La montaña sagrada (The holy mountain) (1973) - Alejandro Jodorowsky

Cap comentari
La sorpresa i considerable èxit underground que va suposar El topo, un western surrealista amb un cowboy a cavall que reparteix justícia filosófica per allà on passa, va empènyer al John Lennon i al George Harrisson a posar diners per filmar La montaña sagrada, un dels films que amb més claredat i contundència porten l'etiqueta de "pel·lícula de culte".

Per començar, visualment la cinta és un allau imparable d'imatgeria simbòlica en la que hi caben referències cristianes, cabalístiques, sufís, etc. Cada plànol busca arrossegar l'espectador en una espiral filosòfica i meditativa, en un viatge místic de dues hores, farcint la pantalla de simetries, colors saturats i una composició atrevida i efectista.
Aquesta potència visual explica les peripècies d'un vagabund al què un mestre alquimista místic enrola, junt amb altres 7 personatges, en una aventura per accedir a la muntanya màgica i reemplaçar als 9 déus immortals. En el trajecte, el mestre els durà per diversos ritus d'iniciació, de purga i purificació espiritual que els han de dur a estar preparats per destruir als actuals déus immortals i reemplaçar-los.
Aquesta trama de santificació permet a Jodorowsky fer una crítica a l'humanitat sencera, a la impuresa de l'ésser humà, i ho fa mitjançant els simbolismes abans mencionats així com amb un surrealisme extremadament visual i suggeridor.


Algunes de les imatges més potents que la pel·lícula suggereix podrien ser:
- El vagabund és utilitzat com a motlle per fer reproduccions de Jesús a la creu i que, en acabat, es menja el seu propi motlle.
- El vagabund vol saber el secret del mestre alquimista per fabricar or. L'alquimista el sotmet a un procés pel qual, a través dels excrements del vagabund i de la destil·lació de diversos dels seus fluids corporals crearà una massa que acabarà convertint en or, tot proclamant, finalment, "Ets excrement. Pots convertir-te en or."
- La presentació dels 7 acompanyants, cadascun encarregat d'una funció molt concreta en els seus planetes d'origen: proveïdor de cosmètics, moda i qualsevol altre aspecte superficial de l'ésser humà, fabricant d'armes adaptades a diferents religions (per poder matar pel teu Déu), creador de l'art que consumeixen els humans, una fabricant d'armes de joguina ("així els nens es van acostumant a matar"), etc.
- Diversos plànols zenitals en els que els personatges circulen per formes simètriques simbòliques, tot conformant una dansa mística encisadora.


Per acabar-ho d'arrodonir, la pel·lícula, a més d'estar basada en diferents tradicions filosòfiques, místiques i religioses, es recolza en l'eneagrama, un sistema de classificació de les persones en nou perfils de personalitat diferents. Així, cadascun dels 9 protagonistes de l'aventura representa un dels perfils bàsics, intentant d'aquesta manera representar tota l'humanitat a la cerca de l'immortalitat.

El propi procés de creació de la pel·lícula ja augurava alguna cosa de ben especial. Els protagonistes de la pel·lícula, Jodorowsky inclòs, van estar 3 mesos meditant, amb un guia espiritual que els portà a través de les ensenyances i els exercicis de tradicions ioga, Sufí, zen, i-ching, càbala i el mateix eneagrama. A més, el Jodorowsky va convidar a viure en comuna als protagonistes de la pel·lícula durant el mes just abans de començara  rodar. Durant el rodatge, el Jodorowsky es va sotmetre a ingestions periòdiques d'LSD, mentre que als sus actors els hi oferia diferents tipus de fongs abans de filmar les escenes més surreals. Com es pot veure, el rodatge devia ser una autèntica festa.


La pel·lícula és, en realitat, un autèntic viatge per l'espectador que, de deixar-se arrossegar per la força visual i mística del seu metratge, pot trobar-se a sí mateix vivint una experiència única davant d'una pantalla, sent colpejat un cop i un altre per la seva imaginaria irreverent i provocativa, tot reflexionant sobre la nostra naturalesa i allò que ens fa de llast i ens impedeix evolucionar en la nostra essència.

Imaginativa, captivadora, fascinant, a estones brillant, La montaña sagrada és una de les pel·lícules de culte més impactants de la història del cinema i compta, a més, amb un dels finals més magistrals de la història del cinema, en un gir absolutament inesperat i que mai ningú no s'ha atrevit a fer ni a repetir mai més.


