Trivial: Actors d'alçada (I)

1 comentari
A veure si esteu a l'alçada, fanàtics dels Óscars. Aquests són els cinc nominats en la categoria de millor actor principal. Ens els podríeu ordenar per alçada? Au, va, de més alt a més baix, en els comentaris.





La peli de... David Baron

4 comentaris
Ja em perdonareu, però l'explicació que fa el David Barón (un dels talents que formen part de Zinc in films) de la seva peli preferida, Akira, ens ha tocat molt endins. Més que res perquè gràcies al seu escrit hem recordat sensacions que a nosaltres també ens va despertar la peli del Katsuhiro Otomo. Ja veieu que, a l'hora de la veritat, de pel·lícules favorites cadascú té les seves i que els gustos són, afortunadament, molt heterogenis. I no us deixeu de llegir a tots els fanàtics de les seves pel·lícules favorites que han col·laborat amb nosaltres.
________________________________________

Com la majoria de socis “fundadors” del Club Súper 3 vaig conèixer involuntàriament l’animació japonesa gràcies a sèries com Bola de Drac o Dr. Slump. Però va ser gràcies al videoclub del meu barri, que vaig conèixer en profunditat el fenomen del manga: un univers animat que va absorbir el meu cervell pre-adolescent. Vaig trobar-hi arguments per adults, infinitat de gèneres, personatges dissenyats amb una originalitat extrema, crueltat sense censura, sexe explícit, una manera insòlita d’entendre la ciència ficció i, sobretot, un tractament cinematogràfic de l’animació. A casa es pensaven que eren simples dibuixos animats i, com sempre em quedava veient les cintes tard a la nit, mai van ser conscients de què estava mirant en realitat. I sort en vaig tenir!
Va ser precisament dins duna d’aquelles cintes VHS on vaig trobar la promoció d’Akira. Sí, sí, aquells anuncis que trobàvem just després de les barres de colors, amb títols semblants a “próximamente, en cines”. Corria l’any 1992 i  quedava molt poc perquè aquesta meravella s’estrenés a Espanya, quatre anys després d’haver-ho fet al Japó.



És curiós, però no recordo gens a quina cinta la vaig trobar. Vaig reveure el tràiler un cop i un altre, i un altre... Allò era dinamita pura pels meus sentits.
Després d’això, no vaig parar fins a convèncer els meus pares que em portessin a veure-la al cine. La cara que van fer durant la projecció va ser tot un poema. Jo tenia 11 anys i està clar: Akira no era precisament una pel•lícula per tots els públics. Responsabilitats paternes a part... aquella va ser una experiència que no oblidaré mai.
La primera seqüència és tota una declaració d’intencions: una guerra motoritzada entre bandes de joves adolescents marginals. Així és com coneixem a Kaneda i Tetsuo, protagonistes corals de la història. També se’ns presenta Neo-Tòquio, un escenari immillorable i, al meu humil entendre, l’autèntica actriu principal; gràcies als seus carrers, edificis, cartells lluminosos, polítics corruptes i militars amb vocació de deïtat que l’habiten.



Aquella primera seqüència era un desplegament de recursos tècnics i artístics que li passava la mà per la cara a qualsevol pel•li d’animació del món. Només com a referència: Disney acabava d’estrenar La Bella y la Bestia i estava a punt d’estrenar Aladdín; pel•lícules molt dignes en molts aspectes –no em mal interpreteu–, però només vull que s’entengui com em va arribar a sorprendre tot plegat en comparació al que havia vist fins el moment.
Per altra banda, no puc deixar de mencionar l’excel•lent banda sonora de Geinoh Yamashirogumi. El meu tema preferit és, precisament, el que obre el film; s’anomena “Kaneda’s Theme” i només utilitza un cor de veus imponents i un instrument de percussió balinès anomenat Jegog, fet de canyes de bambú molt gruixudes. Tampoc oblidaré mai la magistral i psicodèlica Doll’s Polyphony que acompanya una altra seqüència mítica d’Akira.



La conjunció entre aquelles imatges i aquella música –tal i com acostuma a passar al bon cinema– em van transportar a aquell futur post-apocalíptic. Un futur que em fascinava i m’espantava a parts iguals. Sigui com sigui, jo no podia ser més feliç. Només els cinc primers minuts d’Akira em deien “Això és el millor que has vist fins ara, marrec. Només per això ja val la pena haver vingut”. A partir d’aquí –i no patiu pels spoilers–, res que no sapigueu els que l’heu vista i res que no us faria res experimentar als que no.
•    Més de deu i més de quinze personatges animats individualment a un mateix pla.
•    Decorats pintats a l’oli meticulosament.
•    Efectes d’il•luminació dignes de la vida real.
•    Moviments de càmera.
•    Una experiència sensorial en tota regla.

