Ei, espereu un moment! Si no heu vist aquesta pel·lícula, feu-nos un favor: gireu cua, no llegiu ni veieu res d'aquesta pel·lícula, i després, si de cas encara us recordeu de nosaltres, torneu aquí a llegir-nos (que ja sabeu que ens fa molta il·lusió).

Deixeu-nos simplement dir que l'experiència de veure Border és un d'aquelles que qualsevol cinèfil/a voldria tenir, diferent i sorprenent com és. I ja està. Fins aquí podem llegir. Ara, com si això fos Bandersnatch, escolliu:



[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO]
Si ja heu vist la pel·lícula entendreu els motius dels paràgrafs anteriors, oi? Perquè Border és una experiència que s'ha de viure el més verge possible, sense saber el que vas a veure, i així deixar-te colpejar, un cop i un altre, pel seu desvergonyiment.

No ens ha semblat pas, ni de lluny, una pel·lícula rodona (problemes amb el ritme, algunes imprecisions en l'execució), però, per contra, ens ha sobtat contínuament i sense descans al llarg del seu metratge. Coses interessants que ens deixa? Les que segueixen.


Mirar allò que no volem mirar
Abbasi ens obliga a mirar allò que la nostra cultura visual no ens ha acostumat a veure. El cànon visual que ens ha insuflat en els darrers 50 anys és un cànon de bellesa, d'estètica refinada i postmoderna, de cossos bells i esculpits a base de gimnàs i bisturí. La imagineria visual a la que ens ha obligat a adaptar-nos, el llenguatge que ens ha impel·lit a aprendre, és aquest. Però Abbasi vol obligar-nos a mirar allò que ens costa mirar. El primer pla que tenim de la protagonista ja és revelador: és un primeríssim primer pla que es manté fins que l'espectador ha entès que no pot defugir la mirada per sempre. No és una cara, la de la protagonista, a l'ús. Alguns en dirien "lletjor". Però fan falta uns segons de pla per començar entendre el que Abbasi ens vol explicar: la diferència i la definició d'aquesta diferència.

Però Abbasi continua, té més imatges esquerpes per empaperar-nos la vista en una sala, la del cinema, de les quals no poguem fugir. Quants cops al cinema has vist el que has vist a Border? Quants penis erectes? (Sense mencionar que surten d'un lloc inesperat!). Quants petons apassionats tan poc normatius com aquests? Quants cossos nus tan poc estilitzats? Quants fetus? Quants nadons amb cua?!?!

Abbasi ens obliga a mirar.


Escoltar històries que no volem escoltar
Ja no només es tracta de gent que no compleix els nostres cànons estètics. Es tracta, a més, d'una història que, quan es posa krimi, és desagradable amb ganes. Fixeu-vos, però, que això Abbasi no ho mostra, sinó que ho conta, simplement ho conta, sense ensenyar res. Que això sí que seria veritable lletjor.

Mixtura de gèneres
Encara més, Border ens explica una història que no trepitja prou el gènere fantàstic com per saber-se dins dels seus codis (i per tant acceptar-ho tot sense preguntar massa), però que tampoc trepitja del tot el del thriller ni el del drama amorós. Border no es queda enlloc i ho trepitja tot alhora, una mica, només posant-hi la peülla.

Per tot l'anterior —i per mil coses més, que la pel·lícula té moltes vores molt interessants— Border ens planteja, precisament, un viatge (hi ha qui parla d'una faula, crec que perdent completament el sentit de tot plegat) per damunt de les costures del nostre imaginari visual i, alhora, dels nostres ancoratges narratius. Com la protagonista, Border transita indrets aparentment indefinits que, en realitat no són altra cosa que espais de creació que xoquen voluntàriament amb totes les limitacions preestablertes per buscar-se el seu propi espai, el seu propi terreny, la seva pròpia identitat. Border és tant una olla en la que s'experimenta amb un nou brou com la història d'algú que no vol renegar completament del que és ni tampoc acceptar-ho cegament. És, per dir-ho així, un ritus de pas entre dos estadis purs i canònicament establerts (el blanc i el negre, el determinisme de naixença i l'existencialisme moral) en el qual, en teoria, hom romandria indefinit però que aquí, tant a nivell del personatge principal com del que significa la mateixa pel·lícula, ens trobem amb un moment, just al contrari, de definició i de confecció del ser.

