l mengen, van a cuidar del seu cavall, tornen a l'interior per cuinar el dinar, se'l mengen, es fa fosc, encenen una espelma, callen i, en definitiva, no fan res especial. És llavors —recorda, una hora i mitja més tard— quan piquen a la porta. I aquell esdeveniment senzill, comú i quotidià et parteix en dos. El repic a la porta t'esquerda l'ànima. Talment com si fos un ensurt en una pel·lícula de por, el truc a la porta redibuixa tot el que has vist fins al moment, li dóna sentit a aquesta mena de sopor que s'ha anat apoderant de tu. Un simple truc a la porta, que en qualsevol altra pel·lícula no seria més que un fet quasi imperceptible, aquí esdevé un món, una de les escenes cabdals de la pel·lícula i, al final de tot, una d'aquelles que mai no oblidaràs com et vas sentir. Tot això passa a 'El caballo de Turín' (The Turin horse, 2011) del Béla Tarr. I, com et pots imaginar, sense la primera hora i mitja de "normalitat" desproveïda d'emocions, aquest truc a la porta no faria el mateix efecte. Confia, sempre arribarà el moment de trencament.

10. Practica i tingues paciència

No és el mateix llengua que llenguatge. I el cinema és un llenguatge que, en realitat, fa servir diferents llengües, com si de diferents idiomes es tractés. I si bé hi ha idiomes més accelerats (el parlen directors com el J.J. Abrams, el Roland Emmerich, James Cameron i gent així), n'hi ha d'altres més pausats (articulats per directors com Kurosawa, Lean, Malick, Kar-Wai, Koreeda, Ki-Duk, i molts altres grans mestres). Cal aprendre la llengua, acostumar-se a com sona (i com es veu) i anar assimilant-ne les seves ressonàncies. Al final et resultarà tan natural com veure les pel·lícules que sempre has vist. Tingues paciència. Quants cops no has rellegit un llibre que no vas poder acabar fa anys i ara s'ha convertit en llibre de referència per a tu? Doncs el mateix passa amb les pel·lícules. Així que si ho intentes i no t'agrada, no defalleixis; probablement més endavant t'entrarà millor.

I per últim...

Ah!, i recorda: una pel·lícula llarga, suposada obra mestra i que tothom diu que és la millor no té perquè agradar-te. No tens cap obligació més enllà que la de tenir gust propi.

De pedra ens hem quedat quan la nostra amiga María Sánchez ens ha descobert que el poble on es va rodar Único Testigo (sí, home! La del Harrison Ford i els Amish!) en un veritable poble Amish, molt famós pels turistes. I, és clar, quan hem vist el nom del poble... no hem pogut resistir-nos de posar-lo a la nostra llista de destins de viatges futurs.
Intercourse. En català: coit. No em diràs tu que no mola mil viure en un poble així.

- D'on ets, tu, fill?
- De Coit, Pennsylvania, senyor!!!
- A Coit només hi han... eeeer.... Amish i turistes! I a tu no et veig la barba i els tirants. Que ets turista?!?!

Aix, ara ens hem confós de pel·lícula. Tornem al tema.

Doncs es veu que a Intercourse, Pennsylvania es va rodar la famosa escena de la pel·lícula del Peter Weir en la que uns turistes maleducats es fiquen amb els Amish. La recordeu?



La resta de la pel·lícula, inclosa l'escena de la construcció del graner, ja es va rodar en altres indrets, però l'afluència de turistes a Intercourse ha augmentat exponencialment des que el Harrison Ford li cantés el Wonderful World del Sam Cooke a la Kelly McGillis (que no està inclosa, però, en la excepcional banda sonora del Maurice Jarre).

Aneu preparant els passaports, que ens esperen a Intercourse!

Us ha passat alguna vegada que us poseu al llit esperant dormir plàcidament, però l'únic que succeeix és que el vostre cervell va a tota velocitat i els ulls no se us tanquen i només podeu mirar el rellotge i anar restant les hores que us queden fins que soni el despertador?

Segur que si.

