The Cove (2010) - Louie Psihoyos

1 comentari
Encara trasbalsat, m'atanso a l'antic espigó del port de Barcelona per intentar posar sobre el paper alguna cosa semblant a una ressenya sobre un documental colpidor que no ha de passar desapercebut per les cartelleres.
Des de la quasi insuportable (però magnífica) Fast Food Nation de Richard Linklater que un film no mostrava amb la cruesa necessària (és a dir la real, no la inventada ni exagerada) la matança turmentadora de milers d'animals. Però on en Linklater aprofitava la ficció per colpir, en aquesta The Cove, Louie Psihoyos utilitza material filmat per a ell mateix i el seu equip en una amagada cala de la preciosa Taiji al Japó.
No deixa de ser curiós però que Linklater contés en el seu film una història sobre el penediment d'un cap de màrqueting d'una empresa de restaurants de fast food i Psihoyos utilitzi com a fil conductor la figura del Richard O'Barrie, l'home encarregat de capturar les cinc femelles que havien de donar vida al mite televisiu que fou Flipper i que, ara, penedit del que va fer i de la dofímania que va generar, vulgui redimir-se a través de la denúncia i de la intervenció activista.

I encara un altre punt en comú entre ambdues cintes. En Linklater filmava escenes reals a les empreses càrniques i a les plantes de producció, així que, probablement, no estiguin tan lluny l'una de l'altra aquestes dues denúncies dels despropòsits humans quan es barregen animals, alimentació i diners.

Rodada com si d'una mena de thriller es tractés, amb els seus bons i dolents, jugant als espies amb càmeres militars, infraroges, ocultes, propiciant contínuament clímax narratius contrapuntejats amb escenes més abocades a la conscienciació, emprant una banda sonora que ben bé podria musicar Ocean's Eleven o The Italian Job, la proposta funciona pel ritme però també per la proximitat dels implicats, per la filmació directa de les aberracions i per no voler -o no ser capaç- de buscar-li els tres peus al gat.

Un al·legat punyent i directe, que colpeja en repetides ocasions -fins al darrer fotograma, no val a fugir del cinema abans de que s'encenguin els llums-, no sempre amb imatges, sovint amb testimonis i que sembla comprendre que l'espectador necessita ser bufetejat per despertar del seu estat letàrgic i prendre mesures que vagin més enllà d'apuntar-se a un grup de Facebook o compadir-se dels pobres animals mentre compra irresponsablement al supermercat.

Feia molt de temps que no plorava tant i tan a disgust en un cinema, i el tràngol, per difícil, no deixa de ser necessari, i demostra que el cinema encara té molt a dir en clau de denúncia, per lo massiu del seu abast però, sobretot, per la insondable capacitat de colpir-nos irremissiblement i sense clemència.

Le genou de Claire (1970) - Eric Rohmer

Cap comentari
En el cinquè dels seus contes morals, Rohmer proposa un punt de partida interessant que desenvolupa a la perfecció extraient-ne tot el suc amb la seva enginyosa habilitat per convertir un escenari aparentment innocu en un escenari per on desfilen enginyoses converses sobre l'amor, el desig, el pudor i la obsessió.
Una escriptora, Aurora, li confessa al seu amic Jerôme, un home d'uns quaranta anys amb la vida resolta i a un mes vista de casar-se, que vol escriure una novel·la sobre un home de les seves característiques que s'obsessiona amb una joveneta de quinze anys, però que no sap com acabar-la i li demana que sigui el seu conillet d'indies i que intenti imbuir-se del protagonista i s'apropi a una joveneta que estiueja al mateix indret.

La trama es desenvolupa com si fos el diari de l'escriptora, en la que, dia a dia, es van separant les observacions, ja sigui de les converses amb l'home, ja sigui de les experiències i encontre del mateix amb la jove. Però aquesta mateixa trama es complica amb l'aparició de la Claire, una esvelta joveneta el genoll de la qual se li apareix a en Jerôme com una preciositat i cau presa del desig i l'obsessió.

Delicada però sense excessos visuals, tendra però gens complaent, amagant més del que s'explica, Rohmer disposa uns pocs elements amb els que juga a la perfecció per filmar una delícia de pel·lícula que convida a les tertúlies posteriors i als debats sobre les veritables intencions i sentiments dels personatges.