De la mateixa manera que Netflix, quan aterra en un territori, es proposa produir ficció local, HBO també segueix la mateixa estratègia. Això és el que va fer en produir aquesta Halfworlds per a la seva divisió asiàtica, un thriller de fantasia al voltant de la mitologia i el folklore de la contrada. A Jakarta, urbs superpoblada, bulliciosa i extrema, s'amaguen unes nissagues de diferents famílies de dimonis ancestrals que, en acostar-se el dia de la successió, surten a la llum, esvalotats i assedegats de sang, per reclamar el seu espai de poder. Al mig de tot plegat, una fràgil caricaturista de carrer, perseguida per unes visions recurrents que l'aboquen a aquesta voràgine demoníaca.


El còctel, per tant, és força sucós. Llegendes, mites, dimonis, baralles estil asiàtic, nois misteriosos amb caputxes, poders sobrenaturals i profecies. Tot al damunt del fabulós llenç de la Jakarta dels carrerons estrets i foscos, dels fanals titil·lants, dels racons solitaris i de la sufocant humitat arrapada a les parets dels ruïnosos edificis. No és, doncs, la Jakarta del centre financer, amb els seus edificis hipermoderns, gratacels insondables de vidre i ciment, sinó la Jakarta pobra, la dels comerciants humils de samarreta suada i bandana.


Rodada amb una bellíssima fotografia que retrata una Jakarta enigmàtica i encisadora, els vuit capítols de mitja hora que conté la primera temporada ens regalen una simpàtica i llaminera barreja que, si bé se li pot tirar en cara un cert desencaix narratiu i algunes errades força amateurs, es degluteix amb facilitat i certa curiositat, captivats pels elements però també per uns referents culturals que són aliens a la narrativa televisiva a la que estem acostumats. Produïda amb pretensions transfrontereres (els actors són de procedència diversa, des de indonesis fins a singapuresos; s'alterna l'anglès i l 'indonesi) funciona bé com a producte exòtic, per bé que no cal exigir-li més del que és: un divertiment una mica marcià que s'empassa tan de pressa com s'oblida.

Ens hem quedat de pedra. Pensàvem que, com les seves criatures, el Ray no moriria mai. Però no ha pogut ser. Ho ha anunciat la seva família per Twitter.

The Harryhausen family regret to announce the death of Ray Harryhausen facebook.com/pages/The-Ray-…
— Ray Harryhausen (@Ray_Harryhausen) May 7, 2013

Va omplir la meva infància de fantasia, de monstres inoblidables en enormes pel·lícules que van forjar uns anys molt particulars de la meva vida, aquells en els que tot és fantàstic, increïble però real a més no poder.

Escolliu la vostra escena, el monstre, la criatura preferida, d'aquest impressionant recull que abarca dècades i dècades de treball cinematogràfic de primer ordre. Ray Harryhausen ha estat el més proper que hem tingut mai a un hereu de la màgia imaginativa del Georges Méliès.

Absolutament bocabadats ens hem quedat amb el tràiler de la nova pel·lícula del Sam Raimi, ja retirat de la franquícia d'Spiderman. Es tracta d'un a preqüèl·la del Wizard of Oz del Victor Fleming, amb un repartiment de joves figures realment estel·lar.
Poseu-lo a pantalla complerta i a màxima resolució i al·lucinareu en colorins!



