"Les històries de la mitologia grega formaven part de la tradició oral. Moltes no van ser mai transcrites i, al llarg dels anys, algunes es van perdre. Aquesta és una d'aquelles històries."

Així comença aquesta sèrie èpica que beu de la cosmogonia grega per narrar un conflicte entre dues faccions de les divinitats del mont Olimp, provocat per l'amor de Zeus per a una mortal i pels dos fills nascuts d'aquesta relació.

La productora Powerhouse, responsable de treballs d'animació prou populars com Castlevania, desplega un generós planter de personatges mitològics que s'enfronten per retenir el poder diví sobre els monstres titànics als quals ja van derrotar en primera instància en els episodis de la gigantomàquia grega i que ara, sota un nou comandament, semblen renéixer i amenacen amb desballestar el poder dels déus de l'Olimp.

Els germans Parlapanides no renuncien al respecte pels mites i, a pesar d'haver-los de casar amb històries noves i fantasioses, s'asseguren de no cometre imprudències o d'atrevir-se a proposar alteracions importants a la tradició que ens ha arribat i que s'ha establert com a canònica. I, a pesar que això els honora, qui us escriu troba que potser ha estat una oportunitat perduda per exercir una mica de revisionisme en clau actual. Però no. M'explico amb un exemple.

El desencadenant de la història és, com dèiem, l'amor que Zeus sent per una mortal casada. Com és habitual en Zeus, no té cap recança en baixar del mont Olimp per seduir-la i tenir-hi relacions (en general, Zeus solia violar a aquestes dones de les que "s'enamorava", però aquí, per descomptat, el seu amor és correspost). Hera, l'esposa de Zeus, ho descobreix, i la seva gelosia la porta a voler-se'n venjar. En l'escena en què el confronta, els guionistes encerten, en primera instància, a fer que l'Hera l'acusi de tot allò que sabem de Zeus: que és un adúlter reincident, que és el primer en saltar-se les lleis que ell mateix exigeix complir als altres, que és injust, que és un bully descarat que fa ús del seu poder de manera capriciosa i egoista. Bé, Hera; bé, guionistes. Però acte seguit, els mateixos guionistes converteixen a l'Hera en la malvada de la història, amb un dibuix que segueix els estilemes clàssics de la representació del mal en pantalla i en animació, el seu personatge es torna implacable i la seva venjança (totalment justificada, cal recordar que el seu marit li ha estat infidel) desproporcionada i cruel.

Malament, guionistes. Malament. Oportunitat perduda.

En tot cas, és cert que hi ha un cert esforç en no blanquejar del tot a Zeus. Perquè sí, se'l blanqueja. Però hi ha pecats que ha comès que no són perdonats ni minimitzats, i el seu desenllaç, per molt que èpic, no deixa de ser just.

De fet, però, el protagonista no és Zeus, sinó Heron, un dels seus dos fills amb la mortal, heroi a contracor (més habitual de la tradició romana que no pas de la grega, amb Enees com a principal representant d'aquesta figura que s'ha estès en la nostra cultura occidental fins als nostres dies: des de Frodo fins a Potter, passant pels Skywalker, Buffy, Shinji Ikari, Daenerys Targaryen i tants altres). El seu desenvolupament com a heroi decisiu i la relació amb el seu pare diví i el seu germà bastiran l'esquelet narratiu de la sèrie.

Al llarg dels vuit capítols d'aquesta primera temporada (ja han signat una segona i pretenen fer-ne quatre), les baralles i els conflictes es succeeixen, regalant-nos algunes escenes de lluites molt entretingudes i originals, per acabar amb un episodi final èpic que ens aboca a una batalla extraordinària i espectacular entre éssers superpoderosos.

Dibuixada a mà i amb poc ajut de l'ordinador, la productora Powerhouse insisteix en aquest estil més clàssic, per bé que en el camí es deixa el rigor perfeccionista en l'animació (molt abrupta) i ens castiga amb unes expressions molt hieràtiques que no ajuden gens a empatitzar amb els personatges. Però el resultat, en qualsevol cas, és una notable sèrie d'animació que reivindica la tradició helènica barrejant-la amb trops ben actuals (ens ha recordat molt a la magnífica Alexander Senki, producció de la Madhouse sota la batuta de Peter Cheung que recreava, en mode fantasiós, les aventures d'Alexandre el Gran). 

