Show me a hero (2015) - David Simon (creador)

Cap comentari

Quan el David Simon s'asseu davant la seva màquina d'escriure —no ho podem certificar, però ens la jugaríem a que en té, de màquina d'escriure, d'algun model vellot i sorollós que desperta als veïns quan, a les tantes de la matinada, li ve la inspiració— ho fa amb una intenció. El Simon vol explicar alguna cosa des del seu ull de periodista dotat de narrativa vigorosa i de veu pròpia. I quan tota la seva seriografia compleix la mateixa condició —aquesta mena d'exposició de veritats com temples sovint amagades en la història més recent dels EUA— l'espectador sap que cada nova pàgina de la història de la televisió que escriu s'afegirà a les anteriors, en aquesta mena de memòria història social que, en poc més de 15 anys (des de The corner), ha anat confeccionant.


Show me a hero és, per damunt de tot, un parsimoniós relat de l'estancament polític, de l'incessant degoteig dels ideals, de la més absoluta utilització de les persones per a finalitats personals relacionades amb el poder i amb l'addicció que aquest provoca en alguns humans. Perquè si bé el Nick Wasicsko (fabulós Oscar Isaac, tan sols el cap més visible d'un repartiment de luxe) inicia la seva singladura política a la ciutat suburbial de Yonkers amb la innocència, l'optimisme i l'idealisme del jove inexpert que és, el seu sobtat i matiner accés a l'alcaldia el comença a transformar de manera inexorable. Aconsegueix els vots tot prometent oposar-se fins a les últimes conseqüències a una resolució judicial que obliga a la creació de 200 habitatges de protecció oficial distribuïts a diferents barriades de classe mitja (i blanca) per donar acollida a famílies marginades (i negres). Wasicsko, doncs, s'alinea amb la classe mitja acomodada que protesta de manera vehement per la sentència: els que vinguin causaran problemes, que si drogues, que si aldarulls, que si els preus del sòl cauran en picat. Però, un cop elegit, es veu obligat a defensar la causa contrària (és a dir, la creació dels habitatges) per evitar que el jutge que ha instaurat el projecte els condemni a multes que portaran a la bancarrota a la ciutat. Els seus votants, decebuts, se li tiren al damunt.


I a partir d'aquí, el declivi. Declivi polític i moral. Perquè en Wasicsko ja s'ha cregut les seves pròpies mentides i està convençut que ell sempre ha defensat el projecte. Però ja no importa. Ha tastat el poder, ha sentit el cuir de la poltrona arrapar-se-li al contorn polític i el vol recuperar. És per això que, si bé aquesta obra polièdrica que és Show me a hero també franqueja llindars de temes difícils com la segregació, l'urbanisme i l'acomodament moral, per damunt de tots ells en plana un de més poderós: la confecció de la identitat i dels factors que ens ajuden/obliguen a adoptar-ne una de concreta. En Wasicsko, un cop ha estat alcalde, no es veu a si mateix com a altra cosa que alcalde, de la mateixa manera que el líder de la plataforma anti-habitatges segueix la seva protesta més enllà del necessari, igual que una família del conflictiu barri de Schlobohm acaba creient que no es mereix una altra realitat que la dels matons, el tràfic de drogues a les cantonades i els trets perduts en algun carreró solitari, ja força entrada la nit.


Simon, dirigit per Paul Haggis (Crash, In the valley of Elah), desgrana amb cura i amb calma (en sis capítols d'una hora) un episodi real de la política social nord-americana. I ho fa empenyent l'espectador cap a allò ineludible: la sensació que la política ja fa temps que ha mort. Visca la política.

