L'Anne-Sophie Mutter és una d'aquelles intèrprets del món de la música clàssica que ha aconseguit transcendir els auditoris més selectes per abraçar obertament la popularitat a través d'un repertori gens classista i sempre obert a qualsevol tipus de música. Per això no ha d'estranyar que, essent considerada una de les violinistes més qualificades del moment s'hagi atrevit amb un àlbum en què interpreta una selecció de peces de les bandes sonores del John Williams.

El que podria quedar en una anècdota, en un disc apte per a regalar i quedar bé, esdevé una grata sorpresa musical. I això és així, fonamentalment, perquè no només la Mutter és capaç d'insuflar vida a les tonades més populars i suades sinó també perquè el mateix Williams, en aquesta senectut seva tan prolífica, ha accedit a la petició de la violinista de ser ell mateix el que li adaptés les peces per al seu instrument solista. I Williams compleix amb escreix l'encàrrec i li permet a la Mutter lluir-se sobre un repertori ja de per sí fantasiós i juganer.

Hi trobem diversos trams de l'enealogia d'Star Wars —alternant peces clàssiques, com el tema de Yoda o el de la Leia i el Luke, de la primera trilogia, però també de les més recents, com el tema d'amor de l'Atac dels clons o el tema de la Rey—, de Harry Potter, de La llista de Schindler, de Memòries d'una Geisha, d'Un horitzó molt llunyà, de Les aventures de Tintín, de Sabrina o, fins i tot, de la nostra adorada Drácula del John Badham.

La facilitat de Williams per les melodies principals es veu accentuada aquí en l'expressiu violí de l'alemanya, sempre disposada a ser protagonista absoluta, acostumada a repertoris impossibles i a obres tècnicament exigents.

Pareu, doncs, bé l'orella —que els de Deutsche Grammophon cuiden la producció, és clar— i deixeu-vos endur, de nou, per les aventures infinites dels personatges als que John Williams ha insuflat vida amb la seva música inconfusible, aquest cop de la mà d'una violinista inigualable d'expressivitat ostentosa i incendiària.

Per a qui us escriu, High life, la pel·lícula de la Claire Denis, és una de les més fascinants de les que ha pogut veure en els darrers anys, a pesar de la dificultat que planteja el seu visionat, i gràcies a la dificultat que planteja la seva comprensió (i que nosaltres, humilment, vam intentar desencriptar per a qui necessités tancar el seu visionat de manera menys incòmode). Plena d'imatges poderoses, la banda sonora no podia caure molt lluny de l'acompanyament evocatiu.

Se n'encarregà l'Stuart A. Staples, vocalista dels Tindersticks, que ja havia col·laborat anteriorment amb la directora francesa. I la seva banda sonora, farcida d'un ambient que t'incrusta en la vacuïtat de l'espai sideral, inclou una peça cantada la veu de la qual la posa el protagonista del film, el Robert Pattinson. La seva interpretació resta a mig camí entre cantar i frasejar, però la seva veu troba un encaix magnífic en les textures cordals de l'Staples, mentre dicta els versos insistents de Willow, que així es titula.

Aquí us deixem amb aquesta delicadesa cinematogràfica i musical. Gaudiu-la.

Vaig començar a apreciar el Hans Zimmer a partir d'aquesta banda sonora per a la pel·lícula del Franc Roddam i no abans, fonamentalment perquè, fins a aquella data (1991), totes les seves bandes sonores eren iguals, extremadament reconeixibles, quan no incorria en un auto-plagi francament lamentable. Des de "Paseando a Miss Daisy" fins al seu score per a "Días de trueno", passant per "Rain man", un sabia que estava escoltant al Zimmer. I això, aquesta signatura musical indeleble, a altres autors se'ls hi pot permetre perquè les seves bandes sonores són fantàstiques i, si bé tenen moltes sonoritats en comú, el conjunt és magnífic cada cop. No passava el mateix amb el Hans Zimmer.