Cap comentari :

Les meves sèries de TV favorites recents

2 comentaris
La meva amiga Patri Ramírez m'ha demanat una recomanació de sèries (ara que s'ha acabat L O S T ) i li he acabat fent un compendi (no podia parar!) de les meves favorites dels darrers temps. No estan totes les que són però per mi sí que són totes les que estan, així que aquí us deixo la llista per si a algú més li pot venir de gust de provar-ne alguna. Que aprofiti!

Humor anglès:
- Black Books (una comèdia de situació amb uns personatges moooolt bons al voltant d'una llibreria atrotinada de Londres)
- Little Britain (com si els Cruz Y Raya fessin un programa a Anglaterra però amb desfase total. Provocadora i políticament incorrecta)
- The IT Crowd (una sitcom al voltant d'un departament d'informàtica d'una gran empresa amb dos nerds brutals i una jefa que no en té ni idea d'informàtica. Realment la millor sèrie de comèdia que he vist en molt de temps)
- The Office (se'n va fer un remake americà molt inferior, però aquesta original sèrie al voltant d'un jefecillo lamentable en una oficina d'una mitjana empresa paperera anglesa és absolutament fantàstica. Els personatges principals són entranyables, els gags són memorables i el personatge del David Brent un dels mites de la televisió recent)

Humor yanki:
- How I Met Your Mother (imita a Friends sense aconseguir ser tan divertida però amb uns guions molt ben lligats i amb un personatge, el Barney Stinson, que ja forma part de la història dels grans personatges televisius)
- The Big Bang Theory (una sitcom al voltant d'uns nerds científics amb dificultats per comunicar-se amb els demés i una veina "de buen ver" que els hi trastoca les vides. El personatge del Sheldon Cooper és també mític)
- Arrested Development (les peripècies d'una familia adinerada amb molts problemes interns. Una ed les poques comèdies capaç de fer-te riure sense necessitar riures enllaunats)

Drama yanki:
- Mad Men (la millor sèrie "seriosa" del moment. Uns guions esplèndids, uns personatges molt més ben dibuixats que de costum, sense bons ni dolents, i un retrat fidedigne de la societat masclista contemporània analitzant la dels 60 als USA. Passa a una agència de publicitat on preparen campanyes per marques conegudes com Menkens, Lucky Strike, Clearasil, Playtex, etc.)
- El Ala Oeste de la Casa Blanca (un mite de la televisió moderna, basada, fonamentalment, en uns guions molt densos i amb un ventall de personatges impressionant. Molt didàctica, entretinguda i emocionant)

Drama europeu:
- Fanny y Alexander (rodada originàriament com una sèrie de quatre capítols, Ingmar Bergman la va retallar per fer-ne una versió estrenable en cinemes. Si la peli era fantàstica, la sèrie, que dibuixa els personatges amb més calma, és absolutament deliciosa)

Intriga:
Dexter (una de les millors sèries que he vist en els darrers anys. Va d'un paio amb problemes psicològics xungos que fa de poli de dia i d'assessí despiatat de nit. Evita els tòpics i fa un retrat molt interessant dels personatges i del que els mou. A més és una de les poques sèries actuals que no enganya a ningú ni s'allarga quan no toca, cada temporada és autoconclusiva i no t'intenta deixar "en vilo" fins la propera)
- Prison Break (a partir de la tercera es va torçar completament, però les dues primeres són tot un exemple de guions perfectament filats amb unes trames d'alta tensió i una història que et sorprèn a cada gir)

Terror:
- Dead Set (poques sèries hi han de terror, però la BBC va apostar fort per aquesta en la que explica una mena d'apocalipsi zombi que es produeix a Anglaterra i els únics que, en principi, semblen quedar-ne al marge, són els concursants del Big Brother. Rodada amb molta mala llet, ironia i un índex gore mai vist a la tele, per a mi és una de les grans sèries dels darrers anys.

Anime:
- Death Note (És millor que llegeixis el manga, però si no pots o no et ve de gust, veure el seu anime està realment bé. És una lluita d'ingeni entre dues persones superintel·ligents que intenten caçar-se l'un a l'altre. Un dels personatges rep un diari amb poders en el qual si s'escriu el nom d'una persona aquesta mor en el termini de cinc minuts. Per descomptat, una arma tan poderosa pot generar trames moooolt interessants i intrincades. Això sí, cal que la vegis ben seguida, perquè si t'oblides una mica de la trama, és tan complicada que recuperar el fil costa molt :-)
-FLCL (una enorme anada d'olla que barreja tècniques d'animació molt diferents i amb un humor surreealista i esbojarrat molt divertit)
- Jungle wa itsumo ale nochi guu (una anada d'olla encara més enorme que l'anterior, amb un humor encara més surrealista i un estil que sembla infantil però que no ho és en absolut.
- Paranoia Agent (una història d'intriga sobre uns assassinats envoltats de misteri apocalíptic. Molt ben portada per un dels grans de l'anime actual, Satoshi Kon)

Me n'he deixat moltes que també crec que haurien de ser esmentades, però he volgut restringir la llista a les que, per un motiu o un altre, considero favorites i més afins als meus gustos. Afegiu-hi les vostres als comentaris si creieu que en falta alguna digna de ser-hi.

