El gran problema que té A ciegas es que sembla una repetició, una rèplica quasi exacta de la fórmula de Un lugar tranquilo; on allà els protagonistes havien de no fer soroll per no ser engolits per bèsties famèliques, aquí els protagonistes no han de mirar per sobreviure. Hem de confessar que això ens va eradicar les ganes de veure aquesta pel·lícula de la nostra adorada Susanne Bier (a l'Última som molt fans de En un mundo mejor i de la sèrie El infiltrado). Però va ser una equivocació.

Perquè A ciegas no és Un lugar tranquilo, fonamentalment perquè, a diferència d'aquella, no es recolza completament en el gimmick, en el truc de partida. La Sandra Bullock i la Susanne Bier (productores del film) tenen molt clar que això va més enllà d'ordir un guió ple de trampes per als protagonistes per fer patir l'espectador. Aquí hi ha uns personatges i una història personal que transmetre (i no uns simples valors tradicionalistes i catòlics a més no poder com en el cas de la pel·lícula del Krasinski).


La obligació d'anar amb els ulls clucs i de no mirar allò que provoca instints autodestructius a qui ho veu forma part, indubtablement, de la pel·lícula, però aquesta està estructurada sobre uns personatges, principals i secundaris, que busquen el seu espai en el que podria haver estat una simplona cinta de sèrie B que veure una tarda de Dissabte sense massa alternatives. La Malorie està embarassada, però no té gens clar voler esdevenir mare, i en una narració en paral·lel veiem com, en algun moment posterior a la plaga autodestructiva que assola el món, ha hagut de fer-se càrrec de dues criatures, protegir-les, educar-les, crear-hi vincles. En el camí, supervivents egoistes, malcarats (John Malkovich, magníficament menyspreable com sempre), protectors, aprofitats, perillosos. I la Malorie intentant trobar el seu camí; o, potser, intentant evitar-lo.


Narrada amb una gran pols, A ciegas conserva alts graus de tensió al llarg de tot el seu metratge, mesurant molt curosament les escenes dramàtiques amb les d'aventures i terror, balancejant sàviament els elements i no deixant que l'espectador es relaxi però tampoc que el film es converteixi en un tour de force amb l'únic objectiu de posar-lo dels nervis.

És una llàstima, en tot cas, que una idea potent i amb tant de joc (haver d'evitar mirar, esquivar les nostres pors, els nostres traumes) no trobi espai suficient per desenvolupar-s'hi i al final l'únic que hi quedi és una certa (i superficial) reflexió sobre la maternitat en els temps moderns.


En tot cas, A ciegas és un entreteniment molt ben facturat i molt més sincer i honest que aquella Un lugar tranquilo amb la que tan fàcil és confondre-la.

L'influx de l'art ha estat tractat nombroses vegades en el cinema, des de la possibilitat d'enamorar-se del que hi ha en el quadre (com a Laura de Preminger o a La mujer del cuadro de Lang) fins a les múltiples i fallides adaptacions d'El retrat de Dorian Grey, passant per portes cap a dimensions infantilitzades i felices (Mary Poppins) i mil altres exemples que, en tot cas, reafirmen aquesta mena de trasbals que l'art ens provoca.

A Velvet Buzzsaw, el Dan Gilroy (que ens va sorprendre molt gratament amb el seu debut Nightcrawler) s'atansa al món de l'art contemporani amb una visió crítica de la seva mercantilització però, sobretot, de la seva absoluta manca de moral i de la fragilitat de les seves conviccions. Ho fa explicant la història de l'influx que les obres d'un misteriós artista, Vetril Dease, recentment mort exerceix sobre un crític reputat (Jake Gyllenhaal, extrem i fascinant com sempre), un parell de representants d'artistes (René Russo i Tom Sturridge), una ajudant que intenta agafar-se a l'oportunitat de la seva vida per arrapar-se a l'escena artística, una comissària d'exposicions (Toni Collete) i diverses mosques insignificants que busquen el seu espai en un món elitista i superficial però tancat a cal i canto.


Gilroy busca denunciar aquesta mercantilització i aquesta patuleia de desarrapats que s'aprofiten de l'art i dels artistes per crear el seu propi ecosistema. Un ecosistema que, com tots, és fràgil i en perpètua cerca de l'equilibri per no sucumbir al no-res. L'arribada de l'art fascinant, nou i verge de Dease desestabilitza aquest equilibri i aboca, violentament, a la seva fauna a l'extinció.

El problema, però, és que Gilroy no esmola la ploma i dibuixa una crítica que no és mai suficientment punyent ni encertada. Per dir-ho així, critica la banalitat des de la mateixa banalitat d'una pel·lícula que, quan menys t'ho esperes, es converteix en una pel·lícula de sèrie B, en una darioargentada innocent i infantil que mai no troba el pols, la tensió ni la fermesa per sentir-se còmode en cap registre: ni és un drama, ni és una sàtira, ni és una cinta de terror.


Criticar la banalitat no és cosa fàcil, doncs qui critica pot, molt fàcilment, veure-s'hi arrossegat. La banalitat contagia al narrador, al crític, perquè és un vòrtex que xucla tot allò que és interessant. Tal vegada no hi hagi manera d'explicar la banalitat sense esdevenir-ne, de banal. I Gilroy cau presa d'aquesta, enrocant-se en una espiral de crims que, per bé que parteixen d'una idea potent (l'art engolint els elements superficials que l'envolten, els pretenciosos, els artificials, els superficials), no deixen pòsit. I no deixar pòsit és el pitjor que li pot passar a una obra d'art.

Queda, si de cas, alguna escena en particular (com la final, en la que un artista reputat però estancat acaba trobant "l'art" quan es desprèn del què diran, de l'opinió i influència externa i pinta per a ell mateix i per a ningú més, sobre la sorra mullada de la platja, mentre les ones van fent la seva feina i la hi van esborrant l'obra), unes interpretacions notables i la sensació —encara que sigui la sensació— que se'ns està explicant alguna cosa realment interessant com és la banalització superficial de quelcom tan humà i tan determinant com l'art.

L'estrena de Luther, en plena eclosió de la 3ª Edat d'Or de les sèries, va ser un petit gran esdeveniment. Era una sèrie molt britànica en el seu format però dura, fosca, un punt morbosa. Va tenir l'enorme encert, a més, de:

a) Dibuixar un personatge, el del Luther, tallat pels patrons clàssics (home rude, torturat per un passat que el turmenta, amb problemes per estimar i ser estimat) però encarnat per un actor amb una presència memorable (Idris Elba).
b) Dibuixar un altre personatge, el de l'Alice Morgan, que esparracava les costures dels patrons clàssics de femme fatale per confeccionar una Nèmesi potent, autoafirmada i ambigua encarnada per una actriu magnètica (Ruth Wilson).