A tot això, Kaneda i Tetsuo veuen com canvien dràsticament les seves vides a partir d’aquella primera seqüència i queden atrapats dins d’una trama política, militar i científica que els supera de bon tros. Tot plegat posarà a prova el seu “jo”, la seva amistat i la seva capacitat per posicionar-se respecte el bé i el mal; conceptes confosos al llarg de la cinta, tal i com acostuma a passar a la vida real.
Adolescència, poders, espionatge, acció, amistat, decadència, desengany... Vint-i-un anys després d’aquella màgica sessió al Cinema Rambla de Terrassa, encara em semblen uns ingredients perfectes per dues hores de plaer audiovisual.
Ara bé, he d’admetre que després de tornar-la a veure per poder fer-ne aquesta ressenya, trobaria normal que algú afirmés que Akira no és precisament una obra d’art a nivell argumental. El guió de la pel•lícula es va escriure durant l’èxit del còmic en que s’inspira i del qual encara no havien acabat de publicar-se els darrers números. Així que el senyor Otomo va haver d’improvisar un allioli de personatges i trames dins d’una tourmix  per tal de no carregar-se el final d’una saga de vinyetes magistrals, ni la fidelitat dels seus lectors.
Si us animeu a veure-la i en acabat, us quedeu amb ganes de més, no ho dubteu. Aneu de cap a buscar els còmics d’Akira a la botiga, la biblioteca o a casa de l’amic friqui. Sis volums tan gruixuts com les velles guies telefòniques. Els que ja ho vàreu fer en el seu moment, sabeu molt bé de que parlo.

Jo ho vaig fer, i vaig acabar descobrint una renovada i, tanmateix, coneguda peça mestra. Un primer amor que encara dura.

4 comentaris :

Les pitjors escenes del Nicolas Cage (I)

1 comentari
Mai no comprendrem com el Nicolas Cage ha arribat a tenir l'estatus d'estrella que té. Ell solet omple els cartells i porta la gent al cinema, tant se val el que faci. I no ho entenem perquè, sincerament, creiem que és un actor absolutament pèssim. Això sí, no li negarem que ens fa riure molt quan es deixa anar i el director de la pel·lícula gira el cap fent veure que la presa ha estat bona. Aquí iniciem una secció amb vocació de servei públic fer riure una estona. Aquestes són algunes de les pitjors escenes del gran Nicolas Cage.

La primera que us portem és un clàssic: la seva actuació a Besos de vampiro (Vampire's kiss, 1988, Robert Bierman), que li va reportar el premi a millor actor en el Festival de Sitges d'aquell any (no farem comentaris per no ferir sensibilitats).
La pel·lícula és un vehicle perfecte per desencadenar el Cage més histriònic. Explica la història d'un executiu que creu haver estat mossegat per una vampiressa i, per tant, convertint-se en un d'ells. Us farem arribar, no patiu, més talls d'aquesta interpretació memorable. Avui, per començar, us en portem un tast que, descontextualitzat, fa aquesta pinta:



I aquí us deixem l'escena sencera en vídeo, on el personatge del Cage, després d'un mal dia, es buida davant de la seva terapeuta. Gaudiu-la.

Bandes sonores nominades als Oscars 2012

1 comentari
Bellíssimes les partitures nominades aquest any als Oscars. Aquí podeu escoltar-les totes (a excepció de la d'Anna Karenina del Dario Marianelli, que encara no està disponible a Spotify) per tal d'anar fent les travesses. Ja ens direu quina preferiu.



Movie 43 (2013) - Varis directors

Cap comentari
Aquesta pel·lícula, vagi per endavant, és extremadament dolenta. De les pitjors pel·lícules que un servidor ha tingut oportunitat de veure. No us deixeu enganyar pel repartiment. Ells, actors i actrius, van ser els primers enganyats per participar en una presa de pél com aquesta.
És una pel·lícula d'sketchs amb intenció de fer-nos riure, i més que riure, quasi ens fa vomitar, literalment. És un compendi de mal gust, d'acudits grollers sobre pits, culs, defecacions, orina i un llarg etcètera d'escatologia variada que no agradarà, probablement, ni als seguidors incondicionals dels germans Farrelly (aquí productors de l'engendre aquest que és Movie 43).

A veure, com us ho puc fer entendre... us explico el primer sketch. La Kate Winslet està molt emocionada doncs té una cita a cegues amb el Hugh Jackman. Però descobreix que a aquest li pengen un parell de testicles del coll. Què? Satisfets? Doncs aquest és el nivell. A partir d'aquí, a pitjor.

Incomprensible com s'ha convençut a tants actors de talent i reputació per participar-hi. No és que facin el ridícul, és que provoquen vergonya al·liena. Igualment incomprensible és que una pel·lícula estructurada en forma d'sketchs per fer riure no sigui capaç de fer-te riure. Ni tan sols és capaç de fer-te riure de la broma pesada que és. Inacabable, esgotadorament porca, infantilment cacapipiculera, masclista i abominable de principi a fi, Movie 43 té l'honor, senyores i senyors, de passar a convertir-se en la pitjor pel·lícula que he vist a la meva vida.

Ah, per cert, aquí us deixem el tràiler. Vigileu: tot i ser un tràiler red band (és a dir amb continguts 'per a adults'), no només han exclòs del mateix els gags més escatològics sinó que han tingut la indecència d'esborrar digitalment els testicles del personatge del Hugh Jackman!

