Amistats de cinema (XIII)

1 comentari
Això és un no parar. No és que les busquem, sinó que venen a nosaltres! Són fotos absolutament imperdibles de gent de Hollywood, tot socialitzant. Ja n'hem publicat un bon tou, i aquí us en portem un cabàs més.

La Kate Beckinsale i el Ben Affleck, "dándolo todo on the dance floor"

El Tom Hanks i el Will Smith es parteixen la caixa (havent begut només aigua)

Dues vides paral·leles, les de l'Arnold Schwarzenegger i el Ronald Reagan (bé, més o menys paral·leles)

L'Anne Bancroft i el Mel Brooks al piano

No amagarem la nostra passió per la Winona Rider ni per la Milla Jovovich, però aquí fan pinta d'estar bastant perjudicades

El Johnny Depp, abans del Tim Burton tenia altres amics

No he anat mai a una perruqueria com aquesta: James Stewart, Dean Martin i Orson Welles

La Isabella Rossellini s'arrapa al Viggo Mortensen tant com pot

El Tom Sturridge, l'Andrew Garfield i el Robert Pattinson, de festa
L'Arnold, molt orgullós d'aquesta foto amb el Johnny Knoxville al seu Instagram (gràcies @didacpamies)

Actors i actrius que han gravat discos I: Bette Davis

Cap comentari
Hi tenen tot el dret, i tant que sí. Alguns, fins i tot, se'n surten amb prou gràcia. (Altres no, ja hi arribarem). Però en molts casos ens sorprèn descobrir que hi ha actors i actrius famosíssims que han acabat tancant-se en un estudi de gravació per deixar anar la gola i deixar-nos algunes rareses inesborrables.

És el cas de la Bette Davis. Sí, qui ho hauria de dir. La gran Bette Davis gravant un disc. Va ser als 70, quan ella ja tenia una edat (mé de 70 anys, per ser exactes). La van enredar per gravar un disc que contindria noves gravacions d'alguns temes que havia interpretat en alguna pel·lícula o a Broadway (de manera molt puntual).
Què voleu que us diguem, la Davis no és ni molt menys una gran cantant. A estones sembla que la veu se li en va. Però és veritat que li sap posar la part d'actuació dramàtica i que, en qualsevol cas, la temàtica de les lletres de les cançons escollides -donant-li voltes a temes com l'envelliment- juguen al seu favor, confeccionant, a la fi, un disc molt apassionat i que farà les delícies dels fans de la gran dama del cinema que sempre serà la Bette Davis.


Cap comentari :

Les sèries més frikis de la història de la TV (Vol. I)

Cap comentari
Ara que ja veiem sèries a dojo, ara que ens falta temps per veure-les és quan, encara que sigui per trencar una mica la tònica, busquem sèries que se surtin d'allò que és normal. Sèries que, per la seva originalitat, per lo freaks que són, puguin ser divertides de veure, més enllà de la seva qualitat.
Potser no cal veure-les senceres, però veure'n algun episodi solt pot ser una autentica delícia per als paladars més selectes.

Aquí va la primera.

Cop Rock (1990) - Steven Bochco

Quin és el nivell de freakisme amb el que treballem en aquesta secció? Dóna-li al play i ho veuràs molt clar.



Aquest és el nivell. Ara ja estàs avisat.

A veure, posem-nos en situació. L'Steven Bochco ja havia revolucionat el món de les sèries de televisió amb Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues, 1981), passant-li el pes de la sèrie als personatges en detriment dels casos policials. Aquí va començar, probablement, tota la revolució televisiva posterior. El que importava no era el cas, si enxampaven o no als criminals; el que veritablement et tenia enganxat al sofà era saber com se'n sortiria el Capità Furillo dels problemes amb la seva ex-dona, les dificultats personals per les que passava el Renko o si la fiscal sabria amagar la seva relació amb el propi Furillo. És més, aquests arcs argumentals no es resolien en un sol capítol sinó que corrien en paral·lel amb els diferents casos que omplien cada episodi, així que es convertien en un element serial que acabava convertint-te en un addicte absolut.