L'insomni és una de les alteracions (per dir-ho finament) més molestes (per continuar amb la finura) que es poden patir, sobre tot a partir de la quarta nit; però.... atenció! Hem trobat una gran solució!
No us emocioneu, aquesta solució no us ajudarà a dormir; si teniu insomni sabreu que l'únic que ho cura és la química, però si us agafa en una de les nits que no teniu pastilles, el que podeu fer és veure aquests videos, que com a mínim us treuran l'ansietat i se us farà la nit més curta.

El primer vídeo és el més curt: En Liam Neeson llegeix un conte i, igual que els seus personatges de les pel·lícules que segresten la seva familia, no s'està per tonteries:







En fi, estic segura de que això us ajudarà en la vostra propera nit d'insomni. Feliços somnis!

Ens hem quedat bocabadats i incrèduls, així que quan ho hem descobert a través del Tumblr de Criterion hem corregut a la IMDB a comprovar-ho. I sí, és cert, la valoració dels usuaris de la pel·lícula This is Spinal Tap no és sobre 10 sinó sobre 11!


A veure, anem a pams.

PUNT NÚMERO 1
Si no has vist aquesta pel·lícula, fes el favor de deixar-ho tot i anar-la a veure. És un fals documental de referència dirigit pel Rob Reiner sobre una banda de heavy dels 80 fictícia anomenada Spinal Tap. Segueix a la banda en el seu ascens i, per descomptat, caiguda, tot resseguint els tòpics del món de l'espectacle i del heavy metal.

PUNT NÚMERO 2
Si has vist la pel·lícula però no caces l'acudit de la IMDB, potser li trobes la gràcia veient aquesta mítica escena en la que el líder de la banda mostra el seu estudi de gravació.

Els egos dels directors de cinema, de tant en tant, es desboquen i comencen a parlar d'altres colegues directors. Això és el que han recopilat els de Crityrion i ens ha deixat amb cara de no creure'ns-ho.
Aquí teniu 30 insults d'un director cap a un altre. Quins són els vostres favorits?

 1. Francois Truffaut on Michelangelo Antonioni:
“Antonioni is the only important director I have nothing good to say about. He bores me; he’s so solemn and humorless.”

2. Ingmar Bergman on Michelangelo Antonioni:
“Fellini, Kurosawa, and Bunuel move in the same field as Tarkovsky. Antonioni was on his way, but expired, suffocated by his own tediousness.”

3. Ingmar Berman on Orson Welles:
“For me he’s just a hoax. It’s empty. It’s not interesting. It’s dead. Citizen Kane, which I have a copy of — is all the critics’ darling, always at the top of every poll taken, but I think it’s a total bore. Above all, the performances are worthless. The amount of respect that movie’s got is absolutely unbelievable.”

4. Ingmar Bergman on Jean-Luc Godard:
“I’ve never gotten anything out of his movies. They have felt constructed, faux intellectual, and completely dead. Cinematographically uninteresting and infinitely boring. Godard is a fucking bore. He’s made his films for the critics. One of the movies, Masculin, Féminin, was shot here in Sweden. It was mind-numbingly boring.”

5. Orson Welles on Jean-Luc Godard:
“His gifts as a director are enormous. I just can’t take him very seriously as a thinker — and that’s where we seem to differ, because he does. His message is what he cares about these days, and, like most movie messages, it could be written on the head of a pin.”

6. Werner Herzog on Jean-Luc Godard:
“Someone like Jean-Luc Godard is for me intellectual counterfeit money when compared to a good kung-fu film.”

7. Jean-Luc Godard on Quentin Tarantino:
“Tarantino named his production company after one of my films. He’d have done better to give me some money.”

8. Harmony Korine on Quentin Tarantino:
“Quentin Tarantino seems to be too concerned with other films. I mean, about appropriating other movies, like in a blender. I think it’s, like, really funny at the time I’m seeing it, but then, I don’t know, there’s a void there. Some of the references are flat, just pop culture.”

9. Nick Broomfield on Quentin Tarantino:
“It’s like watching a schoolboy’s fantasy of violence and sex, which normally Quentin Tarantino would be wanking alone to in his bedroom while this mother is making his baked beans downstairs. Only this time he’s got Harvey Weinstein behind him and it’s on at a million screens.”