Cap comentari :

El cuarteto (Quartet, 2012) - Dustin Hoffman

Cap comentari
Amable i simpàtica comèdia la que ha filmat el Dustin Hoffman en la primera ocasió en que es posa darrera la càmera. L'organització d'una gala benèfica que, com sempre, ha de salvar de la ruïna i el tancament la residència de músics retirats, articula una trama senzilla però ben portada al voltant de quatre ancians als que se'ls demana de reunir-se de nou en el quartet que els va fer mundialment famosos.

Hoffman centra els seus esforços, fonamentalment, en permetre que els actors, tots ells reputats, bregats, talentosos, facin la seva feina i s'embutxaquin l'espectador en el primer quart d'hora de metratge. Tant el Tom Courtenay (serè, plàcid, contingut, elegant) com la Maggie Smith (fent aquí de diva vinguda a menys, egòlatra irredenta), però igualment la Pauline Collins (entranyable), el Billy Connolly (divertidíssim vell verd) o el Michael Gambon (surrut i rondinaire) omplen les escenes sense que calgui massa més que ells interactuant.

La pel·lícula, això sí, busca el camí més fàcil i mai s'arrisca (ja tindrà temps, el Hoffman, d'arriscar-se en propers projectes). Així, ni els conflictes entre els personatges passen de petites escaramusses, la música -que omple la cinta de principi a fi- recull peces operístiques i clàssiques extremadament reconeixibles pel gran públic, els drames són continguts i les escenes de comèdia estan més properes al somriure que a la riallada sonora. Hoffman juga sobre segur, sense jugar-se-la. Però, val a dir-ho, juga bé.


I el resultat és una comèdia més blanca que Farmacia de Guardia, indolora i incolora però, compte, no insípida. Justament, el bon gust i la cura pels personatges acaben deixant un molt bon regust de boca i permet recomanar aquesta pel·lícula obertament i sense miraments a tothom qui vulgui passar una bona estona al cinema i gaudir d'unes interpretacions realment carismàtiques.

Cap comentari :

Coriolanus (2011) - Ralph Fiennes

3 comentaris
Meritosa però a estones fallida adaptació contemporània d'un dels texts més extensos de Shakespeare la que intenta el Ralph Fiennes, aquí debutant darrera la càmera.
Meritosa perquè intentar adaptar un Shakespeare mereix un respecte i perquè intentar modernitzar-lo portant-lo a un context contemporani és una trampa a la que hi pots caure de quatre grapes si no domines el mitjà. I el Fiennes, si més no hores d'ara, encara no domina el mitjà.
Això provoca escenes que, justament per la seva modernització, patinen, grinyolen esgarrifosament arribant de vegades fins i tot a ser una mica vergonyants. Els diàlegs entortolligats, amb mencions als déus i farcits de metàfores costen d'encaixar en una trama de polítics i militars contemporanis.

Tot i així, no totes les escenes on la modernització és palesa grinyolen, ni molt menys. Cal reconèixer-li a la pel·lícula el mèrit de portar-te per una trama interessant a saltirons entre escenes poc encertades i d'altres més rodones sense que l'interès general decaigui.

Gran part d'aquest mèrit cal atorgar-li al fabulós planter d'actors, esplèndids tots ells (a excepció d'una Jessica Chastain desaprofitada). Des del mateix Ralph Fiennes -que, tot i que voreja l'excés i el ridícul en alguns moments donat el desaforament amb que ataca les línies del bard, està absolutament sublim en moltes altres (l'escena final, per exemple, amb un primer plànol sucós i generós a parts iguals)- fins a la Vanessa Redgrave que, ella soleta, és capaç de convertir una escena en la millor de la pel·lícula, tan sols perquè ella hi participa molt activament. Però també el Brian Cox o el Gerald Butler compleixen amb escreix i converteixen Coriolanus en un lluïment actoral de primera.

Així, amb els seus alts i baixos, l'honestedat del Fiennes fa que l'espectador estigui disposat a tenir una mica de paciència per passar pel damunt de les escenes menys reeixides a l'espera de les que sí que han funcionat i que revelen un director que, potser amb un text menys ambiciós a les mans, pot ser capaç d'entregar pel·lícules molt a tenir en compte en un futur no massa llunyà.


3 comentaris :

Els millors actors passats a directors

1 comentari
El dia d'ahir va ser molt mogut al Twitter. Vam preguntar als nostres followers quin era l'actor o actriu que més els convencia posant-se darrera la càmera, just quan aquest divendres s'estrenen sengles pel·lícules del Dustin Hoffman i del Joseph Fiennes. Les propostes van ser múltiples, però la repartició de vots final queda de la següent manera:


Així que ja podeu anar felicitant al senyor Eastwood, que ha arrasat sense contemplacions.


Sátántángo (1994) - Béla Tarr

Cap comentari
Plànols pràcticament immòbils de 8 o 10 minuts. Personatges que fan vida quotidiana i que, sense talls en el metratge, observem minuciosament. La càmera no busca els personatges, els personatges tampoc busquen la càmera. La càmera, simplement, grava, mentre la vida passa per davant. El cinema de Béla Tarr enregistra la vida, unes vides concretes, unes vides dessolades en paratges igualment dessolats. Sátántángo ('El tango de Satanàs') dura 7 hores, 450 minuts de la vida d'una cooperativa de grangers que es veuen obligats a tancar en la desaparició del comunisme a Hongria.