Ja ho veieu, ens explicarà com el Oz es va convertir en el màgic d'Oz. I el repartiment? Ho heu vist? o_O El James Franco com el futur màgic d'Oz, i les tres bruixes... quines tres bruixes! La bruixa bona, per descomptat, serà la nostra admirada Michelle Williams, a la que acompanyaran la Mila Kunis i la Rachel Weisz.

Ja sabem que el Raimi és capaç de fer pel·lícules de tots colors, tant obres mestres com A simple plan, com igualment obres discretes i fugaces com les tres d'Spiderman que va fer amb tot el pressupost hagut i per haver. Les imatges, si més no, són impactants i sembla que al Tim Burton li pot haver sortit un competidor en quant a l'imaginari de mons de fantasia (amb el permís del Terry Gilliam, és clar).

I bé, què en penseu? Us fa patxoca?

Esperada i temuda a parts iguals pels fans de la nissaga de Tolkien, la preqüel·la de la trilogia de les aventures del Frodo ens arribarà d'aquí just a un any, però Hollywood ja calenta motors per una de les estrenes de la dècada.
Tot just fa unes hores s'ha descobert el primer tràiler oficial, que ha deixat opinions molt encontrades entre els qui l'han vist. Aquí el teniu per tal de que jutgeu vosaltres mateixos.

(actualitzat)
Des del 1968 fins avui, Sitges ha sigut el centre del cinema fantàstic i s'ha convertit en una cita obligada pels amants del terror, la ciència ficció i altres gèneres de culte.

Els cartells del Festival sempre m'han semblat molt impactants i fa temps que volia fer aquest post: un recull de tots els cartells per poder admirar les imatges i veure com el festival ha anat evolucionant al llarg dels anys.


N'hi ha que són homenatges a pel·lícules, n'hi ha molt més abstractes i tot i que King Kong és la imatge clàssica del Festival, la icona que més es repeteteix és la de la Maria de Metropolis.
El meu cartell preferit és el de l'any 2010 tot i que el del 2006 és molt potent també.
I a vosaltres, quin cartell us agrada més i per què?



                                                   Cartells del Festival de Sitges 1968-1972

Ha estat, indubtablement, la sèrie revelació de l'any. Personalment, ja ho sabeu, no em va semblar gran cosa fins que els guions es van centrar en dues línies argumentals úniques (en els darrers tres capítols), i no en sis o set alhora (com durant els primers episodis, en els quals es feia fins i tot difícil de seguir la història degut a la complexitat de les connexions entre els múltiples personatges de diferents famílies), però és indubtable que l'esforç de producció ha estat altíssim. Tan és així que la segona temporada no podrà emetre's fins al març del 2012.


Una molt bona prova de l'esforç visual fet per recrear ja sigui King's Landing, Winterfell o qualsevol de les altres fantàstiques localitzacions és aquest vídeo on es poden veure, enllaçades, les escenes gravades "reals" i els afegitons digitals. Un veritable gaudi per als sentits, només recomanable per a aquells que ja hagin vist la primera temporada sencera (conté spoilers!) i que m'arriba gràcies al fantàstic Tumblr de Ladymosca.

Aquest és el precís moment en que l'Steven Spielberg va decidir que tot el planeta terra comencés a plorar. Ho té tot, uns minuts previs dramàtics, amb el renaixement de la criatura, els plors simulats de l'Elliot, l'escapada, la persecució dels agents del govern i la visualització d'una barrera de polis esperant per enxampar-los i donar fi a l'aventura, a la fantasia.
Però suposa el començament de 15 dels minuts més ploraires de la història del cinema. Des d'aquest moment en que l'E.T. els fa enlairar a tots amb les seves bicis, un ja no deixa de plorar fins que desapareix la darrera lletra dels títols de crèdit (i potser més enllà i tot).

Avui compleix 91 anys un dels més grans artesans del cinema de tots els temps, Ray Harryhausen, responsable d'alguns dels moments més inoblidables del cinema fantàstic. Aquí us deixo un homenatge amb tots els seus monstres, un darrera l'altre, sense interrupcióPer molts anys, doncs, Harry.