Un es pot imaginar al Bochco, amb les vitrines a rebentar de premis, pensant com tornar a fer una revolució. Una revolució de la pròpia revolució. I va tenir una idea genial. Com seria una sèrie de policies en clau de musical? Seria... seria com Cop Rock.


No us penseu que l'home ho volia fer de qualsevol manera, no. Es va agenciar la col·laboració del Randy Newman, compositor multi-oscaritzat, sobretot per posar música a les pel·lícules de Pixar, així com la del Mike Post, habitual de les sintonies televisives (Magnum, la pròpia Canción triste de Hill street, etc.).

En definitiva, que no era una aposta poc decidida. La ABC, de fet, la va programar amb ganes, però no va trigar en adonar-se de que la gent en parlava molt però per fotre-se'n. La fórmula no quallava. Les trames policials es diluïen i perdien credibilitat cada cop que algú es posava a cantar.

Hi havia quatre o cinc números musicals per episodi, així que no hi havia ocasió d'escapar-se. O t'endollaves a la freakada o l'incloïes en el Top10 de la llista de les pitjors sèries de tots els temps. De qualsevol manera, va acabar rebent en la seva primera i única temporada, fins a cinc nominacions als Emmy, dels quals en va guanyar dos, en categories de muntatge i musicals.

Cada episodi és una compendi de moments absolutament vergonyants, a quin més lamentable. Un dels meus favorits és, però, l'homenatge que el Bochco es fa a ell mateix, reprenent la famosa frase "Let's be careful out there" que pronunciava a cada inici d'episodi el Sargent Esterhaus, aquí, evidentment, en clau de pop-rock dels 80.



I després està aquesta fantàstic número sexual musical en el que unes agents disfressades de prostitutes a punt de fer una batuda calenten el personal volen saber quan lluny poden anar.



De fet, és que fins i tot la careta d'entrada ja era francament lamentable, sobretot vista avui en dia, amb aquesta mena de vídeoclip del Randy Newman envoltat no només de la seva banda sinó dels actors i actrius de la sèrie.



El repte, amb aquesta sèrie, és no riure. I costa, molt. Ara, ningú ha dit que aquesta secció hagués de ser seriosa, no?

Cap comentari :

Sessions fotogràfiques lamentables (Vol. I)

1 comentari
Una sessió fotogràfica es fa per fer encara més famós a algun actor o actriu que, encara que sigui una mica, ja ho és, de famós. Però, és clar, de vegades els fotògrafs tenen unes idees... que si "farem una sessió molt original", que si "captarem la teva essència", que si "descobrirem al gran públic la teva veritable personalitat"...
I, és clar, passen aquestes coses.

El Leo DiCaprio intentant parlar amb l'Acadèmia per saber si li donaran l'Oscar

El Leo DiCaprio renunciant definitivament a tenir cap Oscar

El David Duchovny quan encara li deien que era un tipus sexy

El Leo DiCaprio jugant amb la fruita

El Leo DiCaprio practicant la seva imitació del Jack Nicholson

El Christian Bale té fred

L'Uma Thurman fent por i passant fred alhora


La Nicole Kidman abans de ser la Nicole Kidman

L'Alec Baldwin... bé... això... l'Alec Baldwin

El George Clooney rient, ja veus, quines coses

La Heather Locklear pensant-se si es dedicava al cinema o a fer classes de fitness

El Daniel Craig sense llicència per matar

La Sarah Jessica Parker abans de convertir-se en trendsetter

El viento se levanta (Kaze tachinu) - (2013) Hayao Miyazaki

Cap comentari
Una veritable pena que el gran mestre Miyazaki digui adéu amb aquesta pel·lícula, al nostre gust la pitjor ja no només de la seva filmografia sinó dels estudis Ghibli.