Als aficionats a la mitologia grega els fascinarà la seva simple existència així com el poder contemplar com aquests artistes han imaginat ja no només els personatges sinó indrets com l'Hades o el mont olimp; i als no iniciats els permetrà començar-se a familiaritzar amb el reguitzell de personatges mítics que la tradició ens ha regalat.

Poc a poc, la ficció (cinematogràfica i televisiva) va atrevint-se a enfrontar-se al món post-metoo. Però poques, fins avui, tan directes, valents i brillants com aquesta Podría destruirte que ha confeccionat la Michaela Coel, dramaturga, actriu, monologuista i cantant. 

Directa perquè la Coel no s'està per romanços i va directe al gra des del primer episodi: la facilitat amb què els voltors violadors poden capturar les seves preses és alarmant, a la vista de tothom, a plena llum del dia o dels neons d'atapeïdes discoteques. Valenta perquè no només s'atansa al tema de les violacions sinó que explora els seus marges a través de protagonistes la innocència dels quals aquí els impedeix veure clar, els impedeix reaccionar: el sacseig és massa violent. 

I brillant, sí, absolutament brillant, perquè la manera en què Coel explica la història (i com la remata) ens remet a aquests temps particulars en què sabem que tenim un problema greu i enquistat i encara no sabem com reaccionar de manera suficientment radical i decidida com per eradicar-ne les arrels. Nosaltres també estem massa corpresos per una realitat amb què hem conviscut massa temps sense ser-ne conscients (quan no mirant cap a una altra banda).

Els tres protagonistes de Podría destruirte han d'enfrontar-se a sí mateixos per poder encarar-se, després, amb el monstre; necessiten fer net, tabula rasa, revisar els fons d'armari. Potser tots nosaltres també hem de fer, en realitat, el mateix, si és que de debò volem desfer-nos d'aquesta intolerable xacra que ja fa massa temps que ens està destruint.

Tots hem patit, en algun moment o un altre, un cert cosmopolitisme pop, aquell comportament que mira fora de la cultura local per buscar un cert elitisme, una certa distinció en productes forans que, pel sol fet de ser-ho, se suposa que tenen més caché, més prestigi. Una de les direccions en què la ficció televisiva ens ha fet mirar ha estat el nord d'Europa (tendència que es recolza, indubtablement, en l'onada inicial de narrativa criminal nòrdica): de Forbrydelsen a Bron/Broen, passant per Borgen o Lilyhammer, les sèries noruegues, sueques o daneses han anat trobant un lloc en la nostra graella.

A pesar que ja fa uns quants anys de les primeres importacions de ficció nòrdica, encara perdura una certa fascinació per aquesta, i per això ens segueixen arribant productes com Bedrag. El problema, que tots els elements de sorpresa ja han desaparegut completament. La fredor, la cruesa, la parsimònia ja no són ingredients tan seductors, i a l'espectador avesat li cal alguna cosa més que completi la recepta narrativa.

Bedrag, una història de corrupció al voltant de les energies renovables arrenca interessant, barrejant temàtiques empresarials, financeres, mafioses sobre un llenç procedimental i policial. Però per una banda els personatges estan dibuixats de manera tan matussera, els seus drames familiars estan explicats amb tan poca convicció, i per l'altra la trama més detectivesca sembla tan escrita amb tiralínies, regurgitant trops i patrons molt remollits, que el visionat es torna pesat i a estones exasperant.

No dubtem que pugui agradar als poc assidus al gènere, però comparat amb altres joies de la ficció televisiva nòrdica Bedrag (si més no la seva primera temporada, l'única de les tres que té que hem vist) navega esmaperduda per territoris ja explorats.

Doble llàstima, la de Startup. Primer per no haver tingut una mica més de ressò. I segon (derivat del primer), per no haver estat renovada per a una quarta temporada que permetés seguir expandint el seu univers o bé tancar-la com cal.

La Chris, en veure al Dick amb el seu posat de cowboy seductor (barret blanc d'ala ampla, texans ajustats, caminar cadenciós marcat per un rítmic sacsejar d'espatlles, això és quan no va a cavall), amb la seva mirada gèlida i perdona-vides, amb la legitimació empoderada a còpia de rebre elogis per part de tothom, s'hi obsessiona, s'hi veu atreta com arna cap a la llum, fins i tot quan aquest, fent honor al seu nom polisèmic, es comporta com un autèntic "dick" menyspreant la seva obra i la de totes les dones de la història de l'art. I qui diu "atreta" diu "obsessionada". 