Com us podeu imaginar, una pel·lícula de 7 hores no genera les mateixes sensacions que una de, posem per cas, 2 hores. I encara menys si porta la signatura de Tarr -narració contemplativa, solemne, pausada (quasi immòbil)-. Quan un plànol dura 10 minuts i grava els moviments obtusos, dificultosos d'un doctor ebri i senil, l'espectador se'l mira diferent. Més que mirar el plànol, l'observa, embadalit. Cada detall sense importància és observat. No cobra més importància per això, simplement existeix, cobra vida. I d'això, justament, tracta el cinema de Tarr i aquesta pel·lícula: de la vida.

Perquè això és el que pretén en Tarr, filmar la vida. Tal com ell mateix ha explicat en diverses ocasions, la trama en les seves pel·lícules és un element secundari. No és tan important el que passa a nivell cronològic sinó com passa i de la manera en que es filma per tal de que l'espectador observi l'escenari i la vida que hi deambula. Això mateix vam descobrir en The Turin Horse (i encara no ens n'hem recuperat), això mateix passa a Sátántángo.

Hipnòtics plànols, escenes temporalment entrellaçades, encadenades en el seu desordre temporal, contemplació, catarsi estètica de primera magnitud, això és Sátántángo. Set hores de vida enllaunades i servides en safata a un espectador que, sense saber ben bé com, acaba atrapat en el no res, en la buidor més extrema de la vida d'uns personatges a mercè de les seves esperances.

Cap comentari :

Trivial: actrius irreconeixibles #9

6 comentaris
Què voleu que us diguem, ens encanta buscar actors i actrius amagats darrera de sessions fotogràfiques molt estiloses però que els desdibuixen una mica, que els hi oculten la cara (i així ens permet a nosaltres portar-vos una nova edició dels nostres trivials d'actors i actrius irreconeixibles, que ja en portem un bon tou). Anem al gra: qui són aquestes actrius? Respostes als comentaris.

1- _____________________________________________________________

2- _____________________________________________________________

3- _____________________________________________________________

4- _______________________________________________________

5- __________________________________________________________

6- _____________________________________________________________

7- _____________________________________________________________

6 comentaris :

Afro Samurai (2007) - Fuminori Kizaki

3 comentaris
En Takashi Okazaki és un dibuixant de manga molt fan de la música soul i hip-hop. Va crear unes historietes dibuixades sobre un personatge, el samurai negre, amb pel afro, fumant pels descosits i, per descomptat, amb una venjança que fer realitat. I en el procés d'adaptar-lo a serie animada, el guió li va caure a les mans del Samuel L. Jackson. Tant li va agradar que va decidir produir-la i, fins i tot, es va reservar el plaer de doblar als dos protagonistes (sí, a tots dos!), involucrant en el doblatge al gran Ron Perlman per encarnar al vilà Justice i al RZA, membre dels Wu Tang Clan per fer la banda sonora.

La història gira al voltant d'unes cintes numerades que les porten aquells samurais que demostren ser els millors amb l'espasa. Així, en guanyar-li un combat a un portador d'una de les cintes, un s'endú la cinta, se la col·loca al front per tal de que tothom sàpiga qui és, el temi (o el repti per tal d'arrabassar-li).
El protagonista, l'Afro Samurai, és testimoni, de ben petit, com el malvat Justice mata sense pietat al seu pare, portador de la cinta que l'acreditava com a millor espadatxí. El Justice li pren la cinta i es converteix, per tant, en el millor. El nen, per descomptat, jura venjança.

Cap sorpresa, és clar, en la trama. Però el que veritablement ha fet a aquesta minisèrie de cinc capítols guanyar adeptes és el seu apartat estètic. El dibuix és absolutament preciosista, detallista, ple de color i d'èpica guerrera. Les batalles, tot i curtes, són molt intenses i visualment són de primeríssima línia. Els personatges de l'Afro Samurai (doblat pel Samuel L. Jackson), eixut, taciturn, i el seu inseparable company, el Ninja Ninja (segon personatge doblat pel Jackson) que dona el contrapunt xerraire, vagaregen per indòmits paisatges on sempre bufa el vent i on els enemics s'entaforen a les cantonades, sempre disposats a la sorpresa.

Visualment impressionant, agradarà als fans de l'anime, però també als de l'acció, als del hip hop i, per descomptat, als del Samuel L. Jackson, que ofereix aquí un repertori de la seva habitual soltesa verbal.
Gaudiu, encara que sigui per un moment, d'aquest enorme espectacle visual que és Afro Samurai.

En aquesta segona escena, tot i els només 20 segons que dura, us permetrà captar la hiper-violència que ofereix l'anime.

I, per últim, us deixem també la seva banda sonora, com dèiem, a càrrec de The RZA dels Wu Tang Clan.

