Attack the block (2011) - Joe Cornish

M'encanten les pel·lícules que no volen anar més enllà del que són, pel·lícules que juguen amb uns escassos elements i els conjuguen a la perfecció. Prefereixo una joguina petita, barata, de llauna, amb la que poder imaginar el joc que tu vulguis, que no pas un caríssim helicòpter teledirigit amb llums i sons estratosfèrics que juga per tu. I així és Attack the block, una peli d'acció i aventures juvenils que recorda a moltes coses sense plagiar-les, que combina uns pocs ingredients magistralment i acaba entregant una peli extremadament entretinguda amb alguns moments visuals realment aconseguits.

La història d'uns al·lienígenes que escullen el pitjor barri de Londres per començar a conquerir la terra es deixa veure per la falta de pretensions, per l'habilitat de jugar a passar-s'ho bé i per saber explicar una petita història, justeta i sense massa més coses a oferir que un bon arsenal de moments de tensió, sense voler anar més enllà. Els joves que habiten el "bloc", un dels molts edificis del degradat sud de Londres s'enfronten als invasors amb el poc que tenen: bats, ganivets, alguna katana, bicicletes i motocicletes trucades, arsenal habitual de les seves trapelleries, atracaments de baixa estofa i malifetes diverses. I amb això ja n'hi ha prou per fer una bona peli.
 
Això sí, on al meu gust la peli patina és, justament, quan comença a creure que la història que explica pot tenir dobles lectures sobre la marginalitat i la joventut. Que el protagonista es digui Moisès no ajuda. A la peli no li cal cap cliché suat sobre la bona ànima i virtuts dels delinqüents marginats per ser una bona peli. Quasi diria que perd bona part del seu encant al forçar la màquina i creure-s'ho massa.


Però la resta és un festí d'aventures de teenagers sense les carretades de sucre de Hollywood, amb uns visuals tan barats com sorprenentment efectius, i rodada pel debutant Joe Cornish, comediant, actor, presentador de televisió i actor però, sobretot, amic de l'Edgar Wright, creador de la magnífica Shaun of the dead, que aquí deixa la seva empremta en la producció.
Entretinguda, molt entretinguda, amb moments realment espectaculars i deixant un sabor de boca tan bo que un no pot més que desitjar que torni la moda de fer pel·lícules de gènere amb poc pressupost per tornar a poder veure com els veritables talents del cinema modern són capaços de, amb pocs mitjans, entregar respectables productes d'entreteniment molt per damunt de la mitjana de qualitat amb la que les sobredimensionades produccions nord-americanes acostumen a castigar-nos a cop de màrqueting.