Happy Valley (2014) - Sally Wainwright (creadora)

Cap comentari
Ja esmentàvem en un article anterior arran d'una altra minisèrie britànica la magnífica alternativa que aquestes estan suposant davant de la cada cop més anquilosada producció de sèries nord-americana. I és que aquesta Happy Valley també encerta en explicar una història finita i ben lligada des d'un bon principi, aprofitant cada capítol per explicar-la bé i explicar-la a fons.
D'entrada, l'alteritat d'aquesta minisèrie es presenta per la via d'un personatge principal que és policia però que aquí no és ni home, ni jove, ni pertany a una comissaria d'una gran ciutat. Ans al contrari, és una dona de més de quaranta anys, sergent de policia local d'un poblet abandonat al fred i a la vida avorrida i monòtona. Gens cool, tot plegat, ja m'enteneu. Malament aniríem, però, si aquest punt de partida, aquesta alteritat, fos tan sols una excusa, un truc de màrqueting per diferenciar-se de la cada cop més nombrosa oferta de ficció serialitzada. Però no.

L'avantatge de les sèries que proposen protagonistes diferents (The honourable woman, The fall, etc.) -i quan diem diferents volem dir dones d'una determinada edat- és que el mateix personatge les hi permet explorar uns aspectes dramàtics poc vistos, gens habituals, aclaparats com estem per la testosterona, l'humor fatxenda i l'aparentment indestructible solidesa del mascle. Així, Happy Valley proposa un cas criminal a resoldre, però ho fa pivotant sobre un personatge, la Catherine Cawood, que és tan eficient en la seva feina com humana -i per tant, fràgil-. La història d'un segrest mig improvisat per uns criminals de segona, endegat quasi involuntàriament per un comptable mediocre de vida insulsa i somnis frustrats, involucra a l'antic violador de la filla de la Catherine, que es va suïcidar en tenir un fill del seu agressor. La tensió interna està servida. Balancejant-se entre allò que és professional i allò que és personal, la Catherine dirigeix la investigació i s'entrampa fins dalt d'amargor, ressentiment i pena.
El Liam Neeson de Taken ho acabaria amb dues horetes escasses. I de la mateixa manera ho faria l'Steven Seagal, el Jean-Claude Van Damme, el Charles Bronson o qualsevol dels seus altres companys mascles de la venjança. Però la Catherine és una dona, és molt més complexa que tot això. No és tan senzill com anar repartint bufetades amb la mà obert, trencant cames i pixant-se a les cantonades tot marcant el territori. La lluita de la Catherine primer és interna, i busca totes les opcions possibles per separar-ho de la seva vessant professional.
Però no s'acaba aquí: cuida del seu nét (fill de la seva filla morta) del que ara s'encarrega, de la seva germana ex-alcohòlica, suporta els seus superiors entestats en abusar del seu poder, etc. És, per tant, una persona. I no sempre tenim ocasió de veure com una persona intenta resoldre un cas criminal.

En sis episodis, Happy Valley és capaç de regalar a l'espectador moments d'una intensitat dramàtica extrema i dolorosa, com fent-lo partícip de la pesada abúlia que viu el poblet de nom sarcàstic. 

Cap comentari :

Tràiler de 'The grinder', la nova sèrie del Rob Lowe i el Fred Savage

2 comentaris
Sabeu que no som d'avançar les coses. Que no som de parlar d'allò que ha de venir, de rumors que es desmenteixen al cap de no res, de possibles projectes que no són més que tantejos de la indústria. Però, de vegades, descobrim alguna pel·lícula o sèrie que ha de venir (és una realitat, arribarà) que ens crida l'atenció i ens fa venir ganes que arribi el moment de la seva estrena.