No passava fins que va arribar K2. I no és que sigui la banda sonora de la seva vida, el treball pel que se'l recordarà, però sí és el primer que, a gust de qui us escriu, va ser capaç de donar sortida a la seva creativitat musical. I ho va fer amb un poti-poti tremend i efectista, amb una mena de collage musical entaforat en tan sols dos temes (titulats molt enginyosament "Ascent" i "Descent") en els que hi tenen cabuda des de feixos de cordes intensos fins a solos de guitarra elèctrica distorsionada, trompes èpiques o xiuxiuejos que precedeixen el retruny més corprenedor (se'm posa la gallina de pell cada cop que escolto com entra per primer cop la guitarra a poc d'haver començat el disc, acompanyada per percussió ominosa i textures electròniques subtils per sota de la bufetada sonora). El que és estrany és que no s'atrevís a posar-hi cors o, fins i tot, algun tema pop cantat que es pogués encabir sobre els títols de crèdit i així, de pas, ajudar a vendre més i millor, la seva banda sonora.


Per tant, no és ni subtil, ni delicada, ni magistral. Però és una clatellada musical de primer ordre, una amalgama boja i estranyament connexa que et portarà en una muntanya russa sonora cap a la cerca dels límits físics i mentals de l'ésser humà davant dels seus reptes. Escoltar aquesta banda sonora amb auriculars o amb una bon equip de música marca la diferència entre un disc qualsevol i una experiència fascinant i deliciosa.

Se m'acudeixen pocs exemples més clars d'una banda sonora que s'arrapa a la memòria fílmica com aquesta del Poledouris per la primera de les aventures conanites. Perquè el compositor beu musicalment de la font que avui en dia ens sona més ancestral i pretèrita: les arrels medievals germàniques. Així, com si d'un nou Carmina Burana es tractés, la música s'omple de percussions tremendes, retrunys metàl·lics i cors ominosos que desencadenen peces èpiques com el "Riddle of steel/Riders of doom", però també sonoritats més majestuoses com el "Column of sadness" o "The search".


De tant en tant (a "Atlantean Sword", per exemple), per entre les esquerdes provocades per l'atordiment sonor, s'escolen fulgors de màgia, talls de les espases on s'hi guarda la vida i la mort, clarors de fogates i encanteris, tal és el món del cimmeri que ha d'esdevenir rei aquiloni. El narrador ja ens avisa que el trajecte està farcit d'aventures:
"Between the time when the oceans drank Atlantis, and the rise of the sons of Aryas, there was an age undreamed of.


Entre el terrabastall i l'ambientació, s'obren pas algunes melodies ben belles, que semblen arrabassar el protagonisme durant un instant, per perdre's de nou en el fragor de la batalla o en cerimoniositat dels passatges místics (com a la preciosa barreja medieval però alhora moderníssima de "Theology/Civilization" o a l'inevitable "Love theme" que qualsevol pel·lícula dels 80 havia de tenir, aquí amb un oboè que avança la tendresa de les cordes i de la passió).

Poledouris sap trobar un lloable equilibri entre èpica i expressivitat melòdica, i alterna ambdós extrems amb magisteri. Si escoltar una banda sonora és tornar a veure la pel·lícula, aquesta n'és l'exemple perfecte i rodó, de tan àmplia i punyent com és la seva partitura, tan reveladora com el misteri de l'acer.

Per Crom! Escolteu-la ara mateix! En nom de l'acer

El dia de Nadal d'enguany els Radiohead van penjar al seu perfil de Soundcloud la descàrrega gratuita de la seva cançó per a Spectre (2015), l'última pel·lícula de James Bond.

Thom Yorke comenta que fa un any se'ls va encarregar que escriguessin una cançó per als crèdits inicials de la nova pel·lícula, que havia de ser la continuació d'Skyfall.
Diuen que totes les bandes volen una cançó seva a la franquícia Bond, i pel tuit de Thom York veiem que a ells els hagués fet més il·lusió del que nosaltres haguéssim pensat. En Thom tuitejava això:

“Last year we were asked to write a theme tune for the Bond movie 'Spectre.' Yes we were. It didn’t work out, but became something of our own, which we love very much. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you.”

.. As the year closes we thought you might like to hear it. Merry Christmas. May the force be with you ... https://t.co/BXN8MQKJyQ

— Thom Yorke (@thomyorke) diciembre 25, 2015

Finalment no va poder ser, i la guanyadora del mèrit d'obrir l'última pel·lícula de Bond va ser Writing's On The Wall de Sam Smith.