Cap comentari :

Cites (2015) - Pau Freixas (Creador)

1 comentari

La cançó de Mazoni amb que es tanca la segona temporada d'aquesta sèrie que adapta molt lliure i localment la sèrie Dates britànica es balanceja entre el "t'odio amb tot el meu cor" i el "t'estimo". Potser no cal anar-se'n fins aquests extrems, però aquesta ficció catalana per la que TV3 ha apostat ben fort en les seves dues primeres temporades em genera aquesta divisió emocional. És ben cert que la sèrie, indubtablement, exsuda una certa flaire moderna, tant en la producció com en la temàtica, i això s'agraeix. I no es pot dubtar que alguns dels molts personatges funcionen sols, tenen ganxo, ja sigui per com estan escrits, ja sigui pels actors i actrius que els encarnen (cadascú tindrà els seus favorits en aquesta categoria, jo em quedo amb la Laia Costa, capaç d'aixecar un personatge molt difícil injectant-li tones de frescor). Se li aprecia, igualment, l'esforç de normalització d'un ampli ventall de tipologies d'amor, que fa que la sèrie, en el seu conjunt, esdevingui pedagògica i necessària (parelles formades per heterosexuals, gais, lesbianes, però també gent gran, madurs amb joves, pijos amb "alternatius", etc.).


Però tot plegat... tot plegat fa una certa catipén a falsedat, a closca cool i moderneta que embolcalla un gran buit dramàtic. I no és del tot cert, doncs l'interior està ben farcit de moments interessants i desenvolupaments dramàtics sucosos, però aquesta closca és tan gruixuda, aquesta catipén a "postureo" és tan intensa, que el contrast esdevé agredolç.
I aquesta closca cool que recobreix el producte no és més que una pretesa modernor que s'aconsegueix farcint la sèrie d'un cúmul d'estupideses suposadament modernes com les insofribles cançonetes cantades a cau d'orella per pardalets ferits (la immensa majoria en anglès, que "mola" més) per cantants amb noms com Luthea Salom (endevineu quin és el seu veritable nom darrera aquesta impostura nominal?, proveu a pronunciar el nom artístic amb accent anglès...), imatges d'una Barcelona de postal, parelles que insisteixen en trobar-se en els bars més cool de la ciutat i viure en els apartaments que tenen vetats tots els mileuristes (i sospitem que la majoria dels personatges que hi apareixen són, en realitat, mileuristes). Ah!, i tothom veu Estrella (i s'assegura que l'ampolla queda ben orientada per tal que l'etiqueta es vegi en tot el seu esplendor) i tothom és molt guay i molt cool. Tot és, en realitat, una engalipada, un engany, una ensarronada moderneta que engoleix els personatges en una postal falsa i impostada.

A tot això, la narrativa acaba agenollant-se davant els preceptes del serial televisiu. De vegades no saps si estàs veient Cites o La Riera. Alguns retrucs de guió sonen a falsos, a manipuladors i manlleven a la sèrie bona part del seu ganxo: la quotidianitat. No només això, sinó que aquesta serialització excessiva comporta la necessitat d'alguns personatges molt extrems que acaben esdevenint odiosos fins a dir prou (i, donat que cada capítol es reparteix equitativament el minutatge entre dues parelles, quan un d'aquests es cola en el capítol, aquest no només baixa pistonada sinó que et fa plantejar-te abandonar el capítol i la sèrie si torna a sortir). I, encara més, la formulació fulletonesca obliga al recargolament fins a l'extenuació de les casualitats (es ben sabut que un fulletó busca generar un univers propi, amb llindars ben clars i definits, d'aquí la necessitat de que tots els personatges tinguin algun nexe, directe o indirecte, amb la resta, amb el seu "sistema solar" de personatges), i és quan tots, absolutament tots els personatges acaben tenint un lligam amb els altres en una connexió total i immaculada que sona a falsa.


En definitiva, que si bé es pot lloar l'interès per confeccionar un producte modern i per no quedar-se amb la mera còpia sinó personalitzar-la, adaptar-la, fer-la local, el postureo modernet de la Barcelona cool fa massa pudor com per poder-la gaudir completament. Potser per a alguns aquesta és, justament, la gràcia, però un servidor s'ennuega cada cop que sonen les cançonetes de veu trencada sobre imatges suposadament icòniques. Tal vegada la mateixa sèrie pugui tenir dos efectes oposats: fer fugir de la ciutat als barcelonins de tota la vida, i atraure als de fora, enlluernats per la modernor gafapasta del parc temàtic en que la capital catalana s'ha convertit en els darrers temps.


