Les nostres pel·lícules '10' (II)

Amb deu pel·lícules vam fer molt curt, però molt. Així que aquí ve una segona tanda de les nostres pel·lícules 10, les nostres favorites.

Carretera perduda (Lost highway, 1997) - David Lynch

Perquè és el seu trencaclosques més perfecte i ple de significat. Perquè no cal que l'entenguis per quedar impressionat per la seva brutal força narrativa. Perquè hi ha escenes que mai no ens han deixat dormir tranquils. Perquè un simple plànol d'uns fars il·luminant la línia discontínua d'una carretera a ritme de Bowie ens trasbalsa. Perquè "Dick Laurent està mort".

Cielo sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987) - Wim Wenders

Perquè la història d'un àngel que s'enamora d'una mortal ens sembla deliciosa. Perquè fins i tot una "sosa" com la Solveig Domartin és capaç de seduir-nos quan es balanceja sota la carpa del circ. Perquè Berlin. Perquè Wenders.

Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941) Orson Welles

Pels canvis d'eix, pels plans contrapicats, cenitals, picats i per les perspectives alterades. Per que en Welles sempre ha sabut on posar la càmera. Perquè amb 25 anys en Welles no es va retirar després d'haver fet una peli perfecte... i sobre tot, per la sensació de soledat que transmet aquell "Rosebud" sospirat, al final de la pel·lícula.

El padrí (Godfather, 1972) - Francis Ford Coppola

Perquè totes les seves escenes són belles i importants. Perquè la força que té el seu guió és tan imparable com la interpretació de tots els seus actors i actrius. Per que mai fins llavors havíem vist un casament a la italiana com cal. I pel Brando, és clar.

El padrí II (Godfather part II, 1974) - Francis Ford Coppola

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957) - Ingmar Bergman

Hard Sun (2018) - Neil Cross (creador)

Quan una sèrie de TV vol jugar la basa de la trama, la de jugar-se-la tot a la carta de "que passin coses" són necessàries dues coses. La primera és que els guionistes siguin valents i no tinguin por a recaragolar la trama, a posar als personatges en situacions d'aparent no-way-out, a anar fins el límit (després ja buscaran la manera de sortir-se'n). I la segona és que els personatges no siguin oblidats, no siguin engolits per la trama (és a dir, que la mateixa trama permeti conèixer-los, apreciar-los, comprendre'ls).

Un bon exemple del que passa quan no es compleixen les dues premisses anteriors seria La peste. I un bon exemple, al contrari, d'allò que passa quan es compleixen seria Hard sun. I podríem suposar que això és degut a que al darrera d'aquesta producció britànica hi ha el Neil Cross, artífex d'una sèrie que equilibra perfectament ambdues premisses com és Luther.


En Cross articula un teixit de trames i subtrames al voltant d'un arc argumental poderós i atraient que planarà per damunt de tota la sèrie: el món s'acaba, ens queden 5 anys, degut a un efecte estrany relacionat amb el sol anomenat Hard Sun. L'MI-5 britànic ho sap i no vol que la informació s'escampi per evitar el caos, però no se'n surten i corre per Londres un pendrive amb la informació detallada sobre el terrible succés. Tal com si fos una història curta de l'Asimov, Har Sun juga la basa de la ciència ficció per, en realitat, posar contra les cordes la humanitat i observar com reacciona davant d'una situació límit com aquesta. Què farien les persones si sabessin que el món s'acaba?

A tot això, una detectiu és assignada per les altes instàncies a una comissaria on ha de vigilar al seu cap, sospitós d'haver assassinat a un altre policia, amb la dona del qual s'entenia. Aquesta parella de policies serà la que es veurà abocada al secret del Hard Sun i haurà de fer malabars per, amb una mà, resoldre els casos policials derivats de les filtracions del secret (gent que perd l'esperança i es posa a fer justícia, visionaris que volen "ajudar" a altres a morir dignament, etc.) mentre, amb l'altra mà, intenten no caure en les grapes d'aquells que volen silenciar-los i evitar que s'escampi el mateix secret.


L'aparent enrevessament de la trama està resolt amb una solvència magnífica, amb una coherència narrativa més que acceptable (el risc d'aquestes trames i de les sèries que s'hi recolzen és, està clar, el grau d'inversemblança al que es pot arribar) i —gran encert— involucra als personatges principals en totes les trames, fins i tot les episòdiques, per permetre que, poc a poc, vagin quallant, aprofitant els mateixos casos policials i les subtrames per desenvolupar-los i fer-los créixer.