Sam Smith o Radiohead, què preferiu?

Personalment prefereixo el falset de Thom Yorke al de Sam Smith, tot i que les dues cançons ho tenen difícil per superar la fortuna crítica de la cançó d'Adele per Skyfall.

Per a que pugueu comparar us deixem els crèdits originals d'Spectre i un muntatge que hem trobat dels crèdits de la pel·lícula amb la cançó dels Radiohead.

I a vosaltres, quina us agrada més?

S'acaba la pel·lícula. Fos en negre. Comença a sonar la música. Alguns espectadors s'aixequen i fan ombres sobre els títols de crèdit. Però tu no, tu et quedes assegut, potser amb els ulls aclucats, tot escoltant la música. Tot escoltant el "End titles theme", la cançó que tanca l'experiència fílmica.
I si bé hi ha pel·lícules que escullen qualsevol cançó per tancar-se, qualsevol tema pop de l'artista del moment que ha de permetre augmentar les vendes dels CDs de la banda sonora, altres, per contra, escullen un tema que acabi d'arrodonir-la, que, fins i tot, li afegeixi una mica més de sentit a tot plegat, que sigui la clau per entendre allò que el director pretenia amb la última escena.
En aquesta secció, precisament, busquem recopilar aquestes cançons tan especials, aquelles que realment formen part de la pel·lícula i que no són un afegitó més. 


Just darrera d'una pel·lícula tan fantàstica com és El lluitador (The wrestler, 2008, Darren Aronofsky) calia un llaç que arrodonís la història d'aquest perdedor perseverant, d'aquest intent de pare, intent d'amant, intent de persona que és el Randy "The Ram" Robinson. I el llaç el posà el Bruce Sprinsgteen amb una d'aquelles peces saturades de sentit i d'intenció: One trick pony.

El Marc Hernández, un melòman i cinèfil de primera, ens va passar un comentari del mateix Bruce Springsteen al respecte del tema:

You find your identity in the damage that's been done to you. Your find your identity in wounds and places you've been beaten up, and you turn them into a medal. And it's a very dangerous thing to do.
We all wear the things we survive with some honour. But the honour is in wearing these things but also in transcending. So this is somebody living in the search of that honour.

Have you ever seen a one trick pony in the field so happy and free?
If you've ever seen a one trick pony then you've seen me
Have you ever seen a one-legged dog making his way down the street?
If you've ever seen a one-legged dog then you've seen me

Then you've seen me, I come and stand at every door
Then you've seen me, I always leave with less than I had before
Then you've seen me, bet I can make you smile when the blood, it hits the floor
Tell me, friend, can you ask for anything more?
Tell me can you ask for anything more?

Have you ever seen a scarecrow filled with nothing but dust and wheat?
If you've ever seen that scarecrow then you've seen me
Have you ever seen a one-armed man punching at nothing but the breeze?
If you've ever seen a one-armed man then you've seen me

Then you've seen me, I come and stand at every door
Then you've seen me, I always leave with less than I had before
Then you've seen me, bet I can make you smile when the blood, it hits the floor
Tell me, friend, can you ask for anything more?
Tell me can you ask for anything more?

These things that have comforted me, I drive away
This place that is my home I cannot stay
My only faith's in the broken bones and bruises I display

Have you ever seen a one-legged man trying to dance his way free?
If you've ever seen a one-legged man then you've seen me

Un no pot deixar de meravellar-se davant la comunió aparentment impossible d'aquesta banda sonora amb el Birmingham de principis del segle XX, amb el pinxos salvatges i desbocats i l'ambient enrarit pel sofre, les guspires i les flamarades de les foneries dels empastifats carrers que maltracten els Peaky Blinders. El Nick Cave i el Jack White (en solitari, amb els White Stripes o amb els Racconteurs) com a caps de cartell, però ben acompanyats pel Tom Waits, la PJ Harvey, els Arctic Monkeys i molts altres, esgarrapen guitarres i estripen veus rogalloses per transportar-nos sorollosament a un escenari insòlit farcit d'honor mal gestionat i dimonis interiors desencadenats.