La clau residia, justament, en l'efecte que l'Alice tenia en el Luther. Com a bona Nèmesi (en la mitologia grega també anomenada "la indefugible"), l'Alice (el nom de la qual, si ens fixem, sona molt a "malice", malícia) ha vingut per ser l'executora de la venjança contra un policia que —tots ho tenim molt clar— no té massa clares les fronteres morals (és d'aquells que posa la fi per damunt dels mitjans, d'aquells que no es preocupen pels efectes secundaris de les seves accions). L'Alice ha vingut a restablir l'ordre, a re-equilibrar la balança. Per fer-ho, per descomptat, és necessari que el seu personatge estigui a la mateixa alçada que el seu contrari. I ho està, en la primera temporada ho està.

[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS DE LA 5ª TEMPORADA]

Però en aquesta cinquena, els guionistes, absolutament abandonats per les muses, la fan tornar convertida en una molèstia, un gra al cul del Luther que no ha vingut a altra cosa que a aixafar-li la guitarra ara que havia posat tots els seus afers en ordre. En un acte indigne d'escriptura mascle i caduca, els guionistes transformen l'Alice en una incomoditat que ja no ve a re-equilibrar cap balança sinó, justament, a desequilibrar-la. L'Alice que abans era més llesta que ningú, freda i calculadora, que romania en el control sota qualsevol circumstància, ara alterna gestos de gran intel·ligència amb actes maldestres i desafortunats, li tira més el cor que el cap i no sembla tenir mai la paella pel mànec.


Per acabar-ho d'adobar, a l'altra banda tenim un Luther que segueix la línia marcada pels guionistes en les anteriors temporades, una barreja de raydonovanisme malsà que s'obceca en inserir-lo sempre en els més complicats embolics possible i d'un jackshephardisme lostià que l'impel·leix a voler salvar a tothom, fins i tot a aquells que no volen ser salvats, mentre els arrossega cap al seu vòrtex destructiu (no és autodestructiu perquè el Luther sempre és molt curós de sortir-ne il·lès; els seus acompanyants, però...). Però és que, a més, el Luther d'aquesta 5ª temporada adopta un to condescendent i mascle amb l'Alice, menystenint el que ella vol (que el mafiós de torn li torni allò que es seu, els diners que li va robar) per entaforar-li una "solució" que, en realitat, només li va bé a ell. L'escena en la que el Luther parla amb el mafiós és de traca: "Ai, pobreta Alice; és que no sap el que es fa; tu i jo (homes) ens entenem, i arreglem les coses bé, com s'han d'arreglar". Això és, si fa o no fa, el que li ve a dir.

El final —abrupte i esvalotat—, pretesament tanca el cercle obert en la primera escena de la primera temporada. Però, en realitat, és un altre final cristià, d'aquells en els que el protagonista, de taaaaan bona persona que és, fins i tot vol salvar de la mort al seu enemic; l'enxampa per la mà just quan està a punt de caure pel precipici; no el vol deixar caure; però, ai las!, se li escapa de les mans! Ell no el mata, aquesta feina ja la fan els guionistes per ell i així el personatge queda exempt de cap culpa. Encara més, aquí tenim a la pròpia Alice que decideix immolar-se, de manera absolutament incomprensible després dels fets d'aquesta darrera temporada.

Tan de bo, com sembla, aquesta hagi estat la darrera temporada de Luther. Més que res perquè a l'espectador avesat aquesta traïció mesquina a un personatge fascinant li provoca arcades televisives.

Searching és una d'aquelles pel·lícules que juga amb el format per explicar una història que ens han explicat mil vegades, però aquesta petita modificació fa que sigui original als nostres ulls.

El film ens explica la desaparició d'una adolescent i la investigació del cas per part de la policia, una recerca en la que el pare de la noia s'implicarà molt activament gràcies a l'ús de la tecnologia i les xarxes socials. La pel·lícula està narrada únicament a través d'aparells: pantalles de mòbils, càmeres, GPS, xats, etc.  Entre els actors i nosaltres hi ha una doble pantalla (la d'ells i la nostra) separant-nos de la història un nivell més. El guió precís i ben construït fa que aquesta distància no es percebi i ens mantenim atents al desenvolupament de la història que avança molt ràpidament.

A banda de la trama de suspens, la pel·lícula aprofita per ensenyar-nos el punt de vista d'un pare desesperat que se'n adona que no coneix la seva filla en absolut i que la imatge que té d'ella està distorsionada per la manca de comunicació "real".

Aquesta és la crítica principal del film a la societat actual: la falta de comunicació en un món dominat per les tecnologies de la informació, però no es queda aquí. També critica les xarxes socials com l'aparador d'una vida irreal i aparentment perfecta i la credibilitat que donem a qualsevol cosa que veiem a través d'una pantalla.

I aquí rau el problema amb aquesta pel·lícula: en l'època post Black Mirror qualsevol crítica a la tecnologia i les xarxes socials ha de ser potent, implacable i original si no vol caure en tòpics antiquats.


La seva crítica resulta una mica infantil quan es dirigeix a un públic que veu capítols de Black Mirror per esmorzar; tot i així, el film funciona bé a nivell narratiu i controla la tensió amb gran precisió, només el desenllaç queda una mica irreal però és un bon exercici formal que val veritablement la pena de veure.

Darrerament hem estat sotmesos a un bon grapat de sèries de TV que, al voltant de la figura dels psycho-killers, prefereixen concentrar-se en desviar l'atenció del clàssic whodunit que juga a endevinar qui és l'assassí, per acostar-se més a la pregunta del per-què-ho-va-fer. Els motius, ara ens interessen els motius. Volem saber que ens du a actuar d'aquestes maneres tan violentes. Hem vist Manhunt: Unabomber i Mindhunter, però també hem vist com el pobre Will Graham i la seva desaforada empatia intentava ficar-se en la pell d'Hannibal. Ens interessen més les ments dels criminals (potser perquè intuïm o temem que dins nostre portem també aquesta llavor) que els seus crims.

The alienist, el darrer projecte del cada cop més reputat Cary Fukunaga —no és que tingui un currículum particularment excepcional, però a) era el director de la primera temporada de True Detective, i b) vivim en els temps de la hipèrbole i l'entronització fugaç i exagerada—, juga una mica a dues bandes. No renuncia al whodunit, al qui-és-l'assassí, però articula la seva trama de deu capítols al voltant d'un alienista, el que vindria a ser un dels primers psicòlegs criminalistes, el Laszlo Kreiszler (complidor Daniel Brühl), que intenta plantar les bases de la comportament criminal a partir dels assassinats recurrents de nens prostituits en una Nova York decadent de finals de segle XIX.


L'alienista en qüestió conforma una mena d'equip de desarrapats per donar caça a l'assassí: la primera dona a treballar en una comissaria de policia (un pèl justa, la Dakota Fanning), un il·lustrador reprimit (excel·lent Luke Evans) i alguns col·laboradors més. Tots ells porten motxilla pesant en forma de traumes i bloquejos emocionals importants que canalitzen a través de la investigació. El plantejament, no es pot negar, és força fascinant.