Hard Sun no serà la sèrie de la teva vida. Ni falta que fa. Perquè, de tant en tant, entre tant hype de sèries que se suposa que no t'has de perdre, és necessari trobar un oasi de bona, ferma, sòlida i consistent ficció televisiva amb un punt de partida llaminer i un desenvolupament que et mantindrà arrapat a la cadira.

La peste (2017) - Alberto Rodríguez, Rafael Cobos (creadors)

Deia Rafael Cobos, guionista i creador de La peste, que, no havent escrit mai per a una sèrie de televisió es va atansar a construir el guió d'aquesta "como si fuera el una película larga". I, molt probablement, aquí rauen tots els problemes que presenta aquesta ambiciosa i voluntariosa producció de Movistar+.

Perquè la producció és absolutament impecable. 10 milions d'euros per una temporada de sis episodis és com el triple del que és habitual en qualsevol altra sèrie espanyola. La reconstrucció històrica és cuidada, l'ús de CGI és profús, la recreació és curosa i detallista, el nombre d'extres és aclaparador, la fotografia esplèndida. No se li poden trobar pegues —més enllà de l'habitual dificultat d'entendre l'escassa vocalització de molts dels actors— a aquesta producció.

Però el problema, com dèiem, està en el guió. La sèrie presenta una enorme dificultat per trobar i acumular tensió narrativa, per encarrilar una dramatització que emporti l'espectador en un viatge fascinant per una Sevilla del segle XVI assolada per una malaltia que —analogia al canto— només afecta als pobres. Cobos ha posat tots els seus esforços en la panera equivocada. És absolutament cert que el llenguatge de la ficció televisiva ha incorporat molts estilemes del cinematogràfic, però també ho és que els més de 60 anys de ficció televisiva han permès al mitjà trobar uns recursos que li són propis i, el que és més important, que li són necessaris per atrapar l'espectador i fer-lo tenir ganes de veure un altre episodi, particularment en l'era del binge watching.


I quests recursos narratius propis de la televisió (una certa insistència i obvietat en els detalls que fan avançar la trama per assegurar que cap espectador es queda enrere, una gestió intel·ligent i sovint forçada dels cliffhangers per generar expectatives que s'han de resoldre a costa d'haver de veure un altre capítol, etc.) són els que Cobos sembla voler oblidar o desestimar. El cost d'aquest oblit és una dramatització molt escapçada, tènue, i —encara més— molt difícil de seguir. La complexitat narrativa és un dels pilars al damunt del qual s'ha forjat la tercera edat d'or de les sèries, demanant un visionat més actiu a l'espectador. Però una cosa és complexitat narrativa i una altra de ben diferent és la dificultat per entendre-la, encara que estiguis molt atent. La dificultat (que no la complexitat) de La peste esdevé d'un guió mal plantejat, amb una dispersió erràtica dels diferents trossos de les diferents subtrames, uns escenaris i personatges fàcilment confusibles, i una caterva de personatges que són mencionats sense que apareguin més que cap al final.

La trama, en el fons, no deixa de ser una mena de El nom de la rosa o, en el seu defecte post-modern, un Seven, amb uns assassinats en sèrie misteriosament connectats que han de revelar una societat corrupta i plena de grimpadors professionals, arribistes i cràpules diversos. Però aquests assassinats, estranyament, queden dissolts en un marasme de personatges i subtrames que no acaben de connectar entre si. Apareix un nou mort i l'espectador es queda fred. Vibracions equivocades per a una sèrie que pretén jugar al suspens.


Cobos, a més, ha tingut la intenció de centrar-se en la trama més que en els personatges (Cobos dixit), oblidant que un altre dels pilars fonamentals de les sèries contemporànies és la càrrega dramàtica portada pels mateixos, i no per les trames. Per descomptat, es perfectament lícit fer una sèrie basada en la trama (encara se'n fan moltes, d'aquestes, i segueixen triomfant en els prime times de les cadenes generalistes) però els intricats mecanismes del gènere a televisió encara han de funcionar de manera més semblant a la rellotgeria suïssa per mantenir l'espectador amb l'ai al cor.