La complexitat dels lligams entre els molts personatges de la sèrie Game of Thrones fa que, de vegades, sigui difícil de seguir-la o de copsar amb exactitud les implicacions d'una acció o d'una frase d'algun/a d'ells/es.

Per facilitar-vos-ho, aquí us acostem un mapa de referències que esperem us sigui útil a tots els fans de la sèrie, que cada cop són més.

En Bryan Singer, ell solet, va revitalitzar el gènere del cinema de superherois al dirigir en la seva insolent joventut una adaptació dels mítics X-Men ara ja fa una bona pila d'anys. La seva retirada absoluta de la tercera entrega va resultar en un fiasco espectacular del qual molts fans van renegar. Però ha tornat. Ha tornat en el lloc on més se'l necessitava: comandant el guió, insuflant-li la coherència i l'equilibri que havia perdut en la tercera entrega.

Així, aquesta quarta entrega, la que reinicia la nissaga com a prequel·la, té un vigor indubtable, una munt d'escenes realment brillants i molts moments enginyosos. Narra la formació dels X-Men, evidentment, però la veritable història aquí és la dels dos amics, l'Erik Lennsher -futur Magneto- i Charles Xavier -futur Professor X-, condemnats a no entendre's, a seguir camins separats i contraris. El millor del film, sens dubte, és el transfons humà que ambdós reben del guió, molt en particular l'ofuscat Lennsher, marcat per una infància terrible i dominat per unes ànsies de venjança inel·ludibles. Per acabar-ho d'arrodonir, el lligam de l'univers X-Men amb la història recent dels Estats Units i la seva crisi dels míssils de Cuba l'apropa a l'acció i l'allunya de la pura fantasia, facilitant així l'encaix de la secció dramàtica del guió.

Al seu voltant, una bona colla de pipiolis carregats de joventut i de poders mutants. Però per sobre d'ells, l'Emma Frost, ambigu (i lleugerament desaprofitat) personatge encarnat per la gèlida bellesa de la January Jones (Mad Men), i el malvat Sebastian Shaw recuperant per al box office al mític Kevin Bacon (Footloose, Sleepers, A Few Good Men).


Sorprèn del conjunt un cert ajamesbondament: una trama que circula pel món sencer, passant de sales d'estratègia militar i política a luxosos iots o illes paradisíaques, però també afegint-hi un dolent molt dandy i, fins i tot, uns quants gadgets més propis de la factoria d'en Q que no pas d'un mutant d'hormones revoltoses.

I com que els protagonistes, per exigències del guió han de ser joves, la possibilitat de tenir un casting llampant i lucratiu es reduïa. Així que la segona millor opció era contractar a secundaris d'un cert prestigi. Al ja esmentat Bacon se li ha d'afegir el gran Oliver Platt (The Flatliners, The West Wing), el mític Michael Ironside, el pare de la morta més famosa de la televisió, Ray Wise (Twin Peaks), el omnipresent Rade Sebedzija (Batman Begins, Snatch) o la Rose Byrne (Insidious, Knowing), a més de la aparició estel·lar d'alguns cameos de la nissaga que arrenquen els riures dels més fans.
Menció apart mereixen els dos escollits per interpretar els protagonistes. Absolutament convincents tos dos, tant el James McAvoy per fer de Xavier com el Michael Fassbender per encarnar a en Lennsher, però especialment brillant el primer, dotant al protagonista d'un realisme i proximitat absoluts.


Per descomptat, tot i comptar amb un bon guió, calia una ma ferma i segura per dirigir-lo i que no es tornés un poti-poti d'hormones i bufetades. L'escollit va ser el Matthew Vaughn, que ja va demostrar la temporada passada que pot adaptar un còmic al cinema (Kick-Ass) i sortir-ne ben parat, oferint un producte digne i entretingut.