La trama, complexa i rica, insisteix en farcir l'arc argumental principal amb subtemes sucosos i que donarien per a sèries per si sols. El millor exemple, el personatge de la Sarah Howard, una humil secretària del comissari de policia que té aspiracions molt més altes en un entorn que, per descomptat, no està disposat a veure-la com altra cosa que no sigui un tros de carn servil i a disposició de qui la necessiti. Sovint, la sèrie busca parlar del lloc de la dona en la societat i dels impediments que es troba en el procés de buscar-lo.

Insistim, fascinant. Si més no a priori. Però la trama, en tot cas, es dilueix de pressa, els subtemes es dissolen i s'aigualeixen, els guions s'equivoquen sovint, obrint trames que l'espectador no necessita, que no li interessen (perquè ja intueix, molt abans, per on van els trets), que s'equivoquen revocant la sensibilitat feminista que havien mostrat amb unes decisions de guió força discutibles. I aquesta dilució, lamentablement, provoca que entre un inici prometedor i un final digne, s'hi edifiqui una vall profunda i erma que no avança a prou bon ritme i que desencisa l'espectador més exigent.

El Cary Fukunaga, molt probablement, acabarà sent un nom important en la història de les sèries, però no serà per The alienist.

Quan una sèrie de TV vol jugar la basa de la trama, la de jugar-se-la tot a la carta de "que passin coses" són necessàries dues coses. La primera és que els guionistes siguin valents i no tinguin por a recaragolar la trama, a posar als personatges en situacions d'aparent no-way-out, a anar fins el límit (després ja buscaran la manera de sortir-se'n). I la segona és que els personatges no siguin oblidats, no siguin engolits per la trama (és a dir, que la mateixa trama permeti conèixer-los, apreciar-los, comprendre'ls).

Un bon exemple del que passa quan no es compleixen les dues premisses anteriors seria La peste. I un bon exemple, al contrari, d'allò que passa quan es compleixen seria Hard sun. I podríem suposar que això és degut a que al darrera d'aquesta producció britànica hi ha el Neil Cross, artífex d'una sèrie que equilibra perfectament ambdues premisses com és Luther.


En Cross articula un teixit de trames i subtrames al voltant d'un arc argumental poderós i atraient que planarà per damunt de tota la sèrie: el món s'acaba, ens queden 5 anys, degut a un efecte estrany relacionat amb el sol anomenat Hard Sun. L'MI-5 britànic ho sap i no vol que la informació s'escampi per evitar el caos, però no se'n surten i corre per Londres un pendrive amb la informació detallada sobre el terrible succés. Tal com si fos una història curta de l'Asimov, Har Sun juga la basa de la ciència ficció per, en realitat, posar contra les cordes la humanitat i observar com reacciona davant d'una situació límit com aquesta. Què farien les persones si sabessin que el món s'acaba?

A tot això, una detectiu és assignada per les altes instàncies a una comissaria on ha de vigilar al seu cap, sospitós d'haver assassinat a un altre policia, amb la dona del qual s'entenia. Aquesta parella de policies serà la que es veurà abocada al secret del Hard Sun i haurà de fer malabars per, amb una mà, resoldre els casos policials derivats de les filtracions del secret (gent que perd l'esperança i es posa a fer justícia, visionaris que volen "ajudar" a altres a morir dignament, etc.) mentre, amb l'altra mà, intenten no caure en les grapes d'aquells que volen silenciar-los i evitar que s'escampi el mateix secret.


L'aparent enrevessament de la trama està resolt amb una solvència magnífica, amb una coherència narrativa més que acceptable (el risc d'aquestes trames i de les sèries que s'hi recolzen és, està clar, el grau d'inversemblança al que es pot arribar) i —gran encert— involucra als personatges principals en totes les trames, fins i tot les episòdiques, per permetre que, poc a poc, vagin quallant, aprofitant els mateixos casos policials i les subtrames per desenvolupar-los i fer-los créixer.

Hard Sun no serà la sèrie de la teva vida. Ni falta que fa. Perquè, de tant en tant, entre tant hype de sèries que se suposa que no t'has de perdre, és necessari trobar un oasi de bona, ferma, sòlida i consistent ficció televisiva amb un punt de partida llaminer i un desenvolupament que et mantindrà arrapat a la cadira.

Deia Rafael Cobos, guionista i creador de La peste, que, no havent escrit mai per a una sèrie de televisió es va atansar a construir el guió d'aquesta "como si fuera el una película larga". I, molt probablement, aquí rauen tots els problemes que presenta aquesta ambiciosa i voluntariosa producció de Movistar+.

Perquè la producció és absolutament impecable. 10 milions d'euros per una temporada de sis episodis és com el triple del que és habitual en qualsevol altra sèrie espanyola. La reconstrucció històrica és cuidada, l'ús de CGI és profús, la recreació és curosa i detallista, el nombre d'extres és aclaparador, la fotografia esplèndida. No se li poden trobar pegues —més enllà de l'habitual dificultat d'entendre l'escassa vocalització de molts dels actors— a aquesta producció.

Però el problema, com dèiem, està en el guió. La sèrie presenta una enorme dificultat per trobar i acumular tensió narrativa, per encarrilar una dramatització que emporti l'espectador en un viatge fascinant per una Sevilla del segle XVI assolada per una malaltia que —analogia al canto— només afecta als pobres. Cobos ha posat tots els seus esforços en la panera equivocada. És absolutament cert que el llenguatge de la ficció televisiva ha incorporat molts estilemes del cinematogràfic, però també ho és que els més de 60 anys de ficció televisiva han permès al mitjà trobar uns recursos que li són propis i, el que és més important, que li són necessaris per atrapar l'espectador i fer-lo tenir ganes de veure un altre episodi, particularment en l'era del binge watching.


I quests recursos narratius propis de la televisió (una certa insistència i obvietat en els detalls que fan avançar la trama per assegurar que cap espectador es queda enrere, una gestió intel·ligent i sovint forçada dels cliffhangers per generar expectatives que s'han de resoldre a costa d'haver de veure un altre capítol, etc.) són els que Cobos sembla voler oblidar o desestimar. El cost d'aquest oblit és una dramatització molt escapçada, tènue, i —encara més— molt difícil de seguir. La complexitat narrativa és un dels pilars al damunt del qual s'ha forjat la tercera edat d'or de les sèries, demanant un visionat més actiu a l'espectador. Però una cosa és complexitat narrativa i una altra de ben diferent és la dificultat per entendre-la, encara que estiguis molt atent. La dificultat (que no la complexitat) de La peste esdevé d'un guió mal plantejat, amb una dispersió erràtica dels diferents trossos de les diferents subtrames, uns escenaris i personatges fàcilment confusibles, i una caterva de personatges que són mencionats sense que apareguin més que cap al final.