10. Spike Lee on Quentin Tarantino (and the “n-word” in his scripts):
“I’m not against the word, and I use it, but not excessively. And some people speak that way. But, Quentin is infatuated with that word. What does he want to be made — an honorary black man?”

11. Spike Lee on Tyler Perry:
“We got a black president, and we going back to Mantan Moreland and Sleep ‘n’ Eat?”

12. Tyler Perry on Spike Lee
“Spike can go straight to hell! You can print that… Spike needs to shut the hell up!”

13. Clint Eastwood on Spike Lee:
“A guy like him should shut his face.”

14. Jacques Rivette on Stanley Kubrick:
“Kubrick is a machine, a mutant, a Martian. He has no human feeling whatsoever. But it’s great when the machine films other machines, as in 2001.”

15. Jacques Rivette on James Cameron (and Steven Spielberg):
“Cameron isn’t evil, he’s not an asshole like Spielberg. He wants to be the new De Mille. Unfortunately, he can’t direct his way out of a paper bag. “

16. Jean-Luc Godard on Steven Spielberg:
“I don’t know him personally. I don’t think his films are very good.”

17. Alex Cox on Steven Spielberg:
“Spielberg isn’t a filmmaker, he’s a confectioner.”

18. Tim Burton on Kevin Smith (after Smith jokingly accused Burton of stealing the ending of Planet of the Apes from a Smith comic book):
“Anyone who knows me knows I would never read a comic book. And I would especially never read anything created by Kevin Smith.”

19. Kevin Smith on Tim Burton (in response to “I would never read a comic book”):
“Which, to me, explains fucking Batman.”

20. Kevin Smith on Paul Thomas Anderson (specifically, Magnolia):
“I’ll never watch it again, but I will keep it. I’ll keep it right on my desk, as a constant reminder that a bloated sense of self-importance is the most unattractive quality in a person or their work.”

21. David Gordon Green on Kevin Smith:
“He kind of created a Special Olympics for film. They just kind of lowered the standard. I’m sure their parents are proud; it’s just nothing I care to buy a ticket for.”

22. Vincent Gallo on Spike Jonze:
“He’s the biggest fraud out there. If you bring him to a party he’s the least interesting person at the party, he’s the person who doesn’t know anything. He’s the person who doesn’t say anything funny, interesting, intelligent… He’s a pig piece of shit.”

23. Vincent Gallo on Martin Scorsese:
“I wouldn’t work for Martin Scorsese for $10 million. He hasn’t made a good film in 25 years. I would never work with an egomaniac has-been.”

24. Vincent Gallo on Sofia (and Francis Ford) Coppola:
“Sofia Coppola likes any guy who has what she wants. If she wants to be a photographer she’ll fuck a photographer. If she wants to be a filmmaker, she’ll fuck a filmmaker. She’s a parasite just like her fat, pig father was.”

25. Vincent Gallo on Abel Ferrara:
“Abel Ferrara was on so much crack when I did The Funeral, he was never on set. He was in my room trying to pick-pocket me.”

26. Werner Herzog on Abel Ferrara:
“I have no idea who Abel Ferrara is. But let him fight the windmills… I’ve never seen a film by him. I have no idea who he is. Is he Italian? Is he French? Who is he?”

27. David Cronenberg on M. Night Shymalan:
“I HATE that guy! Next question.”

28. Alan Parker on Peter Greenaway (specifically The Draughtsman’s Contact):
“A load of posturing poo-poo.”

29. Ken Russell on Sir Richard Attenborough:
“Sir Richard (‘I’m-going-to-attack-the-Establishment-fifty-years-after-it’s-dead’) Attenborough is guilty of caricature, a sense of righteous self-satisfaction, and repetition which all undermine the impact of the film.”

30. Uwe Boll on Michael Bay:
“I’m not a fucking retard like Michael Bay.”

 

Per cert, algú endevina d'on són aquestes imatges? Au, va, proveu sort.

Primer de tot, tingueu-ho clar: TOT el què escriurem en aquest post és veritat. No hi ha res inventat, no és una broma, no és un fake, no ens ha arribat a través de El Mundo Today. TOT és veritat.
Ara que ja esteu avisats, som-hi.