Aquesta és una recopilació feta per l'Última Projecció, tot seguint les llistes publicades a TuneFind.

S'acaba la pel·lícula. Fos en negre. Comença a sonar la música. Alguns espectadors s'aixequen i fan ombres sobre els títols de crèdit. Però tu no, tu et quedes assegut, potser amb els ulls aclucats, tot escoltant la música. Tot escoltant el "End titles theme", la cançó que tanca l'experiència fílmica.
I si bé hi ha pel·lícules que escullen qualsevol cançó per tancar-se, qualsevol tema pop de l'artista del moment que ha de permetre augmentar les vendes dels CDs de la banda sonora, altres, per contra, escullen un tema que acabi d'arrodonir-la, que, fins i tot, li afegeixi una mica més de sentit a tot plegat, que sigui la clau per entendre allò que el director pretenia amb la última escena.
En aquesta secció, precisament, busquem recopilar aquestes cançons tan especials, aquelles que realment formen part de la pel·lícula i que no són un afegitó més. 


El Werner Herzog recorregué un mite del country, el Don Edwards, per tancar el documental sobre aquest particular amic dels ossos que és el Timothy Treadwell. La peça escollida és una preciositat delicada que canta a un cowboy enyorat dels vells temps que aprecia tant la natura que acaba convertint-s'hi, que acaba barrejant-s'hi en reencarnar-se en un coiot i ajuntant la seva veu a la dels demés coiots que canten cada nit sota el cel estrellat.



Was a cowboy I knew in south Texas,
His face was burnt deep by the sun,
Part history, part sage, part Mexican,
He was there when Pancho Villa¹ was young.

And he'd tell you a tale of the old days,
When the country was wild all around,
Sit out under the stars of the Milky Way,
And listen while the coyotes howl.

And they go... hoo yip hoo yip hoo
hoodi hoo di yip hoo di yip hoo
hoo yip hoo yip hoo
hoo di hoo di yip hoo di yip hoo

Now the longhorns² are gone,
And the drovers³ are gone,
The Comanches⁴ are gone,
And the outlaws are gone,
Geronimo is gone,
And Sam Bass⁵ is gone,
And the lion is gone,
And the red wolf⁶ is gone.

Well he cursed all the roads and the oil men,
And he cursed the automobile,
Said this is no place for an hombre like I am,
In this new world of asphalt and steel.

Then he'd look off some place in the distance,
At something only he could see,
He'd say all that's left now of the old days,
Those damned old coyotes and me.

And they go hoo yip hoo yip hoo
hoodi hoo di yip hoo di yip hoo
hoo yip hoo yip hoo
hoo di hoo di yip hoo di yip hoo

Now the long horns are gone,
And the drovers are gone
The Comanches are gone
And the outlaws are gone,
Now Quantro⁷ is gone,
Stan Watie⁸ is gone,
And lion⁹ is gone,
And the red wolf is gone.

One morning they searched his adobe¹⁰,
He disappeared without even a word,
But that night as the moon crossed the mountain,
One more coyote was heard.

And he'd go, hoo yip hoo yip hoo
hoodi hoo di yip hoo di yip hoo
hoo yip hoo yip hoo
hoo di hoo di yip hoo di yip hoo

hoo yip hoo yip hoo
hoodi hoo di yip hoo di yip hoo
hoo yip hoo yip hoo
hoo di hoo di yip hoo di yip hoo
_________________________________________________________
[¹] El Pancho Villa fou un destacat cap de la revolució Mexicana durant el primer quart del segle XX.
[²] "Long horns" es refereix a una raça de bestiar de grans banyes, típic de Texas, que ara és extint.
[³] "Drovers" són els cowboys que condueixen els ramats.
[⁴] Els Comanches són una tribu ameríndia provinent originàriament del territori anomenat Comanchería.
[⁵] El Sam Bass fou un famós bandit que operava a Texas durant la darrera meitat del segle XIX.
[⁶] El "red wolf" (Canis rufus) és una raça de llop americana que es troba en greu perill d'extinció.
[⁷] Els Quantrill's Raiders (o Quantro) foren una organització que lluitava per la facció dels confederats a la Guerra Civil nord-americana.
[⁸] Per "lion" probablement es refereix al American lion, altrament conegut com a puma concolor o, simplement, puma, raça típica de Texas.
[⁹] L'Stan Watee fou un indi Cherokee que lluità pels confederats a la Guerra Civil nord-americana.
[¹⁰] Un "adobe" és una construcció habitable a base de maons fets amb palla i fang, típica d'indrets molt secs i sense quasi precipitacions.
_________________________________________________________
La lletra ha estat reproduïda (i corregida) a partir d'aquesta transcripció, incloent-hi les seves notes així com afegint-ne de noves.