La trama, en el fons, no deixa de ser una mena de El nom de la rosa o, en el seu defecte post-modern, un Seven, amb uns assassinats en sèrie misteriosament connectats que han de revelar una societat corrupta i plena de grimpadors professionals, arribistes i cràpules diversos. Però aquests assassinats, estranyament, queden dissolts en un marasme de personatges i subtrames que no acaben de connectar entre si. Apareix un nou mort i l'espectador es queda fred. Vibracions equivocades per a una sèrie que pretén jugar al suspens.


Cobos, a més, ha tingut la intenció de centrar-se en la trama més que en els personatges (Cobos dixit), oblidant que un altre dels pilars fonamentals de les sèries contemporànies és la càrrega dramàtica portada pels mateixos, i no per les trames. Per descomptat, es perfectament lícit fer una sèrie basada en la trama (encara se'n fan moltes, d'aquestes, i segueixen triomfant en els prime times de les cadenes generalistes) però els intricats mecanismes del gènere a televisió encara han de funcionar de manera més semblant a la rellotgeria suïssa per mantenir l'espectador amb l'ai al cor.

Encara més, una estranya contradicció en perspectiva de gènere circula per tota la sèrie. La trama inclou una vessant decididament feminista, en un context històric particularment misogin, la qual cosa aplaudim. Però aquest mateix missatge, lloable com és, està inserit en una sèrie que:

a) Pràcticament no té personatges femenins, com si a la Sevilla del segle XVI no n'hi haguessin, com si els comerciants, cabdills i cabildos no tinguessin dones, filles, germanes.

b) Sembla delectar-se en excés en les escenes de vexació envers les dones, molt constants i molt cruentes (quan un personatge femení diu que té 14 anys no sembla massa edificant, útil ni moral mostrar amb massa detall tot allò que un depravat li fa).

c) Insisteix en mostrar a personatges femenins nusos, vestint-se i desvestint-se, sense cap mirament ni pudor. De vegades sembla que estiguem veient una pel·lícula del destape dels 70.


El resultat és una sèrie tova, indolora, força lenta (però no lenta-contemplativa, estil True detective, sinó lenta-avorrida), i gens engrescadora, a pesar de la magnífica i voluntariosa producció. Un esforç lloable, potser una pauta a seguir, potser fins i tot un exemple en aquest sentit, però absolutament mancada d'allò que ha fet que estem en la tercera edat d'or de les sèries: un guió sòlid i escrit pensant en el format televisiu.

L'emissió de la millor sèrie de televisió espanyola de la història (es pot discutir, és clar, però jo no en tinc cap dubte) va suposar una fita aclaparadora, un punt i a part, una pinacle mai més superat en la narrativa de ficció de la petita pantalla ibèrica. I tot va començar un 4 de Febrer de 1966, amb un plató de televisió al descobert i un Narciso Ibáñez Serrador presentant, amb el seu estil sorneguer inconfusible, la seva nova sèrie per a TVE. Per inaugurar-la havia escollit adaptar un relat del reputat autor de ciència ficció nord-americà Fredric Brown: 'El cumpleaños'.

Un home que avui compleix cinquanta anys ens narra, amb veu en off, els seus plans per assassinar a la seva dona aquesta nit, en tornar de celebrar-ho en un restaurant. El seu fàstic i la seva basca envers ella és irreductible, no pot més, l'odia, la vol matar. La vol matar i fugir, començar una nova vida, tornar a néixer, tot just després de complir mig segle. I aquest curtmetratge de tan sols 12 minuts ens porta del seu fàstic fins a l'execució del seu pla, desgranant-ne amb precisió els detalls, fent-nos-en còmplices muts i impotents.

La precisió del pla de l'home és igual de minuciosa i perfecta que la posada en escena d'aquest llampec narratiu televisiu que és 'El cumpleaños', rodat en 16mm (és a dir, com si fos cinema) per primer cop en la història de la televisió espanyola, amb un guió del propi Ibáñez Serrador (tot i que ell sempre signava com a Luis Peñafiel) i amb un inquietant Rafael Navarro de protagonista.
Així va començar la millor sèrie de la televisió espanyola, amb una porta que s'obria grinyolant...



Si voleu enganxar-vos a la sèrie i no sabeu per on començar, aquí us hem fet una tria comentada per tal de posar-vos-ho fàcil.

Perfectament recomanable aquesta minisèrie que torna a filmar, ara amb pressupost nord-americà, una producció de la BBC del 2008 (Criminal justice) sobre un jove apocat, de nom Nasir (competent Riz Ahmed) al que, en creuar-se una nit amb una misteriosa i seductora noia, li canvia la vida en ser acusat d'assassinar-la brutalment, per bé que ell no recorda res degut als efectes de les drogues que amb ella es va prendre abans de tenir-hi relacions sexuals.


La sèrie, doncs, ens acompanya cap a una metamorfosi, la del Nasir, en veure's acusat d'un crim que ell perjura no haver comès. La detenció, el judici, la seva estada a la presó de màxima seguretat de Rikers, tot són etapes que l'introvertit Nasir va assolint mentre va canviant per dins. En el seu periple l'acompanya un advocat desmanegat, oportunista i carregat d'un problema de psoriasis aparentment irresoluble (magnètic i sòlid John Turturro) que està més acostumat a defensar a pinxos dels baixos fons que no pas a presumptes assassins, tot i que sembla conèixer a la perfecció els engranatges més foscos i els grinyols més indistingibles del sistema jurídic i policial. A l'altra banda de la línia que separa el bé del mal, un detectiu de la policia, el Dennis Box (magnètic Bill Camp), tan absolutament meticulós com obsessionat, ara que està a punt de jubilar-se, en engarjolar en Nasir.
I, per descomptat, la premsa, l'opinió pública, els advocats de grans firmes que busquen el seu moment de glòria, pares devastats, pistes sorpresa i carrerons sense sortida.


El que primer va ser un projecte personalment patrocinat pel James Gandolfini (n'ha quedat, després de la seva mort, com a productor executiu, però també l'havia de protagonitzar) va quedar en mans dels creadors, els guionista de cinema Steven Zaillian (Despertares, La llista de Schindler, Peligro inminente, Hannibal, Gangs of New york, entre d'altres) i Richard Price (El color del diner, Melodía de seducció, Rescate i, fins i tot, alguns episodis de la sèrie The Wire). Ambdós van tenir clar que la seva inspiració havia d'estar en el cinema de policies dels setanta, amb aquest to apagat i decadent, desesperançat.