En definitiva, aquesta represa promet grans moments cinematogràfics per als fans dels còmics. Algunes escenes resulten absolutament brillants (la d'Argentina en particular, però també l'entrenament, la batalla naval, etc.) i el repartiment del metratge entre acció i drama és equilibrat i sostingut.

El fons d'armari de la franquícia X-Men és profund i mai no es quedarà sense recursos ni nous personatges que explotar. Si es fa amb una mica d'intel·ligència i rigor el nivell no té perquè tornar a caure.

Hi ha pel·lícules especials, que ens toquen profundament, ja sigui per la peli en sí, ja sigui pel moment en que la veiem, i ens deixen marques indelebles dins nostre. Avui us deixaré amb la peli triada per la Noemí Roig (tal com abans van venir les de l'Oriol Llevat i el David Soler). Però, a més, aquest post significa l'anunci oficial de la incorporació de la Noemí com a redactora oficial i habitual del blog, amb la qual cosa, a partir d'avui mateix, podreu llegir posts tant d'un servidor com d'ella. La seva passió pel cinema i els seu profund coneixement de l'art aportarà a aquest blog el criteri i el rigor del que, indubtablement, anava fins ara tan mancat
Així doncs, aquí teniu la peli de la Noemí.


És molt estrany triar només una peli d’entre totes les que he vist, que sigui molt significativa. La veritat és que porto uns dies donant-li voltes i he tingut molts, però molts dubtes.
Dubto perquè el cine sempre ha estat una cosa com excepcional, de petita no hi anava gaire i suposo que per això, quan estudiava es va convertir en una part molt important de la meva vida, anava al cine sempre que podia i a més l’estudiava a la facultat així que al final he vist centenars de pelis, però tot va començar amb Star Wars.

Quedaria molt guay triar La guerra de las galaxias (com es deia abans) com a la meva peli especial, però la vaig veure quan era tan petita que no em vaig enterar de res. L’únic que recordo és el meu germà al•lucinat rememorant escenes i jo responent “ja no me’n recordo” . :-)

En definitiva, triar no ha estat gens fàcil, però després de pensar-ho molt he escollit la primera peli que em va impressionar, i  la guanyadora és:  Cristal Oscuro.
Tenia uns 10 anys quan la vaig veure al cine i, literalment, vaig al•lucinar.

Cristal Oscuro és una peli de fantasia protagonitzada totalment per titelles, la va dirigir Jim Henson (el pare dels teleñecos) i Frank Oz (conegut per ser la veu de Yoda a Star Wars)... tot està connectat en aquest post :-)

L’argument és complicadament fantàstic i impossible de resumir, però és pot dir que hi surten éssers savis i bondadosos i d’altres malvats i cruels, tots ells interconnectats pel destí i que depenen d’un petit elf i d’un viatge ple d’aventures per trobar un tros de cristall i canviar el món.

Al cine vaig pensar que allò era el més fantàstic que havia vist mai, vaig riure, passar por i molts nervis també (el final em va semblar trepidant llavors) i sé que vaig sentir-me molt feliç al sortir del cine!
Al dia següent la vaig explicar al col•legi, interpretant les escenes i fent “corrillo” a l’hora del pati: em va encantar poder explicar una cosa tan increïble als meus amics i potser d’allà em venen les ganes d’explicar histories.

És una peli que recomano a tothom amb una ment oberta a la ciència ficció i la fantasia. Cal dir que la peli no aguanta massa bé el pas del temps i que quan la vaig tornar a veure fa poc vaig riure molt al veure que als titelles se’ls veien els fils. Però bé, això també la converteix en una peli tota especial.

Els nordamericans el van rebatejar d'oïdes i li van canviar a Godzilla, però originàriament, al Japó li en deien Go-jira. La pregunta però, és:


Respostes als comentaris, com sempre.
 