Recordeu al Kirk Cameron? Sí, home!, el de Los problemas crecen (Growing pains, 1985), la sèrie sobre una fantàstica família nord-americana que veia la seva moral compromesa cada dia en l'educació dels fills.
Seria normal que no el recordéssiu. I encara seria més normal que us n'haguéssiu oblidat d'ell, perquè l'home no va fer gran cosa després d'allò. Bé, de fet sí que ha fet coses: ha estat cultivant la seva fe cristiana, evangelitzant a tothom qui se li posés davant, presentant fins i tot un programa apologista cristià a la TV anomenat The way of the master.

Però és que quan un és actor... quan un és actor no es treu mai les ganes d'actuar. Així que el Kirk ha decidit recentment rodar una pel·lícula sobre els Nadals cristians i com la societat, segons ell, està pervertint la festa més sagrada del calendari. La pel·lícula, per no induir a cap mena de dubte, es diu Kirk Cameron's Saving Christmas (2014, Darren Doane).
I ara és quan heu de recordar allò que us hem dit al principi sobre la veritat d'aquest post. Mireu el tràiler, us quedareu de pedra.



Tornem a aclarir: això no és una d'aquelles conyetes en plan paròdia a les que alguns actors s'apunten per a algun show televisiu. Això és real, això és seriós.

Doncs aquí el teniu al Kirk, tot salvant els Nadals, retornant-los a la seva essència cristiana. Qui millor que ell per fer-ho, és clar. La frase final ja és de traca: "Let's put Christ back into Christmas" ("Posem a Crist de nou en els Nadals", tot fent un joc de paraules).


S'estrena aquests Nadals, així que ja podeu anar encarregant les crispetes, que això promet.

Per a molts, les vacances comencen a formar part d'un passat llunyà del que costa recordar-se'n. Alguns afortunats encara s'hi estan. I, potser els més afortunats, esperen amb candeletes que tothom hagi entrat profundament en el síndrome post-vacacional per anar-se'n ells de vacances.
Sigui com sigui, el que sempre queden de les vacances són les fotos, encara que sigui com a prova irrefutable de que van existir.

El John Wayne tenia attitude fins i tot amb uns pantalons tan ajustadets com aquests.

L'Alain Delon era un crack del tenis.

El Walt Disney sempre va ser més de muntanya que de platja

A la Ginger Rogers també li agradava el tenis (i no sempre hi jugava amb el Fred Astaire)

La Rita Hayworth estava guapa fins i tot jugant a un esport poc glamurós com el ping-pong.

El Robert Mitchum... mare meva com estava el Robert Mitchum!

No en tenia prou amb un, no... la Marilyn era una mica acaparadora amb els gelats.

Et conviden a una festa. Deixes que corri una mica el rellotge per no ser el primer i a) haver d'ajudar a preparar-ho tot, b) haver de socialitzar amb els altres pringats que arriben d'hora.
Saps que quan arribis, en el moment d'entrar, tothom et mirarà. Seràs el centre d'atenció durant tan sols un instant, però l'impressió que donis en aquella centèssima de segon marcarà tota la vetllada. La gent et veurà com un looser o com un mite, tot depèn de la teva entrada per la porta.
Ja posats a entrar per una porta, ho pots fer de qualsevol d'aquestes maneres que el cinema ens ha ensenyat. Segur que causes gran impressió.

1- Entrada Aragorn


Obrir les dues fulles de la porta, amb una cadència d'espatlles que faria bolcar el Titànic farà que tothom et respecti des del primer moment i tots corrin a servir-te una copa sense que l'hagis demanada. Demostres autoritat i confiança i, a partir d'aquell moment, seràs tu el que decidiràs si es juga a endevinar pel·lícules amb mímica o al Pictionary.

2. Entrada Kong


Similar a l'Entrada Aragorn si un no s'assembla al Viggo Mortensen. Aquí ja no et respecten, et temen i, per tant, també podràs decidir si es juga o no al Pictionary. Això sí, ningú t'acostarà una beguda. De fet, ningú se t'acostarà en tota la nit.

3. Dino-entrada


Quanta més estona estiguis remenant el pom de la porta sense obrir-la més efecte aconseguiràs amb aquesta entrada. Generaràs inquietud, paranoia i una certa intranquil·litat en la gent. Deixar-se les ungles molt llargues n'accentua l'efecte.