Perquè desesperança és el que exsuda aquesta minisèrie de vuit episodis que, si bé va de més a menys i acaba diluint-se lleugerament en el seu tram final, és capaç d'interessar a un espectador exigent i amb ganes d'una història d'inevitabilitat i d'innocència. Amb un treball interpretatiu molt generós i estimulant (els fans de The Wire fins i tot podran gaudir del Michael K. Williams repetint un paper molt similar al de l'Omar Little), és una producció tan fàcilment recomanable com oblidable passats uns dies del seu visionat.

Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.

Perquè Nit i dia, deixem-ho per escrit ben aviat, és una sèrie ambiciosa, els creadors de la qual han fet, a més, l'esforç de no quedar-se en les intencions sinó posar-hi molta feina, detall i cura en la clau d'una ficció d'alta volada: el guió. La trama d'un assassí de iaies, un psicòpata perfectament alineat amb les icones de la ficció nord-americana dels darrers 25 anys, serveix d'excusa per, en realitat, explicar un bon cúmul d'altres històries que hi lliguen des de diferents perspectives. Nit i dia, per tant, té més a veure amb els personatges que amb les trames. La ficció catalana sembla haver acabat trobant la seva pròpia veu posant èmfasi en allò en el que té més experiència i en el que ha demostrat galons des dels seus inicis: el fulletó. Dominat el format fulletonesc de sobretaula (de Poble Nou a La Riera, passant per Secrets de família, El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Nissaga de poder, etc.), la ficció catalana es sent còmode jugant amb els personatges, fent les històries plurals, molt contemporànies —tot afegint-hi temàtiques en boca de tothom, una de les claus de l'èxit dels fulletons catalans més populars— i gens porugues a l'hora d'abordar temes controvertits amb intenció normalitzadora (relacions gais i lèsbiques sens embuts, terrorisme, delinqüència juvenil, etc.).

I és aquí on els guions d'Alcarazo i Galcerán s'esforcen en teixir un guió molt rodó, pensat globalment, escrit i re-escrit segurament mil vegades per tal que tot encaixi, perquè totes les peces (els personatges) acabin sent els veritables impulsors de la narració, deixant la persecució de l'assassí en sèrie en un segon terme en molts dels capítols. Al cap i a la fi, és molt més interessant saber com es desenvoluparà la violenta relació de la Sara i el Lluís, patir amb la trencadissa emocional farcida de mentides després de 37 anys de matrimoni de la Mercè Pàmies i el Fermí Cases, emocionar-se amb els intents de l'Aitor per apropar-se a la seva filla adolescent o si el Fajardo i la Wendy acabaran podent fugir d'aquesta vida llòbrega i marginal en la que es troben. La miríada de personatges interessants farceix Nit i dia de petites trames que, a més, són perfectament alineades amb la trama suposadament principal, la de l'assassí (la violència sexual, les psicopatologies generalitzades, la magnífica analogia entre un psicòpata i un ambiciós directiu sense escrúpols, el perdó, el masclisme ultratjant...).

A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).

Però, és clar, per poder bastir una sèrie en la que els personatges en són el seu bastió fonamental calen actuacions magnífiques. I aquest és, en realitat, un dels punts més febles de Nit i dia. Anem a pams, la Clara Segura està absolutament espectacular. La diferència entra ella i la resta és abismal. La seva capacitat per construir un personatge complexíssim, que no ÉS sinó que lluita PER SER, demostra un ventall de recursos actorals immens i riquíssim que transmet tota la potència d'una professional forense assetjada per totes bandes però que, lluny de recloure's en si mateixa decideix lluitar, dibuixant un dels personatges femenins més edificants de la televisió moderna, a l'alçada de les Peggy Olsen, Alicia Florrick, Claire Fisher o Daenerys Targaryen (per bé que, a un servidor li ha portat més ressonàncies de la gran Jane Tennison de Prime suspect). I no està sola, que hi ha un grapat de bons actors i actrius que l'acompanyen: molt competent el Pablo Derqui en la seva composició del Lluís, també el Marc Martínez esbossant un personatge poc habitual en la ficció catalana, la Carme Sansa i, per descomptat, la Carulla (en una aparició com a guest star realment deliciosa i que articula un dels millors capítols de la sèrie, amb un guió diferent i atrevit). Però també hi ha, malauradament, un grapat massa gruixut d'actuacions dolentes, francament molestes de tan nefastes com són. Em refereixo a l'infumable i molt poc professional actuació de Mario Gas, la mitjanera interpretació de la (habitualment molt lluïda) Vicky Peña, la (aparent) incapacitat del Miquel Fernàndez de trobar registres més dramàtics allunyats de la seva bonhomia física, la manca d'esperit de l'Oriol Vila i, en general, una absoluta incapacitat per allunyar-se d'aquell verinós tic teatral marca de la casa (i de l'Escola del Teatre) que converteix a la majoria d'actors i actrius catalans en uns busts parlants que semblen voler conferir cada frase de la més teatral i esforçada de les expressions, quan en televisió es compleix sempre aquella màxima que diu que "menys és més".
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.

Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.



Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.

Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.

A François Truffaut aquesta última pel·lícula de la primera etapa britànica del Hitchock li semblava tan deliciosa que l'anomenava sempre que se li preguntava per la seva favorita de tota la filmografia del mestre. I és que el guió (del Sidney Gilliatt i del Frank Launder, tot adaptant una novel·la de la Ethel Lina White) és tan fantàsticament perfecte que no només és capaç de fer-te gaudir d'una història de misteri fascinant sinó també de fer-te oblidar els rocambolescs plantejaments que li serveixen de detonant. La Iris (Margaret Lockwood) és una jove a punt de casar-se amb un home que no estima agafa un tren per anar a trobar-se amb el seu promès, quan coneix a una adorable iaia amb la que comparteix trajecte. Quan, després d'una becaina, la Iris obre els ulls, la iaia ha desaparegut i ningú, absolutament ningú del tren (ni tan sols els que l'han vista amb ella) la recorda. Tothom comença a pensar que la Iris està boja, fins i tot un jove arrogant però seductor, el Gilbert (Michael Redgrave, en la seva primera pel·lícula), que intenta ajudar-la a recobrar el seny. Tot és, com us podeu imaginar, molt misteriós, molt Hitchcok, però molt.


