Bonnie and Clyde (1967) - Arthur Penn

Cap comentari
Una de les baules perdudes entre el final de la era daurada de Hollywood i la irrupció del cinema independent dels 70, aquest tret a boca de canó que és Bonnie and Clyde relata les peripècies d'una atípica parella d'atracadors de bancs en els dies després de la gran depressió nordamericana.
En una societat que, després de treballar dur durant anys ho va perdre tot de la nit al dia, quines expectatives pot tenir-ne la seva gent? Doncs buscar-se la vida de la manera més directa i ràpida, atracant bancs o cercant la fama. De fet, és justament la fama la que mou a en Clyde (Warren Beatty). La Bonnie, per contra, cerca l'aventura, sortir d'una vida avorrida i sense futur aparent. Junts emprenen un viatge sense retorn, enrolant companys de viatge igualment desplaçats o desencisats. Atraquen bancs, però només bancs. No volen robar a la pobra gent. És a dir, que són uns atracadors amb actitud, amb intenció, una mena de revolucionaris.

Amb un muntatge accelerat i saltimbanqui, els atracaments, les baralles i les trobades amb diferents personatges al llarg de la seva odissea van farcint el film de moments inesborrables com el "segrest" dels dos promesos (un joveníssim Gene Wilder!) o la trampa que els hi para la policia, puntejat amb una violència molt directa i seca que en el seu moment va trasbalsar el públic.

Titllada en el seu moment de nihilista, el seu missatge en temps de globalització sembla perfectament actual, i l'actitud de la parella protagonista, en la seva fugida endavant d'una realitat que els menysprea sembla una radiografia fidel de bona part de la societat actual.
No us perdeu el tràiler de la pel·lícula, on podreu comprovar la explosiva química de la faye Dunaway i del Beatty, sempre seductors, regalant imatges icòniques al llarg del film.

Cap comentari :

La cérémonie (1995) - Claude Chabrol

Cap comentari
Una família burgesa benestant de la Bretanya francesa -amb la Jacqueline Bisset al capdavant- contracta una minyona per ajudar-los a dur la casa. A partir d'aquesta premissa tan bàsica, Chabrol fila una lluita de classes atordidora, on els orígens ho són tot, en un crescendo inexpugnable que colpeix fins al darrer alè del film.

La minyona és analfabeta i intenta ocultar-ho tan com pot. I a Chabrol no se li acut una altra cosa que batejar-la Sophie, sabiduria en grec. Amb tot, la seva incorporació a la casa rutlla com la seda, no té queixa dels seus amos ni aquests d'ella. L'entrada en escena d'una particular treballadora de correus del poble, una espectacular Isabelle Huppert, de la que Sophie es fa amiga desfermarà els instints de classe d'ambdues faccions. Cada cop la Sophie es sent més inferior, alhora que la família vol sentir-se'n superior, manant-la, demanant-li de fer encàrrecs extra-laborals, volent-ne fer ostentació davant dels amics, etc.
Els petits detalls, com grans de sorra en complexos engranatges, es van convertint en insalvables i cap als tres quarts del film, la situació ja no dona signes de fàcil solució.
En un excepcional guió teixit per capes i més capes d'intel·lectualitat gens dissimulada, cada escena dona pistes en un diàleg a dos bandes sense resolució final aparent. Chabrol no es mulla, tan sols exposa. O potser seria més just dir que es mulla -i molt- però per ambdues bandes.

Amarga, contundent, desesperançadora. Tot això és aquesta imperdible obra mestra de Chabrol, cineasta irregular però que quan l'encerta, l'encerta de ple.

Cap comentari :

Tron Legacy (2010) - Joseph Kosinski

Cap comentari
El millor que se li pot dir a aquesta sequel·la tardana d'un film de culte dels 80 és que sorprèn visualment tant com ho va fer la seva prequel·la. Cadascuna en el seu temps, però ambdues proposen uns visuals per damunt de la mitjana i, fins i tot, per damunt dels grans referents de les seves respectives dècades.
El problema rau, però, en que ja la seva prequel·la no era una gran pel·lícula. Era un plantejament tant propi dels vuitanta que revisar-lo avui en dia sembla tota una gosadia. Contenia, això sí, tot una barreja d'ingredients afrodisíacs per a un públic de perfil molt clar: el nerd, és a dir, un jove de gènere masculí, enganxat als videojocs, encantat amb les motos i amb tot el que porti llumetes. Però la seva carència principal era una trama confusa i mal explicada, que no semblava portar enlloc i que no era més que una simplificació astuta i pirotècnica de qualsevol de les mítiques pel·lícules que van "educar" a tota una generació, molt en particular Star Wars.