4. Entrada en gravetat zero


Una bona alternativa si ja has passat per algun bar abans d'atansar-te a la festa i vas una mica tocat. Amb l'excusa de que entres en gravetat zero pots anar donant-te cops amb les parets i tirar gerros pel terra amb una excusa prou sòlida.

5. Entrada Johnny


Potser no cal esbutzar la porta amb una destral, però sí obrir-la tan sols mig pam per posar-hi la cara. Aquesta entrada et garanteix una festa tranquil·la que podràs passar en un racó sense que ningú se t'acosti però sense que la gent et vegi com un looser.

6. Entrada Ace Ventura


Si el què es vol és cridar l'atenció, aquesta és una de les entrades més útils. En cas de no disposar d'una porta corredora es pot simular que n'hi ha una amb mímica, tot modulant el volum de la nostra veu per fer l'efecte.

7. Entrada Terminator


No cal acabar matant a ningú, però portar una pistoleta de plàstic pot ajudar a donar-li gràcia a aquesta entrada que, ben interpretada, pot ser terrorífica. Advertència: alguns l'han provat canviant el nom de Sarah Connor pel de l'amfitrió o amfitriona, tan sols per descobrir que no funciona si no és amb el nom original.

8. Entrada Foc al cos


Cal estar molt segur de si mateix per fer aquesta entrada brutal, a més de tenir una bona assegurança al darrera, però la vehemència mascle que comporta pot donar-li a qualsevol home que la executi llargues nits de calor.

9. Entrada Selina


La parsimònia i el tempo són claus en l'execució d'aquesta entrada. Cal unes certes dosis de languidesa, una veu trencada i, a poder ser, una gata que portis de casa. Et garantirà una festa en la que només se t'acostaran gent tan friki com tu.


Ara ja només us cal posar-les en pràctica i, per descomptat, explicar-nos com ha anat la vetllada.

Hi ha poques pel·lícules tan imbècils amb les que ens haguem rigut tant com amb aquesta Big trouble in little China. Fins i tot el pesat del Kurt Russell fa gràcia de debò, en aquesta. I el John Carpenter no avorreix, que ja és molt dir.
Però el millor de la pel·lícula, al nostre gust, són aquests quatre. Quins quatre! Quines cares de mala llet que es gasten durant tota la pel·lícula! Ja en la primera escena en la que apareixen, amb aquells sombrerots de palla... wow!



Però, espereu, espereu! Què me'n dieu del Lo Pan?!?!?! Quin crack! Un dels grans vilans del cinema de final de segle! Sense discussió!
I la prova la tenim aquí mateix. No us perdeu, si us plau, aquesta versió del Gangnam Style adaptat al gran Lo Pan. Evidentment, és el Lo Pan Style. o us perdeu detall.

No ens ho tireu en cara, però aquesta pel·lícula l'hem vista... i pagant. Sí, perquè per molt que pugui semblar inversemblant, Rat Man es va estrenar a Espanya, l'any 1988. Estàvem acabant la dècada de la revifada del gènere de terror barat que Friday, The 13th va innaugurar a principis dels 80 i les distribuïdores  tenien molta confiança en que qualsevol títol del gènere tindria la seva quota d'espectadors fidels enganxats a les butaques com a mínim durant un parell de caps de setmana.

Ei, que si ja el pòster us fa cosa i penseu que no valdria la pena veure-la... bé... us ho confirmem, igual no cal que la veieu, però dediqueu un minut de la vostra vida a veure aquest tràiler tan "eighties" amb el que la van promocionar.



De fet, val a dir que després de l'estrena de Rat Man, l'allau d'estrenes de cintes de terror es va aturar pràcticament en sec (tan sols el Freddy Krueger aconseguia anar estrenant les seves seqüeles) i ens va deixar orfes créixer i madurar amb tranquil·litat. Caldria preguntar-se (o no) per què.

És clar, ningú t'explica què passa després entre el Renault i el Rick, però potser...

Les hi haurem de rentar la llengua amb sabó, perquè aquestes són les pel·lícules que acumulen més vegades l'ús de la paraula "fuck". La llista l'ha realitzada la gent de Listology. Us hem enllaçat les 25 primeres a les seves respectives fitxes de Filmaffinity, doncs molts títols no són precisament massa coneguts.
Apa, doncs, ja podeu començar a renegar.