Així que el film és una absoluta delícia de veure, de deixar-se portar per les sorpreses i per un guió —permeteu-me insistir— absolutament brillant. Ressonàncies psicoanalítiques (com li agradava al Hitch, la psicoanàlisi!), personatges foscos i que semblen amagar alguna cosa, encisadores escenes a mode d'interludi (la del vagó del mag és extraordinària, plena de referències a Conan Doyle i al seu Sherlock) i un to vibrant i de ritme inexorable. Sovint, les pel·lícules amb una premissa tan sòlida com aquesta tenen la tendència a decaure a mesura que avancen i, sobretot, quan desemboquen en un final que no plau a ningú i decep més que resol, però no és el cas. De fet, Hitchock ja s'esforça en no arrencar directament amb la premissa (en moltes altres pel·lícules mítiques seves, l'arrencada ja planteja el joc i es desenvolupa des d'allà: des d'Estranys en un tren fins a Crim perfecte) i ens planteja un preludi molt divertit en una fonda de mala mort d'un poble fictici de l'interior de la vella Europa. Allà els personatges ens són introduïts, els principals però també alguns dels secundaris, molt en particular la fantàstica i flegmàtica parella de britànics, Caldicott (Naunton Wayne) i Charters (Basil Radford) que aportaran el contrapunt humorístic (amb un estil molt à la Three men in a boat) per acabar d'adobar un còctel sucós i ric en matisos. (Aquests dos personatges van arrelar tan fort en el públic que van tornar a aparèixer en altres pel·lícules que res tenien a veure amb The lady vanishes, interpretats pels mateixos actors).


No només és, per tant, una de les més entretingudes pel·lícules del mestre Hitchcock (hi ha qui la titlla de comedy thriller), sinó una de les més aconseguides, perfectes i rodones, i mereix estar, tal com opina Truffaut, entre les nostres favorites de la seva folgada i generosa filmografia.

No se li poden negar a Fortitude els esforços, tots ells encaminats a produir una sèrie de televisió interessant, sorprenent però alhora respectable i d'alta volada. La seva producció, costosa i complicada, l'elecció d'una bona colla d'actors i actrius que ja són cares conegudes d'altres sèries de cert prestigi (la Sofie Gråbøl de Forbrydelsen, el Richard Dormer de Game of thrones, el gran Christopher Eccleston de Doctor Who, The leftovers o Shadowline) per acompanyar a altres de trajectòria cinematogràfica molt decent (Stanley Tucci, Michael Gambon, fins i tot —per què no?— Verónica Echegui) i una trama policíaca plena de secrets i girs inesperats mereix un respecte. El problema, però, és que no acaba de funcionar.

El seus principals llasts són un guió molt feble a nivell de personatges (desencaixats, incoherents, potser excessivament críptics) i un muntatge tosc i mancat de dramatisme que trenca l'experiència fantàstica que podria ser veure Fortitude en condicions. La història, si més no, és poderosa i atraient: un poble colgat del cercle polar àrtic en el que es pretén una vida pacífica (com sempre ha estat) però que sembla estar abocat a un punt d'inflexió definitiu en el que l'horror fa acte de presència. El poble i les autoritats (obcecades en convertir Fortitude en una mena de resort de luxe amb un hotel tallat al ventre d'un glaciar) semblen superades per un crim inicial que els destempera mentre sacseja la seva pacífica vida en el fred intens del pol nord. Per acabar-ho d'adobar, un detectiu arriba de Londres per ajudar.


Però aquest crim no és més que una porta entreoberta que deixa una escletxa per la que s'escolen tots els secrets i vileses d'un microcosmos necessàriament encotillat per les circumstàncies (sí, à la Twin Peaks). Burxar en la ferida per descobrir qui ha comès el crim només els pot portar a destapar la capsa de Pandora de Fortitude, en un crescendo que arriba al paroxisme en el seu gir fantàstic, en el que s'hi escolten ecos de The thing ("La cosa", 1984, John Carpenter) o the Hidden ("Lo oculto", 1987, Jack Sholder) i que acaba arrodonint la sèrie en abraçar una metàfora ecològica força enginyosa.

Així, Fortitude és prou interessant com per voler-la acabar, però prou irregular com fer el seu visionat lleugerament pesat i exigent. Una segona temporada amb nous actors (alguns dels noms confirmats també són de primera fila) demostra, en tot cas, que la sèrie ha trobat el seu públic; un públic voluntariós que ha sabut perdonar les moltes i evidents mancances d'aquesta sèrie per concentrar-se en la indubtablement estimulant trama i en el corprenedor escenari que presideix cada pla i cada escena.

Efectiva cinta de suspens (guanyadora del passat festival de Sitges) que voreja els límits del gènere de terror sense voler-hi caure i que, per contra —i molt encertadament— decideix evitar en pos d'una història molt digna i sucosa que bé mereix un atent visionat. La història d'un retrobament d'amics que fa massa temps que no es veuen, convidats per dos d'ells, una parella (Tammy Blanchard i Michiel Huisman) una mica inquietant que ha passat per un procés de renovació espiritual que tenen ganes de compartir amb els seus companys. Però el Will (Logan Marshall-Green, de Prometheus), ex-parella de l'amfitriona, comença a sospitar que alguna cosa no rutlla en aquesta invitació al retrobament, que algun secret s'amaga darrera de tanta hospitalitat.

Amb un guió molt ben mesurat, calibrant la tensió, les pistes i les sospites, deixant que els actors portin el pes de la trama, La invitación és un magnífic entreteniment arrelat en la tensió i el suspens, en l'anticipació d'un possible clímax i en la sospita continuada i compartida amb el protagonista.

El seu final és d'aquells que, lluny d'embrutar allò ja vist, ho enalteix i li dona un sentit més gran (a l'estil de les també interessants Ils o Eden lake, on l'escena final extrapola la circumstància concreta en quelcom més gran, més metafòric) i acaba per deixar un molt bon gust de boca a partir d'un joc d'elements tan senzill com ben portat.

Monument al desaprofitament, aquesta pel·lícula auspiciada pel J.J.Abrams (al que ja fa massa que li veiem el llautó quan es posa a "avalar" pel·lícules que ell no vol dirigir) és capaç d'estripar qualsevol traça d'intel·ligència d'un guió escrit en paper de fumar.
El segrest d'una noia amb el pretext de salvar-la de la fi del món, tot retenint-la en un refugi antinuclear, col·loca a uns personatges en un espai tancat reduït. El vímets són interessants, donen per molt: pots fer-ne una pel·lícula de terror, és clar; però si tan sols tinguessis l'habilitat per explicar històries humanes podries atrevir-te a fer una pel·lícula de personatges, treballats, profunds, interessants. Però no. Quines ganes d'esforçar-se. No cal. Al públic d'avui en dia no li cal més que un parell d'elements que, convenientment barrejats amb un màrqueting enganyós que insisteix en emparentar la pel·lícula amb una altra (Cloverfield) amb la que no té res a veure (més enllà d'alguns detalls afegits amb calçador com noms d'empreses similars i estupideses irrellevants per l'estil).

I aquí rau el problema. Cloverfield Lane 10 no s'atreveix (o no sap) oferir allò que podria sinó allò que ja té. Les cartes al damunt de la taula són les mateixes en el seu inici i en el seu final. Moltes de les cartes, a més, ja les hem vist abans, i aquí no només no es juguen diferent sinó que es juguen pitjor. Dirigida amb un pols narratiu moribund, la cinta entreté, això sí, però mai és capaç d'oferir res que valgui la pena.