És el cas del tràiler de la sèrie 'The grinder', que la Fox està preparant per estrenar (el 29 de Setembre), una sitcom d'una sola càmera produïda pel Rob Lowe i protagonitzada per ell mateix i pel Fred Savage (el nen de 'Aquellos maravillosos años'!!!). La premissa sembla, ja d'entrada, prou divertida: el Rob Lowe és un actor que ha estat encarnant a un seriós advocat d'èxit en una sèrie televisiva de nom Grinder que ho ha petat en audiències i que l'ha convertit en una autèntica estrella. Acabada la sèrie, torna al seu poble natal on l'acull la seva família, on el seu pare (William Devane) i el seu germà (el Fred Savage) regenten un despatx d'advocats. I el Rob Lowe es pensa que amb els seus anys d'experiència encarnant el personatge d'un advocat pot ajudar en el negoci familiar. Millor mireu el tràiler i compteu els cops que rieu:



A nosaltres, sincerament, ens ha sembla que hi ha força suc a traure-li, sobretot amb el personatge del Fred Savage, germà a l'ombra que ara veu amenaçada la seva bombolla vital amb la irrupció del seu germà gran, sempre tan segur de si mateix. Ens ha agradat, un cop més, el Rob Lowe fent comèdia (com a Parks and Recreation), i encara més interpretant a un actor. I ens han agradat més de la meitat de la dotzena de gags inclosos en el tràiler. Sembla que té bones cartes a les mans.

En definitiva, que li en tenim ganes i que ens dona la sensació que pot ser una de les grans comèdies dels propers anys a poc que els guionistes sàpiguen diversificar i enriquir les trames.


2 comentaris :

Transparent (2014) - Jill Soloway (creadora)

Cap comentari
Transparent no va de transgènere. Ni de transparència. Transparent -en un magnífic joc de paraules a tres bandes que inclou les dues accepcions anteriors- va de "parent", és a dir, de ser pare/mare.

És veritat que el detonant és un pare de família (fascinant i captivador Jeffrey Tambor) decidint-se a "sortir de l'armari" i fer saber a tothom que, a partir d'ara, és una dona. Que ell sempre se n'ha sentit, de dona. I que no és que ara es disfressi ("he anat disfressat tota la meva vida, fins ara"). I és veritat que aquesta "transparècnia" articula la primera temporada d'aquesta sèrie.

Però, més enllà de tot això, el que Transparent explica és allò que té a veure amb la identitat dels qui exerceixen de pares, dels fills d'aquests i, en definitiva, de les relacions paternofilials. Amb un to agredolç de comèdia indie (à la Girls, à la Louie, à la qualsevol-peli-que-es-presenta-a-Sundance), la Jill Soloway s'empesca la gran sorpresa televisiva de la temporada. I ho fa en un canal nou, Amazon, a través de la productora de la pròpia cadena, Amazon Studios, tot replicant un format que ve a completar la triada que aquest canal s'ha empescat aquest any per arrabassar-li alguns abonats a Netflix: Mozart in the jungle, Alpha House i aquesta mateixa Transparent. Les tres porten la comèdia a terrenys diferents, n'eliminen els gags i els substitueixen per aquella mena de riure sorneguer del que se'n riu des del cap i no des de les entranyes.


Amb una producció que ha "discriminat positivament" a qualsevol candidat que formés part del col·lectiu transgènere (més de 80 dels membres de l'staff de producció, incloent-hi guionistes i assessors, en són), Transparent és capaç, amb deu capítols de mitja hora, de parlar d'identitat, tant de la veritable com de la que hom veu quan ens mira. Hi ho fa amb amabilitat i comprensió.

Si bé, tal vegada, li demanaríem una mica més d'atreviment de cara a properes temporades, una mica més de gosadia dramàtica, aquesta primera temporada es pot devorar en un parell de dies i, se'ns dubte, un es queda amb ganes de més. Amb ganes de saber com aquesta disfuncional família acabarà encaixant un canvi dràstic en la relació paterno-filial i com, a la mateixa vegada, tots ells intentaran trobar l'equilibri.


Cap comentari :

Mozart in the jungle (2014) - Amazon Studios (creadors)

Cap comentari

Ha estat, el 2014, un gran any per Amazon Studios, en el que ha apostat fort per la producció pròpia per poder competir en el mercat de la ficció televisiva. Molt en particular, els d'Amazon Studios han entregat en molt poc temps tres sèries de comèdia de tan sols 20 minuts de durada que conviden, totes tres, al  binge watching més intens i concentrat. Parlem d'Alpha House, de la multipremiada Transparent i d'aquesta Mozart in the jungle.