1.     Nil by Mouth 470
2.     Casino 422
3.     Another Day in Paradise 327
4.     Summer of Sam 326
5.     Twin Town 320
6.     Sweet Sixteen 313
7.     Narc 298
8.     Born on the Fourth of July 289
9.     Big Lebowski 281
10.     Tigerland 276
11.     Made 274
12.     Fubar 274
13.     Pulp Fiction 271
14.     State Property 2 270
15.     Wiseguys vs. Zombies 258
16.     Reservoir Dogs 252
17.     Jarhead 251
18.     State Property 2 248
19.     Dead Presidents 247
20.     Goodfellas 246
21.     Boondock Saints 246
22.     My Name is Joe 230
23.     Jay and Silent Bob Strike Back 228
24.     True Romance 225
25.     Empire 220
26.     State of Grace 210
27.     Scarface 208
28.     Suicide Kings 207
29.     American History X 205
30.     8 Mile 200
31.     Four Rooms 193
32.     Magnolia 190
33.     Monster 189
34.     Belly 186
35.     Donnie Brasco 185
36.     Devil's Rejects 175
37.     Blue Collar 173
38.     Get Rich or Die Tryin' 170
39.     Shaft (2000) 165
40.     Hoffa 153
41.     Snatch 153
42.     Paid in Full 153
43.     Bad Santa 147
44.     Commitments 145
45.     Glengarry Glen Ross 138
46.     Domino 138
47.     South Park: BLU 133
48.     Blair Witch Project 133
49.     Harlem Nights 133
50.     Midnight Run 132
51.     Jackie Brown 131
52.     Confidence 130
53.     Platoon 130
54.     Good Will Hunting 129
55.     Cabin Fever 128
56.     Raging Bull 128
57.     Assault on Precint 13 127
58.     Gigli 123
59.     Phone Booth 122
60.     Chasing Amy 121
61.     Training Day 121
62.     Dogma 120
63.     Any Given Sunday 117
64.     Sexy Beast 117
65.     Lock, Stock, & 2SB 114
66.     SLC Punk! 110
67.      25th Hour 110
68.     Point Break 105
69.     Trainspotting 104
70.     Last Boy Scout 102
71.     Aristocrats 100
72.     Bulworth 95
73.     Swingers 95
74.     Detroit Rock City 83
75.     Shaun of the Dead 77
76.     Life 63
77.     Dazed and Confused 59
78.     48 Hrs. 48
79.     Gunner Palace 42
80.     Four Weddings and a Funeral 42 

Què és un Twinkie? Doncs és un pastisset. Aquí a Espanya, durant molts anys, se'n venien uns de molt semblants anomenats "Bucaneros". Avui en dia n'hi ha uns de molt similars anomenats "Círculo rojo".
Doncs aixo són els Twinkies. Tota una icona de la cultura gastronòmica nord-americana. I com a bona icona, recollida pel cinema en innombrables ocasions.


La mort del Harold Ramis ara fa tot just uns dies ens va fer recordar la importància dels Twinkies en moltes pel·lícules. Així que aquí teniu el nostre homenatge a aquest enorme actor secundari (el Twinki, no el Ramis), aquest especialista d'escenes arriscades a la que qualsevol director recorre quan fa falta que la pel·lícula agafi embranzida. Senyores i senyors, amb tots vostès: el Twinkie.


1. Els caça-fantasmes (Ghostbusters, 1984, Ivan Reitman)
Se li podria haver acudit al Punset. "El universo es como un twinkie", diria el divulgador amb veueta arrossegada i deix català. Però no, se li va avançar el Harold Ramis. I és que la ciència s'ha de fer propera a base d'exemples que permetin a un nen entendre l'univers. I de quina millor manera es pot explicar l'activitat ectoplàsmica de Nova York si no és comparant-ho amb un Twinkie?


2. Benny & Joon (1993, Jeremiah Chechick)
El Johnny Depp es va guanyar el cor de tothom en aquest gens subtil homenatge al "ball gastronòmic" del Charles Chaplin a La quimera de l'or (Gold rush, 1925, Charles Chaplin). Home, no ho fa com el mestre, però no se li pot negar certa gràcia.