Encara més, una estranya contradicció en perspectiva de gènere circula per tota la sèrie. La trama inclou una vessant decididament feminista, en un context històric particularment misogin, la qual cosa aplaudim. Però aquest mateix missatge, lloable com és, està inserit en una sèrie que:

a) Pràcticament no té personatges femenins, com si a la Sevilla del segle XVI no n'hi haguessin, com si els comerciants, cabdills i cabildos no tinguessin dones, filles, germanes.

b) Sembla delectar-se en excés en les escenes de vexació envers les dones, molt constants i molt cruentes (quan un personatge femení diu que té 14 anys no sembla massa edificant, útil ni moral mostrar amb massa detall tot allò que un depravat li fa).

c) Insisteix en mostrar a personatges femenins nusos, vestint-se i desvestint-se, sense cap mirament ni pudor. De vegades sembla que estiguem veient una pel·lícula del destape dels 70.


El resultat és una sèrie tova, indolora, força lenta (però no lenta-contemplativa, estil True detective, sinó lenta-avorrida), i gens engrescadora, a pesar de la magnífica i voluntariosa producció. Un esforç lloable, potser una pauta a seguir, potser fins i tot un exemple en aquest sentit, però absolutament mancada d'allò que ha fet que estem en la tercera edat d'or de les sèries: un guió sòlid i escrit pensant en el format televisiu.

És el muntatge l'específic cinematogràfic que tots busquen?

Potser Metz tenia raó, i no val a buscar l’especificitat cinematogràfica en el cinema en general sinó en els seus sistemes de codis [1]. I si fos així, potser caldria posar l’èmfasi de la cerca d’algun sistema específic en el muntatge. Perquè el muntatge és, en definitiva, allò que li permet al cinema ser cinema, modelant el temps a voluntat (el·lipsis, alentiment, acceleració) i, d’igual manera, l’espai (canviant d'escenari, però també el focus d'atenció, de general a detall).

 Potser la gràcia del muntatge cinematogràfic rau en què és l’artefacte narratiu que li dóna més flexibilitat davant les altres arts al respecte d’aquesta possibilitat basada en la juxtaposició d’elements narratius. El teatre, per descomptat, pot muntar una escena darrera l'altra (o fins i tot sobreposar escenes ubicades en temps i espais diferents amb una posada en escena més atrevida), però la dificultat de bastir-ho és notable i, per tant, es redueix, narrativament, a la mínima expressió (canvis d’actes que, en el temps de descans, permeten aprofitar per a fer el canvi d’escenari i d’atrezzo). La literatura, igualment, pot fer-ho juxtaposant frases que poden reflectir també temps i espais diferents, però el resultat és narrativament confós i pocs escriptors i poetes se n’han sortit airosos. La pintura, de la mateixa manera, pot aconseguir-ho, col·locant diferents subjectes o objectes alhora en el mateix llenç, però no ha format mai pas del corpus narratiu habitual dels pintors, ni tan sols dels avantguardistes (els cubistes, molt probablement, siguin l’única excepció). I la música, de manera similar, pot intercalar passatges divergents o, fins i tot, d’accent musical diferent, o sobreposar-los, per bé que, en no ser un art narratiu, la seva aproximació abstracta sembla jugar en una altra dimensió. Sembla evident, per tant, que moltes altres arts poden jugar a la juxtaposició carregada de significat i d’expressivitat. Però de tots ells el cinema és el que ho permet amb major flexibilitat i soltesa, com si formés part del seu corpus narratiu i que, a més, aconsegueix donar-li una major càrrega expressiva als elements juxtaposats.

Aquesta no deixa de ser una argumentació que firmaria el mateix Kuleixov abans de l’adveniment dels estructuralistes als quals, per descomptat, podríem atribuir aquesta visió del cinema com a art. Aquests, veien el pla sol, sense acompanyar, com alguna cosa buida de significat, a no ser que estigués juxtaposat a algun altre (Stam, 2001: 56). És de la relació entre ambdós que sorgeix el significat i, per tant, l’art. (Caldria criticar-los, però, que la seva teoria invalidaria la capacitat de la fotografia de ser un art, estàtica com és cada instantània, tot i que curulla de significat). Perquè, a més, aquesta juxtaposició, és la que genera el ritme del film (i aquí Kuleixov tornaria a reclamar protagonisme). I el ritme que el muntatge imprimeix sí que és un ritme que li és propi al cinema, i és absolutament inimitable per les altres arts. Cert és que el teatre pot tenir ritme, basant-se en els diàlegs i en les accions. I que la literatura també pot, amb l’ús adequat del llenguatge, generar ritmes narratius. I la pintura, amb els colors i amb les pinzellades (pensem en Cézanne, pensem en Van Gogh). O la música, per descomptat, gran valedora i creadora del ritme i de totes les accepcions posteriors del terme. Però cap d’elles marca el ritme de la manera i amb els sistemes que ho fa el cinema, juxtaposant plans amb més o menys celeritat, contraposant-ne els estils, els enquadraments, també els colors, etc.