2 comentaris :

Kick-Ass (2010) - Matthew Vaughn

2 comentaris
Aquesta peli ben bé es podria titular "Not just another superheroes movie" -i possiblement aquest títol va passar per la ment dels seus productors (o dels seus distribuïdors espanyols davant d'un títol tan poc "espanyol")- però acaba prenent el nom del superheroi protagonista. Aquest és un adolescent que decideix portar a la realitat el somni de molts jovenets que, enterbolits pels masclistes i testosteronics còmics de superherois, s'imaginen enfundats en neoprens colorits repartint estopa a tort i a dret, alliberant així l'excés glandular propi de l'edat. Fart de passar desapercebut entre les noies, de ser atracat cada dos per tres, de ser, en definitiva, ningú, encarrega un vestit ajustat de color verd i intenta intercedir en batalles que, donada la seva mínima corpulència i la seva innocència, té perdudes abans de començar. Però, el que és el cinema, un cúmul de curiositats el posaran en l'ull de l'huracà, al bell mig dels negocis tèrbols d'una banda mafiosa que controla la ciutat.
L'enginyós guió ens porta doncs a viure les peripècies d'un pobre pocapena d'institut convertit en superheroi voluntariós però poc dotat que va descobrint la dificultat del seu propòsit.
El més interessant però d'aquesta divertida i entretinguda Kick-Ass és, sens dubte, l'aparició d'un deliciós personatge secundari, la superheroïna de 13 anys Hit-Girl, una rabassuda criatura educada pel seu pare entre armes i violència, que sembla una professional de l'esbatussada i que li dona mil voltes al pobre del Kick-Ass. Veure com aquesta desllenguada i implacable assassina púber aniquila un darrera l'altre els vil·lans mitjançant sanguinàries maniobres i cabrioles impossibles és el gran encert d'un film que, indubtablement, sense ella no existiria.
Curiosament, als Estats Units, la cinta ha tingut problemes per mostrar a una -aparentment- innocent criatura de tretze anyets deixant anar grolleries i insults, però no per tota la violència absolutament explícita i voluntàriament excessiva que exerceix. Coses dels valors morals, suposo.
S'hi afegeixen altres personatges més o menys enginyosos, portadors de gags simpa`tics però sense massa punch que el públic rep amb la mateixa innocència que caracteritza als protagonistes, però el Matthew Vaughn troba la manera d'explicar una història senzilla i sense grans encerts amb el ritme suficient com per fer-la molt entretinguda i divertida. L'equilibri entre l'acció -abundant- i la comèdia -en iguals proporcions- és admirable, i el pas de l'una a l'altra es produeix sense dificultat, evitant els paranys d'aquests tipus de pelis que, sovint, arranquen en comèdia i quan arriben a l'acció no saben fer la transició sense patir una davallada.

Tot i tenir debilitats clares i contundents -el gag sobre la orientació sexual del protagonista està tan sobat que fins i tot se n'han fet pel·lícules senceres sobre aquesta mateixa premissa- el to és tan adequat que el públic s'hi entrega des del primer moment i arriba a deixar-se anar en moments culminants del film -aplaudiments?, feia molt de temps que no els sentia al mig d'una sessió!- quan la innocència dels protagonistes sembla superar-se i comportar-se com uns veritables superherois de pantalla -és a dir malparlats, prepotents, hiperviolents, sanguinaris i absolutament mancats de pietat o clemència-.

És doncs aquesta Kick-Ass tota una sorpresa atesa la vergonya al·liena que podria haver generat un producte similar en mans menys enginyoses, i un divertiment entranyable que agradarà a la gran majoria d'espectadors/es. Està lluny, molt lluny de ser l'obra mestra que alguns intenten vendre, és molt menys intel·ligent del que el seu creador suplica que ens creiem i és molt menys rodona del que hauria de ser, però funciona perfectament bé com a entreteniment des del primer minut fins a l'aparició dels crèdits. I això, avui en dia, ja és molt dir.

2 comentaris :