Que la Jodie Foster té talent per afartar-se'n, ja ho sabíem. Que el talent el portava, com si diguéssim, de sèrie, també. Però el que no sabíem (la Neus Carbonell ens ho ha descobert) és que va gaudir d'una certa popularitat a França quan era petita, tot cantant temes com aquest Je t'attends depuis la nuit de temps.
Va ser el 26 de Novembre del 1977 quan va aparèixer en el programa de la TV francesa anomenat Numéro Un i va encisar mitja França.




Sabem que alguns de vosaltres sou tan fans de la Jodie que no sereu capaços d'admetre que la realització és lamentablement setentera, però sabem que tampoc no us importa, oi que no? 

Si més no, deixeu-nos especificar que va fer-se popular amb aquesta cançó perquè formava part de la banda sonora d'una pel·lícula en la que la pròpia Foster actuava i que es deia Moi, fleur bleue. Si fins i tot se'n va editar un disc senzill!



I ara us deixem estar tranquils, que sabem que us faltarà temps per començar a visitar polsoses botigues de vell a la recerca d'algun exemplar d'aquest vinil tan preuat.

Que el Ry Cooder és un dels grans compositors de bandes sonores és una evidència pràcticament indiscutible. Paris, Texas, Crossroads, Trespass, Primary colors, The end of violence, són algunes de les seves aportacions, sempre barrejant arrels americanes de tot tipus amb sonoritats ambientals que neixen de bandes reduïdes, amb la seva guitarra sovint encapçalant la banda sonora.

Potser la més mítica de les seves composicions pel cinema sigui Paris, Texas, però aquesta Johnny Handsome és una de les nostre favorites. La textura rugosa i elèctrica de la música encaixava perfectament amb aquest thriller enverinat i industrial del Walter Hill, amb un triangle de protagonistes extremadament malsà i suggeridor (Mickey Rourke, Lance Henriksen i Ellen Barkin).
Apunts metàl·lics per als moments de misteri i thriller, elèctrics per l'acció i embolcalls preciosos pels pocs moments de tranquil·litat que la pel·lícula ens regala escadusserament.


Molt en particular, un tema ens ha tret sempre la son: Sunny's tune, la peça que presenta al personatge interpretat per la Ellen Barkin, una femme fatale absolutament magnètica i que, a nosaltres, ens va descobrir a aquest tros d'actriu que mai ha tingut prou oportunitats de demostrar la seva vàlua.


Encisadora i brillant, Johnny Handsome sempre ha estat entre les nostres bandes sonores preferides. Avui la volíem compartir amb vosaltres.

El gran fan de les bandes sonores que és el Daniel Muñoz Vera s'ha currat una llista de reproducció en la que ha inclòs més de 150 temes de pel·lícules de Hollywood. El resultat és un compendi espectacular de bandes sonores orquestrades que poden acompanyar-te durant varis dies, si ho vols.

Deixeu-me començar per aquí: La banda sonora de la pel·lícula britànica Withnail and I és una de les meves favorites de tots els temps. Sí, sí, per sobre de la de 'Psicosi' del Herrmann, per sobre de la de 'El cielo protector' del Ryuichi Sakamoto, la del 'Dràcula de Bram Stoker' del Wojciek Kilar o de les brillants recopilacions de temes solts de les pel·lícules del Wim Wenders.