I ara que parlem de ritme i de música potser seria adient posar en relleu la particularment feliç analogia que aquesta i el cinema comparteixen. La música no és, en realitat, altra cosa que la juxtaposició de notes, unitat d’expressió bàsica del seu art. El cinema, per la seva part, fa servir també la juxtaposició de la seva unitat bàsica d’expressió, el pla, per generar el seu llenguatge. I ho fa, per descomptat, amb el muntatge, d’aquí que Eisenstein hi veies tantes relacions entre ambdues arts i fes servir sovint una terminologia musical per a explicar les seves teories sobre el muntatge. La seva tècnica del muntatge d’atraccions no és altra cosa, precisament, que la contraposició de dos plans —dues notes musicals— aparentment dissonants però que, juntes i seguides, generen en l’espectador un determinat xoc emocional.

Aquest muntatge d’atraccions d’Eisenstein, però, planteja un tipus de muntatge que tal com dèiem abans, no és fàcilment imitable per cap altre art. El teatre ho té francament difícil per acostar-se amb el seu llenguatge a un muntatge d’atraccions. La literatura pot fer-ho, contraposant dues paraules o frases totalment divergents, però cauria dins l’òrbita del dadaisme i, per tant, n’impediria una certa universalitat. La pintura, certament, pot contraposar elements xocants (els post-impressionistes, molt en particular Van Gogh, jugant amb els colors llampants juxtaposats) però el seu xoc és més visual que altra cosa. I la música, sens dubte, també pot fer seguir notes divergents i fora de escala a les seves predecessores, però no sense incórrer en versions avantguardistes properes a Cage o al free jazz, deixant de nou la senda del seu corpus natural narratiu. És just confirmar, però, que per bé que el cinema sí pot jugar a les atraccions eisensteinianes, aquestes van deixar de formar part del corpus narratiu cinematogràfic i el seu ús, avui en dia, arraconaria el film en qüestió a les fronteres de les avantguardes modernes, però mai formaria part del gruix del cinema dels darrers 70 o 80 anys [2] [3].

Amb tot, el muntatge, com a terme i com a concepte, té ressonàncies industrials (Stam, 2001: 56), així que no és d’estranyar que fossin els soviètics els seus impulsors teòrics principals. Però irònicament, és la indústria del cinema la que ha vingut a polir-lo al seu gust (o al gust de les masses a les que ofereix els seus films), tot llimant-ne les arestes i convertint-lo en un llenguatge universal que tothom entén. Avui en dia, molt en particular, el muntatge hollywoodienc és suficientment estàndard i universal com perquè un film nord-americà triomfi al seu país, però també a Espanya, al Japó o a Xile. Per dir-ho així, el cinema nord-americà (i tot el cinema fet arreu del món que en segueix els seus cànons) ha aconseguit fer invisible el muntatge (qualitat que Kuleixov admirava enormement de la narrativa nord-americana de principis de segle) [4], donant la impressió, més que mai, que el cinema és un art amb un llenguatge intrínsec i propi que no només no manlleva de les altres disciplines sinó que, a l’inrevés, ha provocat un influx en elles absolutament inevitable.


_____________________

[1] “[P]ara esto hace falta, ante todo, concretar cuidadosamente que las únicas entidades susceptibles de ser o no ser específicas del cine son códigos (sistemas), según que estos códigos tengan el filme como lugar único (o por lo menos privilegiado) de su manifestación, o que el cine se contente, por el contrario, con ‘tomarlos’ de otros conjuntos culturales.” (Metz, 1973: 65).
[2] De fet, Arlindo Machado (citat per Stam, 2001: 59) suggereix que Eisenstein va apostar per un cinema que té més a veure amb la publicitat contemporània, amb el xoc constant de l'espectador, que no pas amb una altra cosa.
[3] I Tarkovsky sempre es lamentava que el cinema d’Eisenstein no deixava lloc a res més que a això, al xoc i que, per tant, era extremadament artificial (Stam, 2001: 59).
[4] (Stam. 2001: 57).



