Viridiana (1961) - Luis Buñuel

2 comentaris

En un moment de la disbauxa que els pobres i desemparats han muntat a la casa dels amos rics una d'ells els demana que es posin tots a una banda de la taula per fer-los una fotografia. Es col·loquen com Jesús i els apòstols i ella se'ls hi posa al davant i s'aixeca la faldilla. Tots riuen. La disbauxa continua.

Buñuel decapita, de nou, tot pilar, tota institució social, ja sigui la família (amb un tiet de maneres educades però que amaga un violador en potència), la caritat (malentesa, intencionada, egoista, inútil), la propietat (amb una finca literalment arrasada pels pobres), la servitud (amb servents que desitgen ser amos, que ho són, de fet, amb aquells que consideren inferiors) però sobretot la religió, la beatitud cega (tant cega com el pobre que en la "fotografia" es col·loca al mig) i la devoció a un poder preestablert no contestat.


La història de la Viridiana, novícia a punt d'agafar els hàbits i fer-se monja de clausura, visita al seu tiet. Ella li recorda a la seva dona, morta la nit de noces, i s'obsessiona amb retenir-la, amb posseir-la, fins al punt de drogar-la per evitar que marxi o poder-la forçar al llit estant. Ella, en assabentar-se'n, decideix marxar i ell, en un últim acte de pecador egoista, es penja d'un arbre. La Viridiana, llavors, sentint-se culpable, decideix convertir la casa del tiet en un refugi per a pobres i necessitats, alhora que el fill bastard d'aquell, pren possessió de l'indret amb les seves maneres amorals i a contrapèl del què la moral estableix. La col·lisió entre maneres d'entendre la moral està servida.

A la protagonista, la Sílvia Pinal, devem la possibilitat de poder veure aquesta pel·lícula. Va esmunyir una darrera còpia entre la censura franquista que, en sentir les queixes del Vaticà va decidir cremar-les totes. Podem, així, gaudir de la irreverència d'un cineasta irrepetible, capaç de convertir una escena censurada en una d'encara més provocativa sense que els censors se n'adonin (el final, quin final!!!) i de filmar delícies iconoclastes com aquesta, una de les 100 millors pel·lícules de la història segons la llista Kobal.