A pesar que és lamentable que una actriu com la Reese Witherspoon hagi de buscar-se ella mateixa la vida en el món de l'audiovisual, l'esforç que aquesta trista realitat li ha obligat a fer ens està donant algunes de les peces més interessants del cinema i de la televisió contemporània: Perdida (Gone girl, 2014), Alma salvaje (Wild, 2014), Big little lies (2017).

Calen dones creant, perquè si no, la visió del món que l'audiovisual ens dóna és, necessàriament, esbiaixada. Com ella mateixa reclamava tot acceptant un premi, ja n'hi ha prou de personatges femenins que en algun moment de la pel·lícula sempre criden allò de "i ara què farem?!?!", terroritzades i esperant que al protagonista mascle se li acudeixi alguna brillant idea que salvi la situació.


I calen dones creant perquè, si no, ningú no explicaria segons quines històries. Com aquesta de Little fires everywhere, una valenta minisèrie que no té por de mullar-se fins al coll al respecte de la maternitat. No és aquesta maternitat, però, la vista per la masculinitat, aquella que és restrictiva i inevitable, indiscutiblement lligada a la dona com a aparent única meta en la vida.

L'adaptació d'un llibre de la Celeste Ng enfronta, literalment, dues mares: d'una banda, l'Elena Richardson (impressionant, com sempre, Reese Witherspoon), mare de quatre, esposa perfecta que ha renunciat a la seva prometedora carrera de periodisme, de família rica i de raça blanca, que té una vida planificada mil·limètricament i de la que no es desvia ni per un instant; i de l'altra, la Mia, artista, mare de la Pearl, amb qui es desplaça cada poc temps d'un lloc un altre per atacar diferents projectes artístics, el seu equipatge és lleuger, no hi ha cap espòs a la vista, sobreviuen amb lo just i són de raça negra.


Explorant l'enorme pes que la maternitat aboca sobre les dones, Little fires everywhere encerta a barrejar la trama de manera enginyosa i a anar atiant un incendi anunciat mentre és capaç de treballar amb conceptes com la culpa, la identitat, el racisme, l'adolescència o l'adopció. Valenta i agosarada, no defuig passejar per les vores, burxar allà on fa mal i, més enllà d'algunes decisions un tant increïbles per part d'alguns personatges, presentar-nos un seguit d'ànimes que busquen el seu lloc en un món massa prefabricat, massa planificat, massa ple d'expectatives i secrets.


I ara, un petit exemple de la diferència que suposa que una sèrie l'hagi escrita un home o una dona. A Little fires everywhere una dona xinesa, immigrant il·legal, ens explica que està enfonsada perquè va abandonar la seva filla petita a la porta de l'estació de bombers més propera. Qualsevol altra sèrie o pel·lícula ho hagués deixat aquí: mala mare abandona al seu fill però se'n penedeix perquè "està mal fet". En canvi, aquí la seva explicació ve rematada amb un flashback de no més de dos minuts en què veiem el patiment inaguantable que mare i filla aguantaven (fam, set, fred) i que va impel·lir a la mare, en veure patir tant a la seva filla, a buscar una solució tan dràstica. No es tracta ja, doncs, d'una mare histèrica i egoista que abandona el seu nadó per adonar-se més endavant de l'error sinó d'una mare abnegada disposada al sacrifici més gran per donar-li una oportunitat a l'infant. Només cal això: un flashback de dos minuts. Bé, també cal tenir ganes d'explicar-ho, sensibilitat.


Un pot gaudir enormement d'aquesta sèrie per la seva temàtica o per la manera atrevida en què la serveix (el guió és de la Liz Tigelaar, guionista de sèries ben conegudes com Once upon a time, Revenge, Bates Motel, Casual o Nashville, i la direcció corre a càrrec de la recentment desapareguda Lynn Shelton, directora de cinema però també de TV, com a The Good Place, GLOW, New Girl, Mad Men), però també pel seu entramat narratiu perfectament lligat, o, en última instància, pel recital interpretatiu sobretot de les dues protagonistes, entestades en deixar-s'hi la pell a cada escena com si fos l'última.

Una altra producció duta a terme majoritàriament per dones en les funcions més destacades (100% de productores, per exemple, però també de guionistes) que no només ens fa sentir altres veus, sinó que ens regala una minisèrie notable al voltant d'un tema massa sovint simplificat quan no, directament, menyspreat.