BIBLIOGRAFIA

STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.

Les millors sèries de la història moderna de la TV

Amb el recent boom de les sèries i la universalització del plaer de veure sèries (ho fa des del nostre col·lega més friki fins a la nostra mare) cada cop més ens trobem amb amics i coneguts que ens demanen que els hi recomanem sèries. I un sempre fa l'esforç d'intentar pensar en els gustos de la persona en qüestió, en si atrevir-se amb alguna delicatessen una mica per provar, en si anar a allò segur o si, simplement, dir-li aquelles que ara mateix estàs veient.

Però un sentiment recurrent se'ns queda enquistat cada cop que tenim aquestes converses. Ja ha vist les must? Ja ha vist aquelles sèries que NINGÚ no hauria d'haver-se perdut? Ja ha gaudit amb les sèries més grans de tots els temps, les més magnífiques, aquelles que crítica i públic s'han posat d'acord un cop i un altre en que són les millors? Si no és així, si n'hi ha alguna d'aquestes que no han vist, millor que oblidin les nostres recomanacions i vagin directe a veure-les.

Per posar-ho fàcil, aquí hem volgut recopilar aquelles que, al nostre gust, són les millors sèries de la història. És al nostre gust, podeu (i esteu convidats) a discrepar, però prometem haver fet l'esforç de no tenir en compte tan sols els nostres gustos sinó els de la major part de veus que sentim dins del món de les sèries. Ens hem cenyit a les sèries del segle XXI, permetent-nos la llicència d'incloure'n un parell que, per bé que començaren a les acaballes del XX, s'estengueren al llarg dels primers passos del nou. Aquí teniu, doncs, la llista de les millors sèries de la història moderna de la TV.




Los Soprano (The Sopranos) (1999): Per a molts, la sèrie que va iniciar l’era de la qualitat en els drames televisius. Per a molts altres, la millor sèrie de la història. En qualsevol cas, una magnífica sèrie molt ben escrita i que busca allunyar-se dels estereotips del gènere (actors sobreactuats a l’estil del Robert DeNiro o el Joe Pesci) per acostar-nos a uns gàngsters d’estar per casa, amb problemes domèstics i que, és clar, han d’anar al psicòleg. Brillant i imprescindible.
 




 




 


     

Per descomptat, en podríem incloure moltes més. Quines? Això ja us ho deixem a vosaltres.

Black Mirror (4ª temporada) - Charlie Brooker (2018)

Doncs un any més ja som més a prop d'aquell futur inquietant que ens proposa en Charlie Brooker. La 4ª temporada de Black Mirror ha arribat, aquest cop gràcies a Netflix i ens ha deixat com sempre un desgavell de sensacions.

A hores d'ara molts dels que ens llegiu haureu vist la nova temporada de la que va arribar a ser una de les millors sèries de la televisió actual, així que hem fet la clàssica llista d'episodis ordenats segons la nostra preferència. Us convidem a opinar i compartir les vostres llistes als comentaris. No hi ha spoilers (estan senyalitzats) però si que recomanem la llista a aquells que ja hagueu vist la sèrie. I tot i que l'ordre de la llista coincideix amb la opinió dels dos membres de l'Ultima, les opinions són només meves :-) .

1. Hang the DJ 

Els va funcionar molt bé l'episodi San Junípero de la temporada anterior i per això ens han tornat a regalar un episodi sobre l'amor (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació)  amb final feliç.  
És un capítol tan rodó com els dispositius que fan servir els seus protagonistes, amb dosis d'humor, desengany i un cant a allò més humà dels humans :-) Pels fans de Peaky Blinders a més, fa gràcia veure un Joe Cole en plan romàntic.

2. Black Museum 

El gore, la mala llet i el premi al capítol desagradable de la temporada se l'emporta Black Museum, el seasons's finale de la 4ª temporada.

Tanca la sèrie un dels millors capítols i no dubtem que molts de vosaltres l'haureu triat com el vostre preferit. És un episodi brillant, tot i que ens deixa el cos amb una mala sensació (això, per descomptat, és una sensació habitual per als fans de Black Mirror).


