Se'ns ha anat el Peter Bogdanovich

Cap comentari

Com us podeu imaginar, el Peter Bogdanovich és una persona molt important i especial per a nosaltres. El nom d'aquest blog, per descomptat, copia el títol de la seva pel·lícula més mítica, 'The last picture show'. Avui se'ns ha anat.

Ens deixa, com es sol dir, un llegat magnífic de pel·lícules (a més de la susdita 'The last picture show'): ¿Qué me pasa, doctor? (una de les comèdies amb què més hem rigut mai a la vida), l'entranyable Luna de papel (que li va donar l'òscar a la joveníssim Tatum O'neal), la preciosa Máscara (que li va donar un óscar a la Cher), l'adaptació de la mítica obra de teatre Pel davant i pel darrera, ¡Qué ruina de función! i tantes altres. Però és que a més ell va ser el que va convèncer l'Orson Welles per deixar-lo entrevistar mil-i-una vegades per acabar confeccionant un dels llibres més mítics de la història del cinema: Ciudadano Welles.

Tornarem a veure les seves pel·lícules i recordarem, com mai se'ns ha escapat, que ha estat un dels noms propis del cinema amb què sempre ens hem identificat. Adéu, Peter.




L'"A boy like that' de West side story interpretada per la Carol Burnett i la Julie Andrews

Cap comentari

Ara que ens ha tornat la febre de West side story (ni que sigui per això ja caldria estar-li agraït a l'Spielberg, a més d'haver fet un remake molt digne que fins i tot aporta millores molt interessants respecte a l'original del Robert Wise) volem recuperar una actuació absolutament mítica d'aquestes dues cracs que són la Carol Burnett i la Julie Andrews.

Ambdues interpreten "A boy like that", el tema de West side story en què l'Anita i la Maria discuteixen, just després de la mort del Bernardo. L'actuació tingué lloc al Carnegie Hall, l'any 1962, dins el marc d'un espectacle en què ambdues interpretaven diversos números musicals clàssics. La Burnett demostra que era alguna cosa més que una comedianta, i l'Andrews ens recorda que no hi ha hagut veu més angelical que la seva al cinema. Quin parell.


West side story (2021) - Steven Spielberg

2 comentaris

Mai no queden clares les necessitats de refer un clàssic com aquest: que si acostar-lo a noves generacions (ei, que les noves generacions també es poden acostar als clàssics, eh!), que si era la pel·lícula favorita del director, que si la nostàlgia, que si fer caixa sense haver de trencar-se massa la closca...

El cas és que a qui us escriu no li importa que es refacin pel·lícules com aquesta, que compta entre les seves favorites, per nyonya i carrinclona que sigui. Sempre pot ser curiós veure noves aproximacions, canvis, afegitons, retalls. I amb West side story el que ha fet l'Spielberg, fonamentalment, és donar-li aire a un clàssic que tenia molt de teatral i que, per bé que li encaixava bé en una atmosfera degradada i de conflicte l'enclaustrava una mica en els números musicals. L'aire que Spielberg li dóna l'amplia, la porta a espais més oberts, més dinàmics; i també li encaixa, en aquest cas fent èmfasi en l'esperança, sobretot en números tan reeixits com el mític "América", que salta dels terrats als carrers amb energia renovada.

Diferències, per descomptat, n'hi ha. No massa, si més no en allò important. La trama pràcticament no està alterada, la orquestració és extremadament fidel a l'original (costaria diferenciar-les) i l'essència es manté intacta. L'Spielberg ha aprofitat per explicar millor algunes coses que no quedaven del tot clares en l'original, per canviar el moment i els intèrprets d'alguns temes (està bonic que el "Somewhere" el canti la mateixa Rita Moreno, ara en un paper diferent), o per suavitzar alguns versos que, aparentment, podien sonar massa crítics amb Puerto Rico (ja no diu el mític "Puerto Rico, my heart's devotion / let it sink back in the ocean" ni les referències posteriors a totes les suposades penúries —extremadament racistes— del llibret de Sondheim).


El problema, potser, està en un Ansel Elgort que no està a l'alçada (estaquirot, estaquirot; absolutament lamentable en el moment que li comuniquen la falsa mort de la Maria), i en un acte final que segueix sense funcionar, com ja li passava a l'original. Però, per compensar, Spielberg s'ha dotat d'uns molt bons ballarins i d'unes coreografies actualitzades i molt més vistoses, a més d'una Anita (Ariana DeBose) absolutament brillant.

Tinc dubtes seriosos que agradi a tots els fans de l'original. Però potser tinc més clar que qui la vegi per primer cop se n'enamorarà tant com nosaltres, els/les fans, ens vam enamorar de la primera, de tan similars com són i de tan respectuós com és aquest remake de l'Spielberg.