Quan parlem de les sèries més importants de la història de la TV solem pensar en 'El ala oeste de la Casa blanca', en 'The Wire', en 'Lost'. Aquestes sèries, indubtablement, van ser palanques de canvi importants per a la ficció televisiva. Però la sèrie de la que us volem parlar avui, de fet, no va canviar la TV sinó... el món de l'art.

El John Berger, crític d'art, ja feia un temps que li donava voltes a la seva teoria sobre com l'art s'havia construït sobre uns pilars molt classistes. I va voler donar a conèixer la seva teoria però no escrivint un assaig acadèmic, sinó fent-ho... per TV. Perquè la seva idea, precisament, era trencar el classisme, les separacions entre alta i baixa cultura i, per tant, volia explicar-li a tothom, a la gent, no només als acadèmics. Quin mitjà millor que la TV, doncs.


I en 4 capítols molt intensos i pedagògics, va formular la seva teoria. El seu estil era EXTREMADAMENT pedagògic, a pesar d'estar parlant de coses que la gent tenia per "elevades". Penseu que estem parlant de l'any 1972!!!

Perquè us feu una idea del seu estil, era l'origen de presentadors de l'estil del Ramon Gener del This is art o Òpera en texans, o del Marcel Gorgori del Nit d'arts. Molt pedagògic, trencant barreres, fent-ho tot molt accessible. El John Berger es passeja pels museus més importants, mira els quadres, te'ls fa mirar atentament, et proposa jocs mentals enginyosos per descobrir-te allò que potser sospites però mai has sabut verbalitzar.


No busca convertir-te en un expert en art. No busca millorar el teu gust per la pintura o l'escultura. El que el John Berger pretén és desballestar completament la manera en que ens han dit sempre que s'havia de mirar l'art. Pretén traure'ns qualsevol complex que puguem tenir al respecte de l'experiència de posar-se davant d'un quadre, mostrant-nos que el gust no existeix més enllà de nosaltres mateixos, i que ningú ens ha de dictar si una determinada obra ens ha d'agradar o no.

Els quatre episodis estan disponibles en línia:

EP1: https://youtu.be/0pDE4VX_9Kk
EP2: https://youtu.be/KhtWM8HFv20
EP3: https://youtu.be/Z7wi8jd7aC4
EP4: https://youtu.be/5jTUebm73IY

Un cop emesa la minisèrie, el Berger, amb l'ajut d'altres autors, va acabar transportant el contingut a format de llibre. A casa nostra ho va editar Gustavo Gili.

De debò, si voleu veure un tros de història del món de la Història de l'art recent, heu de veure aquesta minisèrie, perquè encara avui en dia es senten moltes veus que pretenen imposar el seu gust com a canònic, com el "bon gust; encara hi ha molta gent a la que l'art li fa una certa por o respecte; encara hi ha qui creu que hi ha una alta cultura i una baixa cultura.

No deixa de ser un fet sorprenent que una sèrie documental d'esports centrada en un equip i un jugador pretèrits sigui la gran revelació serièfila de la temporada. (Hores d'ara, The last dance supera a Ciudadano Kane en les valoracions de Filmaffinity). I el cert és que els deu capítols de que es composa (i que Netflix, a diferència del que és habitual, ha anat alliberant setmanalment, dos capítols per setmana) són capaços, de manera molt visual, de narrar una trajectòria esportiva impecable i, probablement, inigualable: la dels Bulls de Chicago i el Michael Jordan.

Ho fa molt hàbilment, creuant dues línies temporals (la de la darrera temporada de l'equip, enfrontant-se al repte d'aconseguir el seu sisè campionat davant d'un inevitable canvi de cicle, del cansament i de la saturació acumulada, i la dels inicis de l'espectacular i triomfant progressió), i així bascula entre un present difícil i un passat que ens ha d'ajudar a entendre com han arribat i, sobretot, qui són, aquesta gent. Hàbil, força hàbil.


The last dance, a més, compta amb l'avantatge de retratar un moment de la història on la televisió era omnipresent (a la pista, és clar, però també als vestuaris, als autobusos, als hotels de concentració), i en un sector, l'esportiu, on la passió també facilita la gravació i conservació d'imatges. Per dir-ho d'una altra manera, a The last dance no li fa falta en cap moment recórrer a les habituals "reconstruccions dels fets", a gràfiques més o menys enginyoses o a animacions llampants. Tot està gravat.

I, és clar, aquest tros de la història del triomf d'un equip irrepetible ha induït als fans (i a alguns no tan fans) a voler recuperar, amb la nostàlgia com a benzina, un moment mític. L'auge (sense caiguda) d'uns guanyadors.