I és que aquesta BSO del David Dundas i del Rick Wentworth és tota una delicadesa. Tot i que barrejades entre els diferents temes composats específicament per a la pel·lícula hi figuren fins a sis cançons (que es situen entre el rock més punyent del Jimi Hendrix o els Beatles i l'orquestra de ball dels anys 20 i 30 de la New Mayfair Dance Orchestra), la veritable essència d'aquesta banda sonora són els temes de la parella de compositors abans mencionats.

I és que els compositors s'allunyen de la orquestració tradicional i tot treballant amb instruments ben pop/rock, són capaços de dibuixar una atmosfera perfecta per a la pel·lícula. Evocativa, enganxosa, inspiradíssima, la banda sonora travessa els camps de les afores de Londres per acollir aquest parell de personatges a la recerca de si mateixos i la seva essència.

Deixeu-vos portar per les melodies captivadores de Withnail and I.

S'acosten els Oscars, i una de les categories a la que li parem més atenció, més enllà de les "grans", és la de millor banda sonora.

Aquí teniu l'ocasió d'escoltar la partitura d'un que no falla mai, el John Williams, amb la banda sonora de la pel·lícula The book thief, del Brian Percival.

Bertolucci, John Malkovich, Debra Winger, el desert, Vitorio Storaro, uns ulls molt blaus, un viatge... i la música del Ryuichi Sakamoto.
Quin magisteri que té el Sakamoto a l'hora d'evocar. Quina habilitat (innata?) per transportar-te a llocs tan remots com al desert marroquí. O com a l'interior d'una parella de New York que s'esberla, que està a punt de trencar-se, que busca una última oportunitat en l'aventura de viatjar a l'Àfrica. Fins a aquí és capaç el Sakamoto de transportar-nos.

Amb una tornada deliciosa com a leit motiv, amb la Royal Philharmonic Orchestra aclaparant-nos, Sakamoto ens arrossega irremissiblement cap al desert i deixa espai, cap al final del disc, per un trencament que arrodoneix el viatge. Els darrers set talls donen pas a uns quants temes populars (del Charles Trenet i del Lionel Hampton, un parell de peces tradicionals o de música rai, i a unes poques composicions del Richard Horowitz que, a diferència de Sakamoto, busca de manera més evident la mixtura ètnica en el plànol musical, incloent en els seus talls diversos càntics tribals marroquins, alguns d'ells gravats pel Paul Bowles, autor de la novel·la en la que es basa el film. Tot plegat, en aquesta darrera secció del disc, acaba fent efectiu el desplaçament, acaba -per dir-ho així- venent-te el bitllet en primera classe cap al Sàhara.

Que sí, que sí; que la música de l'escena de la dutxa potser ja està molt gastada. Que potser la tenim ja incorporada al nostre subconscient cultural i per això -només per això- ens fa una mica de ràbia. Però és que la banda sonora sencera de la pel·lícula Psicosi de l'Alfred Hitchcock és tan absolutament magistral... però tan... Fem la prova. Posa en marxa el reproductor i escolta'n el preludi mentre segueixes llegint.


És o no és absolutament captivadora? Doncs no és l'únic tall del disc que mereix la pena. Aquest preludi, així com algun altre tema de la banda sonora conté el leit motiv que va inevitablement lligat a les imatges de la Marion Crane conduint mentre la consciència l'atabala. Però és que la peça que es titula Temptation és una delícia. I també l'staccato de The search (que després es calma, per difuminar-se vaporosament). I tants d'altres.

I és que el Herrmann era un geni. Un absolut geni de les partitures cinematogràfiques. Particularment reconegut per les seves col·laboracions amb Hitchcock (aquesta mateixa Psicosi, però també Vértigo, Con la muerte en los talones, i un bon grapat més), de vegades s'oblida que compta en el seu currículum amb altres obres mestres musicals del cinema. Compte, que la llista us farà venir ganes de passar-vos el dia escoltant bandes sonores:
- Ciudadano Kane
- El fantasma i la Sra Muir
- Ultimàtum a la terra
- Simbad i la princesa
- El cabo del terror (i El cabo del miedo)
- Fahrenheit 451
- Taxi Driver

I aquestes només són algunes de les que us podríem recomanar, que la llista és llarga.

I ara, ja ens perdonareu, deixem d'escriure un moment, que hem sentit un soroll al bany...