3. Zombieland (2009, Ruben Fleischer)
En un món assolat pels zombies, el que més preocupa al Woody Harrelson és que els Twinkies acabin caducant, en una perfecta metàfora (és broma) de la decadència de la civilització. I, és clar, els donava l'excusa perfecta per haver d'anar a un supermercat.


4. La jungla de cristal (Die hard, 1988, John McTiernan)
El policia que es fa colega del John McLane és molt fan dels Twinkies. Se'n compra un cabàs al supermercat i, posteriorment, és interromput vàries vegades pel McLane quan està a punt de menjar-se'n un. Dieta sana, dieta equilibrada, la d'aquest policia de Nova York.

5. Wall-E (2008, Andrew Stanton)
La panerola amiga del Wall-E sembla molt enganxada als Twinkies, fins i tot si està caducat (perquè haurà caducat, no?).


6. El gegant de ferro (The iron giant, 1999, Brad Bird)
Ja són prou llardosos els Twinkies de per sí com per anar-los farcint de nata!


7. El caçador (Deer hunter, 1978, Michael Cimino)
Twinkies amb mostassa?!?! Puagh!
(No podem incrustar l'escena, però la podeu veure aquí.

8. Grease (1978, Randall Kleiser)

Festa de pijamas amb la Sandy, la Rizzo i totes les colegues. Treuen una mica de vi i, per acompanyar? Res millor que uns Twinkies!


Què, us ha entrat gana, eh? Doncs recordeu que els Twinkies estan molt barats al supermercat hem de dur una dieta equilibrada i fer molt d'exercici.

Mira, no us volem marejar amb més vestits, premiats, injustícies, presentadores, números musicals. Tan sols volíem destacar que, per nosaltres, el millor de la nit ha estat això:






És clar... és que la gala és llarga i arriba en mala hora. La Ellen, molt en el seu estil, es marca un gag perfectament blanc que ens deixa alguna de les fotografies més fantàstiques mai vistes als Oscars.
El gag sencer és aquest:



Què? Us ha vingut gana, eh? ;-)

Els que ens coneixeu sabeu de la nostra preocupació pel tema del soroll a la sala de cinema. Les crispetes ens treuen una mica de polleguera, sobretot si qui se les està menjant és un/a maleducat/da que les converteix en continuades i arítmiques micro-explosions en la seva boca innecessàriament oberta.

Però també entenem que és una de les maneres de que els cinemes puguin subsistir, molt particularment en èpoques difícils com l'actual.
És per això que, dividits com estem, us volem acostar una informació que ens ha arribat a les nostres mans i que, d'alguna manera, reflecteix aquesta divisió entre passió i odi per les crispetes.

I és que hi ha un paio, el Richard McKenzie, professor de la Universitat de California-Irvine, que, obsessionat amb les crispetes, les hi ha dedicat un llibre sencer. Es veu que li sobrava temps entre classe i classe. L'home ha estat investigant profusament el món de les crispetes als cinemes per entregar-nos algunes perles.

Un cabàs petit de crispetes als cinemes d'Estats Units costa, de mitjana, 5.50$. Calculant el pes mitjà del contingut d'un d'aquests cabassos, el McKenzie ha establert que el cost d'un quilo de crispetes és superior a... un filet mignon de la més reputada procedència.
Això sí, el que no ha pogut trobar el professor en la seva recerca és el cost que tenen les crispetes pels que les fabrica i ven. Simplement no ha pogut accedir a la informació. Això sí, s'ha valgut de diferents referències per fer-ne una estimació aproximada, i creu que rondaria els 10 cèntims de dòlar la unça, és a dir 3,5$/kg. Així, resulta que el marge amb que juguen els cinemes és d'aproximadament un 1.300%.

Però la gent segueix consumint-les, potser perquè és absolutament inevitable fer-ho amb segons quines pel·lícules, tal com va demostrar un estudi de la Universitat de Cornell, en la que els espectadors que van veure Love Story (el drama amb el Ryan O'Neal i la Ali MacGraw) consumien un 36% més que els que veien Sweet Home Alabama (comèdia amb la Reese Whiterspoon).