"El viento se levanta" és tot el que no són les altres pel·lícules del mestre: llarga, superficial, avorrida, tècnicament limitada, farcida d'uns personatges plans i sense encís i absolutament desproveïda de l'encant i la màgia marca de la casa.

Per si fos poc, "El viento se levanta" també s'ensorra en oblidar allò que va convertir al Miyazaki en mestre absolut de l'animació: la passió narrativa infosa als personatges. El Jiro, el Hanzo i la Nahoko no tenen cor. Les seves passions, suposadament insondables, es desdibuixen amb un guió fet a pedaços. El drama personal és innocu. L'amor no es percep. L'amistat ni s'ensuma.

Si en algun aspecte sembla funcionar a estones "El viento se levanta" és quan l'espectador pot establir paral·lelismes amb la retirada del Miyazaki, primer en la figura de l'enginyer Caproni i després en el propi Jiro, ja adult.
Però tot és un miratge, perquè al darrera no hi ha pel·lícula i, aquest cop, les intencions no han travessat els llàpissos de colors que altres vegades ens han fet somiar i emocionar-nos.

Adéu, mestre Miyazaki. No oblidarem mai cap de les seves anteriors pel·lícules.


Cap comentari :

El guilty pleasure del Jordi de Dios

Cap comentari
Què tenen en comú Roadhouse: de profesión duro, Las tortugas ninja o Cry Baby? Doncs que potser hom no les consideraria grans pel·lícules. Però també tenen una altra cosa en comú: són els guilty pleasures, els plaers inconfessables d'alguns dels nostres amics i lectors.
Avui tenim la sort de poder obtenir una fantàstica confessió, la del Jordi de Dios : Cocktail! Imperdible, absolutament imperdible (gràcies, Jordi!).



Abans de tot, cal veure l´entorn per entendre aquest pecat cinèfil. Jo devia tenir setze o disset anys i, en aquells moments, pesava molt la companyia femenina que podies tenir. Vam anar varis a unes multi-sales i les noies amb qui anàvem insistien en veure ‘Cocktail’. Òbviament, jo em vaig resistir en un primer moment donat el meu esperit cinéfil que no volia trair. Però la meva resistència va ser mínima per no guanyar-me l´enemistat de les senyoretes. La meva cinefilia va ser traïda, sí, però l´adolescencia és molt dura, companys.

Suposo que també les meves hormones parlaven per mi en veure que sortia l´Elisabeth Shue, molt bufona ella. Això li donava a la peli un punt al seu favor.

Comença la projecció... He de dir que, amb els anys, penso que el Tom Cruise és un actor molt bó malgrat algunes de les seves pel.licules. Ens trobem el bon rotllo del Tom amb el seu mentor i comença l´avanç del Cirque Du Soleil versió bar. Comencem a veure ampolles pels aires, a sentir els sospirs de les amigues en veure les habilitats manuals del Tom. Jo esperava més una instrucció més militar o veure com el ‘Obi Wan Kenobi de la nit etílica’ agafès una espasa laser, com Déu Lucas mana, o fes servir el poder Jedi per moure les ampolletes dels nassos... Però no, continuem amb el mateix. Això no millora.

Si no recordo malament, comencen a aparèixer dones per tot arreu. Bones i dolentes. Totes disposades a guanyar-se el somriure del Cruise i del seu ‘pare de bar’ que també està de bon veure. És el moment de l´aparició de la ‘femme fatale’. Cruise és un borinot i cau en la seva xarxa i acaba barallant amb el seu mestre i el nostre estimat ‘padawan’ marxa al Carib. El Costat Fosc de la Força sempre guanya. I les dones dolentes...

Sort que apareix la Shue que tot ho ilumina. Bufona, de bona família. Però el Cruise continua fent la seva sense veure que té davant a la seva ànima bessona. Cal ser ruc..