Un guió pausat, millimètric, que va in crescendo, una gran actuació de Douglas Hodge i una estructura molt cuidada ens fa esgarrifar a la vegada que ens parla de racisme, manca d'ètica i de llibertat.

3. Crocodile 

És el clàssic episodi en el que el més sorprenent és la tecnologia i els aparells que hi surten. En aquest cas, es tracta (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació) d'un capturador de records   que ens recordarà una mica l'episodi "The entire history of you" de la primera temporada.

Tot i que el capítol avança a un bon ritme i el punt de partida és prou interessant, algunes reaccions de la protagonista resulten inversemblants i acaba sent tot una mica increïble. El millor és el paisatge islandès que ens deixa més freds que la protagonista.

4. USS Callister 

Estem segurs que aquest episodi serà el més votat a la llista dels frikis. Nosaltres l'hem posat una mica avall ja que més enllà de la seva estètica divertida resulta una mica buit.

Episodi coral, ple d'actors coneguts (Jesse Plemons, Cristin Milioti, Michaela Coel, Jimmi Simpson...) i una mica massa llarg pel nostre gust. El millor és la seva estètica a lo Star Trek que farà les delícies de qualsevol fan de l'Enterprise. El pitjor és que és tan buit com bonic, tot i així, és un episodi perfecte per començar la temporada.

5. Arkangel 

Aquest és el decepsodi, és a dir, l'episodi que decepciona. El segón en ordre cronològic, dirigit per Jodie Foster i amb una premissa brutal, sembla no voler aprofitar cap de les seves bases. El punt de partida, ja ho hem dit, és brutal: un dispositiu que col·locat en un infant, (➡️ SPOILER, selecciona l'espai en blanc a continuació per a descobrir el text) permet localitzarlo amb GPS i pixelar el que veu quan el cortisol es dispara en la seva sang. .  

Decepciona perquè es queda en el tòpic: una mare soltera es mostra excessivament controladora tal i com hem vist en centenars d'ocasions, l'únic nou en aquest cas és la tecnologia.

Personalment em sap greu veure com una història que apunta coses tan interessants com el control dels continguts, i l'accés dels nens petits a imatges torbadores acaba amb la moralina de sempre i deixa escapar vàries oportunitats de parlar de temes poc tractats en televisió, només calia canviar el punt de vista.

6. Metalhead 

Avorriment total i un final digne del pitjor Paulo Coelho. La meva opinió (molt personal) és que no m'interessa gens el que li passa a la protagonista. El zel amb que el guió ens amaga l'origen de la situació post-apocalíptica m'allunya de la història, que em resulta freda, avorrida i insubstancial. El final és el pitjor de tot, mai els meus ulls han anat tan amunt... em vaig sentir com aquest GIF:



En fi, hem de dir que ens agradava més Black Mirror quan eren només 3 episodis absolutament xocants, que no semblaven sortits de la Dimensió Desconeguda i que posaven a debat la nostra especie (com a humans). No teníem finals feliços com a San Junípero, pero tampoc episodis fillers.

I la vostra llista és molt diferent?

Les sèries que van canviar la TV

La mitjana de qualitat dramàtica en les sèries de TV d'avui en dia és molts més alta que la de fa tot just uns 20 o 25 anys. Les trames s'han complicat (l'espectador és més intel·ligent), la producció ha millorat (es consumeixen més sèries i, per tant, hi ha més diners per produir-les), i una sèrie mediocre d'avui en dia probablement hagués estat un gran èxit de crítica ara fa un parell de dècades. Però aquest increment de la qualitat té una explicació. De fet, té unes culpables: un reguitzell de sèries que, poc a poc, van anar introduint novetats dramàtiques, canvis de tendència, elements innovadors, i que tothom va acabar copiant, més tard o més d'hora. Gràcies a elles tenim les sèries que tenim, ni més ni menys.

Ens hem proposat, doncs, de recollir-les per fer-les-hi un homenatge i, de resquitlló, acostar-les a aquells espectadors de sèries actuals que busquen saber una mica més del món de les sèries alhora que elements que els permetin entendre-les millor i contextualitzar-les adequadament.

Heus aquí, doncs, les sèries que van canviar la ficció televisiva moderna, just abans del canvi de segle i de l'adveniment de la tercera edat d'or de les sèries.