M'encanta en Masaaki Yuasa perquè s'ha atrevit a demostrar -ja en diverses ocasions- que l'anime japonès pot recórrer altres camins que els més trillats i exportats, que es pot anar més enllà de personatges amb ulls exageradament grans i faldilles extremadament curtes. Hi ha més anime més enllà de l'anime. I Mind Game és la seva obra fundacional, la que assenta les normes del nou joc, i en mostra totes les seves possibilitats.
La història d'en Nishi (alter ego del mangaka que dibuixà el còmic en el que es basa aquest anime) que, en retrobar-se amb el seu amor d'infantesa, la Myon, en una situació extrema i perillosa, decideix donar-li la volta completament a la seva vida i aprofitar-la per viure-la a fons, li serveix d'excusa a en Yuasa per convidar-nos a l'aventura vital del propi Nishi, a descobrir la diversió de la vida en un trajecte abrupte i ple d'imaginació, d'al·lucinacions, de creativitat visual.

Aquest estil -trencador, diferent- es plasma en, primer de tot, un dibuix estripat, de línies poc definides. Però es concreta amb l'us de les computadores per afegir-hi dinamisme als plànols, així com amb la combinació, en algunes escenes, de dibuix amb actors reals.
El resultat és un viatge al·lucinògen i indefinible en el que res és el que sembla, en el que la realitat es deforma sota els pinzells de la divisió artística del film.
El millor que se li pot dir a una peli com Mind Game és que aprofita totes les possibilitats del cinema d'animació per oferir una obra fundacional i imprescindible.

El propi Yuasa s'encarregaria després de donar-li volada al seu estil enfrontant-se a un parell de sèries de TV sorprenents com Kemonozume i Kaiba, rematades amb una que aquest any ha sortit a totes les travesses de millor anime de l'any 2010, Yojouhan Shinwa Taikei.

Aquí us deixo un petit tast d'aquesta meravella:

Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

Quan ara ja fa uns anys el reputat Ang Lee va ser convençut per portar a la gran pantalla el mític monstre verd de la Marvel, moltes es van posar les mans al cap, esperant veure què podia fer l'artífex de joies com The Ice Storm / La Tormenta De Hielo al capdavant d'un producte faraònic. El resultat: una discreta pel·liculeta d'entreteniment per a jovenets amb ganes d'al·lucinar amb quatre efectes visuals mal calibrats. Si no l'hagués dirigit Ang Lee, la crítica se l'hagués carregat, però va quedar com una peli enginyosa, original i interessant sense ser massa cap de les tres coses.

Ara, uns anys després, funcionant com funcionen de bé les adaptacions del paper al cel·lulòide, Sant Torne'm-hi. Ara, això sí, desprovista de tota la traça d'intel·lectualitat que -suposadament- tenia la primera. Ara només queden els mastegots. I és clar, un film que es promociona així, poca cosa pot oferir, apart dels propis mastegots.
Així, no cal explicar massa més. El film comença amb mastegots i acaba amb castanyes. I entremig? Passo de contestar, segur que ho endevines.

El guió és pobre, pobríssim, però això sí, tot l'esforç que no ha fet el guionista en fer la seva pel·lícula més interessant l'ha reservat per encabir-hi un parell d'enllaços a futures pel·lícules de la casa (la continuació d'Iron Man, entaforada amb calçador amb la presència de Robert Downey, Jr. en l'epíleg, i l'adaptació dels Vengadores que escometràn al 2011).

En definitiva, una pel·lícula en la que val més que tinguis un bon cabàs de crispetes entre mans, perquè sinó et pots avorrir de mala manera.