Per acabar-ho d'adobar, el final és lamentable, molt lamentable. Tant, que exposa totes les carències d'una pel·lícula que ens vol fer passar un carnet del Caprabo per un as a la màniga. El canvi sobtat de gènere satisfarà als freaks de torn (si ho sou, gaudiu-ho per tots els que no hem pogut, salveu per tots), però enfurismarà als que encara li donaven una oportunitat a l'episodi de reclusió i que veuran aquí una fugida endavant per escapar d'una pel·lícula absolutament fallida i que es remata amb una escena final vergonyosa per simplista i infantil.

No calia. Gràcies, però no calia, senyor Shyamalan. De debò que no ens calia perdre el temps amb Wayward Pines. I menys després de sentir parlar del seu projecte des de fa més de dos anys (en realitat és una adaptació del Chad Hodge per a la TV, però que el Shyamalan ben aviat va voler fer servir com a pista d'aterratge a la petita pantalla).
A priori, una sèrie basada en un poble misteriós amb l'aval de la producció del Shyamalan no deixava de ser un caramel que esperes amb un cert delit. Si bé ens confessem uns autèntics antifans del Shyamalan en la majoria de les seves pel·lícules (arrencades molt prometedores, desenllaços lamentables, falsables i enganyosos), no volíem crucificar-lo abans d'hora i, tot reconeixent-li el seu enginy a l'hora de plantejar escenaris interessants, n'esperàvem alguna cosa decent d'aquest Wayward Pines.

I, siguem sincers i justos, Wayward Pines no és una mala sèrie de TV. Però és una d'aquelles que, d'haver-se estrenat fa 5 anys, potser ens hagués captivat i fascinat més. Al cap i a la fi, la història d'un policia que arriba a un poble del que no es pot sortir i en el que tothom sembla comportar-se d'una manera força estranya i amagar secrets és un bon punt de partida. Els ecos de The prisoner, una de les sèries mítiques i fundacionals de la televisió moderna (tot i la seva precocitat: és de l'any 1867) ens poden mantenir en suspense una bona estona. Però el problema amb el Shyamalan és el de sempre: el desenvolupament i el desenllaç.


No sabem per on van els trets en la novel·la en la que es basa la sèrie, però la seva adaptació a TV incorre en diversos errors imperdonables:
1- Deixa sense explicar alguns aspectes molt importants de la trama, aspectes amb els que fins i tot la pròpia sèrie, en algun moment, ha volgut jugar per generar més intriga (com per exemple com és que era possible en els primers episodis comunicar-se en temps real amb les oficines de l'FBI <<< el David Soler ja ens ho ha aclarit, en els comentaris).
2- Oblida desenvolupar dramàticament els personatges, fent-los fins i tot en algun cas comportar-se erràticament.
3- Deixa passar l'oportunitat de parlar d'un munt de temes importants i sucosos, oblida les arrels de la ciència ficció que el relat porta al seu ADN, per concentrar-se en la resolució atropellada de la trama principal. I aquest tercer punt és el pitjor. Wayward Pines desestima aprofundir en el que significa veure't forçat a viure una vida diferent de la teva, una vida assignada per algú, a dit, encara que, aparentment, sigui una vida millor, regalada, sense dificultats (és a dir, el que significa viure en una bombolla). Descarta treballar a fons el que pot suposar descobrir que el món com el coneixes ja no existeix, la civilització ha caigut, i ja només romans tu i la teva comunitat. I així podríem seguir, oportunitat perduda rere oportunitat perduda.


Així, Wayward Pines, si bé es pot veure sense dificultat si un es deixa portar per una trama que rodola pendent avall, cansa, desespera i et deixa la sensació d'haver perdut el temps. Una sensació que, avui en dia, l'espectador avesat de sèries de TV ja no té cap necessitat de sentir.

Ja esmentàvem en un article anterior arran d'una altra minisèrie britànica la magnífica alternativa que aquestes estan suposant davant de la cada cop més anquilosada producció de sèries nord-americana. I és que aquesta Happy Valley també encerta en explicar una història finita i ben lligada des d'un bon principi, aprofitant cada capítol per explicar-la bé i explicar-la a fons.
D'entrada, l'alteritat d'aquesta minisèrie es presenta per la via d'un personatge principal que és policia però que aquí no és ni home, ni jove, ni pertany a una comissaria d'una gran ciutat. Ans al contrari, és una dona de més de quaranta anys, sergent de policia local d'un poblet abandonat al fred i a la vida avorrida i monòtona. Gens cool, tot plegat, ja m'enteneu. Malament aniríem, però, si aquest punt de partida, aquesta alteritat, fos tan sols una excusa, un truc de màrqueting per diferenciar-se de la cada cop més nombrosa oferta de ficció serialitzada. Però no.

L'avantatge de les sèries que proposen protagonistes diferents (The honourable woman, The fall, etc.) -i quan diem diferents volem dir dones d'una determinada edat- és que el mateix personatge les hi permet explorar uns aspectes dramàtics poc vistos, gens habituals, aclaparats com estem per la testosterona, l'humor fatxenda i l'aparentment indestructible solidesa del mascle. Així, Happy Valley proposa un cas criminal a resoldre, però ho fa pivotant sobre un personatge, la Catherine Cawood, que és tan eficient en la seva feina com humana -i per tant, fràgil-. La història d'un segrest mig improvisat per uns criminals de segona, endegat quasi involuntàriament per un comptable mediocre de vida insulsa i somnis frustrats, involucra a l'antic violador de la filla de la Catherine, que es va suïcidar en tenir un fill del seu agressor. La tensió interna està servida. Balancejant-se entre allò que és professional i allò que és personal, la Catherine dirigeix la investigació i s'entrampa fins dalt d'amargor, ressentiment i pena.
El Liam Neeson de Taken ho acabaria amb dues horetes escasses. I de la mateixa manera ho faria l'Steven Seagal, el Jean-Claude Van Damme, el Charles Bronson o qualsevol dels seus altres companys mascles de la venjança. Però la Catherine és una dona, és molt més complexa que tot això. No és tan senzill com anar repartint bufetades amb la mà obert, trencant cames i pixant-se a les cantonades tot marcant el territori. La lluita de la Catherine primer és interna, i busca totes les opcions possibles per separar-ho de la seva vessant professional.
Però no s'acaba aquí: cuida del seu nét (fill de la seva filla morta) del que ara s'encarrega, de la seva germana ex-alcohòlica, suporta els seus superiors entestats en abusar del seu poder, etc. És, per tant, una persona. I no sempre tenim ocasió de veure com una persona intenta resoldre un cas criminal.

En sis episodis, Happy Valley és capaç de regalar a l'espectador moments d'una intensitat dramàtica extrema i dolorosa, com fent-lo partícip de la pesada abúlia que viu el poblet de nom sarcàstic. 