Vagi per endavant que sóc molt fan d'aquesta banda sonora. Vull dir que se'm notarà, que se'm veurà el "plumero". Però és que no puc evitar sentir devoció per una banda sonora que representà el zenit de les seves composicions híbrides entre orquestra i sintetitzadors.

Al cap i a la fi, en l'època de la producció de Único Testigo (Witness, 1985, Peter Weir) el fill del Jarre, el Jean-Michel, gaudia d'un èxit sense precedents i competia amb el Vangelis i el Mike Oldfield per fer-se amb els números 1 de les llistes d'èxits electrònics i de discs més o menys new age i conceptuals. Així que es veu que algun dia el fill li va fer un tutorial al pare sobre la utilització dels sintetitzadors i el veterà compositor de bandes sonores mítiques com Doctor Zhivago (1965, David Lean) o Lawrence de Arabia (1962, David Lean) va veure-hi possibilitats.

El primer cop que va utilitzar instruments sintètics va ser per Firefox, el arma definitiva (Firefox, 1982, Clint Eastwood). Com que es veu que l'Eastwood no es refiava massa de la música que el Jarre li pogués composar, aquest últim va proposar-li fer una barreja. Faria dos scores en un. Una primera partitura amb sintetitzadors, molt dinàmica, per la primera part de la pel·lícula (fins al robatori de l'avió) i una segona més clàssica, orquestrada, per acabar d'arrodonir la banda sonora. L'experiment no tan sols va convèncer a l'Eastwood, sinó que el propi Jarre va continuar fent barreges similars en els anys posteriors.

I aquí és on arribem a Único Testigo. El Maurice Jarre confessaria posteriorment que aquesta banda sonora va ser una de les que li va generar més feina, doncs tot i que, en principi, els sintetitzadors estan per simplificar el treball, la complexitat de la partitura i la fusió amb l'orquestra li donaren molts maldecaps.

El resultat, però, és una banda sonora magnífica, a mig camí entre la tensió de la trama policíaca i l'etèria convivència de la comunitat Amish. Èpica a estones (el tema Building the barn per il·lustrar l'esforç col·lectiu de la comunitat per construir un paller) però també inquietant i amenaçadora, aquesta banda sonora encisa pel seu leit motiv recurrent (una de les marques de la casa del Jarre) amagada sota capes i capes de melodies complementàries.

Menys òbvia que la de Doctor Zhivago, Witness és una banda sonora exemplar, tant pel seu magisteri com per l'ús incomparable i perfectament homogeni d'instruments analògics i digitals.

Des de la seva 7ena edició, l'any 1935, els premis Oscar de l'Acadèmia del cinema nord-americana introduïren el guardó a la millor cançó original dins d'una pel·lícula. La famosa The continental, cantada pel Fred Astaire a La alegre divorciada (The gay divorcee, 1934. Mark Sandrich) va ser l'afortunaa aquella nit.
I des de llavors, 76 cançons més (comptant l'Skyfall de l'Adele d'enguany) han aconseguit aquest premi.

Avui us acostem una llista de reproducció de Spotify amb totes les guardonades per tal de que podeu revisar la història del cinema des del punt de vista musical.
A més, com que la ordenació és cronològicament inversa, podreu fer el curiós exercici del viatge en el temps musical, tornant enrere i descobrint com canvien les modes musicals i el cinema a mesura que tirem enrere i ens endinsem en el segle XX.
Només li falta, val a dir-ho, la darrera guanyadora, l'Skyfall de l'Adele (que encara no ha cedit els drets per posar el tema a Spotify), però imaginem que com que està tant sentida tampoc no es trobarà a faltar.

Gaudiu doncs d'aquest repàs musical de la història del cinema. I, ja de pas, podeu triar la vostra favorita.

Quan es va estrenar l'adaptació del Dràcula que el gran Coppola rodà l'any 1992, jo me'n vaig fer fan des del primer fotograma a l'últim. Era jove, encara no havia vist molt de cinema, però allò que veia i sentia a la sala del cinema (un cop i un altre, no sé quantes vegades vaig anar-la a veure) em tocava tots els sentits, em trasbalsava i em feia pensar que aquell era l'únic cinema possible, l'únic cinema admissible.