Hehir, el director (ja molt avesat no només en documentals, sinó en documentals esportius), juga totes les cartes de que disposa i fins i tot en llença alguna més per atiar el foc. La mateixa història es podria haver explicat amb la meitat d'episodis de no ser per les constants trampes narratives que s'empesca (personatges aparentment malvats, situacions crítiques, lesions d'última hora, etc.) i que generen mini-trames intermèdies que ajuden a tirar avall hores de metratge de jugades magnífiques, esmaixades, celebracions, etc.

El documental funciona, i tant que sí.


Ara bé, altra cosa és el producte que aquí se'ns ofereix, que no passa de ser una barreja de nostàlgia esportiva amb una lloa quasi immaculada a l'heroi que sembla l'únic responsable de tot. Ell va estirar de l'equip, ell va desobeir l'entrenador quan calia, ell va fer bullying als seus companys de manera grollera i excessiva, ell va assumir tota la responsabilitat... i ell, és clar —pobret— porta la càrrega d'haver-ho hagut de fer, de veure-s'hi forçat perquè la seva condició de guanyador l'impel·lia. Un altre cop ens l'estan colant: l'heroi nord-americà és un one-man-band (que no una one-woman-band), no és col·lectiu, és individual. És lloat per saltar-se les normes, contradir l'autoritat, abusar dels seus companys amb l'excusa de traure el millor d'ells, fer-se el fatxenda davant les victòries i culpar als demés en les derrotes. És, per dir-ho així, el pitjor dels herois possible.

Queda la incògnita, doncs, de si és possible un altre tipus de lideratge quan es lluita per ser l'elit, per ser l'absolut millor de tots els temps. Potser no. Però les crítiques a aquest model, que n'hi ha en el documental, no són suficients i totes, absolutament totes, acaben en el mateix lloc: era necessari. Era un bully, però era el nostre bully, era el preu a pagar per la glòria, per guanyar (però per guanyar campionats, que tampoc no van guanyar un Nobel, no sé si m'explico), per triomfar, per ser lloats, recordats, per ser mítics i formar part de la història.

Així de febles som, alguns/els humans, éssers fàustics sempre disposats a vendre's al diable per aconseguir allò que creiem que és més important.

La ficció televisiva (com tots els mitjans de massa) té una certa tendència a simplificar, a llimar les arestes de qualsevol malaltia, síndrome o condició, quan no a convertir-les en meres anècdotes o, fins i tot, a usar-les com a disparadors de gags i de comedietes barroeres.

No és el cas —repetim: no és el cas— de Pure, una sèrie britànica de sis capítols (i una sola temporada, de moment) al voltant d'una jove, la Marnie, constantment bombardejada per persistents pensaments obscens que l'assalten en qualsevol moment i que, evidentment, li impedeixen desenvolupar-se amb comoditat en societat. La Marnie s'imagina de tot i amb tothom, tot li suggereix pensaments pertorbadors de caire sexual. I ella intenta dissimular-ho, mentre es pregunta sobre la seva sexualitat i dubta de la seva integritat mental.


Aquest trastorn l'empeny a fugir del seu poble i buscar refugi, solucions i, de pas, a ella mateixa, a Londres. I la sèrie segueix, justament, aquesta fugida endavant de la Marnie, a la recerca d'una cura, d'una estabilitat mental.

Recolzada sobre una protagonista en un estat de gràcia constant (la quasi debutant Charly Clive) i en un to que barreja a la perfecció una certa lleugeresa de comèdia i un rerefons dramàtic, Pure és capaç d'alertar-nos sobre el que significa patir un trastorn mental i entendre als que els pateixen, però també busca fer-nos partícips de la dificultat d'encaixar, de ser un mateix i acceptar-se com a tal, de fer-se un lloc en un espai i no sentir com si fóssim una peça perduda d'un trencaclosques diferent.


Allunyant-se de trames i de trops gastats, sabent injectar alhora respecte i esperança, aquesta adaptació d'un llibre autobiogràfic de la Rose Cartwright funciona perquè és, fonamentalment, respectuosa, tant amb qui pateix qualsevol tipus de trastorn mental com amb l'espectador, creient-lo capaç d'entomar un tema difícil sense escatimar-ne detalls ni convertir-lo en una banalitat televisiva.

