Sobre el veritable missatge de Chernobyl

Cap comentari

Ha estat, sens dubte, una de les sèries de l'any, tant a nivell de popularitat com d'opinió (es poden rastrejar poques sèries que hagin conjugat, alhora, un abast enorme de públic ben divers i un consens crític força unànime). L'èxit, evidentment, es basa en reconstruir un fet històric prou recent com perquè el perfil diana de l'espectador d'HBO en tingui referents directes, doncs l'accident es produí l'any 1986, i tot i que va estar en boca de tothom i la premsa se'n va fer, evidentment, eco, no havíem entrat encara en l'era Internet i els records que en tenim són francament difosos i esvaïts.

És, d'altra banda, un fet històric del qual ens manca força informació. Aquesta ens va arribar molt filtrada amb certa opacitat i que, en conseqüència, ha deixat un buit de curiositat i morbositat que la sèrie ve a cobrir amb escreix amb el seu estil minuciós i voluntariosament pedagògic.

Crida l'atenció, però, que la recepció per part del gruix dels seus espectadors hagi estat relacionada, justament, amb una mena de desclassificació de documents secrets. Sembla com si el que ha agradat més de la minisèrie és que hagi tingut vocació de retirar un vel del damunt d'una bona colla de secrets. No és el cas, en realitat, perquè la catàstrofe de Chernobyl, evidentment, ha estat molt ben documentada des dels seus inicis i no cal anar massa lluny per tenir-hi accés. Seguim, com a espectadors, combregant amb tot allò que se'ns anuncia que està basat en fets reals, fins i tot quan som conscients d'estar davant d'una ficció televisiva.


El més perillós, però, no és això, sinó el fet de creure que el que denuncia la brillant minisèrie és la reacció del govern soviètic (particularment d'aquest govern, no d'un altre) davant la catàstrofe, com a fet particular i intransferible. L'acusació d'opacitat, engany, control autoritari i repressiu i d'egoïsme cec i miserable en aquesta ficció apunta cap al sistema comunista i fa creure que està en la seva mateixa essència aquesta confabulació propagandística.

L'error greu seria, en tot cas, pensar que aquestes pràctiques només les articulava el Partit al càrrec de la llavors enormement inestable Unió Soviètica, ja pràcticament vinclada als peus de la impossibilitat de seguir sent una veritable potència mundial. L'error seria obligar-se a creure que aquell va ser l'únic cas i que la culpa la té el Comunisme quan, en realitat, tots, absolutament tots els governs de qualsevol país del món (també els capitalistes) empren diàriament les mateixes tàctiques de control i distracció, d'ocultació de fets terribles que afectarien ja no tan sols a la seva població sinó a poblacions d'altres contrades, d'ofuscació del seu poble per tal de poder-lo seguir dirigint. El govern soviètic de Gorbatxov ocultà l'accident per evitar veure afectada la seva imatge de superpotència. Els governs capitalistes d'avui en dia ho fan per evitar contrariar els mercats. Però les pràctiques són les mateixes.

Pensem en el país que volguem, des dels Estats Units fins a Espanya, passant per —sí, també— Catalunya. Els mecanismes del manteniment i exercici del poder sempre han anat vinculats a aquestes pràctiques. Altra cosa és que preferim pensar que a nosaltres no ens enganyen, que a nosaltres no ens les apliquen.

Cap comentari :

Ad Astra (2019) - James Gray

Cap comentari

Opulenta i grandiloqüent, Ad Astra és un "Apocalypse now" mig edípic en el que el protagonista s'embarca en una odissea espacial a la recerca del seu pare, pioner de l'espai, ara convertit en un eremita solitari a Júpiter que busca insaciablement vida intel·ligent més enllà de la nostra galàxia i que ha acabat renegant de la seva pròpia civilització.

Veu en off del Capità Willard Roy McBride narrant el seu "aprenentatge", peripècies mil al llarg del camí, i esperant al final del trajecte, un Coronel Kurtz astronauta antigament tingut per heroi que ara està provocant el caos. La missió, per descomptat, neutralitzar-lo. Gray no sembla voler amagar-se dels seus referents.

Gray li afegeix dos components extra. Per una banda, el factor paterno-filial, amb un pare que abandonà fill i dona per dedicar-se a la carrera espacial. La figura paterna repressora que encara pesa en el fill és una càrrega que ha portat tota la vida i de la que ara vol alliberar-se.