3 comentaris :

El molino y la cruz (Mlyn I Krzyz, 2011) - Lech Majewski

Cap comentari
Un quadre animat, això és el que és, literalment, El molino y la cruz. La pintura en qüestió és "Crist carregant la creu" del Pieter Brueghel i, mitjançant tècniques digitals, arrenca els personatges principals de la tela per portar-los a un llampant primer pla de carn i ossos i deixant el 'decorat' com a llenç impertorbable al damunt del qual Majewski els recol·loca per poder entendre la història que hi ha al darrera.

Majewski situa la crucifixió de Crist a la Flandes de 1564, l'any en el que el propi Brueghel (Rutger Hauer) a pintar el quadre, per fer una estranya barreja històrica en la que els romans passen a ser espanyols (durant l'ocupació d'aquests, executant els seus cavallers les ordres represives de la poderosa Inquisició) i de la que el pintor és testimoni junt amb el seu amic i col·leccionista d'art Nicholas Jonghelinck (Michael York) de l'escena mística, capturant els elements que configuraran la seva obra i ubicant-los estratègicament en el llenç.

Assistim al patiment reflexiu de la verge Maria (Charlotte Rampling), així com al de Jesús, a la traició de Judes i, per damunt de tot, a l'observació divina del moliner de Flandes, personatge que juga el rol de Déu en el quadre de Brueghel i que té el poder per aturar el temps i permetre a l'artista retratar l'escena per la posteritat.

Hipnòtica, contemplativa, extremadament bella, El molino y la cruz ens regala alguns dels moments visuals més encisadors del cinema recent en una pel·lícula en la que la trama no importa, doncs estem davant d'un veritable quadre en moviment, un quadre extremadament bell.

Cap comentari :

Sin tregua (End of watch, 2012) - Kevin Ayers

2 comentaris
Vigorosa, trepidant i musculosa, aquesta pel·lícula de policies, molt més convincent i honesta que l'enorme majoria de les seves companyes de gènere. Basa la seva solidesa en defugir els tòpics sobre companys de patrulla per aprofundir en la relació d'ambdós protagonistes (un notable Jack Gyllenhaal i el Michael Peña) i fer-los creïbles de manera honesta, sense evitar les arestes, sense suavitzar ni simplificar els caràcters. Segurament és aquesta la millor basa d'una peli adrenalínica, directa i punyent, que no té vergonya d'ensenyar les misèries d'una parella de policies que, lluny de ser herois, tampoc no són dibuixats com uns despietats malparits amb ganes de brega. Són humans i es percep.

El vigor l'aporta una realització accelerada, retallant trossos de suposat 'found footage' que, tot i que li aporta energia, acaba no sent més que un destorb al cap dels minuts, però això es veu compensat per un augment notable del sentit dramàtic, un cop els dos protagonistes han estat degudament introduïts i la pel·lícula els ha donat temps per mostrar-nos la seva relació.

No deixa de tenir, és cert, alguna mancança evident, com la d'uns antagonistes amb més entitat que la de la banda de mexicans a la que s'enfronten, però el to general és sòlid, vibrant, i t'arrapa a la cadira cada cop amb més força a mesura que avança la trama.

2 comentaris :

Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

2 comentaris
Quina sort en tenim, de cineastes com el Haneke. Quina sort. Sort de que encara hi hagi gent disposada a disparar amb una càmera, a metrallar-nos amb sensacions, a colpejar-nos -durament, si cal- amb imatges esfereïdores, a sacsejar-nos l'ànima a cop de cinema.

Aquesta història de dos avis que afronten la malaltia degenerativa d'ella serveix a Haneke per, com resa el títol, parlar d'amor. Però, és clar, Haneke no parla d'amor com si d'un telefilm de sobretaula és tractés.

Colpidorament fred, Haneke apunta a l'ànima, no apunta enlloc més. Mostra la relació entre els avis de manera directa i sense embuts. No cal música per emfasitzar res; és, de fet, l'absència de música la que emfasitza. No li calen amaneraments visuals, ni amb la càmera, ni amb la llum, ni amb els actors, ni amb res.
I amb aquest estil despullat Haneke ens 'regala' algunes de les escenes més dures del seu cinema i, probablement, de la història del cinema.

En sortir del cinema, molts cops, un trepitja les crispetes que alguns espectadors han anat deixant caure. A Amour el que vam trepitjar tot sortint eren mocadors de paper, amarats de les llàgrimes que la platea al complet va vessar inevitablement en exposar-se al cinema d'un autor que ja ha demostrat molts cops estar molt per damunt de la gran majoria de cineastes actuals.

2 comentaris :

Ruby Sparks (2012) - Jonathan Dayton i Valerie Faris

Cap comentari
Un jove escriptor desencisat, esmaperdut, introvertit, intenta trencar el seu bloqueig narratiu escrivint sobre la noia dels seus somnis, de nom Ruby. Ho fa amb tanta intensitat que el personatge cobra vida i, de carn i ossos, s'enamora d'ell.