Les propostes d'Amazon Studios (la productora de continguts propis d'Amazon) han confeccionat, en el seu poc temps de vida, un ventall de ficció seriada prou interessant, sovint orientada a la dramèdia que li ha donat molts rèdits (tant en format curt a l'estil de Transparent, Mozart in the jungle, com en format llarg a l'estil de The marvelous Mrs. Maisel). També ha provat altres gèneres, com el de la ciència ficció, ja sigui de superherois (la magnífica The boys) o de distopies (la fallida The man in the high castle o la semi-antologia Tales from the loop).

Per això un pot atansar-se a Upload amb certes expectatives. Un futur en què la tecnologia permet "pujar" a les persones a un espai virtual paradisíac i luxós sembla una premissa interessant. I ho és, perquè hi ha un esforç enorme a l'hora d'imaginar com podria ser aquest futur no massa llunyà on les marques més poderoses del món d'avui han estat comprades per altres, tot té un preu (fins i tot pensar) i ser feliç depèn, fonamentalment, dels diners de què disposis.


El problema? Que els guionistes han dedicat tot el seu esforç en, justament, imaginar aquest món futur/virtual, i han oblidat posar-se una estona més a treballar les trames i els personatges. Perquè el que li passi al Nathan en el seu periple post mortem o a la Nora (la seva "operadora" en el món real) ens acaba sent igual. Perquè el suposadament interessant whodunit del principi es dilueix, reapareix i torna a desaparèixer intermitentment. Perquè les trames avancen a cop de casualitat. Perquè cap dels secundaris aporta res més que somriures precaris.

Les curiositats del món virtual són, val a dir-ho, MOLT apreciables i enginyoses. El Greg Daniels, creador entre d'altres de les magnífiques The Office (versió EUA) i Parks and recreations hi ha posat molt de talent, aquí. Però els tocs de comèdia no funcionen (potser aquí hi faltava algú amb el talent de l'Steve Carrell o l'Amy Poehler), les trames de misteri encara menys i la sèrie no passa de ser un entreteniment que un es pot empassar perquè els seus capítols no duren més de vint minuts.

Una de les més refrescants entrades en la graella televisiva d'aquest estrany i casolà 2020 ha estat aquesta comèdia musical de nom llarg i temporada curta (12 capítols). La premissa és de bojos: La Zoey descobreix que té el poder d'escoltar els pensaments més íntims de la gent en format de cançons pop. I així, la Zoey escolta a la gent dir una cosa però pensar-ne i cantar-ne una altra.

Les premisses boges corren el risc de quedar-se en l'anècdota, en la curiositat que fa que el públic s'atansi als seus primers capítols per abandonar després. Però no és el cas de Zoey's extraordinary playlist. I no ho és perquè és prou hàbil per:
a) Anar renovant, matisant i pervertint el seu truc inicial.
b) No insistir-hi massa, no omplir el metratge de números musicals.
c) Obrir altres vies de comèdia.
d) I, finalment —i element definitiu que converteix la sèrie en quelcom més que un mer entreteniment—, obrir altres vies dramàtiques.


L'enginy, per tant, no s'atura; i així, la sorpresa inicial es manté, perdura, es conserva força intacta. És veritat que les situacions de conflicte entre els personatges estan basades en clixés, però de quina altra forma es podria fer evolucionar uns personatges que pensen en clau de cançó pop?

I la sèrie, de fet, resulta perquè no pretén altra cosa que entretenir, fer passar l'estona a un espectador que es deixarà emportar per les interrupcions cantades i coreografiades per un repartiment molt dotat. La Jane Levy, protagonista absoluta, esdevé, immediatament, un personatge estimable, i sobre ella recau la totalitat de la càrrega comèdica i dramàtica, per bé que està envoltada d'actors i actrius ben capaços com la Mary Steenburgen, el Peter Gallager o la Lauren Graham.


Però el que ha fet que Zoey's esdevingués una de les sèries del moment ha estat l'habilitat per transitar de la comèdia al drama amb fluidesa, rematant la temporada amb un dotzè capítol inspiradíssim que des de ja mateix es converteix en un dels talla-venes oficials de la televisió recent. Si us hi atanseu, aneu advertits: sense buscar la llàgrima fàcil (com potser sí s'ha fet en altres episodis) els últims 15 minuts són un pla seqüència musical que et desballesta i destrossa per dins.

Algú pot argumentar que aquesta sèrie no és altra cosa que un divertiment curiós. I sí, potser ho és. Però si ho és, és el millor divertiment curiós que hem vist en molt de temps.