Aquest tipus no és de fiar. És obsessiu. Ha après tot el què sap per Internet (recita frases de memòria, vomita dades que per ell són la veritat absoluta i al damunt de les quals estructura la seva moral). Busca un lloc al món. Però el món és brut, com ell, i l'encaix no sempre és fàcil de trobar. Sap que és un animal nocturn, perquè la nit és on la moral és més tova, on la llum dels fanals i dels neons deixa més ombres que clarors als carrers dels suburbis de Los Angeles. I quan veu a uns reporters que es dediquen a caçar les notícies més escabroses de l'Amèrica adormida descobreix què vol ser quan sigui gran.

I el què el Louis Bloom (Jake Gyllenhaal) vol ser és aquell que alimenta l'alienació d'una part de la societat (no només de la nord-americana, compte, una part de totes les societats són així), farcint els noticiaris de desgràcies humanes, de sang, de fetge i, sobretot, de por. Accidents, incendis, atracaments, assassinats, les càmeres d'en Bloom enregistren les pors que la societat es perd mentre dorm (però que pot rescatar en els telenotícies de primera hora del matí, com per començar bé el dia mirant-se les desgràcies dels demés i, qui sap, potser donant gràcies per haver pogut conservar, un dia més, la fràgil existència del nostre dia a dia).

Per descomptat, el Louis Bloom i la resta de reporters nocturns no són l'única peça de l'engranatge de la por sostinguda: ho són també les cadenes de TV, els seus productors (René Russo), els propis espectadors, etc., en un cercle ben tancat que es retroalimenta i que, com tot circuit tancat, tendeix a viciar-se, a necessitar el cada-cop-més, a desdibuixar allò que l'encadena -la moral- per alliberar-se'n i convertir-se en un ens autònom que circula pel món sota les seves pròpies normes, rodolant estrepitosament per sobre de la civilització i acumulant detritus, runes, deixalla i porqueria humana. Cada dia que passa, els límits són més tous. I per trencar els límits i dormir bé cal que la moral es forgi amb mentides ben sòlides.


Així d'interessant és el plantejament d'aquest Nightcrawler del debutant Dan Gilroy, filmat amb una elegància formal molt digna i una fotografia nocturna brillant i encisadora. Gilroy encerta de ple no només amb la història (tot i unes certes obvietats temàtiques que ben bé es podria haver estalviat) sinó també amb el to i el ritme -intens, in crescendo- endinsant-nos en aquest malson contemporani de fauna urbana solitària i desafectada.
Ho fa, per descomptat, amb l'inestimable ajut de la presència estranya que sempre projecta en Gyllenhaal, amo i senyor de cada mil·límetre de pel·lícula i que encarna a la perfecció a un home incapaç de relacionar-se còmodament amb els demés però que sap que no li queda més remei. El Gyllenhaal està esplèndid i l'espectador li agraeix no podent defugir del seu magnetisme que ens arrossega al cantó menys il·luminat de la nit de Los Angeles i d'una societat que necessita alimentar les seves pors per sobreviure, per poder pensar (en un acte d'alienació absoluta) que les desgràcies li passen als demés, però sobretot, per donar valor a allò que ha aconseguit, a les seves possessions i a les seves míseres vides, que es tornen tresors incalculables quan percep que la tragèdia les hi pot arrabassar.

Personalment, tinc la teoria que d'entre el grapat de nominades a l'Oscar a Millor Pel·lícla de cada any, hi ha només un parell de pel·lícules que són realment interessants, valuoses, que aspiren (només aspiren) a ser recordades per mèrits propis. I després, en queden sis o set de francament oblidables, sis o set telefilms que ben bé et podrien passar per la TV un diumenge per la tarda i fer-te feliç, donant-te l'excusa perfecta per quedar-te a casa sota una manta i inflar-te a xocolata, patates o pipes.
The imitation game, al meu gust, forma part d'aquest "selecte" grup  de mitjanies que tan sols opta a ser recordada si els acadèmics insisteixen en demostrar el seu mínim interès per l'atreviment i pel cinema d'autor. Si li donen l'Oscar (el de Millor Pel·lícula o qualsevol altre dels grans), The imitation game té opcions de ser recordada. Si no, mereixeria ser oblidada sense cap tipus de recança.

I no és que la pel·lícula en qüestió sigui dolenta, que no ho és. De fet, és entretinguda i prou digna comparada amb altres ximpleries oscaritzades. Per dir-ho així, The imitation game està a l'alçada de El discurso del Rey, però amb el handicap que aquí no hi ha superació personal de pa sucat amb oli i, per tant, li treu aspiracions. Entretinguda? Molt. La història del matemàtic que, com a repte personal, es proposa construir una màquina que desencripti els missatges nazis durant la segona guerra mundial està prou ben portada i tampoc no pretén que aquesta sigui la única trama de la pel·lícula. Així, se li afegeix un subtext relacionat amb la seva incapacitat per socialitzar correctament, algunes pinzellades d'injusticia (contra les dones, contra el progrés, contra l'homosexualitat) i, per tant, tampoc val a dir que la pel·lícula estigui buida.

El problema, però, rau en què Tyldum i el seu guió no insisteixen en posar el dit a la nafra, semblen no voler aprofundir en temes que, en realitat, podrien donar molt de joc. El paral·lelisme entre el xifrat dels missatges i la dificultat per desencriptar, per desxifrar a les persones és suggerit en una escena, però oblidat immediatament, deixant la sensació d'ocasió perduda, de desinterès pel tema més important i humà de la cinta. I el mateix succeeix amb la necessitat de simular, d'imitar allò que és tingut per normal però, un cop més, Tyldum desestima la càrrega de profunditat fent-li fàstics fins i tot a allò que el mateix títol de la pel·lícula promet.


Els fans del Cumberbatch, però, es fregaran les mans davant d'un paper molt sucós i extremat. A nosaltres, en tot cas, ens sembla haver vist al Cumbie molt més natural i creïble en multitud d'altres papers abans que aquí on en algunes escenes es veu poc fresc i molt enganxat al text. En tot cas, no us penseu, la seva actuació bé mereix un visionat, i els seus acompanyants (Keira Knightley, Mark Strong, Charles Dance, etc.) estan sobradament a l'alçada.

Deixeu-me, per últim, fer esment a la polèmica suscitada per la suposada manca de veracitat d'aquest biopic. No sóc dels què creu que s'ha de ser fidel a la realitat a l'hora de recrear personatges i esdeveniments històrics en cinema. Però pel que ja no estic tan disposat a passar és pel fet que la pel·lícula tingui la intenció de ser fidel, que ho vengui com a tal amb el seu cartell de "Basat en fets reals", i després resulti que ha pervertit intencionadament la història en la que, suposadament, es basa.

En definitiva, però, si a algú li ve de gust de passar una bona estona sense pretensions, The imitation game pot ser una bona aposta. A un servidor ja li estaria bé que tot el cinema d'entreteniment fos tan digne com aquesta.