Interessantíssim punt de partida, el de Ruby Sparks. L'espectador empatitza amb aquest talent literari que va tastar l'èxit de molt jove i que ara no sap com continuar escrivint, que es troba sol i desemparat, i que ha descobert que tot el que escrigui sobre la Ruby amb la seva màquina d'escriure, es farà realitat. L'espectador vol saber com encaixarà la Ruby en la vida real de l'escriptor, com aquest gestionarà el fet d'estar vivint una fantasia que ha esdevingut realitat. L'espectador vol veure si és capaç de resistir la temptació de modificar-la, si és capaç d'acceptar-la "com és". L'espectador espera moltes coses.
I la pel·lícula, no ho negaré, li ho dóna. Però li ho dóna amb tan poca convicció, tan escadusserament, tan superficialment, amb una dubitativa trama que no sap si tirar per la comèdia romàntica, per la comèdia d'embolics o pel drama més intens i d'arrels profundament psicològiques.


I en aquest dubte, imaginem, hi té molt a veure la guionista, la Zoe Kazan, que també s'encoloma el paper de la Ruby. La Zoe Kazan ha explicat una història molt seva, i ho ha fet de manera extremadament autocomplaent.

Distreta, entretinguda, còmode de veure i, fins i tot, de gaudir. Però també molt més buida, tova i efervescent del que calia esperar dels directors de l'apreciable Little Miss Sunshine. I amb el mateix imperdonable pecat: un final absolutament denigrant, que tira per terra tot el discurs fet anteriorment i que prometia ser un dels grans encerts d'aquest film massa mediocre.

Cap comentari :

El Tarantino explicant el twist de Pulp Fiction

1 comentari

Ens hem quedat amb la boca oberta. Ja sabíem de les habilitats de showman del Tarantino, però aquí ens ha sorprès. No ens esperàvem poder-lo veure ballar el twist que a Pulp Fiction ballen l'Uma Thurman i el John Travolta en el show del Graham Norton, just aquesta matinada. Aquí teniu la seva performance.



Per cert, si us hi heu fixat, explica que volia que el personatge de la Thurman tingués una mica l'estil de la Zsa Zsa Gabor dels Aristogatos de Disney. Aquí la memòria li juga una mala passada, doncs l'actriu que doblava a la gata protagonista de la peli no era la Zsa Zsa Gabor sinó la seva germana Eva Gabor.

En qualsevol cat, molt il·lustratiu, el Tarantino. Ens agrada quan es deixa anar i ens explica detallets aparentment insignificants de les seves pel·lícules.

Nominacions als Oscar 2013

Cap comentari

Fa uns minuts en Seth MacFarlane i l'Emma Stone han anunciat la llista de nominats als Oscars d'enguany i us  la passem per a què en pugueu opinar.
S'han sentit aplaudiments al sentir-se la nominada a millor peli "Django Desencadenat" cosa que no ha passat amb la resta.
Hem trobat a faltar la nominació a Kathrin Bigelow a millor directora, tot i que la seva pel·lícula si està nominada a millor film... ens recorda potser massa el cas d'El príncep de les marees de la Barbra Streissand, queWhoopie Goldberg va fer servir com a acudit ("es veu que hi ha pelis que es dirigeixen soles").
Les edats de les nominades a actrius també és anecdòtic, en una mateixa nominació a actriu principal tenim la més gran i la més jove de la història dels Oscars (Emmanuelle Riva per Amor (85)Quvenzhané Wallis per Bestias del sur salvaje (9). 
També ens ha sorprés la manca de nominacions d'Intocable (sonava molt probable) i per suposat la coincidència de que tots els nominats a millor actor de repartiment ja tenen un Òscar.

I vosaltres? Esteu d'acord amb les nominacions? us han sorprés? decepcionat? Expliqueu-nos ho!

Ranking de nominacions

12 Lincoln
11 La vida de Pi (Life of Pi)
8 El lado bueno de las cosas  (Silver Linings Playbook)
8 Los miserables (Les misérables)
7 Argo
5 Amor (Amour)
5 Django Desencadenado (Django Unchained)
5 La noche más oscura (Zero dark thirty)
4 Bestias del sur salvaje (Beasts of the southern wild)



Millor pel·lícula

Bestias del sur salvaje
El lado bueno de las cosas
La noche más oscura
Lincoln
Los Miserables
Argo
La vida de Pi
Amor
Django Desencadenado

Millor direcció

Michael Haneke (Amor)
Benh Zeitlin (Bestias del sur salvaje)
Ang Lee (La vida de Pi)
Steven Spielberg (Lincoln)
David O. Russell (El lado bueno de las cosas)

Millor actor

Bradley Cooper (El lado bueno de las cosas)
Joaquin Phoenix (The Master)
Daniel Day-Lewis (Lincoln) 
Denzel Washington (Flight) 
Hugh Jackman (Los Miserables) 
 

Millor actriu

Jessica Chastain (La noche más oscura)
Quvenzhané Wallis (Bestias del sur salvaje)
Jennifer Lawrence (El lado bueno de las cosas)
Naomi Watts (Lo Imposible)
Emmanuelle Riva (Amor)   
 

Millor actor de repartiment

Christoph Waltz (Django desencadenado)
Phillip Seymour Hoffman (The Master)
Robert de Niro (El lado bueno de las cosas)
Alan Arkin (Argo)
Tommy Lee Jones (Lincoln)