Després de veure aquesta pel·lícula, a un se li omplen el cap de preguntes místiques, però sobretot d'algunes més mundanes (però entretingudes d'intentar respondre) com "què hagués passat si el Jodorowsky hagués pogut, finalment, rodar la seva versió de Dune o de El senyor dels anells, tal com pretenia?".




Per últim, no ens en volem estar de recomanar-vos que, si us ha interessat aquesta pel·lícula o ja l'heu vista i us fascina tant com a nosaltres, us passeu pel post que, amb la col·laboració de molts de vosaltres vam escriure sobre les pel·lícules més "frikis" de la història, en la que aquesta La montaña sagrada de ben segur hi hauria de tenir un lloc reservat.

Cap comentari :

Shirley, visiones de una realidad (Shirley, visions of reality) (2013) - Gustav Deutsch

Cap comentari
Feia temps que esperàvem l'oportunitat de veure en cinema aquesta representació de 13 tableaux vivants de pintures de l'Edward Hopper. Ja us vam acostar fa un temps un estudi que relacionava el pintor nord-americà amb el cinema (tant les influències del cinema en Hopper com les influències de Hopper en el cinema), i fins i tot allà esmentàvem l'existència d'aquesta pel·lícula del Gustav Deutsch, un projecte que s'ha gestat durant quasi bé 10 anys.

El resultat és una pel·lícula captivadora en tots els sentits. El Deutsch agafa 13 quadres del pintor, tots ells protagonitzats per una dona -una d'aquelles dones pensatives, malenconioses, lleugerament esvaïdes, dels quadres del Hopper- i els recrea unificant les 13 dones en una sola, plantificant-la en un transcurs cronològic que abraça tres dècades històriques nord-americanes, des de la gran Depressió dels 30 fins als moviments pels drets civils dels 60.

Deutsch proposa una història, de les moltes que a un se li poden haver acudit tot observant l'obra del Hopper, però té el gust i l'encert de no fer-ne una trama massa literal, permetent que, a l'igual que passa amb els quadres, l'espectador pugui anar omplint els buits. La Shirley protagonista reflexiona al llarg de la història, hi busca un espai, un escenari sobre el que pujar-se i desenvolupar-se.

En un magnífic i fascinant exercici representatiu, Deutsch la converteix en actriu compromesa d'esquerres. I, justament, és aquí on rau l'essència de la pel·lícula, en la multi-dimensió de la proposta: interpretació de la interpretació. En una de les més reeixides escenes, la que re-dibuixa el quadre New York Movie, la Shirley, que no troba feina com a actriu degut a la crisi, intenta convèncer-se de que el treball d'acomodadora en un cinema mig buit és una bona feina. Entre reflexió i reflexió, la Shirley recita els diàlegs de la prostituta que parla amb el Humphrey Bogart a Callejón sin salida (Dead End, 1937, William Wyler). Les capses xineses es despleguen.


Algunes crítiques han acusat el film d'una certa buidor, però creiem que és injust parlar de buidor en un projecte com aquest. El simple fet de l'adaptació cinematogràfica de quadres ja l'eximeix de buidor, pel què significa, per la profunditat del què significa portar la pintura al cinema. No en va, una de les sorpreses visuals més estimulants de l'any passat va ser l'exercici de recreació d'un sol quadre que va fer el Lech Majewski amb El molino y la cruz (Mlyn I Krzyz, 2011).
Si, a més, el director té la cura i el seny de no voler tancar una història sinó d'oferir-ne retalls per tal de que l'espectador n'ompli els buits, ens trobem davant d'una re-interpretació de Hopper que ens provoca exactament el mateix que els seus quadres: ganes d'elucubrar, d'endevinar els pensaments dels personatges, d'intuir com han arribat on són i cap a on van (que Hopper sempre semblava pintar impasses, punts d'inflexió, encreuaments de camins).


El procés de creació va ser particularment difícil i és molt interessant revisar-ne els detalls en aquesta entrevista feta al director i a la seva responsable artística, on desvetllen els entrebancs i les limitacions múltiples d'adaptar uns quadres amb una composició de l'espai de difícil adaptació tridimensional.