Aquesta darrera és una comèdia amable sobre el món de les orquestres simfòniques, una mena de Smash sense els números musicals, que posa en marxa una trama al voltant de la renovació a la que s'aboca la Filarmònica de Nova York, despatxant al seu director insignia, Thomas Pembridge (Malcolm McDowell) -representant inequívoc del classicisme, de l'immovilisme-, per substituir-lo pel jove, esbojarrat, estrambòtic i mediàtic Rodrigo De Souza (Gael García Bernal). De l'interessant i poc habitual món que existeix darrera les cortines (recaptació de fons, assistents devotes, divos i dives, sindicats que defensen els drets dels músics, enveges, etc.) es passa a la història personal de la Hailey Rutledge (Lola Kirke), una jove oboe que busca l'oportunitat de la seva vida d'entrar a la orquestra i que ens servirà de mirada innocent i verge davant d'aquest món desconegut.


Rodada (com les altres dues) amb grans mitjans, desenvolupada per Roman Coppola, Jason Schwartzman i Alex Timbers i dirigida pel Paul Weitz (director d'American Pie o About a boy), esgrimint un bon repartiment (Safron Burrows, Bernadette Peters) i una certa cura pels detalls, Mozart in the jungle et manté el somrís a la cara, doncs la seva amabilitat és tendra i entra bé. Al igual que ens passa amb Alpha House o amb Transparent, quan es comença a veure aquesta sèrie un no sap quan parar. Ja sigui per aquesta amabilitat, ja sigui per quan curts es fan els episodis o perquè els personatges es fan entranyables, aquesta sèrie es veu en un no res i, quan te n'adones, ja hi estàs enganxat i esperes la segona temporada amb ganes, molt en particular gràcies al desenvolupament d'un lleuger crescendo cap al final de la temporada que li afegeix interès al desenvolupament coral dels personatges.


Cap comentari :

Jurassic World (2015) - Colin Trevorrow

1 comentari
Érem dels que no donàvem ni un ral per aquesta quarta revifalla del parc més famós de la història del cinema. I, de vegades, anar al cinema sense expectatives et permet gaudir més i millor dels espectacles pirotècnics. Així ens ha passat amb Jurassic World, una quarta entrega efectiva, correcta i entretinguda, encara que no sigui capaç d'anar més enllà ni de deixar cap tipus de petjada degustable a posteriori.

S'aprecia l'esforç de modernitzar alguns conceptes i en aquest sentit ens ha sorprès molt gratament descobrir que les acusacions de banalitat masclista són poc coherents i que, justament, la pel·lícula proposa un rol més actiu al personatge de la Bryce Dallas Howard. Però els recurrents esforços per aclucar l'ull a la pel·lícula original, el product placement absolutament descarat i una tendència al lazy writing en algunes escenes molt mal guionitzades (la reparació del cotxe, l'atac del velociraptor al Vincent d'Onofrio, etc.) suposen un llast important que desllueix el conjunt. I la insistència en un dels elements més infumables de totes les parts, la qüestió paterno-filial, encara desgasta més el producte.

En tot cas, la desaparició del tàndem Spielberg (direcció)/Koepp (guió) ha abocat a la franquícia a la pèrdua absoluta de qualsevol rastre d'aquelles escenes de màxima tensió (cotxes penjats dels arbres, vidres que s'esquerden, retrovisors molt ben col·locats, etc.) que convertien les dues primeres pel·lícules en una muntanya russa de la que no venia de gust baixar-se. Al contrari, els guions s'han anat tornant més plans, les seqüències d'acció més vulgars i els millors moments de cada pel·lícula es redueixen a aquells en que s'homenatja les anteriors. Pobre bagatge per un film amb un pressupost tan elevat -que dic jo que podrien reservar una mica més del pressupost per, bé contractar més i millors guionistes, bé donar-los-hi més temps per escriure millor i amb més cura).

Si més no, ens queda la sensació que com a divertiment funciona i que, pel que sembla (i a jutjar per l'impacte en taquilla), el públic en tenia ganes de més. Ara segur que ja no triguen deu anys a fer-ne una altra.


Netflix desembarca a Espanya

Cap comentari
Els rumors es van acabar confirmant: Netflix, el VOD televisiu arribarà a Espanya. Des que la notícia va sorgir, diverses informacions s'han anat afegint a la primera, i molts dubtes que els fans de les sèries i els continguts televisius tenien han anat trobant resposta. Aquí n'hem volgut fer un resum de tot plegat, a mode de Preguntes Freqüents, sobretot per esvair alguns dubtes i contradir algunes falsedats.