I sempre he pensat que la banda sonora del polonès Wojciech Kilar en tenia bona part de culpa. Vaig córrer a la meva botiga de música per gastar-me el que em demanessin per poder poder sentir, tantes vegades com volgués, aquella banda sonora estremidora i brutal que ressonava dins meu. Llavors no existia Internet, així que la única manera de poder sentir la música que t'agradava era comprar-la. Però sí, pels joves malpensats, en aquella època, tot i no existir encar Internet (us ho podeu creure?) sí que existia ja el format CD. L'he sentida, des de llavors, mil i un cops. I tot i que he acabat sentint moltes altres versions de bandes sonores de pel·lícules protagonitzades pel senyor de les tenebres, cap altra com aquesta ha quedat més incrustada en la meva memòria sonora.

La gran, la immensa majoria de bandes sonores que recopilen temes acostumen a ser unes castanyes absolutes. Molts cops no són més que excuses per fer caixa a costa de l'estrena de la pel·lícula. Els productors desplacen les composicions instrumentals incidentals dels compositors per donar cabuda a temes, sovint pop i rock, que després col·locaran en un CD i, apa, a vendre-les com a xurros.
Però n'hi ha unes poques, una veritable minoria d'aquestes bandes sonores "recopilatòries" que realment copsen l'essència de la pel·lícula. I la d'Algo para recordar (Sleepless in Seattle, 1993, Nora Ephron) és una d'aquestes.

Els integrants ja són d'impressió: Louis Armstrong, Nat king Cole, Harry Connick, Jr., Carly Simon, Joe Cocker, Céline Dion, Jimmy Durante, Dr. John, Rickie Lee Jones...
Amb una flaire elegant, però sense deixar de banda algunes peces rock com el Bye, bye, blackbird del Cocker o el Stand by your man de la Tammy Wynette, la banda sonora acaba transportant-te a aquella essència clàssica que té la pel·lícula, adaptant el clàssic Tú y yo (An affair to remember, que el Leo McCarey rodà dos cops, al 1939 i al 1957). Té estil, té classe, t'eleva, que és el que hauria de fer tota banda sonora.

Però el millor és que, curiosament, algunes de les cançons són, en realitat, versions alternatives de peces molt conegudes. Així, per contres de tenir la versió instrumental del As time goes by del Herman Hupfeld, ens trobem amb la peculiar adaptació del còmic Jimmy Durante, fantàsticament orquestada i interpretada a batzegades amb el seu peculiar estil. O tenim al gran Dr. John i a la Rickie Lee Jones, interpretant una rendició del Makin' Whoopee originalment interpretada per l'Eddie Cantor (però reversionada mil vegades, del Sinatra a la Fitzgerald, passant per la Doris Day o, fins i tot, la Michelle Pfeiffer a Los fabulosos Baker Boys).

Alguns dels moments més brillants del disc són l'excelsa interpretació que el Nat King Cole (ara sí, ell mateix) fa del clàssic Stardust (una peça extremadament difícil de cantar i que en la seva veu es converteix en una joia atemporal), o la fantàstica, alegra i joiosa A wink and a smile que composa el Harry Connick, Jr. a quatre mans amb el Marc Shaiman.

Llàstima que, ja molt en la línia més comercial, els productors introdueixin una més que dubtosa versió edulcorada d'una peça ja de per sí molt ensucrada com és el When I fall in love, que en mans del Nat King Cole sonava carnosa i sincera, i aquí potser grinyola una mica en les veus de la Céline Dion i del Clive Griffin, en un d'aquells duets R'nB tan prescindibles dels 90 (potser l'únic tall del disc que, personalment, esborraria i que, en estar l'últim, poques vegades escolto).

En definitiva, un delit per les orelles i els sentits, una d'aquelles bandes sonores que, tot i ser un poupourrí de cançons sembla tenir una unitat sonora i es percep com un tot molt ben empaquetat.

Bellíssimes les partitures nominades aquest any als Oscars. Aquí podeu escoltar-les totes (a excepció de la d'Anna Karenina del Dario Marianelli, que encara no està disponible a Spotify) per tal d'anar fent les travesses. Ja ens direu quina preferiu.