Però allò eren els 80, i tot estava, d'alguna manera, permès. Trenta anys més tard, els visuals han canviat -permetent al film que sembli veritablement alguna cosa més que uns quants fluorescents pintats a ma- i les normes, també. Així el guió s'obliga a treballar conceptes més trascendentals, doncs ara la referència no és Star Wars sinó Matrix. Clue, l'alter ego del personatge que encarnà en el seu moment Jeff Bridges ha près el control de la "xarxa" (mala traducció de "the grid") en el seu intent de purificar-la, de fer-la perfecta, eradicant tota imperfecció (en una referència prou evident al nacisme) i intentant, de pas, passar a l'altra banda de la realitat i invadir el món "real", també per perfeccionar-lo.
Com no, la trama serveix d'excusa per a tornar a veure un parell de combats de discs i de persecucions motoritzades, baralles a càmara lenta i algunes escenes d'acció més o menys trepidant, encadenant les peripècies d'un heroi xulesc i impulsiu, una bella acompanyant i el propi Jeff Bridges, ara convertit en déu místic.

Les "inspiracions" en Matrix arriben al seu punt àlgid quan el protagonista visita un antre nocturn, en el que punxen un parell de DJs d'excepció, els Daft Punk, que també signen la banda sonora. Aquest local "hiper-fashion" està regentat per un personatge anomenat Zuse molt similar al que el francès Lambert Wilson caracteritzà a les sequel·les de Matrix com a Merovingi, el francès que regentava un restaurant luxós i filosofava sobre el desig. Acaba sent un dels punts àlgids de la pel·lícula -sobretot gràcies al magnífic desplegament de gestualitat de l'actor anglès Michael Sheen-, però la sensació de còpia és inesborrable.

Així, el producte no enganya a ningú, però tampoc regala res ni sorpren més enllà de la proposta audiovisual -potent i efectista-. Els que als 80 eren (o érem) nerds, o aquells que encara ho volen ser avui en dia, en gaudiran sense descans.

Cap comentari :

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Cap comentari
Impressionant. Obra mestra indiscutible. La pel·lícula més emocionant que un servidor ha pogut veure en els darrers anys i, per descomptat, el millor anime en molt de temps.
Un guió absolutament magistral i mil·limètric, que fila una història de paral·lelismes entre la tradició més arrelada de la humanitat i al propi Japó -on transcorre la història- i la tecnologia més puntera, la societat xarxa i els universos virtuals.
Com casen dues històries paral·leles, com una trobada familiar anual per a celebrar el 100è aniversari de l'àvia i una guerra virtual en la xarxa de xarxes a on tothom hi està connectat i que amenaça en destruir tot el món "real"? Doncs no val altra resposta que el visionat d'aquesta cinta absolutament deliciosa, que juga amb gran habilitat a equilibrar la balança, ja no tan sols de les dues històries sinó de les diferents inquietuds dramàtiques a les que recorre, des del drama intimista més apassionat fins a la comèdia, passant indubtablement per l'acció més "à la anime".

En Kenji, un estudiant amb gran habilitat per les matemàtiques i els ordinadors, és convidat per la Natsuki, companya seva, a acompanyar-la en aquesta celebració familiar, amb l'excusa de fer-lo passar per a promès. Quan en Kenji, per error, possibilita un ciber-atac a OZ, la plataforma d'enxarxat mundial (una mena de Second Life futurista), i el món sembla començar a esmicolar-se, la trama es desplega, i la família sencera hi pren un partit decisiu. Poc més cal explicar d'aquesta exuberant demostració d'habilitat narrativa, creativa i audiovisual que és Summer Wars. Un còctel esplèndid i magistral pels amants del bon cinema que de ben segur atraurà noves fornades de fans de l'anime.
Imprescindible.

Cap comentari :