Quan arriba Netflix a Espanya?

Segons paraules del propi CEO de Netflix, està previst que estigui operatiu a l'Octubre, encara sense data concreta prevista.

Quan costarà?

El mateix CEO ens ha remès a les tarifes de França i Alemanya, sense posar-hi preu definitiu. Si fem cas d'això, la tarifa anirà sobre els 8€, i la versió Premium (que no desbloqueja contingut sinó que es tracta d'una millora de la qualitat de l'streaming) sobre els 12€.

Com serà el seu catàleg de continguts?

Com és sabut, no contindrà les seves dues sèries de producció pròpia més famoses: House of cards i Orange is the new black, doncs ja van vendre els drets d'emissió en el seu moment a altres serveis de VOD a Espanya. Si més no, això val de cara a les properes temporades, però no sabem si l'estratègia de cara a les posteriors seria deixar de vendre-les a aquestes altres empreses, ara competència, per poder-les oferir a Netflix.
En tot cas, l'estratègia que seguiran amb el catàleg serà la mateixa que han seguit a altres països d'Europa. Això és obrir amb un catàleg més aviat curt per començar a captar abonats, i en pocs mesos (podem estar parlant d'un o dos), començar a ampliar el catàleg mensualment, gràcies a tenir una base d'abonats amb la que negociar amb més fermesa l'adquisició de noves produccions.

En tot cas, el que podem assegurar és que:
1- Haurà de contenir un 20% de producció espanyola, segons li imposa la llei (sempre es parla a les noticies en clau negativa de les quotes de doblatge del cinema català, però mai d'aquestes quotes de producció pàtria que, evidentment -i com comentarem més endavant- ha estat un dels grans frens per l'arribada de Netflix).
2- Si ve el catàleg de Netflix a Espanya no inclourà les seves dues sèries bandera, si és possible que ho faci la resta de la seva producció i de catàleg, que està compost d'altres sèries interessants (Sense8, Daredevil i la nissaga d'altres superherois "de carrer" que ha d'acabar culminant amb The defenders, Bojack Horseman, Marco Polo, Arrested Development, Bloodline, Unbreakable Kimmy Schmidt, o Lilyhammer) tant de producció pròpia com aliena, i d'un munt de documentals absolutament deliciosos i de factura molt cinematogràfica. En tot cas, el catàleg definitiu no el sabrem fins al mateix moment en que obri la paradeta.
3- També contindrà anime japonès.
4- El catàleg anirà creixent regularment.

Per què no ha decidit Netflix aterrar abans a Espanya? Per la pirateria?

No. Rotundament no. Si bé això és el que la indústria i els mitjans ens han volgut fer creure, els motius pels que Netflix no ha arribat abans a Espanya són diversos, entre els que hem de comptar les imposicions de quotes de contingut de producció espanyola, una situació econòmica poc estimulant (vosaltres faríeu una inversió per implantar un negoci a Grècia, ara mateix?) i diversos factors més.
Al respecte de la pirateria, ans al contrari, els mandataris de Netflix ho han tingut en compte com un factor favorable al respecte d'altres països en els que s'han implantat abans que a Espanya. El motiu és senzill: la quantitat de gent que a Espanya ja està acostumada a descarregar-se contingut és important i, per tant, hi ha un públic que ja està perfectament avesat a veure continguts en digital als ordinadors i dispositius mòbils, cosa que no succeeix en països com França o Alemanya.

Els que han estat pagant quota de Netflix per veure-ho a través d'un proxy, podran seguir-hi accedint?

No hi ha d'haver cap problema. Tan sols cal configurar el proxy per tal que accedeixi "simuladament" des d'Espanya (encara que sembli redundant).

És una bona notícia?

I tant que sí. Per diversos motius. Primer de tot, perquè el seu catàleg és extens i molt interessant, tant a nivell de producció pròpia present i futura, com de producció aliena de la qual en té els drets d'emissió. Segon perquè la seva arribada forçarà als seus competidors (Yomvi, Movistar Series) a reposicionar-se i a millorar els seus serveis i/o rebaixar preus (la simple notícia de l'arribada de Netflix ha "coincidit" amb la fusió de Movistar series amb Canal+ Series). En tercer lloc, perquè els que han provat el servei a través de proxy o, directament, durant estàncies als EUA, n'estan encantats i parlen meravelles no tan sols del preu, sinó també del catàleg i, molt en particular, del seu algoritme de recomanació i personalització del contingut (Netflix no només et proposa continguts en base als teus visionats -i amb un grau elevat d'encert i rellevància- sinó que també evita que t'arribin promocions de llançaments de sèries que intueix que no seran del teu gust).