I per l'altra, un missatge antiracionalista que reclama un retorn a les suposades essències humanes de la sensibilitat, els sentiments i la humanitat per sobre del raciocini i el progrés asèptic. La "fugida endavant" del Roy és la fugida endavant de la humanitat, tan necessitada d'un pare (en forma d'intel·ligència extraterrestre) com el mateix protagonista. Necessitem algú que ens guiï, algú que ens agafi de la mà i ens porti fins al següent estadi. En la nostra cerca semblem haver oblidat, proposa Gray, que la veritable essència humana no és la intel·ligència sinó els sentiments (l'evolució del Roy i de les seves constants anàlisis psicològiques reforça aquesta idea), i que, ens agradi o no, estem sols i ens haurem d'espavilar nosaltres mateixos en aquesta intensa i profunda buidor de l'existència.

Gray escomet la tasca amb una certa grandiloqüència, volent demostrar que és un nom respectat i potent a pesar de la seva exigua filmografia, i es serveix de noms propis importants —fins i tot per als papers més mínims i prescindibles (no calien, segurament, el Donald Sutherland i Liv Tyler)— com el del Brad Pitt, present en el 90% dels plans de la pel·lícula, en un paper que li escau en escreix donades les seves limitacions interpretatives. Aposta, a més, pel llanguiment i el tempo pausat però no sembla saber-se estar d'afegir-hi contrapunts d'acció, com tement absurdament que les seves pretensions de transcendència convertissin Ad Astra en el 2001 de Kubrick.


El conjunt, per tant, és alhora interessant i decebedor. Emular Apocalypse Now pot ser un encert, però el que Gray ha fet guarda massa punts en comú i no prou elements nous que afegir a l'esquelet narratiu. La bellesa formal és enorme i indubtable, però la minuciositat tècnica es torna feixuga amb el pas dels minuts. La proposta de fons (racionalitat VS sentiments) és interessant però no acaba de quallar. I Ad Astra queda com un exercici llaminer però en últim instància incomplet, irresolt, mancat d'una intel·ligència cinematogràfica superior.

Cap comentari :

Viridiana (1961) - Luis Buñuel

2 comentaris

En un moment de la disbauxa que els pobres i desemparats han muntat a la casa dels amos rics una d'ells els demana que es posin tots a una banda de la taula per fer-los una fotografia. Es col·loquen com Jesús i els apòstols i ella se'ls hi posa al davant i s'aixeca la faldilla. Tots riuen. La disbauxa continua.

Buñuel decapita, de nou, tot pilar, tota institució social, ja sigui la família (amb un tiet de maneres educades però que amaga un violador en potència), la caritat (malentesa, intencionada, egoista, inútil), la propietat (amb una finca literalment arrasada pels pobres), la servitud (amb servents que desitgen ser amos, que ho són, de fet, amb aquells que consideren inferiors) però sobretot la religió, la beatitud cega (tant cega com el pobre que en la "fotografia" es col·loca al mig) i la devoció a un poder preestablert no contestat.


La història de la Viridiana, novícia a punt d'agafar els hàbits i fer-se monja de clausura, visita al seu tiet. Ella li recorda a la seva dona, morta la nit de noces, i s'obsessiona amb retenir-la, amb posseir-la, fins al punt de drogar-la per evitar que marxi o poder-la forçar al llit estant. Ella, en assabentar-se'n, decideix marxar i ell, en un últim acte de pecador egoista, es penja d'un arbre. La Viridiana, llavors, sentint-se culpable, decideix convertir la casa del tiet en un refugi per a pobres i necessitats, alhora que el fill bastard d'aquell, pren possessió de l'indret amb les seves maneres amorals i a contrapèl del què la moral estableix. La col·lisió entre maneres d'entendre la moral està servida.

A la protagonista, la Sílvia Pinal, devem la possibilitat de poder veure aquesta pel·lícula. Va esmunyir una darrera còpia entre la censura franquista que, en sentir les queixes del Vaticà va decidir cremar-les totes. Podem, així, gaudir de la irreverència d'un cineasta irrepetible, capaç de convertir una escena censurada en una d'encara més provocativa sense que els censors se n'adonin (el final, quin final!!!) i de filmar delícies iconoclastes com aquesta, una de les 100 millors pel·lícules de la història segons la llista Kobal.


2 comentaris :