Stranger things (2016) - The Duffer Brothers (creadors)

Cap comentari

La nostàlgia té un problema gruixut: és un succedani. Un succedani destinat a fer-nos tornar a sentir com ens sentíem anys enrere, quan la vida (o això creiem recordar ara que la memòria selectiva ha fet la seva feina) era molt més fàcil. I els succedanis, com els body snatchers del Siegel o del Kaufman (que no del Ferrara o del Hirschbiegel) són còpies que, si bé per fora t'enganyen, no et fan falta ni 30 segons per descobrir que estan mancats de vida, d'ànima, de cor.
Exactament això és el que li passa a Stranger things, un poti-poti sucós i llaminer de referències al cinema fantàstic de crispetes dels 70 i 80 (que si Spielberg, que si Carpenter, que si Reiner, que si patatim, que si patatam) que pretén recuperar l'esperit d'una època particularment agraïda, tant pels espectadors púbers com per a Hollywood. Però els Duffer no són ni l'Spielberg ni tan sols l'infame Carpenter, i el que acaben fent és copiar excessivament bé les pel·lícules més dolentes d'aquestes dècades daurades. Per dir-ho clar, Stranger things està més a prop de Critters, Ghoulies, Amityville o La puerta que no pas dels Goonies, d'E.T. o de Cuenta conmigo. Perquè allò que feien fenomenals aquests i altres títols era el talent narratiu dels seus directors, la capacitat de l'Spielberg per fer que t'estimessis una criatura fastigosa de dit lluminós i veu de Tom Waits, l'habilitat del Richard Donner per fer-te creïbles les interaccions entre un grapat de jovenets que mai volien dir "mort", la versatilitat narrativa del Reiner per posar-se en la pell d'uns adolescents. I d'això, els Duffer no en tenen ni un gra.


Això sí, s'han mamat totes aquestes pel·lícules i moltes d'altres menys fumables (però igualment entranyables). Fins i tot s'han empassat algun que altra anime modern per copiar-lo de manera força descarada (com Elfen Lied). I es nota que els hi agrada, que en són fans, que s'estimen el cinema. Però una altra cosa ben diferent a estimar-lo és fer-lo, narrar una història creïble. Els Duffer són absolutament incapaços de bastir qualsevol interacció humana decent i creïble, fan actuar als nens com a psicòtics paranoides, fan fluctuar els adults entre l'estupidesa i la incredulitat (típiques de les pel·lícules que homenatgen) i una suposada càrrega dramàtica que mai no arriba enlloc. El guió és farcit d'imprecisions i de lazy writing (no ens va sobtar res descobrir que van ser guionistes d'una altra de les castanyes de gènere fantàstic que ens ha atacat recentment, Wayward Pines), les actuacions són erràtiques i encadenen escenes decents amb altres de francament millorables i que haguessin requerit de més preses, i la història navega a la deriva intentant obrir fronts que no sap tancar després.


Hi han, en tot cas, molts elements que els fanàtics del fantàstic dels 80 trobaran encisadors i que els farà asseure's amb certa genuflexió durant els vuit capítols que dura la temporada: tenim una colla de nens, una família sense pare amb una mare que no dóna abast (la Winona Ryder, perseverant en el seu retorn), un Peter Coyote del govern (aquí un recuperat Matthew Modine) acompanyat d'homes misteriosos amb trajos antiradiació, moltes llanternes creuant-se en la foscor, telecinèsia, pinxos escolars fent bullying, adolescents d'hormones desbocades, música que alterna entre el rock infumable o els teclats simplistes à la Carpenter, persecucions amb bicicletes i, sobre tot —i potser el millor homenatge de tots— molta gent incrèdula quan li expliquen que passen coses fantàstiques i sobrenaturals al seu poble (probablement el més genial tic nerviós d'un cinema, el fantàstic dels 80, que recollia a la perfecció la incredulitat d'una Amèrica decididament anestesiada).


Els ingredients, per tant, hi són. I qualsevol fan amb ganes podrà gaudir d'una sèrie que, si més no, és entretinguda (a estones) però que mai aconsegueix fer que la barreja et retorni el gust per una època mítica en la que les últimes restes de talent del Hollywood dels 70 es posà al servei dels buckets de crispetes i els gots de plàstic XXL.


Cap comentari :