I, al cap i a la fi, ens agradi més o menys com la gent que tenim al costat les consumeix, les crispetes, per molta gent, formen part del ritual cinematogràfic. Què hi farem... posi'm el cabàs gran.

Doncs no, el soroll no és l'única cosa que molesta al cinema. També molesten els barrets de les senyores. Bé, matisem... ara ja no és una cosa que molesti, però a principi de segle, quan la pameles i barrets estratosfèrics eren perles senyores el que avui són les ulleres de pasta pels hipsters, una senya d'identitat inconfusible, el problema a les platees estava servit.

Poca broma, que et toca asseure't al darrera d'una distingida senyora amb barret ostentós i de fantasia i veus la pel·lícula com camuflat a la selva, tot apartant les plomes i cintes diverses que es remenen davant del teu nas.

És justament per això que els exhibidors de l'època, sempre interessats en maximitzar el gaudi de tots el espectadors, dedicaven uns segons abans de començar la projecció a fer un recordatori a aquestes senyores tan tocades i posades. I ho feien amb uns cartells com aquest.



O com aquest altre.

No serà per falta d'imaginació, eh?

Si us fixeu, per dir-ho d'alguna manera, aquests cartells eren una cosa semblant als recordatoris que ens passen avui en dia al respecte dels mòbils. És clar, cada època té les seves coses. Llavors molestaven els barrets, ara molesten els mòbils, ves a saber el què ens molestarà demà.

El cas és, i ara és on escombrem cap a casa, que sempre hi ha alguna cosa que molesta al cinema. Carall, és que no s'hi pot anar tranquil. Quan no és una parella que sembla estar enregistrant la versió de la pel·lícula amb comentaris dels espectadors (una idea que proposem des de ja mateix als editors de les versions en DVD i Bluray), és un golafre que menja crispetes amb la boca oberta, un nen que plora o, depenent de l'època, una senyora amb un barret descomunal.
Titlleu-me de sectari, panoli, estirat i llepafils, però ja que la major part dels cinemes d'avui en dia són multisales, proposo que es projecti la mateixa pel·lícula en dues sales alhora: en una d'elles tot s'hi val, però a l'altra estan prohibits els nens, els barrets, els mòbils, les crispetes i, en definitiva, qualsevol altra persona que no sigui jo mateix.

Bé, potser he perdut el fil del que volia dir... ah, sí, que us traieu el barret quan aneu al cinema.

Els companys de Flavorwire s'han currat una bona recerca de fotos d'arxiu en la que apareguessin actors i actrius famosos acompanyats pels seus dobles. N'hem fet una tria i aquí us l'acostem.

Nosaltres, ja ens perdonareu, em rigut molt, sobretot amb la última de totes les fotos.

Harrison Ford i Vic Armstrong, rodant Indiana Jones (foto dedicada pel propi H.Ford)

Carrie Fisher i Sandi Gross a Star Wars: Episode VI – Return of the Jedi (1983) (mítica foto del somni sexual de tota una generació)

Emma Watson i les seves dobles d'acció a Harry Potter and the Deathly Hallows (2010)

Gerard Butler i Ele Bardha a Machine Gun Preacher (2011)

Kate Winslet i la seva doble d'acció a Titanic (1997) (imaginem que és la que va estar en remull més estona)

Kate Beckinsale i Alicia Vela-Bailey a Total Recall (2012)

Robert Pattinson i Paul Darnell a Twilight (2008)

Nicole Kidman i Alicia Vela-Bailey a Just Go With It (2011)

Bette Davis i Sally Sage a Now Voyager (1942) (la veritat, no sabem quines escenes precisaven de doble en aquesta pel·lícula)

Angelina Jolie i Eunice Huthart a Salt (2010) (ja ens perdonareu, però més enllà del gorro... ni la motxilla s'assembla!)

Jennifer Lopez i Daniel Arroyo (no sabem si li devia fer massa gràcia a la J Lo que el seu doble fos un home...)

No sabem què en pensareu, però sembla que molt iguals, allò que se'n diu "gotes d'aigua", no són, aquests dobles de cos de les estrelles de Hollywood, no?