Shirley, visiones de una realidad és un encisador exercici artístic d'adaptació i d'interpretació en el que l'espectador és empès a un món tan irreal com el d'uns quadres, a un joc de realitats sobreposades que atrapen i que acaben configurant un deliciós exercici tant visual com intel·lectual.

Cap comentari :

Sólo los amantes sobreviven (Only lovers left alive) (2013) - Jim Jarmush

Cap comentari
Fascinant pel·lícula, aquesta última del Jarmush, a la que un es pot rendir càndidament, deixant-se portar pel seu ritme lànguid i la seva textura postmoderna i pretensiosa.
En realitat, està més buida que un coco, però l'embolcall és veritablement encisador i l'influx que genera en un espectador complaent pot ser molt semblant a l'efecte que la sang té en aquesta parell de vampirs magnífics que són la Eve (Tilda Swinton) i l'Adam (Tom Hiddleston). I és buida perquè per molt que insisteixis en posar moltes referències literàries, artístiques i culturals, al final la profunditat d'una pel·lícula es mesura pel que explica, i en aquest aspecte Only lovers left alive és més superficial del que sembla pretendre amb les seves constants referències d'alta cultura.

Un es pot deixar portar sense problemes, això sí, per la història d'una parella de vampirs que s'estimen des de fa molts segles. El desencís de l'Adam amb els humans, amb la seva incapacitat d'evolucionar, de millorar, d'aprofitar el coneixement històric dels grans genis, el sumeix en una depressió perillosa. Ha perdut l'esperança en l'humanitat. És l'Eve la que ha de venir a retrobar-lo per donar-li confort amb la seva visió positiva i encara curiosa del món. L'Eve gaudeix ballant, observant els petits detalls de la vida, no es fa mala sang (no va amb segones) amb res i participa com a espectadora d'un món que encara la fascina perquè no vol canviar-lo, no pretén influir-hi, no pretén fer-lo millor del què és. L'Adam, per contra, amb el seu coneixement musical i científic ha vingut "intervenint" en la societat, intentant empènyer-la cap endavant, i ara es troba desarmat, incapaç.


Amb tot, un espectador disposat a fer de víctima d'aquesta pel·lícula vampírica trobarà que la mossegada és prou dolça com per no fer mal i que aquesta et deixa en un estat semi-catatònic, com si de sobte la sang deixés de fluir tan de pressa, sotmetent-lo a una certa ingravidesa.
Precisament, és la textura del film la que recupera al Jarmush més orgànic, el de Dead man, per exemple, obra cim insuperable del seu director i una de les millors de les darreres estones del segle XX. Però allà on Dead man estava plena i saturada de significat, de contingut, d'essència, Only lovers left alive és quasi tot continent, intenció i textura, convertint-la en un còctel agradable de mirar i de beure, però que ningú recordarà demà al matí.

Cap comentari :

Personatges que caminen cap a l'horitzó

Cap comentari
Els motius no ens han d'importar (o sí), però se'n van. Marxen sense una destinació concreta, fins i tot potser sense rumb. I, que quedi clar, no fugen. No s'escapoleixen de ningú, ni de la mort, ni de res. Però han arribat a la conclusió que el millor que poden fer és marxar.

Marxar suposa un trencament i, precisament per això, una porta oberta a una nova vida, a noves aventures, qui sap. És per això que aquests plànols de personatges que marxen cap a l'horitzó ens captiven de mala manera. És com si ens estiguessin convidant a seguir-los, a deixar-ho tot i travessar la pantalla per acompanyar-los, a una distància prudencial, cap al seu incert destí.
Veniu?


Sátántángo (1994) - Béla Tarr



El vent els empeny, sembla. No sabem ben bé on van fins que el plànol-seqüència s'acaba, cinc minuts més tard. La força del cinema de Béla Tarr concentrada en un plànol-seqüència, en aquesta anàlisi de la descomposició que és el tango de Satanàs.


Història d'amor (One from the heart) (1982) - Francisc Ford Coppola

La Frannie Fortune ha partit peres amb la seva parella i decideix marxar. I heus la aquí, arrossegant la maleta plena d'una altra vida i dels seus records, buscant renovar l'il·lusió per la vida en la lluminària vistosa i estrafolària que és Las Vegas, farcida de promeses d'aventures i noves emocions.


Temps moderns (Modern times) (1936) - Charles Chaplin


El futur cap el que caminen el Charlot i la Gamin és incert. Però segur que serà molt millor que aquests temps moderns contra els que han hagut de lluitar i en els que han intentat viure.


Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world) (2007) - Werner Herzog



Mentre el documental del Herzog grava a una colla de pingüins a l'antàrtida, de cop i volta un d'ells s'atura. Els demés s'allunyen i ell, per un moment, sembla no decidir-se. Al cap d'uns moments comença a caminar cap al no res, en una de les imatges més belles, metafòriques i impactants del cinema dels darrers anys.


L'arbre de la vida (The tree of life) (2011) - Terrence Malick


Perdre's tot caminant cap al sol. Immensitats, planúries, eternitats sobre les que caminar i anar-se'n. Marxar o veure marxar a algú.


Casablanca (1942) - Michael Curtiz


Ja posats a caminar cap a l'interior d'una boira espessa i plena d'incògnites, fem-ho ben acompanyats. La llavor està plantada. Cal tornar a passar pàgina i caldrà un bon amic sobre el que recolzar-se. Aquest pot ser el principi d'un gran final.


A través de los olivos (Zire darakhatan zeyton) (1994) - Abbas Kiarostami




S'ha passat tota la pel·lícula esperant una resposta, esperant la resposta. La seva petició de matrimoni encara no té contestació i ara ja no està disposat a deixar-ho passar ni un dia més. Així que es posa a seguir-la a través de les oliveres, en un plànol-seqüència llarg, enorme, tan sols puntejat per la música. I quan l'atrapa, la resposta.

Cap comentari :

Dragnet (1951)- Jack Webb (Creador)

Cap comentari
Procedent d’un serial radiofònic, Dragnet va ser la precursora de les sèries procedimentals, la mare de totes elles. Els seus dinàmics i trepidants capítols de 25 minuts de durada repassaven casos reals de la policia de Los Angeles mentre una veu en off omplia els buits i col•locava les el•lipsis temporals.
"Ladies and gentlemen: the story you are about to hear is true. Only the names have been changed to protect the innocent."

Un cop resolt el cas (sovint amb l’ajut de tecnologia molt puntera de l’època) s’anunciava que, després de la publicitat, se sabria el veredicte del judici al que el criminal va ser sotmès en la vida real, cosa que es complia després de la pausa, tot tancant així el cercle dramàtic auto-conclusiu que esdevindria la marca del gènere des de llavors (i que continua encara avui en dia amb sèries com C.S.I.): al principi de l’episodi un criminal trenca o amenaça el benestar de la població (i, per tant, de l’espectador), es posa en marxa un procediment policial coordinat (la “batuda” del títol) i, al final, el delinqüent és detingut –i jutjat després de la pausa publicitària- assegurant un altre cop el benestar i deixant l’espectador tranquil i relaxat després d’haver tastat l’adrenalina i la por de la disrupció criminal. Així, Dragnet establí les bases del gènere i permeté que la fórmula es traslladés a altres gèneres, com els drames judicials a l'estil del Perry Mason, per exemple.

Més enllà de la seva importància seminal, Dragnet va atrevir-se amb algunes estructures dramàtiques mai vistes en televisió fins aleshores, com en l’episodi “City Hall bombing”, en el que l’acció transcorre en temps real, llenguatge que molts anys després “24” portaria al paroxisme.
L’impacte popular de Dragnet fou tal que fins i tot el Departament de Policia de Detroit va fer un comunicat públic en el que donava crèdit a la sèrie per la seva veracitat així com per incrementar el respecte i la comprensió de la població al respecte del treball policial. L’èxit de la sèrie el permeté competir amb la totpoderosa “I love Lucy”, sempre intocable en els índex d’audiència. I si Dragnet va desaparèixer de la pantalla després de vuit temporades no va ser per manca d’audiència sinó per decisió pròpia del seu creador, el Jack Webb, que buscava nous reptes. La seva popularitat es va acabar convertint en diverses represes (al 1967, al 89 i al 2003, sumant en total 762 episodis), així com diverses pel•lícules, inclosa una absurda paròdia que aquí es va titular “Dos sabuesos despistados” (Dragnet, 1987, Tom Mankiewicz).

En definitiva, un títol imprescindible de la televisió de ficció que, tot i ser molt poc coneguda per casa nostra, va tenir un enorme impacte en la narrativa televisiva nord-americana.

Cap comentari :