En definitiva, que Octubre serà un gran més pels amants de la televisió i de la ficció televisiva e qualitat. Encara queden algunes incògnites per resoldre, però aquí hem intentat reduir-les a la seva més mínima expressió, tot tirant per terre algunes informacions poc felices i poc fiables que havien sortit a la llum.
Què? Us hi abonareu?

Cap comentari :

Scream (sèrie) (2015) - Germans Weinstein (creadors)

Cap comentari

"No pots fer una slasher movie com a sèrie de televisió. Les slasher movies es cremen molt de pressa. Per quan el primer cadàver és descobert, només és qüestió de temps que el bany de sang comenci."

Així ho sentencia el personatge friki clàssic del duet Williamson/Craven, el mateix que ja apareixia en totes les pel·lícules de la nissaga de Woodsboro. S'ha especulat durant molt temps sobre la (im)possibilitat de fer un slasher en format televisiu. Els intents no han estat massa fructuosos (Harper's Island podria ser l'experiment més proper, però la serialitat acabà reduint molt la densitat de morts per capítol i llavors va deixar de ser un slasher per assemblar-se més a un thriller criminal molt poc original), per això els rumors insistents des de fa uns anys de l'adveniment de la franquícia Scream a la televisió han aixecat expectatives.
Un, en tot cas, no tenia clar què esperar, sobretot quan el projecte va ser impulsat pels germans Weinstein i quan se li adjudicà els drets d'emissió a la MTV, canal adolescent per antonomàsia de la televisió nord-americana. És cert que la final inclusió del Kevin Williamson i del Wes Craven en el guió i la direcció han permès algunes esperances.

I, val a dir, que la sèrie no ens ha decebut gens ni mica. I no ho ha fet perquè els elements amb els que juga són molt similars als de les pel·lícules. S'han sentit força veus que parlaven d'una infantilització de la sèrie envers les pel·lícules, però tinc la sensació que el que ha passat és que els fans de la nissaga fílmica s'han fet grans i ara el mateix producte els sembla infantil. Però la sèrie d'Scream juga, com dèiem, amb molts dels elements que la van convertir no només en una franquícia extremadament rendible, sinó en un referent (potser exagerat i sobrevalorat) del cinema de terror, retornant l'embranzida perduda al gènere i propiciant un allau de pel·lícules absolutament infumables però força rentables: institut, jovenets guapos i guapes, hormones desbocades, cases amb piscina mal il·luminades, l'anteriorment anomenat friki que se les sap totes, les normes per sobreviure, els dubtes forçats sobre l'autoria dels crims... etcètera, etcètera, etceeeeeeeètera. El producte es repeteix, no hi ha sorpresa, però tampoc hi ha decepció.

Ans al contrari, la (necessària) modernització de l'aposta Scream li ha permès aportar tres ingredients molt interessants:
1- La fluctuació dels referents, que de ser cinèfils a les pel·lícules, ara són televisius a la sèrie.
2- La intenció d'aprofundir dramàticament en les interaccions entre alguns personatges per fer-los més apreciats per l'espectador i, així, que dolguin més els assassinats (s'hi introdueixen temàtiques de bullying, banyes entre parelles, lesbianisme, etc.).
3- L'ús massiu i amb intenció dels mitjans de comunicació moderns, molt en particular els mòbils. (Ara l'assassí no truca al telèfon sense fils de la primera víctima, sinó que li envia whatsapps).

Per tant, tot i la repetició, un pot seguir gaudint d'allò que el va portar a veure les quatre parts d'Scream al cinema, però ara des de casa, preferentment sol i amb les llums apagades.




Cap comentari :

Com distingir una pel·lícula de cinema negre de les demés?

1 comentari

Realment espectacular aquest treball d'investigació i anàlisi del cinema negre que ha acabat prenent la forma d'una infografia molt explicativa sobre les claus d'aquest gènere. No podem parar de mirar-la.