Millor actriu de repartiment

Sally Field (Lincoln)
Anne Hathaway (Los Miserables)
Jacki Weaver (El lado bueno de las cosas)
Helen Hunt (Las sesiones)
Amy Adams (The Master)

Millor guió original

Amor (escrita per Michael Haneke)
Django Desencadenado (escrita per Quentin Tarantino)
Flight (escrita per John Gatins)
Moonrise Kingdom (escrita per Wes Anderson & Roman Coppola)
La noche más oscura (escrita per Mark Boal)

Millor guió adaptat

Argo (escrita per Chris Terrio)
Bestias del sur salvaje (guió de Lucy Alibar & Benh Zeitlin)
La vida de Pi (escrita per David Magee)
Lincoln (escrita per Tony Kushner)
El lado bueno de las cosas (escrita per David O. Russell)

Millor fotografía

Anna Karenina (Seamus McGarvey)
Django Desencadenado (Robert Richardson)
La vida de Pi (Claudio Miranda)
Lincoln (Janusz Kaminski)
Skyfall (Roger Deakins)

Millor disseny de producció

Anna Karenina: Sarah Greenwood (Production Design); Katie Spencer (Set Decoration)
El Hobbit: Un viaje inesperado: Dan Hennah (Production Design); Ra Vincent and Simon Bright (Set Decoration)
Los Miserables: Eve Stewart (Production Design); Anna Lynch-Robinson (Set Decoration)
La vida de Pi: David Gropman (Production Design); Anna Pinnock (Set Decoration)
Lincoln: Rick Carter (Production Design); Jim Erickson (Set Decoration)

Millor curtmetratge animat

Adam and Dog (Minkyu Lee)
Fresh Guacamole (PES)
Head over Heels (Timothy Reckart and Fodhla Cronin O'Reilly)
Maggie Simpson in "The Longest Daycare" (David Silverman)
Paperman (John Kahrs)

Millor Banda Sonora

Anna Karenina (Dario Marianelli)
Argo (Alexandre Desplat)
La vida de Pi (Mychael Danna)
Lincoln (John Williams)
Skyfall  (Thomas Newman)

Millor cançó original

Before my time (Chasing Ice)
Pi's Lullaby (La vida de Pi)
Suddenly (Los miserables)
Everybody needs a best friend (Ted)
Skyfall (Skyfall)

Millor muntatge

Argo (William Goldenberg)
La vida de Pi (Tim Squyres)
Lincoln (Michael Kahn)
El lado bueno de las cosas (Jay Cassidy and Crispin Struthers)
La noche más oscura (Dylan Tichenor and William Goldenberg)

Millors efectes visuals

El Hobbit: Un viaje inesperado (Joe Letteri, Eric Saindon, David Clayton and R. Christopher White)
La vida de Pi (Bill Westenhofer, Guillaume Rocheron, Erik-Jan De Boer and Donald R. Elliott)
Los Vengadores (Janek Sirrs, Jeff White, Guy Williams and Dan Sudick)
Prometheus (Richard Stammers, Trevor Wood, Charley Henley and Martin Hill)
Blancanieves y la leyenda del cazador (Cedric Nicolas-Troyan, Philip Brennan, Neil Corbould and Michael Dawson)

Millor pel·lícula d'animació

Frankeenweenie
The pirates!
ParaNorman
Brave
Rompe Ralph

Millor curtmetratge documental

Inocente (Sean Fine and Andrea Nix Fine)
Kings Point (Sari Gilman and Jedd Wider)
Mondays at Racine (Cynthia Wade and Robin Hona)
Open Heart (Kief Davidson and Cori Shepherd Stern)
Redemption (Jon Alpert and Matthew O'Neill

Millor llargmetratge documental  

5 Broken Cameras  
The Gatekeepers  
How to Survive a Plague  
The Invisible War  
Searching for Sugar Man

Millor disseny de vestuari 

Anna Karenina ( Jacqueline Durran)
Los miserables  (Paco Delgado)
Lincoln (Joanna Johnston)
Mirror Mirror (Eiko Ishioka)
Snow White and the Huntsman (Colleen Atwood)
 

Millor pel·lícula de parla no anglesa

Amor (Àustria)
No (Xile)
War Witch (Canada)
A Royal Affaire (Dinamarca)
Kon-Tiki (Noruega)

Millor edició de só

Argo (Erik Aadahl and Ethan Van der Ryn)
Django Desencadenado (Wylie Stateman)
La vida de Pi (Eugene Gearty and Philip Stockton)
Skyfall (Per Hallberg and Karen Baker Lander)
La noche más oscura (Paul N.J. Ottosson)

Millor so

Argo (John Reitz, Gregg Rudloff and Jose Antonio Garcia)
Los miserables  (Andy Nelson, Mark Paterson and Simon Hayes)
La vida de Pi (Ron Bartlett, D.M. Hemphill and Drew Kunin)
Lincoln (Andy Nelson, Gary Rydstrom and Ronald Judkins)
Skyfall (Scott Millan, Greg P. Russell and Stuart Wilson)