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

Que quedi clar: no sóc fan de Guillermo del Toro; ans al contrari, sempre m'ha semblat que té molt menys cinema que popularitat. Ni m'agrada la descremada Cronos, ni la avorrida Mimic, ni la absurda Blade 2; i tampoc no crec que El Laberinto del Fauno sigui cap cosa de l'altre món. I, per descomptat, la primera part de Hellboy em sembla francament fluixeta. Però li haig de reconèixer al bo del Guillermo una imagineria visual realment enginyosa en tots els casos. I si en totes les anteriors aquesta imagineria quedava com a única excelència d'uns films prou soporífers, sembla que en aquesta segona part de l'heroi fatxenda de cornamenta retallada ve acompanyada d'alguna cosa més, digues-li un guió sòlid i, probablement, més encert a l'hora d'utilitzar uns personatges que amb prou feines semblàven reals a la primera part.
El primer encert té a veure amb una trama ben sòlida, cimentada al damunt d'un personatge antagònic realment magnètic, el Príncep Nuada, que ha decidit trencar una treva mil·lenària amb l'ésser humà, cansat de veure com destrueix un planeta que no només a ell pertany. Val a dir que no és un antagonista mític, a l'alçada de Darth Vader, per exemple, però sí de Darth Maul, per entendre'ns; és a dir, un dolent que si bé va mancat de carisme, va sobrat de presència física, i cada una de les seves aparicions aporten plasticisme i diversió a dojo.
El segon dels encerts és, sens dubte, el tractament dels personatges. És evident que no estem parlant d'un ventall de personatges à la Bergman, però el seu comportament és prou digne i creible com per permetre que les estones que separen les escenes d'acció tinguin interès. La major presència del personatge de l'Abe -el C-3PO d'aquest film-, que s'enamora de la germana del príncep, li atorga a la pel·lícula una certa diversificació, li treu protagonisme a les xul·leries de Hellboy i es conerteix en un divertit contrapunt a les seccions adrenalíniques.
I el tercer valor afegit d'aquest film respecte a la seva preqüel·la és, sens dubte, les encertadíssimes i imaginatives escenes d'acció. Molt lluny d'allò que és convencional, Del Toro es busca les garrofes per donar a cada encontre, a cada baralla, d'una singularitat, d'un gir inesperat, d'un "més difícil encara" que fa que la tensió del film no decaigui ni per un instant.

En definitiva, una excepció en l'adotzenat gènere dels films d'acció i fantasia d'avui en dia.

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.

Sempre són d'agrair els intents d'abordar un gènere des d'una perspectiva innovadora o, si més no, poc habitual. El que ja no és tant d'agrair és que aquest intent sigui tan poc profitós com aquesta "Déjame Entrar", pel·lícula sueca que intenta explicar una història de vampirs deixant de banda els tòpics però que, inevitablement, acaba caient-hi com a únic recurs per tal de fer avançar un film tediós, excessivament sobri i mal explicat amb ganes.

És ben cert que les llavors hi són: un nen assetjat pels seus companys de classe, una nena que acaba de mudar-se al pis del seu costat de la qual el primer s'enamorarà, una Suècia desolada pel fred i coberta per la neu i, en definitiva, la intenció de fer un film seriós sobre el mite vampíric posant-se, per dir-ho d'alguna manera, en l'extrem oposat de "Crepúsculo".

El que semblen oblidar els artífex d'aquesta plúmbea adaptació d'un best-seller suèc és que de films seriosos sobre els vampirs ni han a cabassos, i no cal esforçar-se massa per trobar-ne alguns referents molt dignes i fins i tot alguna que altra obra mestra.

Després d'una primera mitja hora realment encisadora, el director malbarata un cop i un altre les possibilitats gràcies a una nul·la capacitat narrativa, a un ritme inconsistent (no és que sigui lent, és que les escenes no duen enlloc i el suposat rerafons críptic no té prou força per interessar-nos en trobar-hi l'entrellat) i, finalment, una fredor expressiva que en cap moment ens fa partíceps de la història o dels seus estranys personatges.
El que en mans d'altres autors hagués estat una captivadora història d'amistat, en les d'Alfredson la història no enganxa, les rareses ens allunyen, els misteris ens rellisquen...i la pel·lícula ens avorreix.