Lectura a la fresca

Cap comentari

Cap comentari :

Johnny Guitar (1954) - Nicholas Ray

1 comentari
Fins i tot un detractor irredempt dels westerns pot sortir socarrimat veient Johnny Guitar davant l'allau de cinema i de complexitat temàtica d'un film magnífic i diferent, inicialment concebut amb un pressupost modest però que es convertí en un autèntic fenomen de masses als cinemes i, d'allà, passà directament a convertir-se en un referent no tan sols del gènere, sinó de la història del cinema.

I és que -tal com explica a la perfecció Robert Pippin en el seu assaig- Johnny Guitar és alguna cosa més que un western. És un drama, és un film noir, és una fantàstica barreja d'intencions i matisos dirigida amb precisió per un director detallista i mil·limètric com n'hi han pocs. Hi ha un saloon, un pistoler, unes mines d'or i plata, una diligència, un atracament a un banc i la sempiterna promesa de l'arribada del ferrocarril. Però res no és el que sembla, en aquesta pel·lícula. Per començar, la pel·lícula no va del Johnny Guitar (Sterling Hayden), sinó de la Vienna (Joan Crawford). Ni tan sols els noms són veritables: El Johnny Guitar és un pseudònim que amaga un passat del que es fuig; tampoc no sembla que Vienna (sense cognom) sigui altra cosa que el sobrenom de la ex-prostituta que ara regenta el seu propi negoci.

"Down there I sell whiskey and cards. All you can buy up these stairs is a bullet in the head."
- Vienna

No, res no és el que sembla, i aquí tothom intenta deixar enrere un passat poc gloriós, esperant que el futur (el ferrocarril i totes les inversions que això comportarà) els permeti viure la vida que creuen merèixer. La Vienna no vol ser la prostituta manegada pels homes, el Johnny no vol ser el pistoler infal·lible i temut (i ha canviat les pistoles per una guitarra polsosa i ridícula). Per contra, els habitants de la zona no volen deixar de ser allò que sempre han sigut. Són els antagonistes perquè s'oposen al futur, al progrés, al canvi.


I aquí rau la genialitat d'una pel·lícula que, en realitat, va molt més enllà del western. És més, n'utilitza les seves senyes identitàries per exposar-nos una batalla -interna i externa- entre el passat i el futur, entre la seguretat i el risc, entre la identitat i l'aspiració. La Vienna ha aixecat el seu bar esperant que per allà hi passi el ferrocarril i la zona s'ompli de bevedors i jugadors. Ho ha fet, en realitat, obtenint informació privilegiada, i no espera altra cosa que poder revaloritzar aquest bar actualment desert i polsós. És una especuladora. I és forta, molt forta.

"A man can lie, steal... and even kill. But as long as he hangs on to his pride, he's still a man. All a woman has to do is slip - once. And she's a "tramp!" Must be a great comfort to you to be a man." 
- Vienna

I és la cap. I el seu empoderament la converteix en la primera femme fatale posmoderna (aquella que el John Dahl acabaria de donar llum, 40 anys més tard, amb la seva Wendy Kroy a The last seduction), aquella que es fa forta davant dels homes i els intimida, els empetiteix, els treu de la zona de confort mascle. No els castiga, no és la dona temible del noir de la època que encisava i t'amargava la vida. Simplement és una dona forta. I a molts homes això no els hi senta bé.

"Never seen a woman who was more of a man. She thinks like one, acts like one, and sometimes makes me feel like I'm not." 
- Sam, un dels empleats

La Crawford, aquí, es convertí en una icona. Els seus continus canvis de vestuari no responien a una intenció estètica sinó de fons, passant del negre més rotund per refermar la seva posició al principi de la pel·lícula al groc llampant (tocat amb un mocador vermell) per l'escena final, però conduint-nos a través del blanc més virginal o del grisós més neutre quan un futur millor i més tranquil s'albira abans del tumult final. Si servidor ja era fan de la Crawford des que va veure per primer cop la brillant Possessed, com no havia de perdre el sentit per aquesta dona increïble i magnífica que és la Vienna.



Tensa, intensa, poderosa i intencionada, Johnny Guitar és un cop de puny sobre la taula, per recordar als descreguts com jo que el western, en bones mans, és molt més que indis i vaquers, que milhomes i baralles, que galopades i asos a la màniga. Una obra mestra absoluta que trenca els esquemes, fins i tot vista avui en dia.