Millor maquillatge i perruqueria

Hitchcock (Howard Berger, Peter Montagna and Martin Samuel)
El Hobbit: Un viaje inesperado (Peter Swords King, Rick Findlater and Tami Lane)
Los Miserables (Lisa Westcott and Julie Dartnell)

Millor curtmetratge

Asad (Bryan Buckley and Mino Jarjoura)
Buzkashi Boys (Sam French and Ariel Nasr)
Curfew (Shawn Christensen)
Death of a Shadow (Dood van een Schaduw) (Tom Van Avermaet and Ellen De Waele)
Henry (Yan England)

Cap comentari :

Lo imposible (2012) - J.A. Bayona

1 comentari
El producte perfecte, Lo imposible és el producte cinematogràfic perfecte. L'Spielberg deu estar estirant-se els cabells per no haver estat ell el que se li acudís fer aquesta pel·lícula.
La concepció de la mateixa així com la seva execució encaixa perfectament amb el tipus de pel·lícula que més gent, avui en dia, pot portar al cinema. Parla d'una catàstrofe que tothom coneix. La pròpia catàstrofe fa pensar en que hi haurà efectes visuals ben espectaculars i cruents. Narra una història de superació i de lluita contra el destí i allò impossible. Ho fa amb dos caps de cartell perfectes per atreure tan homes com dones, però amb el prestigi actoral suficient com per no guanyar-se les crítiques dels cinèfils més empedreïts. I encara té més punts al seu favor però que ja no us explicarem doncs us desvetllaríem parts importants de la trama (encara que el tràiler els desvetlla sense embuts).
En definitiva, que és un gran producte, dels millors de la història del cinema recent. I és per això que ha arrassat, primer a Espanya i ara comença a fer-ho als USA (on ja ha aixecat admiració entre molta gent, per exemple la Reese Witherspoon).

I el millor que se li pot dir a un producte tan ben acabadet com aquest és que, com a pel·lícula, a nivell cinematogràfic, està realment bé, molt bé, de fet. Més enllà de l'admiració que ens desperta el fet de que un tipus com el Bayona -jove, encara sense un gran currículum a les seves espatlles- sigui capaç d'armar una producció titànica com aquesta, la pel·lícula és un delit.
No li hem vist, val a dir-ho, el drama insuportable que molts han esbombat. La pel·lícula té moments evidentment emotius però més enllà delsquinze primers minuts és perfectament suportable i se'ns acudeixen dezenes de títols recents que ens han provocat un estat d'ànim molt més insuportable que aquesta Lo imposible.


La història de la Maria (Naomí Watts) i del Henry (Ewan McGregor), junt amb els seus tres fills, intentant escapar amb vida de la zona de devastació del tsunami del 2004 s'estructura, fonamentalment, al voltant de la lluita constant que tots els membres de la família emprenen per tal de reunir-la després de l'implacable cop de la onada. La família es esquarterada, partida a trossos, en peces, que cal reunir de nou per completar el trencaclosques. i els elements, evidentment, hi estan en contra. Tan se val si és la Maria la que busca, amb l'ajut del seu fill gran, retrobar la resta de la família, o si és un dels nens que busca a sa mare, o als seus germans, etc. Totes les combinacions possibles hi són damunt del metratge.

I el Bayona els juga amb prou intel·ligència com per no ofendre a l'espectador (tan sols en algun moment intenta estirar massa la corda de la tensió fent que els personatges pràcticament es creuin sense veure's i això ens fa notar en excés la mà manipuladora del Bayona). Un podria pensar que l'emoció vindrà, per descomptat, en els moments dels retrobaments parcials de la família. I és així, però no deixa de ser curiós -i admirable- que el Bayona aconsegueix el clímax dramàtic no tant en fixar-se en la família sinó en els que els envolten. Així, l'emoció del retrobament d'alguns dels membres de la família esdevé més dramàtic en els contraplànols que el Bayona ens escup de les altres persones que són al mateix lloc, i que encara no han trobat a ningú, que encara no han recomposat el trencaclosques.

Se li pot tirar en cara al Bayona i a la seva monumental producció, això sí, que l'empresa, en qualsevol cas, és manipuladora. Que bastir una pel·lícula al voltant d'un drama real com aquest és anar directament a la jugular emocional de l'espectador sense compassió. Però també és cert que el Bayona sembla conscient d'aquest fet i procura no convertir la pel·lícula en un festí d'emocions telefílmiques. Entretinguda a més no poder, insistentment realista, Lo impossible és tot el que el cinema actual pot aconseguir a nivell de producte apetitós. Si a sobre ens agrada ja podem estar contents.

Actors i actrius contra les armes

Cap comentari
Arran de la darrera massacre esscolar amb armes de foc als Estats Units, diverses personalitats del món de la cultura, el cinema i la música, van endegar una campanya demanant-li al president Obama que posés a l'agenda política, d'una vegada per totes, la regularització de la tinença d'armes al país. Desconeixem l'efecte que tindrà en el president, però a nosaltres ens ha impactat molt veure a tants grans actors i actrius junts amb un posat tan seriós.

Cap comentari :