Jo porto una hora resoplant i esperant que alguna acompanyant vegi en mi quelcom semblant al Cruise i que en quedin sospirs per mi. En aquells moments, m´estava plantejant deixar els estudis i començar a llançar ampolles a l´aire però no ho acabava de veure. No pintava bé.

Però arriba la tragèdia. El mentor ha perdut tots els calers al envoltar-se de tant llop de Wall Street i en no saber com sortir, agafa una de les ampolles voladores i la fa servir per tallar-se i abandonar aquest món cruel de licors, dones i diners perduts. La nit és fosca i conté horrors.

El 'Skywalker de l´ampolla voladora’ se n´adona que la bufona Shue és la seva vida. Ja era hora, gamarús..!!. Òbviament, son pare no vol saber rés d'aquest drapaire que sols sap llançar ampolles pels aires. El Cruise no accepta els bruts diners del pare perque oblidi a la petitona. L´amor és molt més gran que els dolars de Park Avenue i l´integre Tom no accepta i l´amor sempre guanya. No cal dir que el nostre heroi aconseguirà el seu bar propi, té al seu costat a la noia maca i els ampolles continuen volant en homenatge a la felicitat..

El pitjor… El Cruise s´ho va endur tot i jo, rés de rés aquell dia… No ho recordo però segurament en arribar a casa, vaig buscar consol veient alguna clàssica… En aquells moments, John Ford era la meva obsessió. Potser sempre ho serà.

Un consell per desintoxicar-se d´això: ’The quiet man’…. Homéric...


Jordi de Dios

Cap comentari :

Ha mort en H.R. Giger, dissenyador de la criatura de la saga Alien

Cap comentari

Avui ens em assabentat d'una trista notícia, l'artista suís H.R. Giger ha mort a l'edat de 74 anys un hospital suís, després d'haver estat ingressat dilluns per una caiguda.


Nosaltres (i estem segurs que tots vosaltres també) sempre el recordarem per haver-nos provocat més d'un malson gràcies a la seva criatura més famosa i més terrible: l'Alien de la saga creada per Ridley Scott.


El seu univers estètic fou el que va inspirar Ridley Scott per a contratar-lo i que creés un dels personatges més pertorbadors del cinema i, sens dubte, una de les claus de l'èxit de la saga Alien.




Tot i que va participar també en la part creativa de pel·lícules com Dune i Batman Forever, serà recordat sobre tot per la creació dels escenaris i del disseny original de l'Alien, que tot i que ha anat variant al llarg de la saga, sempre ha mantingut el concepte pertorbador que li va inferir Hans Giger a la primera peli. 




L'any 1980 va rebre un Oscar pels efectes visuals d'Alien, el vuité passatger (Ridley Scott, 1979) i va ser llavors quan va començar la seva fama mundial i la relació amb la nissaga de l'extraterrestre més terrible que mai s'ha creat. 




També va col·laborar amb la tercera part de la saga: Alien 3 (David Fincher, 1982) i en l'última part de la saga Prometheus (Ridley Scott, 2011). 

Hem volgut fer-li un petit homenatge, ja que ell va ajudar a configurar els nostres terrors particulars amb la seva estètica sinistra que tant ens va impactar i captivar. EPD








Cap comentari :

Actors i actrius, de joves

2 comentaris
Tothom té un passat. Fins i tot ells i elles. Ara són grans estrelles i, potser per això, se'ns ha oblidat l'aspecte que tenien abans de que els coneguéssim. Alguns estan millor que abans, altres definitivament estan molt pitjor. Ara, en tot cas, ja no hi ha remei, la veritat ha de sortir a la llum.
Escolliu els vostres favorits.

Steve Martin

Kate Winslet

Patrick Stewart

Steve Buscemi

Helen Mirren

Charlize Theron

Jeff Bridges

Jim Carrey

Maggie Smith

Denzel Washington

Robert Downey, Jr.

Julia Roberts

Michael Fassbender

Bruce Willis

Alan Rickman

Ian McKellen

Jennifer Aniston

George Clooney

Christopher Walken

2 comentaris :